Carta d'Scarlett Johansson al bou Atunero

Transcric la breu missiva que m'ha arribat per correu tradicional des de Beverly Hills (Los Ángeles, EUA). ¡Ah, quin plaer rebre encara fulls de paper, escrits amb boli BIC!

Benvolgut bou Athunero: En primer lloc, vull demanar-li sorrys perquè el meu valencià is not very good. Trobanding en una situació personal i anímica poc happy, de marasme emocional (i això que m'acabe de casar), he consultat amb familiars, amics i friends, i m'han recomanat que acudisca a vosté, metge d'ànimes, bou humà, perquè m'ajude a superar la crisi existencial very hard en què em trobe immersa. Li estaria molt agraïda, eternament, if you, bou Athunero, acceptara ser el meu tutor espiritual. A més, li ho agrairé econòmicament i de la manera que vosté em demane, of course. Com vosté vullga. Atentament, Scarlett Johansson, sempre seua.

I adjunta aquestes fotos, que mostren la seua penosa situació anímica:

Una casualitat, perquè justament vaig rebre aquesta carta el dia després de veure la pel·lícula The Man Who Wasn't There (2001), dels germans Coen, en què feia un paper secundari d'adolescent-lolita. Aleshores tenia 17 anys (Wikipèdia dixit). He de dir que Scarlett és una gran actriu i bona persona, encara que bastant lletja, com es pot comprovar a les fotos. I no sé què fer. ¿Jo, Atunero, tutor espiritual d'aquesta simpàtica vaqueta? ¿Què faig, misser Hoangho?

Balls de pel·lícula: Singing in the rain

Avui farem la cerimònia de clausura de la nostra exitosa secció Balls de pel·lícula. Aquest bou ha rebut les felicitacions privades de Michael Jackson, Madonna i Luis Bárcenas, entre d’altres, així com les d’un tal senyor Obama, que no sé qui és -deu ser algun bromista-, per les magnífiques, sorprenents i meravelloses -diuen ells- entrades i vídeos que he penjat ací, al blog de misser Hoangho. Gràcies a tots! Que Déu vos ho pague amb fama i diners!

Avui, per acabar, penge un ball que vaig esmentar en el primer capítol de la secció, un clàssic, Singing in the rain. Tinc molts dubtes, però: no sé si aquest ball és un destarifo o no. És evident, amb tot, que és un dels més espectaculars balls cinematogràfics de sempre. I Gene Kelly, mare meua, un dels millors ballarins de la història del cinema. Jutgen vostès si aquest ball mereix o no cloure aquesta secció. Jo, per la meua banda, ja estic assajant per si a Broadway se’ls acut fer una segona part de la pel·lícula, perquè vull ser-ne el protagonista, The bou singing in the rain.

Ací els deixe, doncs, aquest ball sublim que transmet alegria i ganes de viure, i també pulmonies, tot s’ha de dir, però ja se sap que els danys col·laterals són sempre inevitables.

Balls de pel·lícula: The Ring

Alfred Hitchcock, més conegut com a "el puto amo del suspens", va fer un fum de pel·lícules. Mudes i amb so, en albinegre i en color. En una d'aquelles primeres pel·lícules mudes i albinegres, The Ring (1927), hi ha un ball sublim, estratosfèric, un desgavell, una disbauxa d'àngels, el destarifo més gran que aquest bou ha vist en sa vida de bou...

 

Aquest ball té l'inconvenient que no hi ha música; així que, consegüentment, té l'avantatge que podem inventar-nos la cançó mentre ens delectem amb el ball. Amb tot, és recomanable imaginar-se un charleston. Ho dic per vostè, misser Hoangho, que ja el veig cantant el Pam Pam Orellut i no pot ser, perquè quan es va fer aquesta pel·li el Castelló encara no havia fet ni la comunió.

Un altre inconvenient és que no he trobat als yutubos el fragment del ball; així que he d'enllaçar la pel·lícula sencera. Hem de posar el minut 44'25'', si no volem empassar-nos-la tota, que tampoc no és una mala idea, perquè una història de gelosia, un triangle amorós mut i en albinegre, té el seu morbo, no em diguen vostès que no. El ball dura fins a 46'10". O siga, és només el final del temps reglamentari i un xicotet afegit. Facen vostès el favor de punxar, buscar el minut que els he dit i... bon profit!

Balls de pel·lícula: Pulp Fiction

Avui celebrem la segona entrega de la nostra exitosa secció Balls de pel•lícula amb un destarifo sublim, el de l’extraordinària Uma Thurman a Pulp Fiction.

¿Quins ingredients tenim?

Una cançó meravellosa: Girl, You'll Be A Woman Soon.

La senyora Uma, mig deessa, mig dimoni, sempre fascinant.

L’àngel de la guarda d’Uma, l’excel•lent ballarí i quasi actor John Travolta, que en aquesta escena només fa que patir. (¿N’hem parlat alguna vegada ja en aquesta secció?)

Hi ha una altra escena de ball en la pel•li que m’agrada molt, un ball diguem-ne més convencional (poden vostès investigar pels yutubos si els abelleix veure-la). Però aquesta secció va d’extravagàncies; de fet, el ball s’acaba de seguida i la resta de l’escena... no intenten vostès fer-ho a sa casa!

Bon profit! 

Balls de pel·lícula: El marido de la peluquera

Avui encetem una nova secció en el bloc de misser Hoangho. S’anomenarà Balls de pel·lícula i no crec que tinga gens d’interès; tanmateix, sóc optimista i espere que arribem si més no a la trilogia.

La història del cinema ens ha deixat balls i números musicals inoblidables, com ara el de Gene Kelly a “Singing in the rain” o el final de Grease, amb aquell John Travolta que anys després es convertiria en actor i aquella Olivia Newton John de la qual aquest bou, jove aleshores, es va enamorar perdudament.

Però en aquesta secció buscarem alguna cosa diferent, balls estrafolaris, o que no destaquen per la seua perfecció, i que tanmateix tenen un encant especial. Així doncs, comencem amb el ball de el marido de la peluquera que clou la pel·lícula El marido de la peluquera, de l’extraordinari director Patrice Leconte.

http://www.youtube.com/watch?v=lw71cxIRBOc

Espere haver posat bé l’enllaç. És que sóc bou i no entenc molt de yutubos.

Night of the Living Dead

A pesar del que puga semblar pel títol no vaig a parlar de l’afició del Club Deportivo Castellón, Sociedad Anónima y Deportiva -anònima, sí, perquè ningú no sap de qui és, però ¿¿deportiva??-, ni dels jugadors ni dels directius, nooooooooo...

A pesar del que puga semblar pel pòster, no vaig a parlar de la crisi, ni del futur d’Europa, nooooooo...

Ni del futur polític de Merkel i Sarkozy.

Vaig a parlar d’una d’aquelles pel·lícules tan bones, de terror, que feien quan Armstrong no havia xafat encara la Lluna, ni tampoc guanyat el Tour de França. Una pel·lícula en blanc i negre que aquest bou va tindre la dissort de vore en color, perquè aleshores estava de moda posar coloraines a les pel·lícules i a totbou li agradava això, posar-hi colorins, encara que ara ja no es fa ni ningú se’n recorda. És com els aeroports i les fòrmules 1 i les copes de les amèriques -que són com les olimpíades, ens van dir-, que abans tots estàvem pagats i contents i amb l’autoestima pels núvols per tindre aquestes meravelles -que no valen per a res- tan a prop, i que ara ningú les vol -ni ningú mai les ha volgudes, que conste, totbou hi havia estat sempre en contra-, l’autoestima per terra i sense un duro per educació ni sanitat -però sí per a assessors i cementeris d’elefants altrament anomenats diputacions-, muuuu...

Me n’estic anant del tema.

En aquesta memorable pel·lícula, que he tornat a vore, ara en albinegre, George A. Romero, mestre del gènere, no fa una història només per a què ens caguem de por, que també, sinó que ens mostra la grandesa i les misèries de l’ànima humana a través de la lluita per la supervivència d’uns humans envoltats d’albinegres... ui, de zombis, volia dir, ha, ha, ha, muuuuuuuu. La clarividència de Romero el porta a focalitzar l’atenció en un personatge de raça negra que, a tall d’Obama, agafa les regnes dels resistents a pesar de l’oposició del líder blanc -¿republicà?-, el qual, covardament, opta per amagar-se amb la seua família al soterrani de la casa on es defensen els resistents, sense saber que... muuuuuuuu. No contaré el final de la pel·lícula, però he de dir que potser la clarividència de Romero arribe fins a eixe punt, el The End. ¿I els zombis? Pobrets. George A. Romero defuig el maniqueisme habitual i insinua que les bèsties no són els morts vivents, sinó els vius...

Després, aquest pacient bou ha vist -o visionat, que diuen els pijos-, 216 seqüeles d’aquest memorable film, una caguerada darrere d’un altra, incloses les del mateix director. Però igual que a Humphrey Bogart i a Ingrid Bergman sempre els quedarà París, a nosaltres sempre ens quedarà Nigth of the Living Dead.

De la Xina: cinema, economia, drets humans i una xiqueta ben bonica

Atunero volia parlar sobre el pes i la influència de l’economia xinesa en el món global actual, però com que misser Hoangho ha obert la veda del tema del cinema, he aprofitat l’avinentesa per penjar una foto de la bellíssima actriu Zhang Ziyi. de la qual aquest bou fa temps que va quedar captivat. Gran actriu, sí. El fet que sembla una persona diferent en cada paper que fa és un indici de les seues excel·lents qualitats interpretatives. Per exemple, en El camí cap a casa de Zhang Yimou i en la inquietant 2046 de l’extraordinari director hongkongués Wong Kar-wai, la mateixa actriu i dos persones diferents.

I ara parlaré d’economia.

Recorde un programa de debat televisiu, un de tots aquells que es van fer arran de la invasió de l’Iraq per part de les tropes aliades. Un dels que participava en aquell programa era un ministre d’Aznar (el nom del qual no diré perquè sóc un bou respectuós) que reia com un psicòpata (ho dic de bon rotllo, ¿eh? Atunero és un bou pacífic, com ha demostrat a bastament en els articles que estan penjats en aquest il·lustre bloc). Com deia, Miguel Ángel Rodríguez argumentava que les forces militars espanyoles havien d’estar al costat dels seus aliats, sense tindre en compte cap altra consideració. I aleshores reia, hi, hi, hi, i ironitzava preguntant: “¿Con quién hemos de estar? ¿Con Rusia? Hi, hi, hi... ¿Con Chinaaaa? Hiiii, hiiiiiiiiii, hiiiii.” No ha passat ni tan sols una dècada des d’aquelles rialletes esgarrifoses i els nostres aliats americans ja reben les crítiques dels xinesos, aquells pobrets (hi, hi, hi), propietaris de bona part del deute ianqui, perquè una agència d’eixes de cuatreros els ha abaixat la qualificació del deute (als ianquis, no als xinesos). La Xina, ara, també està interessada a comprar deute europeu, sempre que reconeguem que el govern xinés és de puta mare, que a la Xina respecten els drets humans i que el Dalai Lama és un terrorista perillós. Així que ja ho sabeu, humans europeus, quin és el vostre futur. L’únic que haureu de negociar amb els xinesos és si per fer-los de criats heu d'aprendre xinés, o si amb l’anglés us hi servirà igualment. Jo, a la Xina, sí que m’agradaria anar-hi, sobretot perquè és molt a prop de l’Índia, que, com totbou sap, és un paradís per als bovins, i només fa falta creuar el Tibet, l’Himàlaia i el Nepal per arribar-hi, cosa fàcil per a mi, perquè estic molt en forma. Però ja està bé de parlar de geografia i de la meues extraordinàries aptituds físiques, que m’estic desviant del tema. Volia dir que, si es mira bé, no és tan roïn el sistema polític xinés. Ells no dissimulen fent eleccions ni res de semblant. Fan bé. Total, ací us gasteu una pasta i teniu vinga maldecaps per a què finalment governen i us manipulen sempre els mateixos. I el tema dels drets humans, la pena de mort... Jo no en sóc partidari, al contrari, no cal que explique res: sóc bou. Però, ¿sabeu una cosa? L’altre dia vaig sentir a Ràdio Bou que hi havien executat uns quants polítics corruptes i la meua imaginació de bou va traslladar aquella situació a les nostres terres i... açò és una fantasia molt íntima, hi, hi, hi (ja se m’ha apegat) i no us la contaré, però que bé m’ho vaig passar.

I ara tinc un dilema: ¿Quina de les fotos que encara tinc per ací de Zhang Ziyi penge per finir aquesta entrada? (¡Ai, xiqueta, si fores vaca!) Doncs, mira, les penjaré totes. Muuuuuuuuuuuuu.

EL ARBOL DE LA VIDA, una peli albinegra.

Ja feia temps que volia parlar de cinema. Ho faig en este breu comentari fet a vuelapluma pel menda en un blog de cine. Es pot parlar molt més, però es que està jugant el Castelló...

Ni es una obra de arte ni una m..... no es una peli convencional, a mí me gustó y no me gustó, me aburrió y casi me hace llorar, como la vida misma. Me sobraron muchos minutos y alguna escena como los dinosaurios. Hubiera quedado más bonito sacar algun homo... Capta momentos de la infancia brutales, con las emociones, sentimientos... ahí sí es poesía o documental o yo que sé ! Sólo sé que prefiero ver una película así que no una vulgaridad de acción. Pero tampoco me atrapó, dudas, te hace pensar, nos incomoda en cierta manera y eso es lo que a la mayoría no le gusta. No es blanca ni negra, es albinegra, como es la vida.