"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dijous, 30 de desembre del 2010

Pam pam orellut ! records albinegres.





Per acabar l´any em sap greu xafar-li el relat a Atunero escrit hui (LLEGIU-LO que és molt bó !) però he aprés a escanejar i amenace amb publicar records com estos d´aqui dalt.
Anit escoltava a Miguel Pastor i comentava que en els temps del Sequiol (anys 40 per a los no iniciados) ja existia el PPO amb una lletra desfasada en la que s´anomenava EL DEPORTIVO al C.E.CASTELLÓ i deia coses com "que viene el coco y mete un gol" "sube a 1ª división", "campeón de 2ª"... Jo sé que es va grabar en 1972 als estudis de RADIO CASTELLON, peró no coneixia esta "prehistòria". Exhorte als virtuals historiadors llegidors del blog "digan lo que sepan" per acabar l´any saciats de cultura albinegra.
A més de les notes autofacturades i la lletra del entranyable himne podeu veure el vell i nou Castàlia, una samarreta albinegra (no és la millor versió) i un estimat escrit del mestre CHENCHO: "A Juanjo, gran albinegro y con la esperanza de que no deje de serlo. Un abrazo". Com endivinant el futur fosc del Castelló i "todas sus vicisitudes", com ell diría.
La foto és d´un llibret que es repartia al vell Castàlia. Ho vaig guardar, ja coneixeu el síndrome, i és xulo veure ara a il.lustres personatges a TORRE SENTADO (ja teniem nivell). Estic jo, el meu germà, el meu cosí, els meus amics (fila superior) , coneguts veïns de localitat (tots amb pèl) , Traver Griñó "el Keto" i la dona, l´agüelet de "RADIO VATICANO" (racó baix dret) conegut així perquè portava un radiocassette de tamany descomunal al muscle; l´agüelet de les pipes (baix, esquerra) crec... (ara demane ajuda al meu brother) ére un gamberro que es dedicava a tirar pipes als de baix i després culpava als xiquets. Açò és la INTRAHISTÒRIA de Castàlia. Ah ! i el porter dret darrere! ara n´hi ha tornos... al menys este feia algo, perquè el de GENERAL DE PIE...
L´any 2011 ens portarà millors temps segur... ara que ja vaig clavar la pota amb les opinions sobre Jordi Vinyals. Continue pensant que NO ESTAMOS TAN MAL !!! a vore si els reis mags (majúscula o minúscula) ens porten un NOU NAT ! A CUALQUIER PRECIO ! (Chencho dixit)

La meravellosa troballa breu de Perot de Granyana (Segona Part)


Primera part: http://hoanghoat.blogspot.com/2010/12/la-meravellosa-troballa-breu-de-perot.html

Schopenhauer: Fes-nos cas, home. Mira-la bé. És la Mare de Déu pregant.

Perot: I què voleu que faça, jo, amb aquesta Mare de Déu, que dieu vosaltres?

Schopenhauer: Haurem de comunicar-ho a l’Autoritat.

Perot: No m'emboliqueu amb bajanades, que ara no em puc aguantar i acabaré fent-m’ho damunt. A més, què guanye jo amb tot això?

Barlovento: Guanyes que potser et donaran una recompensa i...

Perot: Una recompensa? I em podré comprar la Harley?

Barlovento: La Harley i un Ferrari, si tu vols.

Perot: Aleshores me la guarde. Escolteu, fem un tracte: jo em quede amb el noranta per cent de la recompensa, i l’altre deu per cent el repartiu entre vosaltres dos.

Barlovento: Sí, home, sí. Ja saps que nosaltres no valorem els diners. L'únic que volem és treballar menys, que no ens apretes tant el jou i que ens dónes bona herbeta per a pasturar. A nosaltres ens importa, sobretot, la Història.

D'aquesta manera, Perot, molt content i no només pel vi, es va posar la figureta a la butxaca i, després que s’aliviara, tots tres van acabar la faena del dia: llaurar el camp, plantar kiwis i regar la marihuana. Després, en fer-se de nit, van tornar a l'alqueria. Barlovento i Schopenhauer havien volgut anar de seguida a l'Autoritat per informar-li de la troballa, però Perot no hi estava d’acord, perquè deia que tenia set i se li havia acabat el vi, i com que els bous eren molt pacífics, no van volen discutir-hi. Al sendemà, de bon matí, Perot, quan Barlovento i Schopenhauer encara dormien, va anar a ca l'Autoritat, el binomi humanoboví que governava les nostres terres en aquella època. Li van concedir audiència.

Perot: Quant em donareu per aquesta... per aquesta...?

Boví: Per aquesta què, Perot?

Perot: Espera, que la tenia per ací... a la butxaca... espera...

Boví: Ja t'ho deia jo, Humà, que aquest Perot ens faria perdre el temps.

Humà: Tens raó, Boví, em sap greu. Tu ja saps que la majoria dels humans no som així de bajoques, i per això al final serem nosaltres els qui governarem el món.

Boví: T'equivoques, Humà. Governareu el món precisament perquè sí que sou així...

Perot: Espera...

Humà: Ja està bé! Continuem, Boví, amb els temes importants. Recorda que hem de requalificar urgentment els terrenys de la marjal que acabe de comprar... I tu, Perot, au, fora d'ací!

Perot se’n va tornar a casa i, tot compungit, es va adreçar a Schopenhauer, que, en havent-se desdejunat, escrivia la seua novel·la. Barlovento no hi era: se n’havia anat a prendre café amb Plaerdemavida.

Perot: Una desgràcia, Copenhaguen! Una desgràcia!

Schopenhauer: Schopenhauer, mestre, em diuen Schopenhauer.

Perot: Ai, Copenhaguen, quina desgràcia!

Schopenhauer: Tranquil, home, i explica’m què t’ha passat.

Perot: La pedra, la pedra dels collons... l’he perduda! Adéu a la Harley, al Ferrari, aiiiiiii...

En eixe moment, van arribar Barlovento i Plaerdemavida, molt encaramel·lats. En vore sanglotar Perot, es van separar i van preguntar a Schopenhauer què passava.

Schopenhauer: Res, que ha perdut la figureta de la Mare de Déu.

Barlovento: Com és possible, això?

Perot: Aiiiiiiiii...

Plaerdemavida: A vore, Perot, has de mantindre la calma. Què vas fer exactament amb la figureta després d’agafar-la?

Perot: Què vols que fera amb eixa pedra, vaca? Guardar-me-la a la butxaca!

Plaerdemavida: En quina butxaca? Ens ho pots ensenyar?

Perot: Ací, ací...

Schopenhauer: Però si ací no hi ha tela!

Barlovento: Això és que et va caure en terra!

Plaerdemavida: Efectivament.

Perot: Tornem-hi! De pressa! Tornem-hi!

Schopenhauer: No tan de pressa, mestre. Tinc una idea millor...

CONTINUARÀ


dimarts, 28 de desembre del 2010

Día dels Innocents. Reivindicació.



Sr. Bou Atunero: he rebut una notificació anònima, però fàcilment es dedueix està feta per la Confraria de Lledó. El tó és amenaçant i discrepen, no sé si democràticament, del escrit sobre el Perot i els bous publicat ahir en aquest blog. Només dir que estic preocupat doncs el tilden de "ignominioso" qual personatge dels insignes Faemino i Cansado. Ens solidaritzem amb vosté com no podia ser d´altra manera com a companys de malifetes. Mouuuuuuuu !!!

Per altra banda, LAPARRA-president és afeccionat a la cacera i està acabant en els coloms caganers del estadi !!! jo he passat hui per allí i s´escoltaven netament els trets !! PUM PUM... PAM PAM.... ORELLUT !!

Estes fotos les he trobades aleatoriament en "dia inocentes"- imágenes. La darrera no té res a veure en la notícia de prescripcions de delictes. No fotem !

dilluns, 27 de desembre del 2010

La meravellosa troballa breu de Perot de Granyana (Primera Part)

A nosaltres, els bous, també ens ha arribat, a través de la nostra rica tradició oral, la llegenda de la troballa de la Mare de Déu de Lledó protagonitzada pels bous Barlovento i Schopenhauer, assistits per l'inefable camperol Perot de Granyana. És ben cert que, en aquest cas i sense que servisca de precedent, hi ha punts de coincidència en allò que conten els humans i allò que contem els bous. Tanmateix, també hi ha algunes diferències, per la qual cosa ara explicaré eixa història des del nostre punt de vista, molt probablement més encertat que el dels humans si tenim en compte que, en la llegenda, hi ha dos protagonistes bovins i només un d'humà, i més encara si considerem que els bous Barlovento i Schopenhauer tenien estudis i el llaurador Perot era completament analfabet.

Com totbou sap, al segle XIV la comunicació entre humans i bovins era molt fluida, en contra del que passa en aquestos temps tempestuosos. Així, Barlovento i Schopenhauer quasi formaven part de la nombrosa família de Perot, hi compartien taula i tenien habitació en l'alqueria del llaurador. El dia de la troballa, tots tres anaven conversant animadament mentre treballaven, o si volem ser exactes, haurem de dir que treballaven els bous i Perot hi anava darrere, intervenia de tant en tant en la conversa però, de força, en feia ben poca –s'ha d'aclarir que l'estàtua o monument que podem trobar en l'avinguda de Lledó de la nostra capital està deformada per la imaginació mítica d'Adsuara Ramos i el veritable Perot era un home escanyolit i borratxet–, i quan no, entorpia clarament el treball dels honrats bous, aturant-se sovint per alçar el colze, potser ho feia perquè pensava, cada vegada, que estava arribant a Sant Roc, on, com totbou sap, és obligatori fer traguet i matar lo cuc. La conversa anava així:

Schopenhauer: Com et va amb eixa vaqueta amiga teua?

Barlovento: Molt bé, molt bé.

Schopenhauer: Però és una relació seriosa?

Barlovento: No... o no ho sé. És molt simpàtica, la veritat, i té unes...

Perot: Ep! Vosaltres, deixeu-vos de xerrameca i descansem, que jo necessite un glopet de vi...

Barlovento: Un altre?

Schopenhauer: No faces cas, Barli, i tira...

Barlovento: Un poc més endavant, Perot... (En veu baixa) De què parlàvem, Schopi?

Schopenhauer: D'eixa amigueta teua, que no sé encara com li diuen.

Balorvento: Li diuen Plaerdemavida.

Schopenhauer: Quin nom més bonic! Escolta, si no t'importa, li'l posaré a una de les protagonistes de la novel·la que estic escrivint.

Barlovento: A mi no m'ha d'importar. És a ella a qui ho hauries de preguntar, encara que no crec que et pose cap pega. Per cert, encara continues amb les teues novel·letes? No saps que després els humans s'apropien de les nostres creacions? Ja veus el que va passar amb les piràmides de Gizeh.

Schopenhauer: Ja ho sé, ja ho sé, i no m'importa. A mi, ja ho saps, el que m'agrada és escriure, la fama per a mi no té cap valor...

Perot: Pareu-vos! No puc més! Ací, descansem a l'ombra d'aquest pi.

Schopenhauer: Açò no és un pi, burro! És un lledoner. I continuem, fes el favor, que acabaràs bufat, com sempre...

Perot: No, no, és que necessite fer de ventre. I, mira, aquesta pedra m'anirà bé per a...

Schopenhauer: Però què fas, home? Això és... Mira, Barli, això és la Mare de Déu!

Barlovento: Mare de Bou, és veritat: és la Mare de Déu. Mira, Perot, eixa és la mare dels vostre Déu.

Perot: Què dieu, ara? Aneu mamats o què?

CONTINUARÀ

dimecres, 22 de desembre del 2010

Les Normes de Castelló, algo nostre.



Ahir 21 de desembre es van cumplir 78 anys de les Normes de Castelló. Algú ho havia de dir...Recorde la exposició que es va fer fa 3 anys al carrer de Enmig, molt xula i il.lustrativa. Continuant en el meu síndrome de Diógenes particular conserve el follet oficial de la efeméride, una auca que van repartir a les escoles i algun diari amb les normes ortogràfiques. Considere un honor que la nostra ciutat fora la protagonista del signament d´estes normes del valencià. Al carrer Cavallers hi és la casa on va tindre lloc este fet gloriós, jo ho recorde als virtuals acompanyants però la norma és que no fagen massa cas de mi ni de les Normes.
Hoangho
( pressumpte pancatalanista )

El moviment de la Renaixença valenciana, iniciat en el segle XIX, havia aconseguit en les primeres dècades del segle passat una certa recuperació de l'ús literari del nostre idioma. Però mentre els escriptors populars l'escrivien amb una ortografia amprada al castellà, els pròpiament renaixentistes usaven diversos models d'ortografia arcaitzant. Cap a 1930, el grup de jóvens escriptors que publicava la revista Taula de Lletres Valencianes, conscients de la necessitat d'acabar amb aquell estat d'anarquia ortogràfica, promogueren una campanya per tal d'arribar a unes normes unitàries.
La idea va anar guanyant ràpidament adeptes, gràcies sobretot als esforços d'hòmens com Adolf Pizcueta, però només va entrar pel bon camí quan els intel·lectuals de la Societat Castellonenca de Cultura la van fer seua. Va ser a la ciutat de Castelló de la Plana on en desembre del 1932 els principals escriptors i entitats culturals valencianes del moment aplegaren a un acord transaccional que seria històric per a la nostra llengua. Entre els escriptors signants de l'acord destacava en primer lloc el gramàtic de més anomendada llavors entre els valencians: el pare Lluís Fullana. I entre les institucions, a més de la Societat Castellonenca de Cultura, promotora de l'acord, hi havia també entitats tan prestigioses com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana.
Aquell acord de normes ortogràfiques valencianes va ser divulgat i perfeccionat primerament gràcies a l'obra de gramàtics com Carles Salvador i Josep Giner, i posteriorment per lingüistes com Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor. Gràcies a les Normes Ortogràfiques de Castelló (també conegudes com a Normes del 32) milers de valencians hem aprés a llegir i a escriure correctament la nostra llengua al llarg de vora setanta anys.
Jordi Colomina i Castanyer
(Acadèmia Valenciana de la Llengua)


diumenge, 19 de desembre del 2010

LAPSUS LINGUAE






L´altre divendres escoltava els destarifos il.luminats de Juanjo Millás en La ventana, acompanyat de Gemma Nierga (ell, no jo). Tractaven la confusió de paraules, el seu significat. Comentava el problema que havia tingut de menut amb l´olla INEXORABLE-INOXIDABLE. A tots en haurà passat, els camins del llenguatge són INEXCRUTABLES ? inexorables? inoxidables?, al estil de Paco Martínez Soria "me es indiferente usease inverosímil". Jo recorde dir la CIBERNÉTICA en lloc de CINEGÉTICA, volía fer-me l´erudit i vaig fer el panoli.
Tinc una recopil.lació d´errors anotats per un relat, però com les muses estan totes inspirant estàtues a Ripollés he decidit posar al blog alguns SENSE ÀNIM DE BURLA DE NINGÚ, TOTS EN FEM, només per compartir estes curiositats amb el proïsme.
El meu lloc de treball és una mina, (CASTENALLO dic castellano, eh? ) ens demanen MÓNIMES, EXTRÀCTORS o SUSTRATOS, diners DESPARRAMAOS o DESPARTÍOS, 200 EBROS o LEUROS, EJEMPLARIOS, SUPLICADOS... Paguem DERRAMES, no DERRAMAS, simestres... No tenim morosos (insòlit) tenim AMOROSOS.
Una font de creativitat que els companys d´oficina recollim com a "puristas del lenguaje". Un hit-parade:
- "Cómo pasa el tiempo. Es IMPRESCINDIBLE"

- ¿Qué se va al extranjero?
- ¡Al extranjero no, a Perú !

- ¿Su hija está en Lima?
- En Lima o Perú, no lo sé.

- ¿ Con T de Tarragona?
- No, con T de Toledo.

Un altre mite en PERLAS DE DICCIÓN és un "periodista-historiador" d´una tele local. A més de POGRAMA, FACISTA, EX PROCESO, ANTITÉSIS, "España levantada en ASCUAS", pareix té dislèxia: PANIGÉRICO per panegírico, DÁVIDA per dádiva.
Un cantant: "se suda más en invierno, puede parecer una CONTRARIEDAD, pero es así". Igual volía dir contradicción.
Ara recorde! Gillan i jo teniem un treball de COU: LAPSUS LINGUAE. Ja el buscaré, n´hi hauran joies també...
... ja el tinc, en perfecte estat de conservació (s. XX). Posem errors de tots el professors inclós el de Llengua, ha,ha. I nostres també, eh? La nota va ser "B. BIEN". Document històric, jo es que ho guarde tot, estic fregant el síndrome eixe de Diógenes.

dimecres, 15 de desembre del 2010

CORONA DE ESPINAS (J.A. Gillan)

Impertinente, el despertador,
me anuncia de nuevo que el día comienza...
a tientas lo encuentro y ahogo su voz.

Sin mucho afán, me pongo en pie,
la misma rutina, lo mismo de siempre...
me ducho, me visto y me tomo un café.

Salgo a la calle, en marcha otra vez,
me enciendo un cigarro, se apaga mi vida...
la mente confusa, no sé lo qué hacer.

Ansioso por verla, es mi única meta,
lejana... imposible.., es como cadena
invisible, que me ata de manos y pies.

Corona de espinas se vuelven mis sueños,
tenerla tan cerca... sentirla tan lejos.
Flagelo del alma son mis pensamientos,
corona de espinas, pasión y tormento.


J.A. Gillan

diumenge, 12 de desembre del 2010

CATÁSTROFE EDUCATIVA

El sistema de enseñanza en España prima la vulgaridad y destierra el mérito, la excelencia y el esfuerzo.

El Informe PISA nos suspende nuevamente. La educación en España roza la catástrofe, fundamentalmente por tres razones: 1) Es la tercera vez en diez años que el Informe PISA nos suspende. 2) A la mayor parte de la sociedad le da completamente igual. 3) Esto no es una casualidad, sino el fruto directo de un sistema de enseñanza que nuestros gobernantes se niegan a cambiar.

Nuestro sistema educativo propone un tipo de hombre hedonista y lúdico, una suerte de versión progre del "buen salvaje", sin reparar en que ese hombre, por su absoluta carencia de asideros éticos y conceptuales, lo tiene todo para convertirse en un esclavo voluntario, en un alma sin voluntad que flota en el universo blando del consumo.

La alternativa tiene que ser una idea distinta y más alta: un hombre que sepa pensar y actuar en contextos complejos, acostumbrado a exigirse y a dominarse, enraizado en una cultura y una patria, con sentido de la justicia para valorar el mérito y la excelencia, con una formación espiritual para saber que el sentido de la vida va más allá del propio apetito individual.

divendres, 10 de desembre del 2010

Passeig pels voltants del Segon Molí.

El sol acarona donant calor
vent cap ni ún.
La fulla cansada de viure
abandona l´arbre
ja estem a l´hivern.

Aigua, sò monòton relaxant
campanes llunyanes cridant
com el pardalet ho fa als companys.

Segon Molí, abandonat,
per tothom oblidat,
símbol de qualque cosa?

Solitud meravellosa
importunada per un cotxe
i per un gos.

M´entorne cap a casa
a veure el que més vull.

Espere no trobar-me
cap gos ni ún.

Hoang-ho.

Quan vaig escriure açò el Segon Molí donava pena, estava "abandonat i oblidat". Ara estan restaurant-lo però la cosa va lenta. A més hi ha rumors que diuen posaran un cap de Fabra, no sé si el alcalde o el faraó.

dilluns, 6 de desembre del 2010

Peixos i paraules (1)



El pare i la filla,
més el gran que la jove
els busquen amb insistència
baix les aigues límpides
de la voreta de la mar.

Quan els veuen
amb claredat i fugacitat
volen atrapar-los
però no és tant senzill,
se´ls esmunyeixen de les mans.

Quí tinguera una barcassa
amb una immensa xarxa!
per poder fer-los seus
amb quantitat i calitat.

Això és reservat
a uns quants virtuosos,
no del arpa,
sinò de l´art dels mots.

Una vegada van peixcar un samaruc.

Hoang-ho

dimecres, 1 de desembre del 2010

El síndrome de Stendhal: Florència i Barça.


http://www.youtube.com/watch?v=Th1xntqBP0Y

Un poc atrevit per la meua part, però per retre homenatge a este Barça futbolísticament excels la millor manera és relacionar-lo amb la bella ciutat que provocare el síndrome a Stendhal. EL VÍDEO és sobre FLORÈNCIA, no sobre el partit, que també és una obra d´art.
L´altre dia parlava amb una amiga sobre Florència, la Santa Croce i el pseudo-síndrome al eixir que vaig tindre. Doncs ara m´entere que d´allí va eixir el famós síndrome a l´home éste. Anava a parlar del 5 a 0, he buscat síndrome ... a la wiki i me he quedat flipat ! No tenie ni idea del orige florentí i m´alegre. La Santa Croce la vaig visitar a soles i prou de pressa, igual ahí estave la explicació de les palpitacions, però em quede més pagat d´enterar-me d´esta dada.
Doncs anant al partit el que tots vam veure, el partit més complet que jo he vist mai en el sentit de la forma de jugar, tant fina, tant artista, tant playstation. Damunt va ser el "resultat màgic" però ere lo de menys, l´obra d´art ja estava feta. Al Madrid i contestant al seu entrenador totes les provocacions... amb dos gols de Villa, no deixant-lo jugar, per què els rivals no es deixen perdre sinò que es veuen influenciats pel joc del rival, ací i en la Xina Popular (detall panca) Les filigranes, canvis de joc del mestre Xavi i cía desarbolen al contrari en un gran nombre de partits i éste ha quedat com el paradigma. Després també va haver anècdotes com el rifirafe Pep-Cristiano i la pèrdua d´oremus de Ramos. Ah ! i la bona digestió de Mou. Pregunte: dir acudits és irrespetuós com la manita de Piqué? perque ja me sé algún ...
"sal del banquillo!!" (anècdota final)
La nostra enquesta va encertar.