"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



diumenge, 29 de juny del 2014

Oposiciones. Enrique Galindo.


Complicado es analizar novela sin destriparla. Lo intento con Oposiciones, la segunda de Enrique Galindo, abogado y escritor, admirador de Unamuno y Kundera. Nos conocemos porque compartimos pasión por el Club Deportivo Castellón y la literatura, como reza su dedicatoria. Es abogado de Sentimiento Albinegro, realizando una magnífica labor. Ya sabéis, los únicos que luchan por hacer justicia...

Crónica oficial Oposiciones: V Premio Irreverentes de Novela

La meua croniqueta:

Enrique no deja títere con cabeza. Algunos fogonazos de opiniones: es territorio Galindo (Toni Alcaraz); con mucho sexo (Pepe Beltrán); final triste (Fernando Sos); donde se hallaba Miguel Angel en el pitido final de leerla... y es que aparecen referencias futboleras, sobre todo del C.D.Castellón. Eso sí, con enjundia literaria. Desde el principio, con el origen griego o romano del término Castalia hasta el final con símbolos como la camiseta albinegra y grito de guerra, pasando por algún personaje y aparición momentanea. Reconoceremos lugares y ambientes de Castelló capital, así como pueblos del Maestrazgo y paisajes aragoneses. 

Ares del Maestre, donde los primeros castellonenses empezaron a pintar bisontes en las cuevas hace miles de años. pág.218

Estructura de capítulos breves, con dos partes diferenciadas, la primera alternando protagonistas, construyendo historia en torno a cuestión de las oposiciones (más inmigración, frustraciones, etc.) y confluyendo... división aproximada en capítulo 69:

Le parecía todo una farsa, todo un teatro en el que la gente sabía que todo era mentira, pero pese a todo, participaba.

...para después abordar el camino al infierno de forma corrida, deteniéndose en costumbres, paisajes, idiosincrasia de pueblos como la Iglesuela del Cid, con juegos como la morra, el habla de la zona... hasta citas bíblicas ad hoc.

Y por citar algún pero no nombra el carrer d´Amunt, el Fadrí o el Grau, aunque igual lo hace intencionadamente, como en el hiperbólico capítulo del calabozo, cuando notaba bajar el bolo del bocata o hubiera matado o cortado el brazo por un cigarrillo. Como anécdota, un detenido va con la camiseta del Real Madrid.

Tendremos que hacer un club de lectura albinegro y exponer dudas al autor. Ha sido un placer leer Oposiciones, os animo a imitarme y acabo con la enhorabuena bloguera a Enrique y con las mismas palabras habladas de la novela:

Pam Pam Orellut.
Gracias. 

Frases:

Ahora a la juventud  le enseñan a hablar en varias lenguas pero no se preocupan de enseñarles qué decir. pág.78

La principal fuente de financiación del periódico era la propia Diputación. capítulo 42, donde nos suena eixe esmorzar, café...

Sorprendía tanta paz en el medio de una ciudad tan desordenada como aquella. pág.134

A ti te sigue doliendo y no sabes cómo se cura. cap. 70 del toro, ref. a dolor.

Fue la primera vez ... tuvo conciencia de ser un animal... un elemento más de la naturaleza...se sintió tranquilo, relajado, libre. pág. 262

y la simpática chica de Valladolid del capítulo 70: ¿...Villarreal, Valencia?

Habla / espardenyaes a las que hizo referencia Pepe Beltrán en presentación:

se espolsó la arena (p.200) apatece lleparlos 210, caballones 219, rosigar 249, porgando 305, 
huesecicos... alicas... qué buenos me están... dulzor 261

Va... alguna referencia albinegra i avant, aún hay más:

página 53: mencionado origen Castalia.


página 196: bonita referencia a la camiseta C.D.Castellón.

El mencionado final.






























ENTREVISTA de ANTONIO ARBELOA a ENRIQUE GALINDO en CUADERNOS (Castelló TV), al principio del programa:

http://www.tvcs.tv/visor_wip.php?id=5908&cat=2

diumenge, 15 de juny del 2014

El "marcatge" a Manchado. (Entrada nº 300 del blog)

Entrada nº 300, 4 anys de vida bloguera, quasi 49.000 visites, 33 (i mitja) per dia. Per celebrar-ho glossaré la major gesta footballera particular, que no és altra que el recordat (per mi) marcatge (o intent) a Antonio Manchado (ex-jugador del C.E. Castelló a 1ª divisió) quan cursàvem 3er de BUP a l´institut Penyagolosa.

Historial d´Antonio Manchado a bdfutbol:

http://www.bdfutbol.com/es/j/j227.html

 Equip C.E.Castelló campió de la Copa de la Lliga 1983-84. Manchado és el pardalet que asoma per darrere. Eixa temporada jugava al potent amateur i al final de la mateixa va ascendir al primer equip.

Historial de Hoanghet a Follius pedunque ludus:

Campió amb l´U.D.P. (Unión Deportiva Perot) a la lliga dels Carmelos quan era xiqüelo. L´equip del carrer... fins que van arribar els oriunds. No és una banalitat, vam derrotar a potències locals com Alborada, Maestro Canós, Yuvi, Huracán i Olimpic. Està documentat, mes em fa vergonya publicar la prova, vergonya que no tinc al qualificar de marcatge ferri el que li vaig sotmetre al jugador albinegre més retratat a l´exposició que vam fer al Grau Del blanc a l´albinegre (junt al mite Alanga crec recordar) i que vaig tindre l´honor de recòrrer amb ell junt al mestre Miguel Ángel

Prematura retirada evolucionant al bàsquet però abans referirem el capítol en qüestió:

Semi-final ¿o final? futbito institut. 3º B es prepara per afrontar el partit contra el 3er de la classe de Manchado. Suso Saura, jugador-entrenador, distribueix les feines: Gillan cervell, Pirindolo Quique Días a marcar goals, ell mateix a demostrar l´experiència al futbol provincial i servidor a ballar amb la més lletja, és a dir, marcar a la figura, qui per cert tenia prohibit jugar per part del C.E.Castelló però el delicte ja ha prescrit. El porter era Quim Andrés, mediàtic en l´actualitat per altres menesters i completave Pere Pau; altres com Xavi o Pere Santolaria (malgrat el cognom legendari) crec no eren futbolers...

Única missió, que vaig complir a la perfecció durant la 1ª part. Al descans guanyàvem 1 a 0 i semblàvem els jugadors del C.E.Castelló quan guanyàven al Barça a 1ª divisió. Però com aquell dia els orelluts la 2ª part va esdevindre en desastre. En realitat el bo d´Antonio va començar a jugar quan i com li va donar la gana, la bèstia va despertar i sense despentinar-se va fer un golàs des del mig camp, repartint joc i fent triomfar a cudols futbolístics com Clemente amb dos gols, aleshores les assistències encara eren exclusives del bàsquet. Vaig sucumbir presa del cansament, abrumadora responsabilitat i motiu fonamental, la poca qualitat.
El míster em va assenyalar amb el dedo acusador de la desfeta que hui convertim en històrica, almenys per a mi, la resta de companys em van recolzar amb bon humor, aplicant el seny i acceptant la justícia esportiva. Molts anys després, no en front de l´escamot d´afusellament sinò de l´escut albinegre que presideix el Waticano, Suso i jo van rememorar aquella vesprà remota, ens vam agenollar en senyal de júbilo i vam entonar un viva el Rey, velles i còmplices costums de l´època, mentre que altre dia, escorats a la banda esquerra de la barra del lloc en qüestió i parlant amb l´ínclit ex-futbolista amb nom paregut al poeta, a la seua memòria no figurava este capítol. Es que ha jugat massa partits importants a 1ª... ara el jugador-entrenador és ell.

     Patxanga amb els companys del 90 aniversari del CDCS.

Altre dia parlarem de bàsquet, ahí ja tinc algun mèrit més, ha,ha, màxim anotador d´una final... 

*Etiquete com a C.E. Castelló per Manchado i perquè és un plaer, com a tot incondicional albinegre ja m´haguera agradat a mi jugar al club dels amors.

NECROLÒGICA:
D.E.P. D. AVELINO MACÍAS MIGUEL, el nostre director del col.legi Bisbe Climent. Va morir ahir als 90 anys. 

diumenge, 8 de juny del 2014

S.D. CERVANTES F.C. precursor del C.D. Castellón.


En la Junta General (20-07-1922) de la Sociedad Deportiva Cervantes F.C. se acordó, por unanimidad, el cambio de nombre del equipo por el de Castellón F.C. (enseguida C.D. Castellón)
Heraldo de Castellón

Mentre uns demanen referèndum, altres fan anacròniques desfilades i la majoria se´n va a cremar la seua pell de forma ridícula, nosaltres abordarem la història albinegra, ara que el 18 de juny es compliran 25 anys del darrer ascens a 1ª divisió, com ens recorda Enrique Ballester al Levante:

Hui tractarem el capítol del indubtable precursor del C.D. Castellón, la S.D. Cervantes F.C., breument i anecdòticament, sense intenció de clavar-nos en idees, (o almenys de forma suau i inevitable) doncs cadascú té el seu credo polític.

El Cervantes F.C. és l´equip fundat a Castelló (es creu que en 1916) recolzat pel Centre Republicà, format per treballadors i que lluïa els colors de la bandera tricolor republicana, valga la redundància, primer sense i després amb estel al pit, per acabar tenyida de verd amb la coneguda estrella blanca.
El team va arribar a campió regional l´any 1921.
La veritat és que tot va sorgir d´un dolç engany. Es volia un club amb el nom de la ciutat però no resultava gens fàcil. Els espavilats directius del Cervantes van tramar una estratagema fent signar cartolines en blanc com a contracte als confiats equipiers, mentre els convidaven a orxata i fartons al Círculo Mercantil, per a després presentar-les sota el nom de C.D. CASTELLÓN. Els jugadors es van enfadar pel gran afecte que tenien a l´equip cervantí, sobretot Martínez, el nostre Salao. Finalment i en la pràctica tots ho van acceptar, entre ells il.lustres com el citat, Alanga, Queral... i el 26-07-1922 jugaven amb samarreta blanca, pantaló negre i l´escut dissenyat per Tomás Colón que coneixem.

Més i millor informació a esta pàgina històrica de Miguel Ángel Serer al fòrum de les Penyes PPO:


Com podeu comprovar, d´ací són les imatges que publiquem i comentem, originàries de ...Y fuimos albinegros de José Luis Tirado, Josety. Aprofitem per citar la resta de fonts consultades per confeccionar esta entrada:  
En el escudo de tu historia (Conrado Marín i Miguel Ángel Serer)
Del Sequiol a Castalia de Josety
 
Any 1919, quan s´aconsegueix el Campionat local. Podem apreciar uns jovenets equipiers amb samarreta republicana:
López, Varella (Nelo), Alanga, M. Sos, Gallego, Queral (Cap de segle), V. Sos (Sentet), Enrich (Fornero), Gimeno (Gallo), F. Sos (Manobre) i Pinto I.

28-02-1920 contra el F.C.Barcelona (reserva), amb l´estel com a escut.
V. Sos, F. Doménech, Gallego, Torres, Alanga, Marcos, Martínez, Vicent, Aliaga, Varella i Queral.



Pin del Cervantes F.C. amb motius dels ideals i de la terra. Ho dic, em sembla preciós, independentment de rotllos polítics. Esta imatge és propietat absoluta de l´amic Miguel Ángel.

Com a anècdota, podríem pensar doncs que l´orígen del Club Deportivo Castellón és republicà, després en 1933 desapareix per sanció federativa en època republicana i como ave-fénix resurge de sus cenizas en la temporada 1939-40...

En el renacimiento del C.D. Castellón, la Guerra Civil y la victoria de las fuerzas del general Franco tuvieron su influencia, puesto que desde el nuevo régimen político se favoreció la rehabilitación del club, desaparecido por sanción federativa en época de la República.
(Inici de Del Sequiol a Castalia de Josety)

Crec que va ser més per imperatiu històric que pel Caudillo però ahí queda. Molt després va vindre la Monarquia i ací apareix el futur rei Felipe VI com a socio protector de mérito del C.D. Castellón des de 1983. Pàgina de Salvemos al CDCS, Rincón del aficionado, ens ho recorda l´omnipresent Miguel Ángel:


A veure si és veritat, fa mèrits i ens manifestem tots els albinegres a favor del nou rei. No ho crec, mentrestant hem recordat a l´històric Cervantes F.C. team antecessor del PAM PAM ORELLUT.



 Annex a l´acta del matx:
El Cervantes F.C. va continuar existint, no és el mateix club que el C.D. Castellón. Hi ha múltiples proves, per exemple, el fet de que els dos equips van inaugurar el camp nou de Vila-real el 17 de juny de 1923 (pàg. 56 de ...Y fuimos albinegros) i entrades de partits que es conserven, com esta d´agost de 1925 contra el C.D. Villarreal.


Estes dades ja havíen aparegut a l´entrada bloguera de JUAN AGOST, l´equipier reserva.
Si voleu saber qui va guanyar, Cervantes o Castelló, visiteu-la...