"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimecres, 26 de gener del 2011

a) JUANJO MILLÁS, "el gintonic de media tarde". b) Vida i literatura.



Pon el títol que prefieras, como en los cromos de Panini.

Algunes persones diuen que llegir o escriure sobre temes inventats o irreals no val per a res, és perdre el temps. Altres, com José Luís SAMPEDRO: "Vivir es escribir y pensar. Hay que pararse a reflexionar, no juzgar". Y Ana Mª MATUTE: "Escribir es sufrir y también gozar de la vida; vivir intensamente la vida".
Jo crec les primeres cometen una "banalitat existencial". Dos mons: real i irreal. Per a irrealitat o barreja d´estos mons, Juan José MILLÁS:

"Entre la literatura y la vida, siempre he elegido la literatura, y así me va".
"Estamos habituados a vivir sólo en una parte de la realidad. Es un error, como si sólo habitáramos una parte de nuestra casa o cuerpo".
Açò ho diuen diferents personatges de LOS OBJETOS NOS LLAMAN, de Juanjo Millás. En ell pren cos, cobra vida l´oxímoron: ( altra volta, qué pesat! ) L´OXÍMORON ! alucinacions reals, "deliris sensats, cordures delirants". Es el rei del microrrelat irreal, oníric. Una hora de passeig i les sinapsis es fan bojes, se li dispara la imaginació: la infantesa, la mort, la enfermetat, somnis, paraules, obsessió pel llenguatge, su gintonic de media tarde, hipocòndries, algun trauma infantil?; freudià, humor, ironía, religió.

Jo m´identifique amb ell en algunes neures, alguns aspectes, de la literatura i de la vida, verbigratia en els finals estrambòtics dels escrits.
Vaig acudir a una comferència seua a Castelló on va deixar paleses estes obsessions pels objectes, on va traspuar esta debilitat pels vocables. Em va defraudar un poc perque va llegir literalment un escrit o llibre seu, sense deixar massa lloc a l´espontaneitat. Em va estranyar ja que com "el conec" de la radio, ("La ventana" amb Gemma Nierga ) i parla com un lloro... ( no confundir amb LUISMI LORO ) ( veu en off: et repeteixes en les gracietes, imbècil )
A més, després m´entere havie fet el mateix un parell d´anys abans. A la tercera vinguda a Castelló ja no he anat, preferisc fer-me el gintonic de media tarde... gintonic... real o irreal?





dimecres, 19 de gener del 2011

FRAY LUIS DE LEON, presunto nacionalista, pederasta y gay.



1º) Esto es un homenaje a la figura de FRAY LUIS en tono desenfadado.

2º) No he abandonado mi lengua materna.

Igual en nuestros días FRAY LUIS DE LEON sería tildado como nacionalista, pederasta y homosexual.

"Decíamos ayer..." así reanudó sus explicaciones el poeta natural de Belmonte después de cinco años preso por traducir el bíblico "Cantar de los Cantares" al castellano.
Rodeado siempre de jóvenes, escuchando poemas que le leían o recitándoles él los propios.
Introduce el NUMERUS latino... la prosa poética, vamos. (claridad, armonía,dulzura) Quevedo le edita sus poesías para, en román paladino, joder a Góngora. Claridad contra culteranismo. Era de su bando.

DE LOS NOMBRES DE CRISTO: alegoría de la persecución sufrida en la que una avecilla representa a Fray Luís: "metido en gran pensamiento" (ensimismado), expresión chula.

ODA A LA VIDA SOLITARIA: Oda que recrea el tópico literario del BEATUS ILLE... de Horacio. Apartarse del "mundanal ruido" para aproximarse a la "senda" del cielo. "No le enturbia el pecho" (no le da envidia). A mi m´agrade molt.

Místico, como las liras de la ODA A FRANCISCO SALINAS, (no confundir con Paco Salillas, ara estem en seriosa literatura, no en ídols albinegres) compañero y amigo músico ciego. Cuando le oye tocar el órgano, su alma, liberada por la música, entabla un coloquio armónico con Dios.

Podríamos sacar la conclusión de que no debemos juzgar por las apariencias.

dimarts, 11 de gener del 2011

La meravellosa troballa breu de Perot de Granyana (Tercera i Última Part)


Perot: Quina idea és eixa? Tornem-hi! He de recuperar eixa pedra!

Schopenhauer: Mira, Perot: per a nosaltres els bous, els diners no tenen importància. A nosaltres ens interessa la Història, com t'hem explicat tantes vegades. Per tant, el que farem serà anar davant de l’Autoritat, explicar el que ha passat, i tots junts anar al lloc on està la Mare de Déu. Així evitarem que faces una altra vegada el ridícul.

Perot: I la recompensa? I la meua recompensa?

Schopenhauer: Te la donaran igualment, supose.

Perot: Ho suposes? No, no, jo no m’arrisque a perdre-la. Si no voleu acompanyar-me, hi aniré jo tot sol.

Schopenhauer: I sabràs trobar el lloc?

Perot (després de quinze segons de silenci): Anem a l’Autoritat.

Barlovento: Anem-hi! I, per cert, Schopi, aquesta és Plaerdemavida, la vaqueta de qui t’he parlat...

Plaerdemavida: Hola, encantada de conéixer-te. Jo et diré Hauer, si no t'importa, és més autèntic i tradicional.

Així, la comitiva integrada per Barlovento i Plaerdemavida, Schopenhauer, Perot i la marraixa de vi que Perot va agafar per alegrar l’excursió, es va presentar una altra vegada davant de l’Autoritat.

Humà: Una altra vegada ací, Perot? Ja t’he dit que... Ah! Veig que véns acompanyat.

Tots alhora: Bon dia, senyors.

Barlovento: Per què porta vostè ulleres fosques, si aquesta cambra està en penombra?

Humà: Perquè em dóna la gana, bou! (En veu molt baixa) Al final acabarem malament amb aquestos animals.

Perot: Veníem per la recompensa...

Boví: Què dius?

Barlovento: Res, res, que volem que ens acompanyen vostès a un lloc, el senyor Perot de Granyana ha fet una troballa important.

Humà: I què ha trobat? Un celler?

Schopenhauer: Una figura que canviarà el decurs de la Història d'aquesta ciutat.

Humà: No em foteu ara, que tinc una partida de golf.

Boví: Fes-los cas, Humà. Si aquestos dos bous han vingut fins ací, no dubtes de la importància del que ens conten.

Humà: Tens tota la raó. Anem-hi, doncs!

D'aquesta manera, Humà, Boví, Perot, la marraixa de vi, Barlovento, Plaerdemavida, Schopenhauer i quatre assessors d'Humà es van posar en marxa. Quan la romeria va passar per davant de l'alqueria de Perot, la seua muller i els seu tretze fills guaitaven des del porxo, amb cara de preocupació.

Fill vuité: Pareeeee, no els portes on la marihuanaaaaaa...

Senyora de Granyana: Calla, burro, que eres més burro que ton pare (Bescollada a Fill Vuité).

Per sort, l'Autoritat no va escoltar l'advertiment del fill, i van continuar, molt dignes, el trajecte cap a l'indret famós. No estava lluny el lledoner, però com que alguns dels romeus no estaven avesats a caminar més de deu metres seguits, van haver-se d'aturar a descansar sis o set vegades, descans durant el qual la marraixa de vi va arruixar amb el seu contingut les goles dels excursionistes. De tots excepte de Plaerdemavida, abstèmia pertinaç –ella tampoc no era perfecta–, gràcies a la qual vaca i a la qual abstinència avui en dia tenim una versió sòbria dels fets. Així, quan van arribar a la vora del lledoner, on la figura romania des que caiguera de la butxaca de Perot, tots excepte ella van vore i escoltar un cor d'àngels que cantaven cançonetes, molt blanquets i molt disciplinats. Alguns, més agosarats, van explicar després que també havien escoltat un discurs de la Mare de Déu, però que no la van entendre perquè el va amollar en occità. Hi ha, fins i tot, qui va vore aparèixer un grup de nimfes en actitud lasciva, però no va dir res públicament per si de cas el prenien per borratxo.

Humà: Oh! Quina troballa acabe de fer! Quina sort que la Mare de Déu m'haja triat per ser el nexe entre ella i els mortals.

Perot: Disculpe'm, senyor, però el sexe eixe sóc jo, que me la vaig trobar ahir.

Assessor Primer: Tu què vols?

Perot: Jo? La meua recompensa.

Assessor Segon: Impossible! Ja hem exhaurit el pressupost!

Humà: Ja sé el que farem ací: un parc temàtic.

Tots els assessors alhora: Sí, sí, quina meravellosa idea!

Boví: Però què dieu, ara? Un parc temàtic és inviable. Estem al segle XIV!

Humà: Inviable? Doncs una estàtua, vull ací una estàtua...

Perot: Una estàtua meua?

Tots els assessors alhora: No, burro. (Assenyalant Humà). Una estàtua d'ell.

Perot: I la meua recompensa?

Humà: Doneu-li cinquanta euros i que calle, per favor.

Boví (a Barlovento, Plaerdemavida i Schopenhauer): Estan bojos, aquestos humans.

Al final, Perot va tindre el seu monument, encara que ell no el no va arribar a vore, evidentment. Tampoc no va poder comprar-se la Harley. Tanmateix, els cinquanta euros de recompensa li van arribar si més no per a una Mobylette de segona mà que el va fer feliç. Això sí, el va fer feliç només una setmana, que va ser el temps que va tardar la Guàrdia Civil a pescar-lo bufat i confiscar-li la moto. Per acabar, diré, pressionat per la certesa que als humans us agraden els finals dolços, que la història va acabar en boda bovina. Però no entre Barlovento i Plaerdemavida, sinó entre aquesta i Schopenhauer. Sí, la graciosa vaqueta, en saber que el bou novel·lista havia pres el seu nom i l'havia posat a un personatge de la seua obra capital, se'n va enamorar pregonament, va trencar amb Barlovento –amistosament– i se'n va fer nòvia. Schopenhauer, també enamorat, li va dedicar uns versos que després li va furtar un famós poeta italià amb la cara més dura que una petrarca. I Barlovento... no tinguen vostès llàstima de Barlovento. Barlovento era un gentlebou que valorava sobretot l'amistat de Schopenhauer, però també valorava i va valorar el cos de la infinitat de vaquetes que es va anar trobant en el seu llarg camí.

dimecres, 5 de gener del 2011

HOMENAJE AL OXÍMORON




En la ardiente oscuridad que se vislumbra en lontananza puede parecer una sensata locura fundir dos palabras o ideas contrarias.

Sufro una bella desolación cuando compruebo que el silencio del blog brama un juicio infinito sobre esta figura del lenguaje tan empleada por los místicos del siglo XVI y atrayente para el maestro J.L. Borges (la nombra en "El aleph" y "El Zahir" al menos). La etimología es motivadora: oxymoron, del griego, "oxys" agudo y "moros" estúpido.

Como un sonámbulo desvelado y en estado de alucinada lucidez saboreo la soledad en compañía, soñando despierto.
En el aturdimiento de la indignación,
en la furia de la vergüenza,
quedo flotando en un limbo de indecisión,
en un río de palabras
eternamente cambiante,
eternamente inmutable.
La calma resulta ensordecedora.

Disfruto de una zarrapastrosa respetabilidad, de ajetreada ociosidad vespertina.
Me enfrento a la desidia beligerante, oigo una sonrisa... ¡ uy, esto es sinestesia !
¡ Qué panorama de indigencia intelectual ! Lo aparto de la certidumbre de la confusión y lo arrojo a una confusión de incertidumbre. Habemus retruécano.

Escribo en el Club de Tenis,
no sé si es un oxímoron.
Veo a Maruja fundido,
tampoco será oxímoron.
¿ alegoría ?
¿ anacronismo?


Agradecimientos por orden de aparición a Buero Vallejo, Quevedo, D. Setterfield, M. Benedetti, Gª Márquez, A. Gala, K. Follet, Sam Savage, R. Zafón, Jane Austen y Khaled Hosseini. (ya tenemos el equipo de fútbol, el jugador nº 12 podría ser Maruja) Sin la ayuda de todos ellos no hubiera podido ensamblar este puzzle de oxímoron ( invariable en plural ) Espero lo disfruten. Próximamente enlazaremos con otro homenaje un tanto curioso a Fray Luís de León, el poeta creador de la maravillosa "Oda a la vida solitaria".

Estrambote no muy políticamente correcto:
Parece mentira lo que hacen tres franjas verticales de color negro. Para mi también podría ser un oxímoron en lo referente al contraste.