"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris "El Salao". Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris "El Salao". Mostrar tots els missatges

diumenge, 5 de juny del 2016

Vicente Martínez Soler, "el Salao". Entrevista, articles, imatges. Records albinegres.






































Entrevista d´Amparo Panadero cedida pels familiars de Vicente Martínez Soler, el Salao. Fotos de l´article: Paco Jóvena.
Com diu l´autora, hablaba con una ternura desmesurada a pesar de su rígida palabra, con la misma ternura que mima a diario las botas y camisetas de su equipo, de su vida.

Ja coneixem a Martínez el Salao:


Però encara tinc altre document tacat, recuperat d´en terra després de cuinar una paella... i que forma part del meu vademècum albinegre amb tot l´afecte. Obituari, diari Mediterráneo el dia després de la seua mort el 17 de març de 1983. Ha fet 33 anys ja... Dies abans el també desaparegut Pepe Chiva li havia dedicat altres paraules, un panegíric imagine. No puede ser de otra manera, com deia Chencho.


























No cal dir que us aconselle punxar i llegir els articles per conèixer i/o recordar la figura d´este home, perquè com diuen Conrado i Miguel Ángel a En el escudo de tu historia:
Hablar o escribir sobre Vicente Martínez es hacerlo de la historia misma del CD Castellón, pues tras ser jugador del equipo fundacional, masajista y encargado del material, estuvo ligado al club albinegro durante sesenta años, hasta el día mismo de su muerte.

Tot i això, com que el primer no es llig massa be, anem a ressaltar algunes frases del propi Martínez:

Alanga, "Cap-de-segle", yo Martínez, Archilés, Sos, "Boca" (Domenech), Chulla, Sentet...
Nos daban tres duros cuando se ganaba; 2 duros si empatábamos y un duro si perdíamos. De esto hace muchos años.
Me engañaron en el 22 con lo de firmar las fichas (creación del CDCS), pero aprendí mucho en el Cervantes...

Sobre l´afició primigènia:
Si yo te contara, armaban mucho lío y parecía que eran más que ahora.

Sobre aficions anteriors no es mostra molt políticament correcte...
La afición son cuatro indeseables que se lanzan y son seguidos por todos. Pero es muy bonito ladrar y ladrar y siempre sede fuera.

De 22.000 habitantes venían al campo 5 ó 6.000 (1942, 1ª divisió)
Tras la guerra, Martínez se convirtió en masajista.

El Pam Pam Orellut:  
El secretario técnico del Castellón del 1922 ó 23 que era lo más inteligente y "embolicaor" de Castelló y su hermano orellut lanzaron el grito de guerra, hasta les regalaron un elefante y, claro, esto se ha quedado para siempre. Fue muy bonito.
Els companys dels 40, Santacatalina era un fuera de serie, Basilio, Arnau, Santolaria, Hernández, Pérez... àrbitres, directius com Antonio Sales...
No había dinero, recuerdo que una vez me dieron un saco de arroz cuando íbamos a Madrid y veinte duros para taxis.
En ese "sprint" radica el secreto del fútbol... antes comenzábamos a jugar a los 17 años, ahora son todo "soldaditos".
El mejor jugador de España, Juanito es un millonario en fútbol, como interior es el nº 1... Estimo a todos, aunque alguno tenga detalles más que otros y Juanito es ese

No fa falta explicar de quin Juanito es tracta ni tampoc dir que Vicente Martínez s´expresava en valencià, nascut al carrer Tosquella, en ple Raval del Codony...

La sonrisa de Martínez está enfrentada a la dureza de su semblante; su humor es serio, rotundo, pero con esa característica tierna que envuelve sus palabras.

Dues imatges de cada faceta: equipier, massatgista i encarregat de l´utillatge. Igualment cedides per la família. Molt agraït. I a Conrado, qui va tindre la paciència i plaer d´escanejar-les.
 










































































































Cada imatge conté una historia i cadascuna i totes elles alhora formen la de Vicente Martínez Soler  i per tant la del CD Castelló
Pam Pam Orellut !

dimecres, 14 de novembre del 2012

Un rayo de luz en las sombras.


Un rayo de luz en las sombras.
  
Este títol tan miguelhernándezsià correspon al d´una revista regional de l´any 1923. Les pàgines fan referència al nostre Club Deportivo Castellón quan només contava un anyet de vida i fa una semblança d´alguns equipiers dins un folleto de exaltación del fútbol. El preu era de 50 cèntims, parlava del València C.F. i altres equips, de La mujer y el niño en el Campo de Deportes... atents al fons i sobretot la forma d´aquest document amb prosa de l´època, ens embriagará de júbilo i ens deixarà sense respiració empíricament, lluny de vocablos soeces y epilépticos.
    
Açò ho tinc GRÀCIES al company de l´Associació Centenari Albinegre Fernando Sos i en darrera instància del seu amic Manuel Personat. Per cert hi ha una foto del seu avi, Teodoro, qui jugava al Castàlia equip, no stadium, paraula que m´encante, la feia servir ma uela Magdalena:
  
- Ja von aneu al stadium a l´entreno, xiqüelos ? 

Tornem a l´antigualla... hi ha que llegir-ho en xicotetes dosis perquè només en la primeres fulles Castellón y el Fútbol (amb majúscula) ja nomene a Próspero Merimée, Goya, Dickens, Ibsen...




En altres pàgines, alguns equipiers que ja coneixem i formen part del nostre patrimoni cultural albinegre:  el mite José Alanga i el familiar Vicente Martínez el Salao !! També Planchadell, tots ells del C.D.Castellón primigeni. De igual forma apareixen jugadors del Cervantes F.C. de Castellón, com E. Provinciales, José Beltrán i el porter Joaquín Blanch, el president del club Antonio Meseguer i altre president, el del comité provincial de Castelló Vicente Vilar. 

Tots parlen de partits, equips, records i... stadiums.



 





Al meditabund Martínez ja li vaig dedicar una entrada, recordem-la:


Encara tinc més documents de l´ínclit Salao però a veure si agafem sobredosi... ho deixaré per altra ocasió. Espere paladegeu les imatges de hui.

Un raig de llum en les ombres...

Notícia: puc avançar que dins dels actes del 90 aniversari del CDCS, anem a muntar una exposició fotogràfica a partir del dia 1 de desembre a l´Edifici Moruno del Grau de Castelló. Ja veureu què xulo.
 

dissabte, 30 d’abril del 2011

MARTINEZ "EL SALAO". Records albinegres.


Estadi Castàlia. Fa trenta anys. En esta ocasió és de vesprà després del tradicional partidet dels dijous. Els "nostres" xiquets se´ns apareixen armats amb boli BIC, d´interés cultural perquè l´agafaran els seus ídols per estampar la signatura de gran vàlua emotiva. Amanits esperen la eixida dels futbolistes, expectants, il.lusionats. Qui apareix de moment és un home major amb xandall i bufandeta al coll, d´ulls clars i somriure humil que traspua bondat. Pèl blanc sota boina negra, albinegre serà... Una veu quebrada amolla:
- Xiqüelos, voleu que vos firmen els futbolistes? Ara vos trauré jo a qui vullgueu...
Entra als vestidors, surt sense ningú.
- Ui ! Sí que tarden estos, ara eixiran, no vos preocupeu. A qui voleu? A Planelles? A Racic? ... mira esta insígnia, la vols? - pregunta generós al més gran assenyalant-se el pit.
- És de la Federació Espanyola de Futbol ! Me la van donar ja fa molts anys !
El jovenet, amb timidesa respón que no, que és seua i tindrà vàlua sentimental per ell.
- És igual, hi has.- s´encabota el vell. Doble negació avergonyida i incompresible de l´adolescent qui rebutja de nou l´inesperat obsequi.
- Ara torne.
I al moment protagonitza una eixida triomfal de bracet amb l´ídol somniat per a delectació de la jovenalla. El també jove futbolista acarona els cabells del més xicotet i d´igual manera il.lusionat signa a dojo. Després ho fa la resta de jugadors amablement però rutinària. L´emissari voluntari somriu satisfet. Llàstima no haver fet una doble negació més literària perquè ara tindria un record més físic, més fetitxista, d´aquell home senzill. És igual, hi has este relatet de la meua part com a record.



VICENTE MARTINEZ EL SALAO era l´amfitrió aquell dia a Castàlia. Al poc vam conèixer tota la seua vida albinegra. Castellonenc de socarrel nascut al carrer Tosquella en el patriòtic Raval de Sant Fèlix, el malnom de Salao li ve de la seua àvia, qui venia sal pels carrers amb un carret. Valent i polivalent en oficis (espardenyer, manobre, massatgista) i en el futbol: jugador, massatgista, "utiller" o encarregat de material. Comença com a defensa, també juga al mig camp i passa a la història com davanter golejador, amb bon xut i remat de cap (tipus Cioffi) i llançador de penals (a la maniera de Racic) Tenia la veu "quebrada" per una operació, asseveren s´emocionava en passar pel Sequiol i estant ja greu, encara preguntava pel seu C.E. Castelló on havia fet de tot i protagonitzat anècdotes, com la que batejaré "la pallola i el foguer". Esta i altres com "l´engrescada boda", al llibre de capçalera albinegre i consulta d´inquietuts vàries "En el escudo de tu historia". Al costat del Punset a les llibreries. Comprobatum est.
El Salao, figura, exemple, símbol.

PS: El jove futbolista és ROBERT, després del València, Barça... El xiquet xicotet és el meu germà i al vergonyós ja el coneixeu.

El dia 2 de maig és el 70 aniversari de l´ascens a 1ª divisió del nostre club.

Dalt, imatges del Salao. L´equip és el de l´ascens a 2ª div. de la temporada 1929-30, on apareix dret. També va guanyar dos campionats regionals.

Baix, trofeus d´aquell dia: Robert, Planelles, Joanet, Racic, tota la defensa, Bernardo Basilio Gonçalves... curiositat: la de més amunt pareix la de... CIOFFI !! ja sé que per temporada no és possible, però igual "pasaba por allí"... crec recordar algo, però no estic segur. Estaria tot ben lligat, ha,ha.