"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimarts, 28 d’agost del 2012

Vivir para contarla, de Gabriel García Márquez: la ficció supera la realitat


En aquestes setmanes caloroses, Atunero ha agafat un llibre gros i el comandament de l’aire condicionat i s’ha dedicat a la segona cosa que més li agrada: llegir. El llibre ha sigut Vivir para contarla, de Gabriel García Márquez, l’autobiografia del Premi Nobel colombià, des de la seua infantesa (d’abans, fins i tot: la història familiar), fins que se’n va a Europa en qualitat de periodista, encara en plena joventut. Els incondicionals de Gabo hi poden trobar, i per tant arribar a conèixer, les influències literàries i els esdeveniments vitals i històrics que són a la base de la seua obra. Tanmateix, encara que l’autor caribeny és fidel al seu estil en aquest llibre, segons aquest humil bou hi perd un poc la seua força entre el laberint de personatges (mig milió, més o menys) i la freqüent juxtaposició d’anècdotes (un altre mig milió). Contradient la dita popular, en aquest cas, la ficció de García Márquez supera la realitat. O millor dit, la ficció basada en la realitat de García Márquez supera la realitat en forma de ficció literària. O millor, la ficció basada en la realitat fantàstica de García Márquez supera la realitat fantasiosa en forma de ficció literària realista. O millor, la ficció realístico-màgica basada en una realitat tan fantàstica que quasi és literària de García Márquez supera la realitat fantasiosa que és pura literatura en forma de ficció literària realista que pot semblar veritat o mentira, però que sempre serà veritat en la memòria. O millor encara, vaig a fer-me un altre gintònic o açò acabarà malament. Resum: lectura molt recomanable per als incodicionals de Gabo i gens recomanable per a qui vullga descobrir aquest extraordinari escriptor sense haver-ne llegit cap altre llibre abans. Jo, que sóc un sentimental que no té remei, em quedaré per sempre amb El amor en los tiempos del cólera, la millor novel·la d’amor que he llegit en ma vida de bou, per a mi millor novel·la encara que Cent anys de solitud, la seua obra cabdal segons els crítics.

diumenge, 19 d’agost del 2012

I vam retre homenatge a ALANGA.


No va ser un acte multitudinari però si molt emotiu. Amb una calor que afortunadament no va badar les pedres celebrarem l´homenatge merescut a José Alanga Varella. Familiars, aficionats i algun jugador actual ens vam assabentar de la rellevància d´ Alanga en la història del Club Esportiu Castelló, tan important per a d´ell com reflexa l´escut que presideix el nínxol. Ens ho va recordar Conrado Marín, qui en sap una miqueta d´això, acompanyat en honor i xafugor al solet pel president i introductor oficial de la Comissió Toni Vallet.

Però el protagonista era el mite. Paraules de record glossant fets i anècdotes, entrega de ram als familiars i immediata col.locació a la tomba flanquejada per dues banderes albinegres ad hoc.
Brevetat densa. I sentimental.
 
La Comissió del  90 Aniversari dóna les GRÀCIES a tots els assistents.

Especial menció a Miguel Angel per exercir la capitania en la preparació i desenvolupament de l´acte de forma celestial. Autèntic alma mater.
 
Ad memoriam rei perpetuam.

En este enllaç del polifacètic company Oscar Costumero podreu veure un complet reportatge de tot l´event:





Així recull la premsa la notícia:                                                                                                                            

LEVANTE

MEDITERRANEO:
http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/deportes/pepe-alanga-primera-gran-figura-del-castellon_760479.html

LAS PROVINCIAS, més creatiu:
http://www.lasprovincias.es/v/20120819/deportes/cd-castellon/pepe-alanga-recibe-emotivo-20120819.html


Després de finalitzat l´homenatge vam anar en petit comité no tan petit a fer una mini ruta albinegra pel cementeri. Vam visitar els níxols de altres dos figures del Castelló, Vicente MARTÍNEZ Soler el Salao i Antonio SANTOLARIA Balaguer. Igualment vam recordar gestes així com nombroses anècdotes.



També de pas vam veure curiositats ja reflexades als Memento mori, com el cèlebre Piensa mortal... :



I anirem a retre homenatge...

dimecres, 15 d’agost del 2012

PERE CASALDÀLIGA, bisbe i poeta de L´ESPERANÇA.

 


ME LLAMARÁN SUBVERSIVO

Con un callo por anillo,
monseñor cortaba arroz.
¿Monseñor "martillo
y hoz"?

Me llamarán subversivo.
Y yo les diré: lo soy.
Por mi pueblo en lucha, vivo.
Con mi pueblo en marcha, voy.

Tengo fe de guerrillero
y amor de revolución.
Y entre Evangelio y canción
sufro y digo lo que quiero.
Si escandalizo, primero
quemé el propio corazón
al fuego de esta Pasión,
cruz de Su mismo Madero.

Incito a la subversión
contra el Poder y el Dinero.
Quiero subvertir la Ley
que pervierte al Pueblo en grey
y al Gobierno en carnicero.
(Mi pastor se hizo Cordero.
Servidor se hizo mi Rey).
Creo en la Internacional
de las frentes levantadas,
de la voz de igual a igual
y las manos enlazadas...

Y llamo al Orden de mal,
y al Progreso de mentira.
Tengo menos Paz que ira.
Tengo más amor que paz.

...¡ Creo en la hoz y el haz
de estas espigas caídas:
una Muerte y tantas vidas!
! Creo en esta hoz que avanza
- bajo este sol sin disfraz
y en la común Esperanza -
tan encurvada y tenaz!

Pere Casaldàliga


Sempre he tingut predilecció per este home dèbil en aparença, fort en esperit. A banda ( o a més ) de creences i ideologia política, em sembla un profeta, un savi. Algún dia los pobres saquearán los bancos... respecte... coherència... esperança. Coneix com ningú la realitat social de Sudamèrica, als pobles indígenes, com no ha de reivindicar drets humans, posar-se en política, enfrontar-se a la injustícia, defensar als mentats pobles front al capitalisme salvatge...  
Los Estados Unidos ! diu amb to de grandiloqüència, paradigma del mon desenvolupat que ofega als pobres, la seua raó de ser i als qui ha dedicat la seua profitosa vida. Te un somriure, un humanisme, una fe contagiosa. 
Ell opina que algun dia les dones podran ejercir el sacerdoci, n´està segur de que el celibat serà optatiu, només Déu i els pobres no són relatius. Jo crec que algún dia este gran home deuria ser sant, però els qui manen a l´Esglèsia no són com Pau VI, qui va afirmar quien toca a Pedro toca a Pablo.   

El primer vídeo és de TVE, reportatge d´Informe Semanal, abril de 2005, breu i impressionant. 
El segon en dues parts, una entrevista de Canal 33 de març de 1999, Casaldàliga, a cor obert.
TV3 està preparant una mini-sèrie sobre la seua vida.

 

 




NUESTRA HORA

Es tarde
pero es nuestra hora.
Es tarde
pero es todo el tiempo
que tenemos a mano
para hacer el futuro.
Es tarde
pero somos nosotros
esta hora tardía.
Es tarde
pero es madrugada
si insistimos un poco.

Pere Casaldàliga.


Me gustaría que me enterraran aquí. En la tierra. Y si no fuera mucho privilegio en el cementerio viejo, donde los peores, bien a la orilla del Araguaia. Además de algunas flores que algunas viejas amigas llevarían de ves en cuando nunca faltaría una garsa blanca avisando aquí hay pas... la pas eterna.

Sembla una oració. Ho diu al final del primer reportatge amb la seua alegria, naturalitat i en eixe accent, barreja d´orígen i destí terrenals.
  

diumenge, 12 d’agost del 2012

Los dos panolis y Caballo Viejo.



Què feieu a les Olimpíades de Barcelona ?

Documento histórico Pelaez. Poco a añadir, el breve texto del reverso de la foto resume situación, protagonistas, datación... incluso más entresijos que se corroboran al contemplar los caretos de los retratados (se puede decir, amiga Belén, ya te he nombrado otra vez...). Voy más allá, jugando a grafólogo, las firmas delatan pesimismo vital, al menos circunstancial. ¿De qué estaríamos hablando? ¿del futuro?  ¿de amor no correspondido? ¿del sentido de la vida? somos dos poetas románticos, ja,ja.
Por si no estaba claro, la primera frase es de Faemino César y la segunda de Cansado Juanjo, estampadas tras la revelación del carrete.

Yo os desvelaré la cuestión segura que emergía a la luz del mar Mediterraneo además de estas mencionadas: el capítulo del día de CABALLO VIEJO, serie... telenovela colombiana que emitía TVE creo (hace 20 años) protagonizada por nuestro ídolo EPIFANIO DEL CRISTO MARTÍNEZ y nuestra ninfa NORA MÀRQUEZ. El anciano Epifanio se enamora de su sobrina Nora en el pueblo de San Jerónimo de los Charcos, un Macondo de ir por casa, con perdón. El endemoniao Reencarnación Vargas i Valditrudis daban mucho juego y siempre los teníamos presentes en nuestras piruetas verbales para desesperación del resto de amigos Pelaez, pues nos pasamos una larga temporada hablando en colombiano, con perfecta entonación, exclamaciones, localismos, etc. Ejercicio lingüístico incomprendido.

Aaiiiiiii Valditrudi esa vaina no me guuuusta, ah ! Vámono al salón de las Ninfas !





Post café colombiano:

En esta entrada se aprecian influencias; la del folletinero Pedro Camacho ( personaje de La tia Julia y el escribidor de Vargas Llosa, de lectura recién ) y la de los calores del verano, que me han transportado a aquella época en la que además existían la piscina, playa, tenis, bàsquet, Benicàssim... en fin, una aburrida monotonía, je,je.

diumenge, 5 d’agost del 2012

Els equipiers s´uneixen al 90 aniversari.


Els jugadors del C.E.Castelló s´afegeixen a l´homenatge del 90 aniversari. Ací els veiem amb la pancarta commemorativa al camp JOSE MANUEL PESUDO d´Almassora.
Encara es prompte per conclusions. A destacar:

Gran ambient de futbol, hi ha ganetes, de les aficions i dels jugadors. Grata companyia a les grades amb amics meus, així com il.lustres coneguts... des de Manolo Clares fins Ximo Alcón, passant per Pedro Alcañiz. Quants gols en un moment ! albinegres i periodístics !
El detall del C.D. Almassora de deixar portar l´albinegra al club veí en el primer partit d´esta pre-temporada.
HECTOR MOHEDO, ex-orellut, incombustible de l´Almassora. També jugaven Ramón Debón i l´amic Víctor Serrano.
El segon gol ens va posar dempeus ! (goles de mierda, goles de oro...) Abraham colpeja el fosc baló (degut a la gespa supose), CHARLY el deixa passar de manera intel.ligent i culmina ell mateix després d´una combinació amb Ronan, de fort xut deixant el definitiu empat a 2 en el marcador imaginari perquè jo no el vaig veure... Charly és qui va deixar millors impressions. El primer gol el va fer Marc Trilles, després de molt de temps. L´omnipresent Juan Fran Roca era l´informador còmplice.
Aixó si, els waters del camp dedicat al Zamora almassorí millors que els del Bernabeu en relació aforament - quantitat i qualitat. Sabó i tot !  va amollar un sorprés espectador.
Mini-museu de l´entrada dedicat al titular del camp, PESUDO, amb samarreta de la sel.leccció espanyola i diversos records.

En resum, vesprà de futbol a l´ombra, dada important en dates caloroses.

Anècdota: vaig ser increpat... per no portar l´albinegra com la majoria dels col.legues.


Enquesta, enquesta !
De qui és esta llibreta o foli informatiu ?

a) Van Gaal siempre efectifo.
b) Mouriño
c) Pedro Fdez. Cuesta
d) Altre... qui pot ser ? ....Estebanco está ocupado... ya te lo he dicho.


dimecres, 1 d’agost del 2012

I anirem a retre homenatge a ALANGA.

Foto: Enrique Ballester.

NOTA DE PRENSA COLECTIVO “90AniversarioCDCS”

Por la presente se informa a los medios de comunicación locales que, siguiendo con los actos conmemorativos del 90 Aniversario del C.D.Castellón, que tal como informamos en su dia, se vendrán efectuando durante todo este año 2012,  el sábado 18 de Agosto se rendirá un tributo al primer gran capitán de nuestro estimado Club Deportivo Castellón, José Alanga Varella.
El tributo consistirá en el depósito de un ramo de flores en su nicho, la disertación sobre la primera gran figura del equipo albinegro, así como un pequeño homenaje a sus descendientes.

El tributo se planificará de la siguiente manera:
  1. A las 16:45 horas se convoca al albinegrismo a la puerta del Cementerio de San José (final Cardenal Costa)
  2. A las 17:00 h. en riguroso silencio las personas allí presentes se dirigirán hacia el nicho de José Alanga Varella
  3. Se depositará un ramo de flores en su memoria
  4. Se realizará un pequeño homenaje al guardameta albinegro JOSÉ ALANGA VARELLA. Este tributo/homenaje se personalizará en la figura de ALANGA, aunque es extensible a todos aquellos jugadores albinegros que han defendido el escudo del club albinegro con orgullo.
  5. Se recomienda llevar atuendo albinegro, en honor a nuestros jugadores.

Plagie la nota de premsa del 90aniversariCDCS i sobretot l´escrit d´Enrique Ballester que ja vaig posar fa temps amb el títol Prosa poètica albinegra. Dos paragrafs sensacionals, emotius i amb qualitat. Ma uela Magdalena (E.P.D.) ja em comentava que ALANGA estae molt nomenat i juraria em va contar tenia una cançó o cançoneta ! ho investigarem... però en queden pocs d´aquella època. Siga com siga és un mite de l´albinegrisme, manobre d´ofici, porter oficial del seu Castelló, el fundacional. I anirem a retre homenatge a ALANGA !
La foto, també d´Enrique Ballester, és del nínxol que visitarem. Podeu apreciar l´escut i el bust esmentats a l´escrit, així com la foto de la vídua. 



Es agosto. Atardece. La ciudad es un desierto de asfalto que abrasa cerebros y disuelve energías. El camino que conduce al nicho del portero más fiel que el CD Castellón jamás tuvo está moteado por la irregularidad de las piedras del piso. Al avanzar, se escuchan las pisadas rompiendo la quietud imponente del cementerio viejo de la capital de La Plana. No hay nadie. No hay vivos. El silencio es tan puro que incomoda e invita al abandono pero, cuando por fin llega la hora de girar a la izquierda, se siente la tentación de firmar una reverencia. A media altura, una placa modesta resume la trayectoria vital de José Alanga Varella. Un mito desconocido. En el centro, destaca el logrado relieve de su rostro en escayola. A la izquierda, la fotografía que recuerda a su esposa, que luego fue viuda. Y en lo alto, latiendo imperecedero, el escudo del CD Castellón, equipo del que fue portero, santo y seña, en los años románticos de su fundación, desde 1922 y hasta la entrada del fútbol en la vorágine del profesionalismo.
Lejos quedan sus paradas, tangible es todavía su herencia moral. El espíritu de Alanga, el hombre que rechazó ofertas jugosas de diversos clubes nacionales para quedarse en casa, en el viejo campo del Sequiol, compaginando su tarea bajo los palos con el oficio de albañil, empapa la filosofía actual del aficionado albinegro. Combina un punto de renuncia a las tentaciones que prometen éxito con un sentimiento insobornable hacia un club, unos colores, una comunidad. Sólo así se explica que Alanga prefiriese el orgullo eterno, llevándose el escudo literalmente hasta la tumba, antes que la gloria efímera, y sólo así se entiende que, casi un siglo más tarde, el derrumbe estrepitoso del CD Castellón haya fortalecido al núcleo duro de su hinchada. La desgracia ha subrayado la identidad. En Tercera, tras dos descensos consecutivos, el último por impagos, la masa social albinegra supera los tres mil socios, es menor que antaño pero, por contra, mucho más militante. No en vano, casi un millar de ellos son peñistas y el club es uno de los pocos que está integrado, vía asociación de pequeños accionistas, en la Federación de Accionistas y Socios del Fútbol Español (FASFE). No hay duda. Si algo ha aprendido el albinegrismo en todo este tiempo, es a luchar por lo suyo. Comprendió, a base de palos, que nadie lo iba a hacer por él.

Enrique Ballester.