"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dijous, 30 de desembre del 2010

Pam pam orellut ! records albinegres.





Per acabar l´any em sap greu xafar-li el relat a Atunero escrit hui (LLEGIU-LO que és molt bó !) però he aprés a escanejar i amenace amb publicar records com estos d´aqui dalt.
Anit escoltava a Miguel Pastor i comentava que en els temps del Sequiol (anys 40 per a los no iniciados) ja existia el PPO amb una lletra desfasada en la que s´anomenava EL DEPORTIVO al C.E.CASTELLÓ i deia coses com "que viene el coco y mete un gol" "sube a 1ª división", "campeón de 2ª"... Jo sé que es va grabar en 1972 als estudis de RADIO CASTELLON, peró no coneixia esta "prehistòria". Exhorte als virtuals historiadors llegidors del blog "digan lo que sepan" per acabar l´any saciats de cultura albinegra.
A més de les notes autofacturades i la lletra del entranyable himne podeu veure el vell i nou Castàlia, una samarreta albinegra (no és la millor versió) i un estimat escrit del mestre CHENCHO: "A Juanjo, gran albinegro y con la esperanza de que no deje de serlo. Un abrazo". Com endivinant el futur fosc del Castelló i "todas sus vicisitudes", com ell diría.
La foto és d´un llibret que es repartia al vell Castàlia. Ho vaig guardar, ja coneixeu el síndrome, i és xulo veure ara a il.lustres personatges a TORRE SENTADO (ja teniem nivell). Estic jo, el meu germà, el meu cosí, els meus amics (fila superior) , coneguts veïns de localitat (tots amb pèl) , Traver Griñó "el Keto" i la dona, l´agüelet de "RADIO VATICANO" (racó baix dret) conegut així perquè portava un radiocassette de tamany descomunal al muscle; l´agüelet de les pipes (baix, esquerra) crec... (ara demane ajuda al meu brother) ére un gamberro que es dedicava a tirar pipes als de baix i després culpava als xiquets. Açò és la INTRAHISTÒRIA de Castàlia. Ah ! i el porter dret darrere! ara n´hi ha tornos... al menys este feia algo, perquè el de GENERAL DE PIE...
L´any 2011 ens portarà millors temps segur... ara que ja vaig clavar la pota amb les opinions sobre Jordi Vinyals. Continue pensant que NO ESTAMOS TAN MAL !!! a vore si els reis mags (majúscula o minúscula) ens porten un NOU NAT ! A CUALQUIER PRECIO ! (Chencho dixit)

La meravellosa troballa breu de Perot de Granyana (Segona Part)


Primera part: http://hoanghoat.blogspot.com/2010/12/la-meravellosa-troballa-breu-de-perot.html

Schopenhauer: Fes-nos cas, home. Mira-la bé. És la Mare de Déu pregant.

Perot: I què voleu que faça, jo, amb aquesta Mare de Déu, que dieu vosaltres?

Schopenhauer: Haurem de comunicar-ho a l’Autoritat.

Perot: No m'emboliqueu amb bajanades, que ara no em puc aguantar i acabaré fent-m’ho damunt. A més, què guanye jo amb tot això?

Barlovento: Guanyes que potser et donaran una recompensa i...

Perot: Una recompensa? I em podré comprar la Harley?

Barlovento: La Harley i un Ferrari, si tu vols.

Perot: Aleshores me la guarde. Escolteu, fem un tracte: jo em quede amb el noranta per cent de la recompensa, i l’altre deu per cent el repartiu entre vosaltres dos.

Barlovento: Sí, home, sí. Ja saps que nosaltres no valorem els diners. L'únic que volem és treballar menys, que no ens apretes tant el jou i que ens dónes bona herbeta per a pasturar. A nosaltres ens importa, sobretot, la Història.

D'aquesta manera, Perot, molt content i no només pel vi, es va posar la figureta a la butxaca i, després que s’aliviara, tots tres van acabar la faena del dia: llaurar el camp, plantar kiwis i regar la marihuana. Després, en fer-se de nit, van tornar a l'alqueria. Barlovento i Schopenhauer havien volgut anar de seguida a l'Autoritat per informar-li de la troballa, però Perot no hi estava d’acord, perquè deia que tenia set i se li havia acabat el vi, i com que els bous eren molt pacífics, no van volen discutir-hi. Al sendemà, de bon matí, Perot, quan Barlovento i Schopenhauer encara dormien, va anar a ca l'Autoritat, el binomi humanoboví que governava les nostres terres en aquella època. Li van concedir audiència.

Perot: Quant em donareu per aquesta... per aquesta...?

Boví: Per aquesta què, Perot?

Perot: Espera, que la tenia per ací... a la butxaca... espera...

Boví: Ja t'ho deia jo, Humà, que aquest Perot ens faria perdre el temps.

Humà: Tens raó, Boví, em sap greu. Tu ja saps que la majoria dels humans no som així de bajoques, i per això al final serem nosaltres els qui governarem el món.

Boví: T'equivoques, Humà. Governareu el món precisament perquè sí que sou així...

Perot: Espera...

Humà: Ja està bé! Continuem, Boví, amb els temes importants. Recorda que hem de requalificar urgentment els terrenys de la marjal que acabe de comprar... I tu, Perot, au, fora d'ací!

Perot se’n va tornar a casa i, tot compungit, es va adreçar a Schopenhauer, que, en havent-se desdejunat, escrivia la seua novel·la. Barlovento no hi era: se n’havia anat a prendre café amb Plaerdemavida.

Perot: Una desgràcia, Copenhaguen! Una desgràcia!

Schopenhauer: Schopenhauer, mestre, em diuen Schopenhauer.

Perot: Ai, Copenhaguen, quina desgràcia!

Schopenhauer: Tranquil, home, i explica’m què t’ha passat.

Perot: La pedra, la pedra dels collons... l’he perduda! Adéu a la Harley, al Ferrari, aiiiiiii...

En eixe moment, van arribar Barlovento i Plaerdemavida, molt encaramel·lats. En vore sanglotar Perot, es van separar i van preguntar a Schopenhauer què passava.

Schopenhauer: Res, que ha perdut la figureta de la Mare de Déu.

Barlovento: Com és possible, això?

Perot: Aiiiiiiiii...

Plaerdemavida: A vore, Perot, has de mantindre la calma. Què vas fer exactament amb la figureta després d’agafar-la?

Perot: Què vols que fera amb eixa pedra, vaca? Guardar-me-la a la butxaca!

Plaerdemavida: En quina butxaca? Ens ho pots ensenyar?

Perot: Ací, ací...

Schopenhauer: Però si ací no hi ha tela!

Barlovento: Això és que et va caure en terra!

Plaerdemavida: Efectivament.

Perot: Tornem-hi! De pressa! Tornem-hi!

Schopenhauer: No tan de pressa, mestre. Tinc una idea millor...

CONTINUARÀ


dimarts, 28 de desembre del 2010

Día dels Innocents. Reivindicació.



Sr. Bou Atunero: he rebut una notificació anònima, però fàcilment es dedueix està feta per la Confraria de Lledó. El tó és amenaçant i discrepen, no sé si democràticament, del escrit sobre el Perot i els bous publicat ahir en aquest blog. Només dir que estic preocupat doncs el tilden de "ignominioso" qual personatge dels insignes Faemino i Cansado. Ens solidaritzem amb vosté com no podia ser d´altra manera com a companys de malifetes. Mouuuuuuuu !!!

Per altra banda, LAPARRA-president és afeccionat a la cacera i està acabant en els coloms caganers del estadi !!! jo he passat hui per allí i s´escoltaven netament els trets !! PUM PUM... PAM PAM.... ORELLUT !!

Estes fotos les he trobades aleatoriament en "dia inocentes"- imágenes. La darrera no té res a veure en la notícia de prescripcions de delictes. No fotem !

dilluns, 27 de desembre del 2010

La meravellosa troballa breu de Perot de Granyana (Primera Part)

A nosaltres, els bous, també ens ha arribat, a través de la nostra rica tradició oral, la llegenda de la troballa de la Mare de Déu de Lledó protagonitzada pels bous Barlovento i Schopenhauer, assistits per l'inefable camperol Perot de Granyana. És ben cert que, en aquest cas i sense que servisca de precedent, hi ha punts de coincidència en allò que conten els humans i allò que contem els bous. Tanmateix, també hi ha algunes diferències, per la qual cosa ara explicaré eixa història des del nostre punt de vista, molt probablement més encertat que el dels humans si tenim en compte que, en la llegenda, hi ha dos protagonistes bovins i només un d'humà, i més encara si considerem que els bous Barlovento i Schopenhauer tenien estudis i el llaurador Perot era completament analfabet.

Com totbou sap, al segle XIV la comunicació entre humans i bovins era molt fluida, en contra del que passa en aquestos temps tempestuosos. Així, Barlovento i Schopenhauer quasi formaven part de la nombrosa família de Perot, hi compartien taula i tenien habitació en l'alqueria del llaurador. El dia de la troballa, tots tres anaven conversant animadament mentre treballaven, o si volem ser exactes, haurem de dir que treballaven els bous i Perot hi anava darrere, intervenia de tant en tant en la conversa però, de força, en feia ben poca –s'ha d'aclarir que l'estàtua o monument que podem trobar en l'avinguda de Lledó de la nostra capital està deformada per la imaginació mítica d'Adsuara Ramos i el veritable Perot era un home escanyolit i borratxet–, i quan no, entorpia clarament el treball dels honrats bous, aturant-se sovint per alçar el colze, potser ho feia perquè pensava, cada vegada, que estava arribant a Sant Roc, on, com totbou sap, és obligatori fer traguet i matar lo cuc. La conversa anava així:

Schopenhauer: Com et va amb eixa vaqueta amiga teua?

Barlovento: Molt bé, molt bé.

Schopenhauer: Però és una relació seriosa?

Barlovento: No... o no ho sé. És molt simpàtica, la veritat, i té unes...

Perot: Ep! Vosaltres, deixeu-vos de xerrameca i descansem, que jo necessite un glopet de vi...

Barlovento: Un altre?

Schopenhauer: No faces cas, Barli, i tira...

Barlovento: Un poc més endavant, Perot... (En veu baixa) De què parlàvem, Schopi?

Schopenhauer: D'eixa amigueta teua, que no sé encara com li diuen.

Balorvento: Li diuen Plaerdemavida.

Schopenhauer: Quin nom més bonic! Escolta, si no t'importa, li'l posaré a una de les protagonistes de la novel·la que estic escrivint.

Barlovento: A mi no m'ha d'importar. És a ella a qui ho hauries de preguntar, encara que no crec que et pose cap pega. Per cert, encara continues amb les teues novel·letes? No saps que després els humans s'apropien de les nostres creacions? Ja veus el que va passar amb les piràmides de Gizeh.

Schopenhauer: Ja ho sé, ja ho sé, i no m'importa. A mi, ja ho saps, el que m'agrada és escriure, la fama per a mi no té cap valor...

Perot: Pareu-vos! No puc més! Ací, descansem a l'ombra d'aquest pi.

Schopenhauer: Açò no és un pi, burro! És un lledoner. I continuem, fes el favor, que acabaràs bufat, com sempre...

Perot: No, no, és que necessite fer de ventre. I, mira, aquesta pedra m'anirà bé per a...

Schopenhauer: Però què fas, home? Això és... Mira, Barli, això és la Mare de Déu!

Barlovento: Mare de Bou, és veritat: és la Mare de Déu. Mira, Perot, eixa és la mare dels vostre Déu.

Perot: Què dieu, ara? Aneu mamats o què?

CONTINUARÀ

dimecres, 22 de desembre del 2010

Les Normes de Castelló, algo nostre.



Ahir 21 de desembre es van cumplir 78 anys de les Normes de Castelló. Algú ho havia de dir...Recorde la exposició que es va fer fa 3 anys al carrer de Enmig, molt xula i il.lustrativa. Continuant en el meu síndrome de Diógenes particular conserve el follet oficial de la efeméride, una auca que van repartir a les escoles i algun diari amb les normes ortogràfiques. Considere un honor que la nostra ciutat fora la protagonista del signament d´estes normes del valencià. Al carrer Cavallers hi és la casa on va tindre lloc este fet gloriós, jo ho recorde als virtuals acompanyants però la norma és que no fagen massa cas de mi ni de les Normes.
Hoangho
( pressumpte pancatalanista )

El moviment de la Renaixença valenciana, iniciat en el segle XIX, havia aconseguit en les primeres dècades del segle passat una certa recuperació de l'ús literari del nostre idioma. Però mentre els escriptors populars l'escrivien amb una ortografia amprada al castellà, els pròpiament renaixentistes usaven diversos models d'ortografia arcaitzant. Cap a 1930, el grup de jóvens escriptors que publicava la revista Taula de Lletres Valencianes, conscients de la necessitat d'acabar amb aquell estat d'anarquia ortogràfica, promogueren una campanya per tal d'arribar a unes normes unitàries.
La idea va anar guanyant ràpidament adeptes, gràcies sobretot als esforços d'hòmens com Adolf Pizcueta, però només va entrar pel bon camí quan els intel·lectuals de la Societat Castellonenca de Cultura la van fer seua. Va ser a la ciutat de Castelló de la Plana on en desembre del 1932 els principals escriptors i entitats culturals valencianes del moment aplegaren a un acord transaccional que seria històric per a la nostra llengua. Entre els escriptors signants de l'acord destacava en primer lloc el gramàtic de més anomendada llavors entre els valencians: el pare Lluís Fullana. I entre les institucions, a més de la Societat Castellonenca de Cultura, promotora de l'acord, hi havia també entitats tan prestigioses com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana.
Aquell acord de normes ortogràfiques valencianes va ser divulgat i perfeccionat primerament gràcies a l'obra de gramàtics com Carles Salvador i Josep Giner, i posteriorment per lingüistes com Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor. Gràcies a les Normes Ortogràfiques de Castelló (també conegudes com a Normes del 32) milers de valencians hem aprés a llegir i a escriure correctament la nostra llengua al llarg de vora setanta anys.
Jordi Colomina i Castanyer
(Acadèmia Valenciana de la Llengua)


diumenge, 19 de desembre del 2010

LAPSUS LINGUAE






L´altre divendres escoltava els destarifos il.luminats de Juanjo Millás en La ventana, acompanyat de Gemma Nierga (ell, no jo). Tractaven la confusió de paraules, el seu significat. Comentava el problema que havia tingut de menut amb l´olla INEXORABLE-INOXIDABLE. A tots en haurà passat, els camins del llenguatge són INEXCRUTABLES ? inexorables? inoxidables?, al estil de Paco Martínez Soria "me es indiferente usease inverosímil". Jo recorde dir la CIBERNÉTICA en lloc de CINEGÉTICA, volía fer-me l´erudit i vaig fer el panoli.
Tinc una recopil.lació d´errors anotats per un relat, però com les muses estan totes inspirant estàtues a Ripollés he decidit posar al blog alguns SENSE ÀNIM DE BURLA DE NINGÚ, TOTS EN FEM, només per compartir estes curiositats amb el proïsme.
El meu lloc de treball és una mina, (CASTENALLO dic castellano, eh? ) ens demanen MÓNIMES, EXTRÀCTORS o SUSTRATOS, diners DESPARRAMAOS o DESPARTÍOS, 200 EBROS o LEUROS, EJEMPLARIOS, SUPLICADOS... Paguem DERRAMES, no DERRAMAS, simestres... No tenim morosos (insòlit) tenim AMOROSOS.
Una font de creativitat que els companys d´oficina recollim com a "puristas del lenguaje". Un hit-parade:
- "Cómo pasa el tiempo. Es IMPRESCINDIBLE"

- ¿Qué se va al extranjero?
- ¡Al extranjero no, a Perú !

- ¿Su hija está en Lima?
- En Lima o Perú, no lo sé.

- ¿ Con T de Tarragona?
- No, con T de Toledo.

Un altre mite en PERLAS DE DICCIÓN és un "periodista-historiador" d´una tele local. A més de POGRAMA, FACISTA, EX PROCESO, ANTITÉSIS, "España levantada en ASCUAS", pareix té dislèxia: PANIGÉRICO per panegírico, DÁVIDA per dádiva.
Un cantant: "se suda más en invierno, puede parecer una CONTRARIEDAD, pero es así". Igual volía dir contradicción.
Ara recorde! Gillan i jo teniem un treball de COU: LAPSUS LINGUAE. Ja el buscaré, n´hi hauran joies també...
... ja el tinc, en perfecte estat de conservació (s. XX). Posem errors de tots el professors inclós el de Llengua, ha,ha. I nostres també, eh? La nota va ser "B. BIEN". Document històric, jo es que ho guarde tot, estic fregant el síndrome eixe de Diógenes.

dimecres, 15 de desembre del 2010

CORONA DE ESPINAS (J.A. Gillan)

Impertinente, el despertador,
me anuncia de nuevo que el día comienza...
a tientas lo encuentro y ahogo su voz.

Sin mucho afán, me pongo en pie,
la misma rutina, lo mismo de siempre...
me ducho, me visto y me tomo un café.

Salgo a la calle, en marcha otra vez,
me enciendo un cigarro, se apaga mi vida...
la mente confusa, no sé lo qué hacer.

Ansioso por verla, es mi única meta,
lejana... imposible.., es como cadena
invisible, que me ata de manos y pies.

Corona de espinas se vuelven mis sueños,
tenerla tan cerca... sentirla tan lejos.
Flagelo del alma son mis pensamientos,
corona de espinas, pasión y tormento.


J.A. Gillan

diumenge, 12 de desembre del 2010

CATÁSTROFE EDUCATIVA

El sistema de enseñanza en España prima la vulgaridad y destierra el mérito, la excelencia y el esfuerzo.

El Informe PISA nos suspende nuevamente. La educación en España roza la catástrofe, fundamentalmente por tres razones: 1) Es la tercera vez en diez años que el Informe PISA nos suspende. 2) A la mayor parte de la sociedad le da completamente igual. 3) Esto no es una casualidad, sino el fruto directo de un sistema de enseñanza que nuestros gobernantes se niegan a cambiar.

Nuestro sistema educativo propone un tipo de hombre hedonista y lúdico, una suerte de versión progre del "buen salvaje", sin reparar en que ese hombre, por su absoluta carencia de asideros éticos y conceptuales, lo tiene todo para convertirse en un esclavo voluntario, en un alma sin voluntad que flota en el universo blando del consumo.

La alternativa tiene que ser una idea distinta y más alta: un hombre que sepa pensar y actuar en contextos complejos, acostumbrado a exigirse y a dominarse, enraizado en una cultura y una patria, con sentido de la justicia para valorar el mérito y la excelencia, con una formación espiritual para saber que el sentido de la vida va más allá del propio apetito individual.

divendres, 10 de desembre del 2010

Passeig pels voltants del Segon Molí.

El sol acarona donant calor
vent cap ni ún.
La fulla cansada de viure
abandona l´arbre
ja estem a l´hivern.

Aigua, sò monòton relaxant
campanes llunyanes cridant
com el pardalet ho fa als companys.

Segon Molí, abandonat,
per tothom oblidat,
símbol de qualque cosa?

Solitud meravellosa
importunada per un cotxe
i per un gos.

M´entorne cap a casa
a veure el que més vull.

Espere no trobar-me
cap gos ni ún.

Hoang-ho.

Quan vaig escriure açò el Segon Molí donava pena, estava "abandonat i oblidat". Ara estan restaurant-lo però la cosa va lenta. A més hi ha rumors que diuen posaran un cap de Fabra, no sé si el alcalde o el faraó.

dilluns, 6 de desembre del 2010

Peixos i paraules (1)



El pare i la filla,
més el gran que la jove
els busquen amb insistència
baix les aigues límpides
de la voreta de la mar.

Quan els veuen
amb claredat i fugacitat
volen atrapar-los
però no és tant senzill,
se´ls esmunyeixen de les mans.

Quí tinguera una barcassa
amb una immensa xarxa!
per poder fer-los seus
amb quantitat i calitat.

Això és reservat
a uns quants virtuosos,
no del arpa,
sinò de l´art dels mots.

Una vegada van peixcar un samaruc.

Hoang-ho

dimecres, 1 de desembre del 2010

El síndrome de Stendhal: Florència i Barça.


http://www.youtube.com/watch?v=Th1xntqBP0Y

Un poc atrevit per la meua part, però per retre homenatge a este Barça futbolísticament excels la millor manera és relacionar-lo amb la bella ciutat que provocare el síndrome a Stendhal. EL VÍDEO és sobre FLORÈNCIA, no sobre el partit, que també és una obra d´art.
L´altre dia parlava amb una amiga sobre Florència, la Santa Croce i el pseudo-síndrome al eixir que vaig tindre. Doncs ara m´entere que d´allí va eixir el famós síndrome a l´home éste. Anava a parlar del 5 a 0, he buscat síndrome ... a la wiki i me he quedat flipat ! No tenie ni idea del orige florentí i m´alegre. La Santa Croce la vaig visitar a soles i prou de pressa, igual ahí estave la explicació de les palpitacions, però em quede més pagat d´enterar-me d´esta dada.
Doncs anant al partit el que tots vam veure, el partit més complet que jo he vist mai en el sentit de la forma de jugar, tant fina, tant artista, tant playstation. Damunt va ser el "resultat màgic" però ere lo de menys, l´obra d´art ja estava feta. Al Madrid i contestant al seu entrenador totes les provocacions... amb dos gols de Villa, no deixant-lo jugar, per què els rivals no es deixen perdre sinò que es veuen influenciats pel joc del rival, ací i en la Xina Popular (detall panca) Les filigranes, canvis de joc del mestre Xavi i cía desarbolen al contrari en un gran nombre de partits i éste ha quedat com el paradigma. Després també va haver anècdotes com el rifirafe Pep-Cristiano i la pèrdua d´oremus de Ramos. Ah ! i la bona digestió de Mou. Pregunte: dir acudits és irrespetuós com la manita de Piqué? perque ja me sé algún ...
"sal del banquillo!!" (anècdota final)
La nostra enquesta va encertar.

dilluns, 22 de novembre del 2010

PEDRO PÁRAMO, el realisme fúnebre màgic de JUAN RULFO.


"Cada suspiro es como un sorbo de vida del que uno se deshace".

Escric a bote pronto, he finalitzat la lectura de PEDRO PÁRAMO, de JUAN RULFO i si estaré corprés que he perdut el meu llapisset apuntador... Recomanada per un erudit del "G-4 castellonenc" em va caure del cel a la fira del llibre antic. Comence la lectura i no m´enterava de massa, com el comú dels mortals perque ja ho diu la propaganda: "t´arrastre del desconcert a la sugestió", de forma que no pots parar. A mitan novel.la comences a entendre, no vull explicar per no fotre al virtual interessat en ella, dir que és original en la estructura, requerís de més relectures per captar- ho tot, jo me he quedat satisfet però estic segur he agafat un tant per cent molt baixet de tot el que conté. L´autor s´ha quedat en lo imprecindible, però "és tjemendo" (Losantos dixit, açò està lleig, ho reconec, però el personatge en qüestió tampoc mereix massa respècte i és el que se m´ha ocurrit; és per humanitzar la resenya o que se me´n va el perol definitivament...) eixe imprescindible: p´alante, p´atrás en el temps, on estic, qui parle, prosa poética, l´argument és senzill, és lo de menys com passe en moltes obres bones, plé de metàfores... tot ensamblat provoque una lectura molt agradable i ràpida. Que algú la devore i comentem ! Xae tu, quin llibret, sembla d´altre món !

dijous, 18 de novembre del 2010

MARIANO m´ha enviat açò ! + denúncia particular

DOS EN U... o tres...

1) L´amic Mariano m´ha enviat este vídeo.

http://www.youtube.com/watch?v=uFw5UYd37FU&feature=player_embedded

2)

Aprofite per denunciar els cotxes en doble fila dels col.legis Consolación i Carmelitas, casos que conec. Al primer és un espectacle veure el barri inundat de cotxes mal aparcats molestant als honorables veïns i en el segon han posat fins i tot uns guàrdies de mobilitat, però és igual, davant els seus nassos una mare anclada al asfalt obligant als cotxes a fer slalom. foraaaa! la barbàrie continua. "Jo" anave al Isabel Ferrer i COM TOTS VIVIM AL BARRI este poblema no és tan palpable. Viva la pedagogia de Piaget, Montessori... on aconsellava anar a escola pública i del teu barri, a més d´altres métodes, etc. on prima anar de lo proper a lo general ... Ja abundarem en algun tema d´estos, he fet un "batiburrillo BATURRO" de temes. Dispensen.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Atunero no repel·leix res



Aprofite aquesta il·lustre tribuna per desmentir la notícia que va aparéixer divendres al teletext de Televisió Espanyola, en la pàgina 109.

Exhorte els responsables de TVE –que de segur segueixen aquest bloc– a què siguen més rigorosos en les seus informacions. No és la primera vegada que publiquen un titular així. He de dir, per a la tranquil·litat dels meus milers de fans, que no tinc el gust de conéixer cap pirata somali i, per tant, mai no he hagut de repel·lir-ne ni de repelar-ne. Jo sóc un bou pacífic i ací estic, tranquil, sa i estalvi, en les meues coses.

dimarts, 9 de novembre del 2010

Joan Francesc MIRA, l´escriptor compromés. ELS TREBALLS PERDUTS.



"Hauria de flamar una senyera, hauria d´onejar una oriflama, hauria de flamejar un gonfanó".
Esta i més frases sonores podeu trobar a ELS TREBALLS PERDUTS, novel.la de J.F.MIRA, escriptor compromés en eixa llengua que no ens van "ensenyar a cultivar"* Obra rica en el llenguatge, en referències mitològiques, en onomatopeies, en humor, en coneixements clàssics, de la ciutat de València; en llatinismes, en denúncia, en descripcions Joyceanes... una obra com és ell, ric en coneixements, polifacètic en la sapiència, quasi obsessiu en la informació. Ho vam comprobar a la reunió del club de lectura amb ell i posterior sopar parlant de tot un poc i sobretot de literatura. Ens va explicar entrebastidors de la novel.la/es que laboriosament construeix am "amor, lleialtat i delicadesa refinada"* per a delectícia dels mortals lletraferits que com l´antiheroi Jesús Oliver tinguen predilecció per les paraules, llibres, biblioteques.

Algunes frases de la novel.la:
"Pels noms dels seus carrers coneixereu la vocació de les ciutats".
"Sobre el bordell de València hauria d´haver-me dedicat jo quinze anys a investigar i no sobre Lo Chrestià d´Eiximenis, això hauria canviat la meua vida".
"Al cel podriem trobar una BIBLIOTECA estrictament parlant infinita". (idea Borgesiana)
"Els LLIBRES produeixen coneixement, ordre i bellesa com les abelles trauen la mel..."
"La HISTÒRIA no són les coses que han passat, la història són els LLIBRES".


Com anècdota, li vaig explicar la desgraciada situació del nostre Club Esportiu Castelló, fet motivat pel cridaner comportament dels energúmens de la taula costanera, amics meus, historiadors malalts i autèntiques forçes vives de l´albinegrisme.
Parlant d´Història però un altra, em va dedicar un llibre que jo ja tenia, "Almansa 1707 després de la batalla", sobre la famosa batalla d´Almansa i conseqüències. (per a Vallarna i s´amiga)

SURSUM CORDA !

* Estes paraules entrecometes aparèixen a l´article de Joan F. Mira "La llengua i l´amor". Quadern. El Pais, 4-11-2010.

Entrevista a... Hoangho

Avui encetem aquest nou espai d'entrevistes en el bloc de misser Hoangho, entrevistant –no podia ser d'una altra manera– misser Hoangho.

Atunero: Bon dia per la vesprada, misser Hoangho.

Hoangho: Bon dia, Atunero ! m´agrada això de dir bon dia tot lo dia.

Atunero: Comencem, si li sembla bé, parlant del seu bloc. Quina cosa el va motivar a prendre aquesta iniciativa?

Hoangho: En primer lloc estic un poc abrumat davant una entrevista i damunt feta per vosté o tu, vaig a tutejar-te ja n´hi ha confiança. Va ser una barreja de sensacions o inquietuts, m´agrade escriure, per practicar el valencià, per dependre a usar l´ordinador, per enveja de Gillan…

Atunero: I per què creu que ha assolit aquest èxit descomunal?

Hoangho: en el pati de ma casa… es que tinc el ego pujat i això es plasme en l´acceptació del populatxo.

Atunero: Com es motiva, com s'inspira vostè a l'hora d'elaborar els seus articles?

Hoangho: me pose a Josety al menys mitja hora… i després ja estic calent i tot brolla a soles. N´hi ha molts temes sobretot a esta ciutat que m´inspiren. En un principi tot eren llibres, però açò ha anat degenerant en qualsevol cosa, mai hagüere pensat ni en bous (sense voler ofendre) ni en entrevistes, però el devenir de los acontecimientos… m´estic emocionant…

Atunero: En el seu bloc s'hi parla de futbol, de llibres, de llengua, de política, de música... és molt cansat dominar tants temes?

Hoangho: He estudiat molt, molt d´escoltar a Chencho, anar a mitims I la mili em va ajudar moltíssim, allí es deprenia de tot, eixies fet un home integral, no només el Ardor Guerrero i matar enemics virtuals. El valencià és autodidacta, allí això no…

Atunero: Parlem de futbol. Vostè és blaugrana i albinegre. S'imagina un equip quadricolor: blau, grana, blanc i negre?

Hoangho: me´l imagine en este moment gràcies a Vuecencia. Arlequinat com el Sabadell. De tota manera, no hi ha que "mezclar churras con merinas", no me fage parlar d´este tema, estic molt sensible.

Atunero: I què és més difícil de suportar avui en dia, Telecinco o un partit del Castelló?

Hoangho: buffff! Telecinco. Anar a Castàlia sempre serà un rito quasi místic: vore als agüelets amb gaiato caminant amb dificultat i encara anant amb fervor, escoltar l´himne, olorar l´herba ! això li encantaria a vosté! I després ja que passe el que tinga que passar, "no me importa lo que digan..."és orgull de genealogia.

Atunero: Quant a un altre esport, el bàsquet... vostè no és només afeccionat, sinó que també el practicava...

Hoangho: vivia del tirito a media distancia, com em va dir un seguidor fa poc, però no cregue, em deien EPI i tot ¡ l´exhorte a llegir la entrada on parle d´este esport. Si vol quedem un dia, però em punjarà la pilota.

Atunero: És cert que a mitjan dècada dels vuitanta va estar a punt d'anar-se'n a l'NBA?

Hoangho: és cert! Com ho ha sabut? I ho vaig aconseguir, però ére el NOU BASQUET AMARGORISTA, no eixe negoci ianqui on fan passes d´eixida, quina vulgaritat !

Atunero: I ara, per què el tennis? Té vostè els mateixos problemes que Rafa Nadal amb el... ja m'entén?

Hoangho: el tennis per si me forre, faig de spàrring. Els poblemes (influència Josetyana) depenen del tipus de calçotet, jo faig servir un ample i a jugar! Esta pregunta és molt íntima, eh? eh? (influència nunyista)

Atunero: Parlem ara de literatura. ¿Per què llig vostè, en compte de fer coses de profit com, per exemple, construir urbanitzacions?

Hoangho: serà de profit però molt banal i avorrit, això no conrrea l´esperit, home!, perdó , bou. A mi m´agrada fer el tito, llegir alimenta les meues paranoies.

Atunero: I per què s'ha apuntat a un club de lectura? És una teràpia?

Hoangho: teràpia? M´ha empitjorat ! allí he conegut gent que està igual o pitjor inclús! Hi ha fins i tot qui escriu novel.les. No sé com acabarem, prenent pastilletes segurament.

Atunero: Quin és el pitjor llibre que ha llegit mai?

Hoangho: com deie Antal Dunai "és muy difísil" però Antonio Gala i el seu EL PEDESTAL DE LAS ESTATUAS em va resultar insoportable i això que la meua filla me´l va regalar amb tot el carinyo i els seus estalvis.

Atunero: Quant a la política, he llegit comentaris en què hom diu que és vostè un pancatalanista. És cert això?

Hoangho: qué no ho deixarem en una "acusada interrogante"? això serie despullar-se del tot i ja comence a fer fred. Primer n hi hauria que veure qué és un pancatalanista, per exemple el BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ no ho és, me he llegit pacientment l´ideari o com es diga i no diu res dels tant vituperats PAISSOS CATALANS. Jo parle valencià o català, hi ha gent que per dir esta frase ja et dirà catalanista, pancatalanista o fill de puta. M´agrade la polémica també, m´estic fent un Dragó-Reverte, ha,ha.

Atunero: Per què no es presenta a alcalde de Castelló?

Hoangho: perque no sóc del P.P. La política no m´interessa tant, ja li ho he dit abans, m´agrade la polèmica, no la política. Encara que moltes vegades són el mateix.

Atunero: I per què no es presenta a president dels EUA?

Hoangho: per lo de les passes de la NBA que li deia, quan cambien les normes ja en parlarem.

Atunero: Bielorússia?

Hoangho: Això ja seria distint, m´atrau molt tot lo bielorús. Jo crec és la il.lussió de la meua vida, ara me he donat conter.

Atunero: Té el món solució? Aquest bloc ajudarà a assolir les felicitats humana i bovina universals?

Hoangho: ai ! la primera pregunta... quant la segona no tinc cap dubte, tal vegada tindriem que fitxar algú per al marketing.

Atunero: I ara, diguem, per favor, què sent un entrevistador en ser entrevistat...

Hoangho: sincerament? Ganes de pixar. Estic molt concentrat i la pròstata es resén.

Atunero: Molt bé, misser Hoangho, ja no tinc ganes de fer-li més preguntes i, a més, és l'hora del cubata. ¿S'atreveix a acomiadar-se del públic en idioma bou, que jo sé que ja el domina un poquet?

Hoangho: es que jo només conec el dialecte bielorús, allí també hi ha bous, no cregue, gelats com un colajet però parlen i molt. Ho intentaré: mmmuuugjgjgj muuuuuuuuuuuu ¡

Atunero: Moltes gràcies, misser Hoangho, i no s'oblide de dur-me prompte eixa herba fresqueta que tant m'agrada... Me la menjaré davant de vostè, així en podrà donar fe i ningú no malpensarà... muuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu...

Hoangho: molt bé Atunero, he estat molt a gust xarrant amb vosté I li done les gràcies sobretot per fer-me veure el meu destí com a polític a un altre pais. Li portaré també un herbero, acompanye millor que el cubata home, dic BOU ¡ muuuuuu i PPO ¡ i fins un altra ocassió!

dissabte, 6 de novembre del 2010

Més surrealisme: FAEMINO Y CANSADO !


Bueeeeeeenooooooooo !
Anave a escriure sobre el sopar d´anit però com és divendres i ére de nivell (ja en parlarem, ja) parlaré de dos tíos fenomenale, dos humoristes sensacionals, jo no sóc molt d´acudits preferisc este tipus d´humor, els psiquiatres, los corderooooooo, les pantomimes del dos sobretot les carasses de Faemino. Els vaig veure al teatre de Castelló una nit en la que el Madrid guanyava la Lliga, ja fa anys, i em van passar tots els mals. Jo crec en general estarem tots d´acord en este tema (Faemino i Cansado, no en el Madrid) perque sou uns seguidors cultes, destarifats i que leen a Kierkegaard.
Podem "votar" cadascú per algun sketch en particular, jo tinc mitificat el de los corderos ( El tímido en el psiquiatra) però qualsevol és bò, com verbi gratia (açò no ho deu fer un bon escritor) éste:

http://www.youtube.com/watch?v=P8qB3WR_vPQ
Dame veneno que quiero morir...

PD: cal explicar per a qui no ho sàpiga que en la nova enquesta la expressió QUE TORNE FRANCO no vol dir necessariament que torne el caudillo... és en senyal de júbilo o ignominiosa desaprobació, però també em dona que tots els habituals ja ho sabieu, juà!

dilluns, 1 de novembre del 2010

LLUIS LLACH, el cantautor sensible.


No sé si és pancatalanista o qué però m´agrada, especialment esta cançó del VIATGE A ÍTACA, així com el mític QUE TINGUEM SORT, UN NÚVOL BLANC... al vídeo es pot veure a Pep Guardiola flipant i a Puigcercós emocionat, aixi que els més sensibles estan avisats. L´altre dia va sonar a l´acomiadament de Marcelino Camacho, açò no vol dir res, simplement em va cridar l´atenció. Alguns veuen una mena d´himne independentista, altres només un poema de Kavafis basat en L´odissea... Jo no ho sé, veig una obra aparentment senzilla de molta enjundia, a lo SULTANS OF SWING . Consta de tres parts diferenciades, la segona és la de "Més lluny, hem d´anar més lluny... molt bonica. Llàstima estigue retirat.


divendres, 29 d’octubre del 2010

La "rabiosa" actualitat







Cóm ve l´actualitat ! Destitució de Jordi Vinyals, ale ja està i ara qué ? esperem que CASUCO es paregue més a PEPE MORÉ que a JOSE ANTONIO NAYA, ja m´enteneu els futbolers. UNA LLÀSTIMA, igual esta categoria no ére l´adequada per este entrenador.
SANCHEZ DRAGÓ, sense comentaris, escriu un ASSAIG? en l´altre carabassa provocador, que sempre va contracorrent.
PEREZ REVERTE, en el seu pedestal, despreciador, maxoooote com ell a soles.
La serie de TELE5 de la família reial, vaig veure la segona part i reflexe prou la realitat, no sé perqué tant de rebombori. Com diu EL PAIS, pinta "un príncep panoli, una Leti mandona i al rei bobo". ¿¿¿??? I ?
d. Carlos torne valeeeent, deixant sense paraula a en Francesc. No sense arguments, sense deixar-lo parlar al final, com sempre. El seu "estil".
Qué més? qué més? ajudeu-me. Per hui prou.









viva el rei !!! _________

pon lo que prefieras.


Un poc de memòria històrica:
http://www.youtube.com/watch?v=lf5jpuD99Ug&feature=player_embedded#!

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Festa - Homenatge a Islero

El 31 d’octubre propvinent, diumenge, vespra de Tots els Bous Sants, celebrarem la nostra festa anual al lloc habitual –la tàpia sud del cementeri vell de Castelló. Enguany homenatjarem el màrtir Islero.

PROGRAMA

16:00 Presentació i repartiment d’herba fresca dels Alps Suïssos.

17:00 Curses de sacs per als vedells i els bous i vaques més agosarats, tot un espectacle.

18:00 Invasió del cementeri vell de Castelló, aprofitant l’avinentesa (nosaltres també tenim dret a divertir-nos).

19:30 Concert de rock & bou a càrrec del famós grup de Califòrnia The Vaca’s & The Papa’s.

22:00 Orgia (en substitució dels tradicionals i avorrits discursos).

03:00 Precs i preguntes.

Us esperem.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Recordem d´on som


http://www.goear.com/listen/38c6c1f/himno-cd-castellon-sad-%28version-larga%29-castellon

Tras un altra derrota només ens queda açò. I la història... esperem que no estiguem davant la mort del club. Mentres hi haja algun panoli, com jo, al qui se li pose la pell de gallina escoltant l´himne...

dimecres, 20 d’octubre del 2010

KEN FOLLET. Torna el reporter Hoangho.




Vam preguntar en el seu día a MANUEL RIVAS, ara a KEN FOLLET, prompte a JOAN FRANCESC MIRA, XIMO RAMOS, no sé on arribarem !


http://www.elpais.com/edigitales/entrevista.html?encuentro=7251&k=Ken_Follett#


dilluns, 18 d’octubre del 2010

El bou d'Osborne: eixe patètic figurí

Els bous, els bous normals com jo, els bous autèntics, els que mengem herba i estudiem filosofia, ens avergonyim d’eixe pseudobou sense caràcter, d’eixe ninot de cartó pedra, d’eixe patètic figurí.

Model publicitari monocolor, ocupador de draps, playboy sense sang. Allí està, retallat en l'horitzó, damunt dels tossals, bou immutable que embruta la nostra visió i fomenta els nostres malsons.

Que no s’il·lusionen les nobles vaquetes: eixos atributs admirats romanen buits, no hi ha res que no siga de plàstic. Ell n’està molt orgullós, però sé de bona tinta que lliga menys que l’estàtua de Perot de Granyana... Ui, ara se m’acut un altre comentari, hahahaha... però eixe, ja, per a un altre dia.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

EL MOGUR CREB A ATAPUERCA

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Ayudaban/ancianos/prehistoricos/Atapuerca/elpepusoc/20101011elpepusoc_15/Tes

La literatura i Atapuerca es fusionen: la coneguda pelvis d´Elvis podria ser la del Mogur Creb de EL CLAN DE L´OS CAVERNARI, o el que és el mateix, un impedit que no caçava i a qui ajudaven els demés integrants del clan. En el llibre de JEAN M. AUEL és el cap del clan, a Atapuerca quede prou demostrat que éren solidaris, per què este "Elvis" no podrie ser el malformat però "llest" CREB de la novel.la?
Aprofite per donar la benvinguda al nou "seguidor" MARCOS, no perquè tinga res a veure amb ningu d´Atapuerca, en tot cas és un històric de les penyes albinegres, a més d´altres virtuts, ha,ha.
També com em sap greu que la entrada cultural de EL CORDER MÍSTIC... I LA CERVESA tinga 0 comentaris, he posat un accés directe al video, per facilitar als inquiets lectors...

diumenge, 10 d’octubre del 2010

SERGIO RAMOS VERSUS RUBIANES

La doble vara de medir: A Sergio Ramos se le "crucificó" mediáticamente en los medios de manipulación de masas catalanes, los mismos que le reían las gracias al malogrado Pepe Rubianes (que en paz descanse) y esgrimieron la "sacrosanta" libertad de expresión para justificar sus excesos verbales.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

El 9 d´Octubre a Castelló

http://democracianacional.org/dn/modules.php?name=News&file=article&sid=3202

Este ha sigut l´homenatge de hui a Castelló. Jo pensava que l ´Ajuntament, els Cavallers de la Conquesta, algun grup o partit com el Bloc... rendirie honors al rei en Jaume, però heus ací que Democracia Nacional, en principi en tot el dret ha fet un acte en la Av. del Rei. En front, un grup "antisistema" caterva de incultos independentistas perroflautas, com ells els anomenen ... la policia enmig... qué bonico! Molts crits, banderes: FACHAS NO !!! YO SOY ESPAÑOL !! en fi, al final ha començat l´acte. Jo estava lluny però me he indignat al apropar-me. Allò semblava un acte de xenofòbia: fuera el Islam ! .... los extranjeros.... España..... el trabajo... los musulmanes...las mujeres.... Admiren al rei en Jaume per la barbàrie, es pensen que estan a l´any 1200. Han convertit un acte d´homenatge al rei en un mitin al centre de Castelló de les seues idees. Igual que no es pot fer apologia del terrorisme, no esta penat l´apologia del racisme o la xenofobia? Açò és populisme barat i perillós, molta gent de bon cor pot ser enganyada per grups que generalitzen i veuen als estrangers o d´altres religions com al dimoni. Jo pensava que ens quedava un dia a l´any per fer- mos il.lusions, però del Pais Valencià no queda quasi res i no per culpa dels moros. I fins i tot diré que açò és lo de menys, es couen temes més greus.

divendres, 8 d’octubre del 2010

El Barça fa història.

http://www.elpais.com/articulo/deportes/Barca/hinca/diente/Lakers/elpepudep/20101008elpepidep_2/Tes

Com afeccionat al bàsquet i blaugrana de sentiment no puc deixar de mentar este partit. Ja sé que és pretemporada , amistós ... tot i això va ser un espectacle veure ja no la victòria sinò la lluita de tíos com PETE MICKEAL, els fonaments i jugades individuals dels americans i el joc de conjunt del Barça. Memorable una jugada "al primer toc" i molts triples ( a 7,23 m. ) com a resultat d´una elaborada jugada prèvia. Pau també va fer un basquet a aro passat digne de mencionar. Si us emocioneu molt en els comentaris, buscarem un vídeo digne per a "los anales".

dijous, 7 d’octubre del 2010

Mercado de invierno

Dani Barroso está siguiendo a Evo Morales para el mercado de invierno. Los problemas en defensa pasarán a ser un mal recuerdo. ¡Pam, Pam, Orellut!

Ossadia a Salamanca

http://www.levante-emv.com/deportes/2010/10/07/ramos-molesta-respuesta-catalan-pique/745671.html

com s´atreveixen a parlar en català a Salamanca? menys mal que ahi està el unamunià Sergio Ramos per sentar càtedra ! La España plural... ja tenen material els de Crackovia, ha,ha

Un poc d´art històric.

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/10/07/14-apostoles-jaume-i/745497.html

trobeu algun paregut? hi ha u que es pareix a Laparra ! és per motivar per què este tema té tots els números per ser ignorat, ha,ha, però mola... al capdavall deuriem ser més amics dels catalans per motius històrics.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

La gaita y la lira

¡Cómo tira de nosotros! Ningún aire nos parece tan fino como el de nuestra tierra; ningún césped más tierno que el suyo; ninguna música comparable a la de sus arroyos. Pero... ¿no hay en esa succión de la tierra una venenosa sensualidad? Tiene algo de fluido físico, orgánico, casi de calidad vegetal, como si nos prendieran a la tierra sutiles raíces. Es la clase de amor que invita a disolverse. A ablandarse. A llorar. El que se diluye en melancolía cuando plañe la gaita. Amor que se abriga y se repliega más cada vez hacia la mayor intimidad; de la comarca al valle nativo; del valle al remanso donde la casa ancestral se refleja; del remanso a la casa; de la casa al rincón de los recuerdos.

Todo eso es muy dulce, como un dulce vino. Pero también, como en el vino, se esconden en esa dulzura embriaguez e indolencia.

A tal manera de amar, ¿puede llamarse patriotismo? Si el patriotismo fuera la ternura afectiva, no sería el mejor de los humanos amores. Los hombres cederían en patriotismo a las plantas, que les ganan en apego a la tierra. No puede ser llamado patriotismo lo primero que en nuestro espíritu hallamos a mano. Es elemental impregnación en lo telúrico. Tiene que ser, para que gane la mejor calidad, lo que esté cabalmente al otro extremo, lo más difícil; lo más depurado de gangas terrenas; lo más agudo y limpio de contornos; lo más invariable. Es decir, tiene que clavar sus puntales, no en lo sensible, sino en lo intelectual.

Bien está que bebamos el vino dulce de la gaita, pero sin entregarle nuestros secretos. Todo lo que es sensual dura poco. Miles y miles de primaveras se han marchitado, y aún dos y dos siguen sumando cuatro, como desde el origen de la creación. No plantemos nuestros amores esenciales en el césped que ha visto marchitar tantas primaveras; tendámoslos, como líneas sin peso y sin volumen, hacia el ámbito eterno donde cantan los números su canción exacta.

La canción que mide la lira, rica en empresas porque es sabia en números.

Así, pues, no veamos en la patria el arroyo y el césped, la canción y la gaita; veamos un destino, una empresa. La patria es aquello que, en el mundo, configuró una empresa colectiva. Sin empresa no hay patria; sin la presencia de la fe en un destino común, todo se disuelve en comarcas nativas, en sabores y colores locales. Calla la lira y suena la gaita. Ya no hay razón –si no es, por ejemplo, de subalterna condición económica– para que cada valle siga unido al vecino. Enmudecen los números de los imperios –geometría y arquitectura– para que silben su llamada los genios de la disgregación, que se esconden bajo los hongos de cada aldea.

José Antonio

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Butragueño, el Vell Castàlia i el valencià

En aquell Vell Castàlia, el de la pista d’atletisme de cendra. Situem-nos en el temps: temporada 1982-1983. Situem-nos al camp: la porteria de Torre. I la tragèdia: Butragueño trau un córner, des de la banda del carrer d’Osca. El defensa Aliaga, que guarda el primer pal, diu "teua" i s’aparta. El porter González entén "meua" i no va cap al baló. Resultat: gol olímpic de Butragueño.

Jo vaig vore aquesta jugada des de la graderia de Torre, el lloc on ens ubicàvem els animals -els racionals, perquè els irracionals anaven i van a Tribuna-, i tot va ser així si la meua memòria de bou no em falla i el que van comentar després els protagonistes d’aquell trist 0 a 1 davant del Castilla és cert.

La primera conseqüència de tot plegat és que Butragueño es va posar tan content per eixe gol que es va trastornar, i a partir d’eixe moment, en tots els seus anys de futbol, ja no va tornar a vore àrees rivals sinó piscines.

La segona conseqüència va ser que el valencià va ser arraconat, i no es va tornar a gastar dins del Castelló i tampoc en el seu entorn. Teua, meua, quina bestiesa, quin idioma bàrbar! Per què aquells dos no van parlar com Bóu mana? Ara, i amb raó, el Castelló és el Club Deportivo Castellón Sociedad Anónima. La megafonia és en castellà. L’himne és en castellà. Les retransmissions radiofòniques són en castellà. Les cròniques als diaris són en castellà. Els ultres són en castellà. Només la tele era en valencià -el valencià de cal comentarista-, menys mal que ara ja no els deixen entrar al camp. L’únic que es permet en valencià és insultar a l’àrbitre -i últimament també als directius, cos tècnic i jugadors. Tot correcte: un idioma bàrbar només serveix per a dir coses bàrbares.

Jo, com a bou albinegre, propose que els jugadors facen servir, per a comunicar-se al camp, ja no el castellà ni l’anglés ni tan sols el llatí -idioma molt adient al seu enorme bagatge cultural, tot s’ha de dir-, sinó l’arameu -l’idioma del Vostre Senyor Jesucrist- per tal d’intentar que Bóu ens tire una maneta, com a Maradona, que falta ens fa. Luismi Loro, com el seu cognom indica, seria l’encarregat d’escoltar les ordres de l’entrenador i repetir-les als companys, missió més important que fer els gols que fa, com un vulgar Ronaldo. Així, doncs... fora el valencià! Amunt l’arameu!

dilluns, 4 d’octubre del 2010

El bon camí albinegre.

Una imatge val més que mil paraules, va dir EL BUITRE (nivell) La primera mitja hora d´ahir va estar molt bé i este gol és el colofó, després li vam donar emoció... JA TENIM CENTRE DEL CAMP!!! DAVID LAZARO maquineta, HECTOR SIMON organitzador, FERNANDO BEJAR (si el dopem) i LOLO (el nou Fontana, ha,ha). Els problemes els tenim darrere i davant (entre els tres davanters no fem un a hores d´ara)


dissabte, 2 d’octubre del 2010

dimarts, 28 de setembre del 2010

Eduard PUNSET, l´home fantàstic.

Tranquils, no ha mort, es que n´hi ha que pujar la qualitat del blog. Este homínid és FANTÀSTICO, la seua expresió favorita, explique la ciència de forma plana amb la seua gràcia particular. No he llegit cap llibre seu, en dirècte guanye molt, m´agrade el seu programa de televisió REDES sobretot quan parle d´ evolució, llenguatge i no tant de ciències naturals. Va començar de polític... comunista, U.C.D... i tots sabem dels seus llibres i la tele. A TV3, Albert Om va passar un cap de setmana amb ell i dona la impresió d´ estar sempre ocupat, de viatges, però jo crec en el fons és un solitari, tranquil, rep a amics i família a sa casa de grans dimensions, es pren les pastilletes amb ritual i carasses, es dutxa amb sabó de pastilla i no sap res de futbol. No té temps de res, però ( una resposta FANTASTICA ), TAMPOC TÉ PRESSA. Em declare heidelbergensis "punsetianensis".

"Tratado de la desesperación" de Soren Kierkegaard


Dedicat a eixe que pensa que aquest bou no aporta res d’interessant al bloc de misser Hoangho.

Comentaré, per tant, un dels pitjors llibres que he llegit en la meua vida a quatre pates. Es tracta del "Tratado de la desesperación" del filòsof danés Soren Kierkegaard -disculpen vostés, no trobe al meu teclat la o tatxada de Soren. Pèssima literatura i nefanda filosofia. La seua teoria parla de la desesperació, de l’angoixa inherent a la condició humana -que no bovina. La desesperació, així, és una característica de l’ésser humà, igual que ho són els pensaments o la mala olor de peus. I vosté, creu que no està desesperat? S’equivoca. Estem tots desesperats, encara que no en tinguem consciència. Al·lucinant. L’única eixida és la recerca de Déu -Bóu per als bòvids- dins de nosaltres. Que bonic.

L’existencialisme ateu de Sartre, si més no, té una porta en un racó de les seues teories que pot dur al carpe diem, meta final de tota filosofia intel·ligent. Però és que aquest Kierkegaard, Bóu meu... per a què pensar tant? Ja ho deia la Orquesta Platería: "Si tú no tienes felisidá, de sabio no tienes ná."

En fi, una vegada més es demostra que el bous -que mai no ens hem mogut del carpe diem- estem molt més avançats que els humans, que encara estan en la prehistòria del pensament.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Un joc experimental.



Seguint en la linia destarifà, este blog esta baixant de nivell... us propose un joc. He enviat un missatge al diari, a vore si el publiquen, de moment no esta ni acceptat, però jo confie, ja,ja. A vore si el endevineu, serà l´aportació "cultural" . Jo crec està fàcil. No va de molins...

divendres, 24 de setembre del 2010


Cada dia que passava, cada dia que passava... es feia o el feien més roïn, més tendenciós. Es el més conegut a Castelló, el més "fàcil" de llegir o trobar seccions per hàbit o tradició, però hi ha coses tremendes, com el conegut tractament en els esports al Vila-real i al Castelló (deixant a banda la categoria), la darrera campanya contra LIDL (no sé el motiu), el no parlar del caso Fabra (hui no han tingut més remei). M´ha cridat l´atenció una cosa, justament hui NO HI HA la secció diària OPINIÓ DEL DIRECTOR, bé, OPINIÓN DEL DIRECTOR, en castellà per que et tradueixen sempre. Per què? s´ha constipat? o serà per no opinar sobre el tema del día? En fi, només salvarem al humorista QUIQUE, les ironies de Nomdedeu (quasi l´únic que té bula) i els articles anecdòtic- històrics de la sra. SANCHEZ, la filla del "gran home" SANCHEZ ADELL. Jo esta setmana també he col.laborat amb un parell de missatges per animar la ridícula "opinió dels lectors" on demanava derrocar el Segon Molí i construir pistes de pàdel, ja,ja, eixes troballes històriques musulmanes són bobaes!! ja,ja. I t´ho publiquen a la primera. I no faré l´acudit de possar-li un "R" intercalada al nom del diari... I tu qué dius?

dimarts, 21 de setembre del 2010

Que difícil és ser bou a Castelló

Dissabte vaig eixir a sopar amb una vaqueta amiga meua. Vam anar a un conegut restaurant del qual no diré el nom, només que es troba al carrer Major, entre una agència de viatges i una farmàcia, i enfront d’una pastisseria. Només entrar al local, vaig percebre que els cambrers no ens miraven gens bé. Així, mentre esperàvem en la barra que algú ens atenguera, va vindre un home pelut que devia ser l’amo i ens va dir, molt amablement, que no s’hi permetia l’entrada d’animals, i ens va convidar no a una cervesa sinó a què ens n’anàrem. Jo, ofés, li vaig preguntar que on ho posava, això dels animals, i ell, de seguida, va assenyalar un adhesiu que hi havia a la porta, amb la figura d’un gos tatxat. Jo li vaig replicar que nosaltres no érem gossos sinó bòvids, i per tant, no tenia motius per a fer-nos fora. Ell, en escoltar-me, va posar cara d’enuig i agafant-me del muscle, em va dur a banda i, en veu baixa, em va explicar: "Mire, amb la seua companya no tinc cap problema perquè és de color marró, però és que vosté és... negre!". Així, davant d’aquest argument incontestable no vaig tindre altre remei que claudicar: vaig agafar la meua amiga i vam tocar el dos.

Vam acabar pasturant al jardí de la Cardona Vives, la meua amiga i jo, com sempre, però no es posen tristos vostés, perquè la nit no va acabar malament del tot... ara bé, eixa festa no la pense explicar.

diumenge, 19 de setembre del 2010

La ética indolora de los nuevos tiempos democráticos

Queremos tranquilidad, paz, dulzura, que nadie nos oprima, que nadie nos moleste, que nos dejen gozar sin interrupción de los placeres de la prosperidad y el consumo; que nadie trastorne nuestro apacible viaje alrededor de nuestro propio ombligo. Es verdad que, afuera, el mundo sigue girando, pero ¿qué más da? El mundo se para si yo me paro...

Ésa es la psicología del hombre contemporáneo, y el español de nuestros días la está llevando a su extremo, entregando toda su libertad, toda su voluntad, al gerifalte de turno a cambio de un narcótico bienestar.

J.A. Gillan

JOSE ANTONIO LABORDETA, el cantautor proper.


Ha mort José Antonio Labordeta, el campetxano de "Un país en la mochila", el polític grunyó, professor, escriptor, poeta i cantautor. Ell deia ére "licenciado". Pose música al SENTIMENT, al sentiment de la seua gent, al sentiment de la terra, tant la física com l´aragonesa. Eixa terra amb la que estava compromés. Jo el conec més pel seu humor irònic, com a polític al Congrés dels Diputats, del gloriós "a la mierda" fins l´acomiadament cantat. Es burlaven d´ell molts ignorants dient-li que "se fuera por ahí con la mochila" famosa, perque ére un home de poble, un poeta del poble, un intelectual. No conec massa les seues cançons però tinc que donar la raó al amic Julio: "gallina en piel" amb la prosa i la música de "Somos", "Aragón", "La vieja", una que diu "regresaré a la casa de mi padre...", "Adiós" i l´himne aragonés de facto, "Canto a la libertad".
Labordetista Julio, ja ens aconsellaràs més cançons. Ha sigut un error no escoltar-lo més en vida, intentaré expiar-lo. La capella ardent s´instal.la al palau de l´Aljaferia, a les Corts Aragoneses. Esperem que Mariano, el guía patriota, ja el coneixeu, vage a retre-li homentge, al menys en el meu nom.
El seu germà Miguel també ére poeta poc convencional, irònic com ell i hi és entre els autors elegits per Francisco Rico en "Mil años de poesía española".
ARAGON, ARAGON, ARAGON !

dijous, 16 de setembre del 2010

L´ APAGÓ



PER QUÈ ENS TALLEN LA EMISIÓ DE TV-3 SEMPRE ALS ESPORTS ?
Primer ére només quan coincidie un partit de futbol, la Fòrmula 1... però ja quede demostrat que també ho fan encara que Canal BOU (per Atunero) no ho retransmitisca: el dissabte passat sense anar més lluny CARTAGENA-BARÇA B, en la Lliga de bàsquet també va ocòrrer... ells no fan cap partit, hi ha una pel.lícula o reportatges enllaunats (no tenen un duro, la programació de PUNT 2 o com es digue ara és molt cultural). Aleshores, per què no em deixen veure lliurement el que jo vull ? Crec ho fan els mateixos d´Acció Cultural amenaçats per "la llei" però em pareix INJUST, cadascú que vega el que li done la gana, encara que siga a Josety (també li tinc "carinyo", ja,ja, com a Los pilares...")
Si volen la reciprocitat, endavant ! No crec tinguen massa èxit a Catalunya, així tots veurem el que fan els altres.

La Vuelta Ciclista a España i la melangia d'un bou


Diumenge passat, em vaig posar davant de la tele per tal de vore l’etapa dels Lagos de Covadonga de la Vuelta Ciclista a España, eixa carrera que es decidirà aquest cap de setmana. He de dir que el ciclisme no m’interessa -mai no he entés eixa afició dels humans de patir i fer patir als altres- i que el motiu de vore la tele era sentimental.

Sí, jo vaig tindre una nòvia que pasturava en aquelles terres, i tenia la secreta esperança que la càmera enfocara el cos d’aquella vaca que vaig estimar. Malauradament, diumenge va ser un dia boirós i de pluja en aquella zona, i només la cursa era de l’interés del realitzador.

Antic paradís de vaques i bous, els Lagos de Covadonga s’han convertit en un producte turístic. Encara hi manen, les vaques: quan una vaca es planta al bell mig de la carretera, els de la romeria automobilística han de fer stop i paciència i això està molt bé. Encara que supose que, diumenge, per a què passaren els patidors ciclistes van fer un fuig-vaca-fuig i així tots -excepte nosaltres, els bóvids- feliços i contents.

En fi, no pretenia fer un comentari reivindicatiu, simplement desfogar-me, parlar de la meua melangia, d’aquell sentiment amorós tan intens aleshores i tan dèbil ja. Com cantava Léo Ferré: avec le temps, va, tout s'en va.

dimecres, 15 de setembre del 2010

LOS PILARES DE LA TIERRA, el best-seller educatiu.


Esta novel.la em va re-enganxar a la lectura ja fa alguns anys. Li tinc "carinyo". Es un best-seller! Este terme té connotacions negatives per molts afeccionats, per altres al contrari. Jo dic que és un best-seller educatiu, un compèndi de l´Edat Mitjana. No entre en la qualitat literària, però té la immensa virtut d´enganxar i aportar-te algo, no com altres que tenen intriga i poc més. Ens trasmeteix la passió per les pedres de Tom i Jack, per l´art. Pot resultar maniquea: el prior Philip representa la bondat, Waleran és roïn, calculador com ell a soles; Aliena, un encant, William odiós. Es igual, ens mostra la dura vida d´aquella época (per uns més que altres) i les característiques principals.
La sèrie de televisió estrenada anit bé, és fidel al l´esperit del llibre, canvia alguna coseta però per fer-ho televisiu, conserve detalls molt ben reflexats, com la por de William a l´infern, imbuida per sa mare manipuladora. Jo anava recordant i estava expectant tot i que coneixia l´argument. I vosaltres? l´haveu llegida o vista?
La segona part, "Un mundo sin fin", ja no és el mateix, ja estava quasi tot tratat i explicat en l´autèntic.

dimarts, 14 de setembre del 2010

Presentació

Em presente: sóc el bou Atunero.

A partir d'avui i fins que el propietari del bloc m'ho permeta, aquest humil bou hi col·laborarà escrivint tot allò que puga ser d'interés per als bous, vaques, vedells i animal cornuts en general.

Vull, abans de res, agrair a misser Hoangho la confiança dipositada en mi. Espere estar a l'altura de les circumstàncies i que aquesta comunicació, d'animal a animal, siga plaent i instructiva per a tots.

A aquells que desconfien de la capacitat dels bous i que ens neguen la capacitat de raonar, els diré que, de la mateixa manera que hi ha molts éssers humans que porten banyes -la nostra ferramenta principal- amb tota l'alegria i naturalitat, nosaltres els bous també usem el nostre cervell -la ferramenta principal dels humans-... Ferramenta principal dels humans? Hahahaha (rialles de bou).

I ara, us pregue que guardeu un minut de silenci per Platanito...

dilluns, 13 de setembre del 2010

BÀSQUET; COM UNS DELINQÜENTS.


El BÀSQUET, "noble deporte de la canasta" que deie Héctor Quiroga, quan el Barça anava amb pantaló blanc, uffff! i el Madrid ho guanyava tot. Ara és al inrevés, je,je.
Es un esport que ha evolucionat prou, però jo trobe a faltar el joc de pivots (aquells duels F. Martín-A. Norris). Ara tot són triples, pot resultar emocionant a vegades però es produeix un abús que provoque monotonia. Però no vaig a parlar de Petrovic, els tirs lliures fallats per Prada, el triple agònic de Solozábal... ho faré del "meu", del "nostre" bàsquet.
ELS INICIS:
Tot comença saltant el mur del col.legi per jugar a "21" fins l´aparició triomfant de "la Larguirutxa". Llenguatge no verbal; veure-la: expulsió, al carrer.
"LA MALATA", TEMPS AUTÈNTICS:
Erem el Clesa Ferrol, no diré el per què, ja,ja. 7 Aller 8 Saldaña 9 Ottis 11 Lavodrama 13 Loureiro usease: Quique, Gillan, Tico, Luís i un servidor. Amb jugades mítiques en clau:
"¿Qué te ha pasado Enrique?... ¡ Y la abeja voló !" Un poc surrealista.
L´ ANÉCDOTA:
Un diumenge (no descansavem) al institut "Mixto", previ bot il.legal, és clar. Com uns delinqüents... Ve la Guardia Civil a tirar-mos cumplint la llei escrupulosament . Voliem escriure al diari i tot per protestar, al final ho vam fer reclamant els drets de la pedrera del C.E.Castelló...
"¿Entonces es mejor que vayamos a drogarnos?" li vaig amollar a un manat "picoleto" (amb benemèrit carinyo) Algún seguidor d´este blog estava per allí.
PAVELLÓ! :
Més seriós, millors instalacions, però no recorde capítols tant gloriosos. Alguna gotera...
Els partits a la "Normal", amb públic i àrbitres. Al C.U.C. amb los sres. Fandos i Torres pitando !
JA RETIRAT, "sólo robo y mato por necesidad":
En la cantxa de "street bàsquet" on tiren les mascletaes, es pot veure un solitari franco?-tirador fent palés el pas del temps. Ara que he millorat el triple m´augmenten la distància... La evolució.

PD: en qualsevol moment pot saltar al parquet un bou, li done la benvinguda !

dimarts, 7 de setembre del 2010

Manipulant la història...



Si visiteu l´ALJAFERIA de Saragossa aneu en compte amb el guía Mariano... no és "el corto" per què en sap molt d´història però també manipular-la. No cal ser un linx: ell comença en lo de "los niños de hoy no saben historia", referint-se a la vida i miracles d´Agustina d´Aragó (algo així com "los afluentes de los ríos", fonamental si vols anar amb la cara alta pel carrer). Després ja venen els complexes i diatribes anticatalanes amb la senyera, el nom de la Corona d´Aragó i sobretot la història, obviant, ignorant la relevància dins d´ella de nosaltres els valencians i els catalans, als quals els "raje" "poniendo los puntos sobre las íes" (com no es cansava de repetir de forma compulsiva).
Ignora la importància econòmica de ciutats com Barcelona i València, fonamentals en l´expansió comercial; la existència de les Corts als diferents països o parts (o com vullgueu dir) de la Corona, de les Diputacions o Generalitats, lleis, costums o Usatges, inclús la llengua, etc. fent una SINÉCDOQUE CENTRALISTA, com si tot començara i acabara en Aragó, "la parte es el todo".
Cau en el mateix parany del que acusa als catalans de manipular la història, però a lo bèstia. No m´estranye les abundants trifulques que ha tingut en catalans, els quals, manipulats o no, li han rebatut alguna teoria absolutista de les seues.
A més, l´unificació dels regnes és un procés històric lent i complicat en la PRÀCTICA, en la REALITAT, com va passar amb Castella, no un art màgic de "birlibirloque". I si no que estudie la Prehistòria, on entendrà la lentitud dels canvis.
En l´afany de "poner puntos..." ens va recomanar un llibret, asseverant no ere ell l´autor. El vaig demanar, fullejar i... tornar.


dimecres, 1 de setembre del 2010

L'amor no entra en el pacte (Novel·la no publicada) - Ximo Ramos



Xelo publica un anunci no molt convencional al diari de la seua ciutat "conservadora". Veurem si els seus dessitjos i anhels es duen a terme, tot i aixó surgeix un dubte: Fins quin punt és Xelo l´ama del seu destí?
Reconeixerem ambients, personatges, llocs de la terreta, ens podem sentir identificats en algún, espere en els més sans, je,je. Ens farem amics d´uns juganers esperits que vigilen les vicisituts de la protagonista.
La prosa de Ximo té qualitat, de ràpida lectura, amb constants canvis de narrador i interlocutor, conté brillants expresions, alguna d´"ofensiva" i enganxe segur. Us convide a descubrir-la en esta novel.la no publicada per la senzillesa de l´autor, recollida en este blog. Llançe la idea de fer un club de lectura casolà amb una cervesa i la presència d´ell. Però primer us la teniu que llegir, és clar.
Ximo Ramos és un consumat saramaguista, "baluarte" del club de lectura de la biblioteca Rafalafena i fa sucosos comentaris literaris al blog "L´Escalé de la Discòrdia".

EL PARTIT ALBINEGRE (no només per futbolers)




ONTINYENT: 1
C.E.CASTELLÓ: 1

Primer partit de lliga 2010-11.

Vaig acudir amb fervor albinegre al Clariano d´Ontinyent amb Gillan i el seu cunyat Eugenio. "A grandes rasgos" estos poden ser els fets més destacables, dividits en dúes seccions, una per totes les classes socials i la segon específica per als més seguidors :
SECCIO GENERALISTA:

- Les núvies dels futbolistes porten els seus gossets, com si estaren al Bernabeu... glamour.
- glamour que no té el camp... tot i que es veu prou bé, propet i et poses dins el partit.
- el president sr. Laparra lluïa una camisa incommensurable necesariament per fora... més glamour o barbarie?
- els waters per a "enanitos", igual ere un barracó d´escola prefabricada.
- ACDC sonaven agudíssims; l´infern deu ser algo paregut.
- LA 2ª B serà complicada, ja ho sabem, pero te dones conter molt millor "in situ".
- l´Ontinyent va fer caixa: 18 i 25 euros les entrades.
- molt correctes menys un xicotet malentés al minut de silenci. La llengua uneix, la familiaritat es palpa.

SECCIÓ ESPECÍFICA:

- la 2ª part millor en els canvis CANTATS. Mareñà no va estar fi, PERE MARTI no aporta massa ...el millor continua sent DAVID LAZARO amb diferencia, li ajuda tindre a HECTOR SIMON. van jugar "RARO", tirant-se tots al centre tal vegada buscant a "CONAN" GONZALO (li diuen aixi) vaja mole!!! fa por!
- Tahirovic baixava al centre del camp, per aixo dic un poc RARO. Protegeix bé pero al mig del camp les perdia totes.
- LUISMI LORO no va estar tant bé, el que passa es que va marcar un golàs.
- em va agradar JOAN CASTILLO, S´ANTICIPE MOLT BÉ, cumplidor igual que els demés EN DEFENSA.
- Estan molt cremats amb l´ALCORCÓN.
- Estave calentant amb l´Ontinyent el veterà exalbinegre JUAN NAVARRO.

la mole CONAN, a l´esquerra. No s´aprecie "la coleta al monyo", és el complement ideal per a l´aspecte "terrorífic".