"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



diumenge, 26 de gener del 2014

ACAPU. Visca la llibertat !


Este tio barbut és Acapu, un dels molts Ximos que conec, caricaturista, dibuixant, artista. Humorista gràfic s'autodefineix. Els seus dibuixos i vinyetes li parlen, li criden com ell mateix ha confessat. Ens ho transmet mitjançant els seus blogs, perquè com a polifacètic també és polibloguer. Si us plau mireu i si cal admireu el resultat:

la rialla del riu sec

un planeta llamado acapu

las cositas de acapu

Així, sense majúscules però amb eficàcia, sense estridències mes amb perseverància, humor, missatge, un munt de seguidors entre els que ens contem i signifiquem i una ajuda, la del seu amic Cactus:






No poc, Cactus, vosté colabora descaradament en les denúncies, històries i ocurrències d´Acapu, el seu creador, no anem a fer ací ara una nivola...


Millor així, per a mi la perra gorda... no ens punxe i avancem amb algun exemple de vinyeta d´actualitat:


Vaja, ens han deixat sense mitjans en la nostra llengua, ja sabem que tenen molta por als fantasmes, ganes de fotre, poca cultura i un sentit de la llei molt sui generis... he elegit este ordre però es pot canviar amb tota... llibertat. Si que ens tancaran els blogs, amic Ximo-Acapu...


Acabem amb una més suau per dissimular. Moltes gràcies per deixar-nos agafar les teues vinyetes, per la teua feina, ànims i a seguir !!


dilluns, 13 de gener del 2014

Del Raval... DEL MATEIX RAVAL.


com va fer Josep Barberà i Ceprià amb l´obra de teatre Del mateix raval. Grup Tragapinyols. Teatre, com no, del Raval.

La sinopsi reflectida a baix diu: manifestació de la vida del raval de Sant Fèlix dels anys 80 del segle passat... frase lapidària de l´insigne poeta Bernat Artola i ... faran reflexionar sobre la vida d´aquell Castelló que ja no hi és.
Director i actors. Menció especial per a Virginia Porcar pels embolicats diàlegs que li corresponien.

 
El meu resum:

Vaig eixir del teatre famolenc perquè entre llonganisses, butifarres... la FAM podria ser altre protagonista de l´obra entre Sento i Senta, entre falòries, corruixes i entruperis, entre el texte farcit de paraules i expressions d´eixe Castelló llaurador que agradarà més o menys, però que ahí era, amb el Garroferal del Mut, la fameta del carrer Caperó, brusent de senderi... Tot açò més verbs i costums com amprar, baratar; molt de manifasser i confusions amb la llengua francesa amb les RUES... situacions gracioses (que no gràcies, les Gràcies a Vila-real) com l´escena del monocipal, qui no sap pronunciar bé la Z castellana... això els passava als llauradors de l´època, els quals mai parlaven castellà (ni falta que els feia) com el tio Canya... no ens "embrutem" amb estalzim casolà, continuem.

Els patos també tenen protagonisme:
Algun refrany masclista com el de Dues dones i un pato mercat. L´expressió menjar pato en el sentit de disfrutar o fardar crec. 
Moltes paraules, expressions i frases fetes que pot semblar i molts així ho creuen ací no es gastaven i que van desapareixent del nostre ric vocabulari a poc a poc i per desgràcia.  


HOMENATGE FINAL:

Valga esta humil entrada com homenatge al LLAURADOR en general (eixa espècie en extinció), al de la nostra terra en particular i més en concret encara a l´home de la foto, qui conrea l´esmentada terra amb ajuda de l´haca, perquè és el meu tio Vicent l´any 1951, símbol d´una família llauradora i del Raval. Per extensió al seu inseparable germà el tio Pepe, també llaurador, així com als dos avis, d´iguals noms, Vicent i Pepe per descomptat també llauradors (en glòria estiguen els mencionats) i més tios encara..., també llauradors de socarrel. I per acabar, recordar a les seues dones ! que li ho diguen a Senta !



























Foto cedida per Quique, de la família, seguidor del blog i present a la funció de teatre. Això si, no és llaurador, al menys profesionalment. ;-)

dijous, 9 de gener del 2014

Carta d'Scarlett Johansson al bou Atunero

Transcric la breu missiva que m'ha arribat per correu tradicional des de Beverly Hills (Los Ángeles, EUA). ¡Ah, quin plaer rebre encara fulls de paper, escrits amb boli BIC!

Benvolgut bou Athunero: En primer lloc, vull demanar-li sorrys perquè el meu valencià is not very good. Trobanding en una situació personal i anímica poc happy, de marasme emocional (i això que m'acabe de casar), he consultat amb familiars, amics i friends, i m'han recomanat que acudisca a vosté, metge d'ànimes, bou humà, perquè m'ajude a superar la crisi existencial very hard en què em trobe immersa. Li estaria molt agraïda, eternament, if you, bou Athunero, acceptara ser el meu tutor espiritual. A més, li ho agrairé econòmicament i de la manera que vosté em demane, of course. Com vosté vullga. Atentament, Scarlett Johansson, sempre seua.

I adjunta aquestes fotos, que mostren la seua penosa situació anímica:















Una casualitat, perquè justament vaig rebre aquesta carta el dia després de veure la pel·lícula The Man Who Wasn't There (2001), dels germans Coen, en què feia un paper secundari d'adolescent-lolita. Aleshores tenia 17 anys (Wikipèdia dixit). He de dir que Scarlett és una gran actriu i bona persona, encara que bastant lletja, com es pot comprovar a les fotos. I no sé què fer. ¿Jo, Atunero, tutor espiritual d'aquesta simpàtica vaqueta? ¿Què faig, misser Hoangho?