"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



diumenge, 24 de setembre del 2017

Planelles al Mural d´Estellés. I el braçalet...









UN FUTBOLISTA

Em varen dir que un futbolista va signar també el manifest que inicialment vam signar Joan Fuster, Raimon i jo.



Vaig restar content i sorprès.



«Em podrien dir el seu nom?»

«Sí, clar. El seu nom és Planelles.»



Planelles és de Castelló,

és d'aquell Castelló vibrant, és d'aquell Castelló que lluita per una personalitat,

per un sentiment unitari,

tan malmès tot al llarg dels temps.

 
Anote el seu nom capdavanter, anote el seu nom militant.



Llibre de Borriana (fragment), dins del Mural del País Valencià, tercer volum.


Gràcies a l´amic Sergi Serra ens hem assabentat que el futbolista costumbrista i lletraferit Joan Baptiste Planelles apareix a un dels poemes de Vicent Andrés Estellés sobre Borriana dins del Mural del País Valencià, extens poemari pòstum sobre els seus pobles (característiques, anècdotes, personatges...). El poema en qüestió es refereix al manifest Volem l´estatut signat pels tres citats i al que es va adherir, entre moltes altres personalitats, un futbolista, fet inusual, on s´exigia la restitució a la llengua catalana de l'oficialitat que ha ostentat al llarg de la història, així com s´advocava pel dret a l´autodeterminació. No entrarem en política, tan sols ressaltar la relació una vegada més entre Planelles i el sentiment per la nostra terra, recollida a un extens poema, relació entre futbol i poesia, futbol i literatura. Ja havíem parlat al blog d´Estellés:

Mural de Castelló. Estellés. 

Estellés i el Mural de Castelló. 


Així com del mestre, ja al maig del 2011 dèiem:
 
Planelles podria ser com el poeta BERNAT ARTOLA, un futbolista costumbrista, Flor de taronger, Pols... (La terra de ma terra...) o com JOSEP PASCUAL TIRADO, el llaurador lletraferit autor del Tombatossals: ha estudiat Exactes, està acabant Dret i també ha atacat la nostra llengua el valencià. Sempre m´havia fixat en el braçalet de capità que lluia al C.E.Castelló, la nostra senyera, sense colorins, un fet perdut al nostre club... em va confirmar que la va buscar ell, altra dada que reflexa un compromís, una rara forma de ser... Pot ser un símbol de l´amor al origen.

També amb la reivindicació del braçalet de capità senyero:

Després, a la primavera del 2012 vam recuperar els colors:

A Aaron li l´han donat fet el braçal, modern amb l´escut, amb el verd de Castelló, procedent del C.E.Castelló Femení (crec fet per Miguel, segon entrenador); a Juan li va tocar buscar-se la vida allende les muralles de Castelló... seria més rústic, segur, a la vegada que més trascendent.




I ha tornat a desaparèixer... doncs aprofitem per seguir pegant la vara, a veure si el recuperem hui contra el Vila-real... per cert a l´amic Ximo Acapu no l´importarà que afegisca calentet aquest dibuix:

Per cert, sabem que el llàpis/jugador albinegre no és el capità Jordi Marenyà perquè li falta el braçalet amb la senyera que ja lluïa el capdavanter Juanito Planelles...



Ens hem desviat de la qüestió...


El poema dedicat a Borriana és el següent:



El cant d’amor, el fil antic, la mar, nocturn de l’hort, peix de plata fulgent, hores d’amor, finestres de la mar,

salta el llorer com salta el peix del dia, el ganivet entre les dents llueix.

Com un ruixim, com estrofa dolguda, tornava el vent. Cridava el campanar. Has esperat el moment fa molts segles l’universal olor dels tarongers.



* Poema de Borriana tret de Buris-ana 214 butlletí de l´agrupació borrionenca de cultura. Novembre 2011.
* El de Un futbolista a Borriana.Triadepoemes.

diumenge, 3 de setembre del 2017

Homo viator II: Románico, tópicos literarios y más... a vuelapluma.




















Reprenem els tòpics literaris amb imatge de la vall de Boí. Després del minimalista (J.J. dixit) Homo viator comencem segon capítol amb locus amoenus, bucòlics llocs com aquest.


Per a mi també formen part dels llocs idílics les esglèsies romàniques. Sense anar més lluny, la de Sant Climent de Taüll, amb els seus àbsis i campanar, així com la de Sta. Maria, veritables paradigmes del romànic català:

 



















Estany de Sant Maurici, altre digne indret del citat tòpic.

Canviem per no avorrir a altre més reflexiu i filosofal, Ubi sunt, y también de idioma, por si a estas alturas sólo (vaya, primer conflicto: yo pongo la tilde, que es opcional y soy clasicón) nos sigue nuestro amigo siberiano:




















Cementerio de Artíes, a la vera de iglesia de Sta. María, estandarte de arquitectura románica aranesa. Ubi sunt qui ante nos in hoc mundo fuere?

 

¿Queda clara la restauración?... y para que lo esté la iglesia (complicado de cuerpo entero al menos para un infradiletante como yo):





















Cultivando patatas en aranés, Bossòst, aquellos años.

Nos iremos a Sant Julià de Lòria ya en Andorra para enlazar el ubi sunt con el conocido tempus fugit: Sed fugit interea, fugit irreparabile tempus. En concreto al Museo del tabaco, con un formato estupendo para mostrar y explicar su cultivo, con la narración grabada de dos personas mayores que te hacen incluso pensar y no sacar conclusiones precipitadas. Se podría aplicar la idea por estos lares para el arroz o cáñamo y a este paso en otra generación para la naranja...

 



 Por si no ha quedado claro el monumento daliniano de Andorra la vella nos lo muestra de forma clara:

El tiempo se derrite y como Ars longa vita brevis, quisiera dejar muestra de más arte y más ciencia. Sería pecado no mentar la iglesia de Sant Martí de la Cortinada, nos faltaba el románico andorrano...

 



















Pinturas murales siglo XII. Animal fantástico, especie de lobo con lengua bífida.

Espectacular corte de césped, listo para jugar un partido... románico.

Y en Ciencias para no ser pesado nos limitaremos a la Biología...

    Geología:





















Música:

Por supuesto Historia:





















Y para acabar y por descontado literatura, poesía: de Jacint Verdaguer, como ya hicimos en otra ocasión, Dèries viatgeres