"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dissabte, 30 d’abril del 2011

MARTINEZ "EL SALAO". Records albinegres.


Estadi Castàlia. Fa trenta anys. En esta ocasió és de vesprà després del tradicional partidet dels dijous. Els "nostres" xiquets se´ns apareixen armats amb boli BIC, d´interés cultural perquè l´agafaran els seus ídols per estampar la signatura de gran vàlua emotiva. Amanits esperen la eixida dels futbolistes, expectants, il.lusionats. Qui apareix de moment és un home major amb xandall i bufandeta al coll, d´ulls clars i somriure humil que traspua bondat. Pèl blanc sota boina negra, albinegre serà... Una veu quebrada amolla:
- Xiqüelos, voleu que vos firmen els futbolistes? Ara vos trauré jo a qui vullgueu...
Entra als vestidors, surt sense ningú.
- Ui ! Sí que tarden estos, ara eixiran, no vos preocupeu. A qui voleu? A Planelles? A Racic? ... mira esta insígnia, la vols? - pregunta generós al més gran assenyalant-se el pit.
- És de la Federació Espanyola de Futbol ! Me la van donar ja fa molts anys !
El jovenet, amb timidesa respón que no, que és seua i tindrà vàlua sentimental per ell.
- És igual, hi has.- s´encabota el vell. Doble negació avergonyida i incompresible de l´adolescent qui rebutja de nou l´inesperat obsequi.
- Ara torne.
I al moment protagonitza una eixida triomfal de bracet amb l´ídol somniat per a delectació de la jovenalla. El també jove futbolista acarona els cabells del més xicotet i d´igual manera il.lusionat signa a dojo. Després ho fa la resta de jugadors amablement però rutinària. L´emissari voluntari somriu satisfet. Llàstima no haver fet una doble negació més literària perquè ara tindria un record més físic, més fetitxista, d´aquell home senzill. És igual, hi has este relatet de la meua part com a record.



VICENTE MARTINEZ EL SALAO era l´amfitrió aquell dia a Castàlia. Al poc vam conèixer tota la seua vida albinegra. Castellonenc de socarrel nascut al carrer Tosquella en el patriòtic Raval de Sant Fèlix, el malnom de Salao li ve de la seua àvia, qui venia sal pels carrers amb un carret. Valent i polivalent en oficis (espardenyer, manobre, massatgista) i en el futbol: jugador, massatgista, "utiller" o encarregat de material. Comença com a defensa, també juga al mig camp i passa a la història com davanter golejador, amb bon xut i remat de cap (tipus Cioffi) i llançador de penals (a la maniera de Racic) Tenia la veu "quebrada" per una operació, asseveren s´emocionava en passar pel Sequiol i estant ja greu, encara preguntava pel seu C.E. Castelló on havia fet de tot i protagonitzat anècdotes, com la que batejaré "la pallola i el foguer". Esta i altres com "l´engrescada boda", al llibre de capçalera albinegre i consulta d´inquietuts vàries "En el escudo de tu historia". Al costat del Punset a les llibreries. Comprobatum est.
El Salao, figura, exemple, símbol.

PS: El jove futbolista és ROBERT, després del València, Barça... El xiquet xicotet és el meu germà i al vergonyós ja el coneixeu.

El dia 2 de maig és el 70 aniversari de l´ascens a 1ª divisió del nostre club.

Dalt, imatges del Salao. L´equip és el de l´ascens a 2ª div. de la temporada 1929-30, on apareix dret. També va guanyar dos campionats regionals.

Baix, trofeus d´aquell dia: Robert, Planelles, Joanet, Racic, tota la defensa, Bernardo Basilio Gonçalves... curiositat: la de més amunt pareix la de... CIOFFI !! ja sé que per temporada no és possible, però igual "pasaba por allí"... crec recordar algo, però no estic segur. Estaria tot ben lligat, ha,ha.


dimecres, 20 d’abril del 2011

RACIC, el drago volador. Records albinegres.

Un grup d´emocionats xiquets s´aposta damunt la tanca amanida amb una pàtina de rovell de l´antic estadi Castàlia. Estem a la porteria recaient a la torre de Marató i l´esforç i el fervor amb el que entrena fan suar de valent al porter robust com un drago més que el sol del migdia. No han salat, és el darrer entrenament abans el partit dominical i com és a porta oberta disfruten amb la proximitat dels seus ídols. L´olor a herba segada penetra per les joves narius i fa més agradable encara l´espectacle. El porter es llança sense parar a dreta i esquerra agafant els balons que li xuta el preparador. Increïblement les ature totes, unes les bloca en sec, altres les trau com pot... amb l´ungla del guant, però no falla. Els seus braços semblen potents branques que arriven al cel. Igual el secret està en la forma màgica de nugar-se les botes de faena, embolicant els cordons pels turmells com cap altre company fa. Els nanos romanen en respectuós silenci admirant la virtuositat del gegant. De sobte, una pilota amb pigues negres traspassa al Tombatossals i acarona la xarxa. Una espontània onomatopeia infantil de decepció mata el crit rabiós del superat porter, qui es posa dret com un llamp i s´enfronta al grup etzibant un atronador "¿Qué pasa niños?" El drago suorós ens ha posat "firmes", ens deixa gelats, glaçats i ningú gosa obrir la boca.


Als albinegres prou veterans no cal explicar de qui estem parlant. El drago volador és DRAGOMIR RACIC, ídol d´infantesa, d´adolescència futbolera, el mític porter del C.E.Castelló, qui més partits ha defés la seua porteria, el que xutava penals, el que manava a l´área més que Franco, referència per altres porters, paradigma de potència, el de la samarreta groga ajustada, el de la samarreta Ressy amb la marca tapada, vuit temporades lluint el nostre escut al pit arran els camps de totes les Espanyes, on tenia guanyat un prestigi i en alguns llocs, la majoria, li aplaudien només eixir damunt la gespa quan es disposava a fer un escalfament com aquest històric que us he relatat i que m´ha quedat gravat en el disc dur del meu albinegrisme.

Post scríptum:
En el relat la paraula firmes és en castellà perquè té reminiscències militars i el "¿Qué pasa niños?" cal llegir-ho en accent centreeuropeu.
La millor informació sens dubte sobre RACIC la trobareu al llibre EN EL ESCUDO DE TU HISTORIA, jo he posat el que he trobat.

La foto de dalt correspon al primer partit de la 2ª volta de la temporada 78-79, (28-01-79) en Segona Divisió, entre el Real Valladolid i el CE Castelló en el Viejo Zorrilla, va acabar amb el triomf pucelà per 3 a 1.
Es pot apreciar a RACIC saltant amb el blanc-i-violeta GAIL i atens a la jugada POLI RINCÓN i un defensor castellonenc, TORÁN (gràcies, amic Conrado). També jugava el nostre PEPE MORÉ. Ho he trobat a un foro vallisoletà. La samarreta del Castelló es ... blanca, amb tres ralletes hotitzontals negres a la màniga.


Racic amb l´esmentada samarreta groga i l´equip de l´ascens a 1ª contra el Rayo... amb la Ressy... aaiiiii, quins records !!

Este gloriós 17 de maig de 1981 és el dia que no vaig tastar la paella de ma mare. L´alineació la sé en activa i en passiva, per ordre "de foto" o com la Història mana: Racic, Navarro, Pulido, Ferrer, Draganic, Robert, Ribes, Planelles, Viña, Bayarri i Conde. Altre sospir nostàlgic. PAM PAM ORELLUT !

* Si punxeu en les paraules en roig (res a veure en un president d´altre club) trobareu més informació. Esta entrada té l´honor de ser la més exitosa del bloc sense parangó. Albricias !


RACIC i ... PLANELLES. Es pot apreciar la forma de nugar-se les botes, el tamany del pantaló...
Es un cromo meu que he escanejat de la temporada 81-82 (1ª divisió)

dissabte, 16 d’abril del 2011

TROBADA CLUBS DE LECTURA. PENSAR I SENTIR.






Trobada de lletraferits lectors a Benicàssim. Organització sublim a càrrec dels membres del club local. Els focus del teatre il.luminen als il.lustres personatges de la palestra.

En el PRIMER ACTE dues representants de l´Ajuntament glossen els esforços realitzats pel seu equip en favor de la lectura i la cultura en general. Estan acompanyades per l´omnipresent Felip, líder de la meua secta castellonenca, (amb tot l´afecte, ell preferís coordinador però ací sóc omnipotent) qui apareix als tres actes actuant de mosca collonera del temps (més afecte per favor, he,he) Estel.lar, amb moltes taules.

Al SEGON, xarrada cronometrada en la qual participe com a primer ponent una "ombra oculta". Ens parla per a qui publica l´editor. Joan Carles Gisbert coneix bé l´ofici i gasta una frase de Goethe per autodefinir-ho: "els editors són fills del dimoni i deuria haver in infern per a ells". Es queixa del poc accés als mitjans de comunicació. Jo pense en Canal 9, no sé el perquè... maniàtic que és u. Igual és perquè ni tan sols van fins Burjassot per informar de Trobades d´escola valenciana.
Agafa la paraula l´escriptor Pasqual Mas (ens va visitar al club de Castelló per comentar la seua novel.la Pavana per a un home sense nom) qui ens explica el funcionament d´un taller d´escriptura que porta ell mateix a la UJI de Castelló, analitzant tots els seus elements: imaginació, memòria, lectura, importància de la primera frase, correcció, combatre el bloqueig... inclús els noms dels personatges de ficció. Nomena el clarinià Bonifacio Reyes com a exemple i cita Max Aub per parlar del taller: "Havia d´escriure allò que imaginava". Com ens movem en un món tecnològic tenen un bloc a internet, Pliegos volantes. I per tecnològic el tercer ponent, José Rubio, qui va oferir una apologia del llibre digital i una visió apocalíptica de la possessió de llibres físics. Va defendre el seu terreny, ens va parlar de papiros i khipus inques, confessa escriu amb ploma mes vaig treure la conclusió de no deixar-li cap llibre perquè els trenca, els deslloma per a escanejar. Ploma-desllom: oxímoron o al menys paradoxa.
Instats per Felip cadascú d´ells ens va recomanar un llibre. A destacar que Pascual Mas nomenara a Juanjo Millás, un dels meus favorits.




Ens avituallem amb mitja hora de retràs ciclista i reprenem animosos la trobada -TERCER ACTE- amb Isabel-Clara Simó, dona valenciana de valors, propera, comunicativa, valenta i independentista. I abans de res escriptora, per això ens parla sobre el fet d´escriure:
Comenta la paradoxa de l´escriptor: humilitat davant el buit front l´orgull de ser Déu.
Els prejudicis, com la tendresa de les dones.
La categoria del valencià/català: segona divisió. No va aclarir si la A o la B. Vull pensar que la A. Pam Pam Orellut !
Les seues "polèmiques" amb Juan Marsé o Arturo Pérez Reverte i l´admiració per Manuel de Pedrolo, Virginia Wolf.
Consells proustians: no fiar-se dels escriptors perquè t´utilitzen per a les seues finalitats.
Frase lapidària amb oxímoron, ara sí, inclòs: "una novel.la és una mentida sincera". M´encisen, ja ho sabeu, són els meus polls flaubertins.
I un truc per saber si la novel.la és bona: si ens fa pensar i ens fa sentir.
Teoria-explicació sobre el lliurament de premis literaris.
Recomanacions: des dels "clàssics" Canetti, Pla, Fuster fins l´actual "Purga" de Sofi Oksanen i la revelació del que està escribint.
Les utilitats de la literatura i una conclusió, no aprofita per res, és art. Pensar i sentir. Es un acte artístic, un plaer per distraure´ns i satisfer la curiositat.

Darrere les pertinents preguntes i dubtes dirigides a l´autora ens obsequiem un opípar i saborós dinar de germanor prop del nostre Mediterrani, com a colofó i amb gloriosa pilota de frare inclosa, on continuem xarrant de la nostra malaltia lletraferida i altres assumptes mundanals.

Tant de bò totes les sectes foren benefactores com aquestes !

dijous, 14 d’abril del 2011

Animula vagula, blandula

Vinga, va. D'acord. Els humans també han aportat al món fragments i obres extraordinaris. No molts, però sí. Els bous també som sensibles a algunes creacions de les bèsties bípedes, per descomptat, com ara els inoblidables versos de l'emperador Publius Aelius Hadrianus, que diuen...

Ehem!

Animula vagula, blandula,
Hospes comesque corporis,
Quae nunc abibis in loca
Pallidula, rigida, nudula,
Nec, ut solis, dabis iocos.

La traducció dels quals és, més o menys...

Ehem! Ehem!

Muuuuu muuuu muouououououooo,
muuuuuuuuuuuuuu, murumumuuu,
muuu, volem volem, muuuuuuuuuuu
mu, mu, muuuuu, muuuuuuuuuuuuu
muuuu, tv3, muuuuuuuu, muuuuuuu

Aquestos versos extraordinaris encapçalen la no menys extraordinària novel·la "Memòries d'Adrià", de Marguerite Yourcenar, o Marguerite de Crayencour. Fixeu-vos, humans, en aquest fragment d'eixa magna obra:

En tot això hi ha excés, però als disset anys l'excés és una virtut. De vegades em pregunte en quin escull naufragarà tot eixe seny, ja que sempre naufraguem: ¿serà una esposa, un fill massa estimat, un d'eixos paranys legítims en què cauen finalment els cors timorats i purs? ¿O serà senzillament la vellesa, la malaltia, la fatiga, el desengany que ens diu que si tot és en va, la virtut també ho és?

Inquietant. I també magnífic, ho reconec.

divendres, 1 d’abril del 2011

Ho Hoang CIOFFI, memòria històrica albinegra.












Any 1975: JOSE JUAN CIOFFI pichichi de la lliga de 2ª divisió, 22 gols, amb el C.E.CASTELLÓ.

Any 2011: Alcossebre. El C.E.Castelló deambulant per la gòtica girola de la 2ª B.
Un grup de malalts albinegres visita el bar-restaurant de Cioffi per fer-li una entrevista per a "La radio albinegra" conduida pels qui més saben, els historiadors Conrado i Miguel Angel.
També il.lustres com Juan Fran Roca i Alex Cervera. Un servidor, junt a ells, té l´honor de participar al final de la mateixa. També el técnic de sò Alex i el recolzament d´Anna.
Però el veritable protagonista és el mític, el crack CIOFFI. Amb eixe "desparpajo", vocabulari i accent argentins va contant la seua trajectòria futbolística des dels orígens quan jugava de marcador de punta i ere "Papito", fitxatge rocambolesc pel C.E.Castelló en noms simulats per despistar, pichichi de 2ª divisió amb el CHOFI castellonenc, el patiment de Burgos i Barakaldo, amb algun remordiment, tornada a Vinarós i segona etapa al Castelló de Naya amb anècdotes vàries per retirar-se del futbol novament a Vinarós i muntar un negoci a Alcossebre en el vertader cognom on ens van rebre en els braços oberts. Encara es vestís d´albinegre en els veterans de tant en tant el PUMA CIOFFI.

La entrevista hi ha que escoltar-la, jo només faré un piscolabis per fer ganetes amb quatre frases lapidàries dites en la mateixa i que deurien saber recitar els bons albinegres:

"Pala, martillo y ladrillo": per motivar, manera "de inyectarse".

"Los santos se tapaban los bolsillos": de lo que va demanar a la Verge del Lledó fins al punt de fer-li una visita memorable per donar gràcies. No oblidem les seues macumbes (sortilegis màgics d´orige bantú) tot açò més factors més empírics donen com a resultat els pocs partits que va perdre en els orelluts, dada que no dubtem nogensmenys encara ha de ser contrastada científicament. I eixos factors no són altres que el compromís, la garra, la virilitat (com ell diu) demostrada amb les calçes baixades, un xut i remat de cap emmarcables, (ja ho estan a les plàstiques fotos que decoren el local de blanc i negre) i també la picaresca, les pilleries: "El fútbol es un engaño", això sí, oximoronià perquè todo vale però salivar no. Eixe concepte de todo és molt ampli i divertit, ja voreu...

"Media, botín y bolsa del súper" per mostrar les condicions que es va trobar a Burgos i finalment "yo estoy aquí por el Castellón, no te olvides" per reflectir el carinyo, el record, la memòria que manté del nostre històric equip. No ho oblidaré, benvolgut Ho Hoang Cioffi, pichichi humà, ídol amb cor i sobretot ALBINEGRE. Lo has demostrado empírica y cojonudamente.

Este és l´enllaç del programa:

http://pampamorellut.com/loudblog/index.php?id=32