"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dissabte, 28 de desembre del 2013

Noverint universi... Bufanúvols es muda.



Noverint universi, sàpiguen tots els castellonencs Bufanúvols s´ha traslladat, l´han traslladat. No és innocentada, malgrat la data.

Bufanúvols, fent cluixir les fulles de pell de rabosa adobada de lo seu llibrot, va començar a referir tota la conquesta que en ratlles, garramanxos i samboris tenia apuntada.
(del capítol Lo retorn de Tombatossals)

Com nul hom diu res ho diem nosaltres: l´escultura de Melchor Zapata va desaparèixer de la seua ubicació prop de Tombatossals i Arrancapins, ni rastre... vaig anar a preguntar als bous de Lledó, amics meus, no sabien res; àdhuc algun polític, tampoc coneixia la notícia.
Després d´un dia de fort vent a Castelló, sens dubte provocat pel nostre protagonista com una mena de protesta, ja m´ha desvetllat Schopi, més parladoret hui que Barli, que Bufanúvols s´havia enfadat perquè l´allunyaven de Tombatossals i del seu company de conlloga. Està al mateix carrer més cap al nord, al costat del Segon Molí, on veurà més gent però també tindrà més trànsit de cotxes. Això no li importa, el que no li sembla bé és el nom del carrer on és, pot haver confusions...

La foto és antiga, aneu in situ i de pas saludeu a totes les escultures ( o estàtues? ) dels voltants.

Estic atrevit hui i ho manifeste amb dos destarifos remember:

Recupere el que vaig publicar fa tres anys sobre el Segon Molí (torne a estar abandonat) a l´enllaç.
Aleshores escrivia: hi ha rumors que diuen posaran un cap de Fabra, no sé si el alcalde o el faraó. Al capdavall han plantat a Bufanúvols, menys mal !
  
I el comentari en valencià antic a la maniera de i sobre la novel.la de Joan Andrés Sorribes (amb qui la vam analitzar al club) de títol Noverint universi, com l´encapçalament de l´entrada:

Car sia a tots sabut que haverem la reunió e jatsia faltaren qualque hom vam xalar d´allò pus. Misser Joan ens va dar explicacions de la novel.la tro ens van fer fora car era tard.
Vam xarrar de tot un poc i pusc dir que vam gaudir. Mercès al autor per sa presència.

(Que em perdonen els puristes l´atreviment)
 

dimecres, 25 de desembre del 2013

Obabakoak, regal de Nadal.


Un eco de aplausos per a Obabakoak, novel.la de Bernardo Atxaga que em va recomanar l´amic Joan Antoni, una garantia en estos menesters com va quedar palés quan Pedro Páramo verbi gratia. Com este, també aparegut a la fira del llibre antic de Castelló, eixa ciutat on les escultures tenen vida pròpia: ha desaparegut literalment la de Bufanúvols !! les forces polítiques investigaran...

Tornem a Obaba, a Villamediana, a personatges com Juan de Tassis o Samuel Tellería Uribe, a l´escriptura i la memòria, a capítols o contes com Finis coronat opus o Método para plagiar, on es fa una bona metàfora de la llengua basca. Com no us enterareu massa ací teniu un enllaç/panegíric de l´obra:

http://www.alfaguara.com/es/libro/obabakoak/   


Altra metàfora, el joc de l´Oca. Al final (A modo de autobiografía) l´autor ens parla, mitjançant ella, de la vida aplicat a la literatura basca, a l´escriptor adolescent amb un farcell de la casella 1...

Pero seguiremos intentándolo, seguiremos escribiendo. El tablero está ahí para que juguemos.

I ací una magnífica pàgina on analiza l´obra d´Atxaga i per descomptat Obabakoak:


Com diu una crítica aborda qüestions universals, això si, afegisc jo amb gran imaginació i originalitat. Prosa fàcil de llegir, fluïda, on els llocs i situacions van canviant units més o menys per l´esperit del llibre, eixa recerca de la paraula, del tot està ja inventat. El protagonista busca paraules però la darrera no la troba:

hitzak ez zeukala niregana etortzeko asmorik. [...] Azken hitza ez zen inondik azaltzen

Com domine el basc, eh? ja m´agradaria... Quiero decir que el protagonista es queda sord de l´oïda dreta... com jo un poc... quiero decir que espere no em passe com a ell... quiero decir... llangardaixos...

Al pròleg Ibon Sarasola fa una introducció a l´euskara i literatura basca.

Han fet pel.lícula basada en Obabakoak, és diferent, amb alguns canvis. Opine que el llibre, com sol pasar, és millor.

diumenge, 22 de desembre del 2013

Bon Nadal amb campanes.


En lloc de seguir el timo de la loteria vaig a parlar dels meus amics els acúfens o tinnitus. Esta paraula significa en llatí que sona com una campana. Doncs això és el que m´acompanya des de fa més d´un any, tinc no un zumbido com es sol dir, sinò una rentadora perenne a l´oïda dreta perquè es tracta de sordera súbita, tres especialistes dixit... 

Grosso modo, la causa és desconeguda i abundant en la comparança té les seues fases, si t´estresses és com un centrifugat. Hi ha que evitar els sorolls forts com et diu l´experiència i indubtablement et canvia la vida. Hi ha variants com la síndrome de Menière, un amic em consta la pateix. El gran Juanjo Millás, en un article surrealista marca de la casa, La comida de los sábados, aporta inverosímils solucions i diu que provenen del interior de la bóveda craneal, de lo más profundo de la calavera. Així que inexorablement han aprés a conviure dins el crani heidelbergensis amb el rei oximoron, figures literàries vàries i dèries albinegres. No tens dolor, no em mareje, tot i que sempre està ahí, fidel. El cas es que t´acostumes.

Este article de la psicóloga Clara Esquena i Freixas, Si plores perquè has perdut el sol..., amb els seus enllaços, us donarà llum sobre la qüestió.

Mentres escric estes sorolloses línies sembla que al C.D. Castellón li ha tocat un pessiguet de la loteria, ha,ha. Albricias i oximoron !

I per no amargar a ningú acabaré felicitant les festes compartint l´esperançadora imatge (també marca de la casa com Millás) que ens ha regalat el meu germà Ferran i la seua família

BON NADAL A TOT HOM !!


diumenge, 8 de desembre del 2013

Centenari Albinegre



































Hace justo un mes hablé de Sentimiento Albinegro y he procurado mostrar todos los actos del 90 aniversari. Ahora que nos hemos constituido en Centenari Albinegre aquí tenéis este mosaico tan chulo que el camarada Dani ha elaborado que bien podría ser un símbolo de la gran familia albinegra, al menos la que entra en twitter, foro de albinegrismo pero también de demasiadas luchas tan fratricidas como inútiles. 
Si entráis en este enlace además del regalo hay versiones de música albinegra y navegando con mar en calma podéis conocer lo que hacemos:

(estarà també en ENLLAÇOS IL.LUSTRES, a la dreta del blog)

Hace dos maratones Filípides Julio nos narró su experiencia mediante lo que bauticé prosa atlética. Hoy no hace falta aseverar que no la he corrido pero he acudido a animar a los corredores junto a compañeros de la asociación. Ha sido una bonita experiencia en general y en particular comprobar el gran número de maratonianos albinegros que han lanzado el grito del orgullo tribal (como dice Pepe Beltrán) al pasar por Castalia, jaleados por unos frikis pertrechados con banderas patrióticas y vestimenta ad hoc como nuestro Wally albinegro Toni. ;-)

Y entre los corredores albinegros uno muy especial, Nacho Prades, integrante de Centenari Albinegre.
¡ Enhorabuena Nacho, has cumplido ! Y el Castellón también lo hará.
Video realizado por el cameraman Alejandro Moll:



Fotos carrera página C.D. Castellón



  

Por supuesto destacar una vez más la proeza de los atletas y el gran logro personal que supone acabar la Maratón.

Para acabar un asunto que me corroe: ¿no os ha pasado que os persiguen las palabras? al leer el periódico, un libro... palabras adormecidas que de repente están en todas partes... como si fueran actores, el show de Truman palabrero. Esta semana destacaré:
ZUMBIDO, DESPERTADOR, CALENDARIO, TRAPECIO, BACALAO i la valenciana MONIATO.

diumenge, 1 de desembre del 2013

Zumbidos de la actualidad.


¿No oyen el zumbido de la banalidad del mal? escribía Manuel Rivas ayer en EL PAIS usando la expresión de la filósofa judía Hannah Arendt. Yo que escucho sin querer el perenne zumbido de mis acúfenos doy voz a este libro de Rivas sobre Vicente Ferrer en una semana lamentable de noticias localistas. Ferrer es un Casaldàliga, un home no banal, un home humà que va fer el bé i l´obra del qual continua. Preferisc encapsalar l´entrada en positiu, llibre i sèrie de televisió amb Imanol Arias fent del filantrop:

http://www.rtve.es/contenidos/rtve/ferrerlibro.pdf

http://www.rtve.es/television/20131128/manuel-rivas-se-adentra-personalidad-vicente-ferrer-rumbo-estrellas-dificultades/804080.shtml

Anem a pel zumbido de la vulgaritat localista:


Esta és la realitat, no podem veure/escoltar la tele en la nostra llengua, només a TV Castelló i quan els planetes s´alineen. No ens morirem però sembla com menys dictatorial.


Anirà finalment ? S´aplicarà la justícia ? de moment veiem una imatge que ja no veurem, ho dic per la llengua, és clar.

Premi al comentari desafortunat (que acabe d´instaurar) al periodista Víctor Mut del Mediterráneo a twitter:
Bon dia. Que bien ha quedado paso TRAM en plaza Borrull. Ni murallas ni historias. Solo falta el tren

Doncs si, falta el tren. I la Història i el respecte al Patrimoni i la vergonya dels que ens manen a Castelló i al País Valencià. Recordem: 

anècdota setmanal ha estat a la columna de Pepe Beltrán, he tingut l´honor de ser nomenat a Las Cuarenta del Levante gràcies a ... l´oxímoron, he,he:

  Siento en el alma cada gol en contra, cada patada, cada silbido. Sólo la unión inequívoca puede enderezar el rumbo de un equipo que nació roto y descompensado, al que luego han acusado de falta de implicación después de enviar a quienes más se han expuesto en curiosa contraprestación (otro oxímoron, Juanjo).

Ja és la tercera vegada i no per diatriba. Dues amb el nom apocopat i una amagant-me amb Hoangho.

Altra neosecció, l´article de la setmanaDesmontando a Faulkner. Juan Cruz, EL PAÍS

Bona setmana i carpe diem !