"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dilluns, 31 de desembre del 2012

La conlloga albinegra.




























Ixcam, ixcam ab delictícia, cotets, cotets, a jugar; tot va anar pa i mel, no vam acabar a quatre cames ni com Camot i hem fet el que hem pogut com Cagueme. Us faré una contalla, un romanç, no sé si fil per randa, punt per agulla, de les anècdotes per guardar com a recordança del triangular ocorregut al camp del Polígon Rafalafena entre dos equips formats per membres de la Comissió 90 aniversari i un tercer per la conlloga de la meua benvolguda filla Cris:

Els porters Fernando, Felip i Ferran en alguna eixida han fet recordar al mític Racic.

Les bicicletes de l´oriünd Ximo, algú demanava el M.V.P. Dani també va demostrar el pasado...

Gol in extremis de Javi a la final.

Sonores cantades de qui escriu en defensa, anant a tussolons i bacs, quasi em descoprone.

Extraordinària energia solar de les instal.lacions, l´aigua de la dutxa brollava bullint.

Espontani espectador exigent: es que no la tocais bien...  

Nota negativa: la contractura muscular del més atlètic, Nacho. Oximoron o casualitat.

L´amfitrió Alex, companys i familiars, els de caliu... obrirem de bat a bat cors albinegres i lligarem perdurable amistat. Açó és el rovell de l´ou del món ! Visca Tombatossals, el Club Esportiu Castelló i la seua conlloga !

I que eixe esperit siga en nosaltres, que lo seu exemple ens anime, que mai ens abandone mentres quede un morteràs en los fonaments del nostre benamat poble. I la pau de Déu en nosaltres. Amén.






ESMORZAR:

Paissatge atapeït de monuments mitològics castellonencs, (Tombatossals, Arrancapins i Bufanúvols) vam complir amb els deures culturals, tot no és menjar i beure, a més de mantindre la brasa del CDCS per descomptat.

Oscar va fer màgia literària al llegir un fragment ad libitum del Tombatossals de Josep Pascual Tirado, el llaurador lletraferit. Miguel Ángel Fontana ens va sorprendre al recitar de pura memòria una poesia inclosa a la novel.la que sa mare (gran albinegra i castellonera) li va ensenyar ja fa molts anys:  


«Dalt d'un pi, Hi ha un molí, Que replica El tamborí. Va a la una, Va a les dos, Va a les tres, Va a les nou. .. Herba seca Per al bou. El bou i la vaca Roseguen l'estaca, I el Pare Vicari S'ha comprat Un reliquiari; De que sí, De que no, De Vicent Del guitarró. Vicent, Vicent, Els bous se'n van A la font de Periquet, Matarem un pardalet; Si és d'or,  o si és d'argent Que ixca la infanta de repent...»

¡ y Coca-Cola también ! (afegitó associatiu creatiu de Miguel Ángel-xiquet)






I falta el vídeo dels Moll... en qualsevol moment...

FELIÇ ANY ALBINEGRE, LITERARI I SOBRETOT PERSONAL !

diumenge, 23 de desembre del 2012

Poesia i C.E.Castelló. Vicent-Jaume Almela.


El poeta castellonenc Vicent-Jaume Almela i Eixau vol compartir amb nosaltres un poema dedicat al C.E. Castelló en el seu 90 aniversari i ens ho ha enviat a la Comissió amb molt d´afecte. Moltes gràcies, serà l´emotiva felicitació de les festes de Nadal a este bloc de forma poètica i albinegra, dos qüestions que ens agraden i ocupen, una barreja passional en estos temps tant deshumanitzats per onsevulla.

Vicent-Jaume Almela i Eixau és, per si no ho sabeu, un dels poetes castellonencs més il.lustres de l´actualitat en valencià, de la colla de Josep Porcar, Vicent-Pau Serra... el cantautor tardívol Artur Alvarez, el conspicu Lluís Meseguer... dels qui hem parlat a este bloc. Recordeu l´homenatge a Bernat Artola. Estem davant de poesia de nivell i no de diletants. A sobre acabem l´any en la vessant futbolística amb esperances sense perdre el seny, així que ALBRICIAS, PAM PAM ORELLUT i BON NADAL A TOTS !

La terra de ma terra...:




divendres, 14 de desembre del 2012

Parla la boca de la literatura.


Tant de futbol, tant d´albinegrisme... anem a parlar un poquet i avant de llibres. 
El primer és de Manuel Rivas, autor que m´agrade. L´he llegit a trossos a la Casa del Llibre, he,he i promet, no vaig a explicar de què va perquè hi ha múltiples enllaços, només diré que parla de temes que em sonen molt, verbigratia la boca de la literatura i el segundo manifiesto surrealista per explicar que sa mare parlava a soles.
També s´aprecia la influència de Juan Rulfo, parla de murmullos continuament, de vius i morts i inclús nomena Comala i Pedro Páramo ! Al fragment que hi ha a baix surt el Deportivo de La Coruña, he,he.

Recomanable cent per cent, haurem de trobar temps per atacar-lo perquè al club de lectura hem llegit el de la imatge d´ a baix, de Stefan Zweig, encara falta comentar-lo però diré que m´ha agradat, la capacitat narrativa i la finor del seu estil sedueixen des de les primeres ratlles, com diu la contra-portada. També te moments hiperbòlics d´estos de mai havia vist x, mai mai m´havia sentit així... però en fi, l´he devorat ràpid i molt a gust, igual perquè feia temps no llegia, ocupat en assumptes mundans, materials i literatura técnica menys...creativa. Y lo que te rondaré morena... que diría un castizo.

A més de l´oximoron Asseguda ben dreta al seu lloc - pàg.16, he anotat alguna frase:

Com més insensible em sentia, més intens era en mi el desig de ser allà on la vida s´agita amb més gran intensitat. pàg 29 Quaderns Crema.

La vellesa té un poder singular per treure intensitat als sentiments. pàg.107

La vellesa no és més que deixar de patir pel passat. pàg.108

Un plaer parlar breument de literatura de la bona entre gol i gol albinegre.

Leer un fragmento de "Las voces bajas" (pdf)
A la pàgina 15, conversa: Una de esas que, en el libro de la vida, se da a conocer de forma espontánea la boca de la literatura.

Açò ho escrivia un 30 de juny de 2010:
http://hoanghoat.blogspot.com.es/2010/06/manuel-rivas-el-poeta-surrealista.html

Entrevista recent on es parla del llibre i la seua literatura:
http://www.elpais.com/edigitales/entrevista.html?id=9699

  

divendres, 7 de desembre del 2012

Racó de canya, una canya de racó.


Immers en una immensa sorollosa sordera escric per fugir de l´angúnia més o menys vital, no sé si com el poeta Ausiàs March, amb perdó per l´atrevida comparació, la qual esdevé inspirada pel dinar de germanor de la comissió 90 aniversari a Almenara-albinegra !!!! restaurant Racó de Canya.

Conegut per alguns membres participants en la primera caravana albinegra a ca´l Filipino vam visitar aquest lloc de caire cultural amb poesia de Vicent Andrés Estellés a la paret inclosa. Acompanyats de dos il.lustres representants del passat, present i futur del CDCS: Josep Vicent Forment i Carlos Gracia Charly (també la seua núvia), naturals del poble d´Almenara i naturals en el tracte, molt propers, ens van contar anècdotes futboleres com la vesprada dels tres gols a l´Orense del primer (va jugar la temp. 69-70 al CDCS, campió de Lliga amb el València la següent 70-71) o els rifirafes del segon protagonista amb Garrido, aquell central ex-albinegre tan... dur, que podríem ser una barreja entre Michel-Valderrama a lo Cioffi...

El germà de Forment va sorprendre amb un acurat col.leccionisme de les gestes esportives del jugador dels 70 vestit d´albinegre i vam degustar i disfrutar de dues varietats d´arroç casolà i del pastís-sorpresa amb l´escut del C.D.Castelló amb quatre signes d´admiració a la llegenda que no figuraven per casualitat, corresponen a la consciència de llengua i país de Joan i el seu germà, propietaris del restaurant. L´apassionat Joan ens parlava dels fascistots mentre ens preníem un rebentat de la comarca. 
La samarreta del C.D. Castelló (tarta dixit) lluirà al costat dels versos de l´insigne poeta valencià hereu d´Ausiàs March. Entre nombrosos Che Pam Pam Orellut !!!!s espontanis em va acomiadar amb un sentit VISCA EL PAÍS VALENCIÀ !

Allò que val és la consciència de no ser res sinó s´es poble. Vicent Andrés Estellés.


Miguel Angel obsequia a Forment i Charly amb records personals.



Alejandro li va fer entrega a Joan d´un plat commemoratiu i d´una samarreta potser quatre talles menudes.


___________________________________________________ no m´atrevisc a subtitular, ha,ha.

Che, orelluts per sempre !!!!


La pàgina oficial del CDCS es fa ressò de l´event, amb foto inclosa del col.lage espectacular de Josep Vicent Forment:

http://m.cdcastellon.com/52146_es/Almenara-albinegra/

dissabte, 1 de desembre del 2012

Queda inaugurada l´exposició...

 


























Miguel Angel Serer, alma mater, donant explicacions.



























Toni Vallet, president de la comissió 90 aniversari, llegint un emotiu discurs.

 Èpoques de derrotes, èpoques glorioses.

 Polítics s´han arrimat, em sembla be, tant de bo siguen tan albinegres sempre.
Molts aficionats de totes les edats han anat, entre ells les Regines del Grau.
Equipiers modernets, sense el cap embenat però amb pantalons trencats, he,he.

Teniu tot el mes de desembre per veure-la en cap de setmana. Desperta records imborrables, un senyor m´ha rememorat els anys 40 del Sequiol que ell va viure quan era xiquet al contemplar el panell corresponent. Gràcies per vindre i PAM PAM ORELLUT !

 I la foto de grup... cedida per Yolanda. La resta són del company Fernando. Compte als interiors Felip i Javi (ajupits) i les Corsaries a la banda, quin equip ! Qui juga de porter?


DISCURS DE TONI VALLET:

 
Enyore no haver tingut a Alejandro+càmera a l´estadi el dia del sopar... és igual, quan no hi ha documents sonors ni visuals les coses es mitifiquen, ha,ha.

ENLLAÇOS I MÉS FOTOS:

http://www.cdcastellon.com/52134_es/Inolvidable-inauguraci%C3%B3n-de-la-exposici%C3%B3n-%22Del-blanco-al-albinegro%22/

https://picasaweb.google.com/113162897020756783385/DelBlancoAlAlbinegro

dimecres, 28 de novembre del 2012

Habitació a Nova York (1932), d'Edward Hopper

 

Està avorrida eixa dona?, es pregunta el bou Atunero. O pensarosa? Sí, sembla pensarosa. Mira el piano perquè no vol mirar el marit? l’amant? el germà? No, Atunero no creu que eixe home siga el germà: si foren germans almenys conversarien. L’home que s’aboca al periòdic... deu ser alguna notícia molt important això que llig. Els resultats de les curses de cavalls? La Borsa, que ha tornat a davallar? Les noves disposicions del govern, que perjudicaran encara més la marxa dels seus negocis? I els rostres, pensa el bou Atunero. Rostres, ments a l’ombra a pesar de la qual cosa la dona és guapa i l’home és un home crispat. Crispat i vil, fins i tot. La dona és guapa i té una bona figura tot i que no en veiem sinó el que ens permet la seua posició, asseguda i recolzada en el piano, flexible, molt flexible i atractiva. Toca una tecla o està a punt de tocar-la, no se sap si sonarà. La dona potser reviu la carícia del seu amant -que no és este home que té darrere-, potser està pensant que ha de canviar de rumb, que està perdent la joventut al costat d’un home -este que té darrere, ara sí- que només es preocupa per la Borsa. Potser pensa, pobra, en els fills que mai no podrà tenir. I l’home, ai, potser està fent una ullada als anuncis de contactes. Hi havia anuncis de contactes a la premsa novaiorquesa el 1932? Encara que n’hi haguera, Atunero no creu que l’home els estiga consultant. Eixa actitud de voler menjar-se el periòdic sense dissimular no s’adiu a la d’un home que consulta eixa mena d’anuncis.

L’habitació no és luxosa, no és àmplia. Però ells, la dona i l’home, conserven l’elegància en els seus vestits (no són obrers, no) i el piano, potser els vestigis d’una opulència perduda arran del crack de la puta Borsa el 1929. El piano. Ella toca una tecla displicent, toca el piano sense tocar-lo, el mira sense mirar-lo, el mira per no mirar l’home que té al seu darrere i que no la mira, a ella, a pesar de la seua elegància, de la seua bellesa, de la seua tristor. Són en aquesta habitació, els dos, i són a mil quilòmetres de distància l’un de l’altre. Atunero pensa que potser, en un altre temps, això no va ser així, i que aleshores els dos rostres estaven il·luminats, i que eren l’un al costat de l’altre.

I la pintura no acaba en la pintura. La pintura ix fora de si mateixa i xucla els ulls que la miren. L’intrús que mira el quadre comença a formar-ne part, fora i dins de l’habitació, com ara jo mateix ara mateix, que pense, jutge, m’emocione i torne a pensar. Pense, m’emocione, hi entre. Espere que eixa parella no s’esglaie quan un bou de sis-cents quilos aparega a l’habitació. I espere que em tracten bé, perquè jo sí que sé tocar el piano. Muuuuuuuuuuuuuuuuu...

diumenge, 25 de novembre del 2012

Del blanc a l´albinegre.

                           

Ja puc anunciar el pròxim event que la Comissió 90aniversari CDCS , constituida com Associació Cultural Centenari Albinegre, estem amanint per a este mes de desembre a l´edifici Moruno del Grau de Castelló:

Exposició fotogràfica titulada Del blanco al albinegro i no Del blanco al negro amb títol nefast publicat ahir al diari oficial de la ciutat. Imatges de la història del club en els seus 90 anys de vida, amb homenatge a la gent del Grau ( jugadors, dirigents, afició ), tan identificada i unida sempre a l´equip orellut.

La inauguració tindrá lloc el dissabte dia 1 de desembre, a partir de las 12 del migdia. Us convide jo i tota la comissió a vindre a l´acte o a passar-vos quan pugueu en cap de setmana si aneu a fer-vos un arrosito o al cinema o al port o què collons ! aneu aposta, he,he.
Ja voreu quines fotos més xules hem aconseguit recollir i seleccionar, és clar, emocionaran a alguns perquè fins i tot es poden reconèixer afeccionats, no tan sols ex-jugadors.

Com sempre, Pam Pam Orellut !

* Cartell elaborat pel virtuós Dani Prades.


 



diumenge, 18 de novembre del 2012

Anar a Castàlia, il.lusió de xiquet.


Animat per Javi, company de la comissió del 90 aniversari, i inspirat per una foto de hui del Mediterráneo, publique fotos (sobretot la primera) de lo que significa anar a Castàlia. Orgull de genealogia, com deiem al discurs de la festa del 20 de juliol a l´estadi. A més m´anime jo mateix a posar les que tinc amb amics, familiars i també les de la família de la comissió, amb anècdota final.

US CONEIXEREU MOLTS ! i amb personatges il.lustres !



  





























































                                   Imatge inspiradora.






El meu amic evidentment no és J.J. Lo d´il.lustre de l´encapçalament tampoc anava per ell. El meu amic apareix a l´esquerra.


dimecres, 14 de novembre del 2012

Un rayo de luz en las sombras.


Un rayo de luz en las sombras.
  
Este títol tan miguelhernándezsià correspon al d´una revista regional de l´any 1923. Les pàgines fan referència al nostre Club Deportivo Castellón quan només contava un anyet de vida i fa una semblança d´alguns equipiers dins un folleto de exaltación del fútbol. El preu era de 50 cèntims, parlava del València C.F. i altres equips, de La mujer y el niño en el Campo de Deportes... atents al fons i sobretot la forma d´aquest document amb prosa de l´època, ens embriagará de júbilo i ens deixarà sense respiració empíricament, lluny de vocablos soeces y epilépticos.
    
Açò ho tinc GRÀCIES al company de l´Associació Centenari Albinegre Fernando Sos i en darrera instància del seu amic Manuel Personat. Per cert hi ha una foto del seu avi, Teodoro, qui jugava al Castàlia equip, no stadium, paraula que m´encante, la feia servir ma uela Magdalena:
  
- Ja von aneu al stadium a l´entreno, xiqüelos ? 

Tornem a l´antigualla... hi ha que llegir-ho en xicotetes dosis perquè només en la primeres fulles Castellón y el Fútbol (amb majúscula) ja nomene a Próspero Merimée, Goya, Dickens, Ibsen...




En altres pàgines, alguns equipiers que ja coneixem i formen part del nostre patrimoni cultural albinegre:  el mite José Alanga i el familiar Vicente Martínez el Salao !! També Planchadell, tots ells del C.D.Castellón primigeni. De igual forma apareixen jugadors del Cervantes F.C. de Castellón, com E. Provinciales, José Beltrán i el porter Joaquín Blanch, el president del club Antonio Meseguer i altre president, el del comité provincial de Castelló Vicente Vilar. 

Tots parlen de partits, equips, records i... stadiums.



 





Al meditabund Martínez ja li vaig dedicar una entrada, recordem-la:


Encara tinc més documents de l´ínclit Salao però a veure si agafem sobredosi... ho deixaré per altra ocasió. Espere paladegeu les imatges de hui.

Un raig de llum en les ombres...

Notícia: puc avançar que dins dels actes del 90 aniversari del CDCS, anem a muntar una exposició fotogràfica a partir del dia 1 de desembre a l´Edifici Moruno del Grau de Castelló. Ja veureu què xulo.