D.E.P. Pepe Beltrán Lamaza.

Pepe, no trobe l oximoron per definir esta "casella" del joc de la oca (que pot simbolitzar la vida), que es la mort. Atronador silenci està massa manid i no és adequat perquè sempre et tindrem. 

Vam riure el dia de presentació del joc de la oca a l´Hort dels corders perquè vaig abundar en que faltava una casella dedicada al C.D. Castelló, en lloc de verbigracia el pirata Barbaroja. Tot i que et conec des de Magisteri, la dèria de l albinegrisme ens ha unit a molts frikies, del club, de la seua història, i hem compartit inquietuts, vivències, anècdotes... i amb tú hi ha moltes, des de la compartida "sublimació de la literatura", com vas dir a un article de Las Cuarenta* on es fan paleses les teues aficions al cinema i Segona Guerra Mundial, fins el fragment preferit del pam pam orellut, el parapapam musical de la versió llarga... "el nostre ascens", el de Racic, Navarro, Pulido, Ferrer... Ribes, Robert, Planelles... Boca de la literatura gaste Manuel Rivas, tu ets una boca de l´ albinegrisme, la boca del mestre Joan Planelles. No t entusiasmava massa el terme barroc però com diu Enrique Ballester tenies, tens un estil propi que ens agrada a molts i que comentavem ora al "foro albinegro", ora a "twitter". 

Descanse en pau un home bondadós, familiar, sabut, albinegre... tantes coses. Només volia escriure unes parauletes que han esdevingut en merescut homenatge (perdó per la cacofonia, serà per influència de l orellut) des d este humil indret on intente resaltar lo important, sobretot del C.D. Castelló. Formes part de la història del club i afortunadament de la meua vida i de tants altres. Espere et facen un minut de silenci a Castàlia, que es recupere esta memòria als albinegres de pro, en el ínterin, valga este escrit i  esta música. 

Fins sempre i pam pam orellut! 

Post scriptum:

- He fet servir algunes expresions típiques de Pepe, com a homenatge al mestre.

- Perdó per alguna llicència humorística en un escrit luctuós, a lo millor ahí estava l oximoron buscat.

🙏🙏🙏

Mediterráneo de hui, articles de Enrique Ballester i Carlos Beltrán Lamaza.

* 9 març 2022

¡Escándalo en las Gaunas!

Bon dia i quasi bon Nadal!

Difícil seleccionar imatges del desplaçament a Logronyo dels 8 cognoms albinegres, al remat el futbol va ser el pitjor, derrota 2 a 1 , ens van remuntar, em quede amb lo bé que ens ho vam passar el grup d amics que vam acodir desafiant fred i distància. 

Molts senyals, "actors" (ja coneixeu teoria "show Truman") i bons moments, els guionistes s han excedit. No vam parar de parlar en valencià: al cotxe analitzant L´alqueria blanca, amb el recepcionista de l´hotel (diu que tenia família a Vinaròs), amb un cambrer català de la primera tasca del carrer Laurel, amb dues parelles que resulte eren de Lleida vam analitzar el repoblament del rei en Jaume, cognoms de pobles originaris... també una xicona navarresa però esta ja no... i a las Gaunas va sonar el grup valencià Zoo! això no passa ni a Castàlia, on el I will survive pareix l himne...

Himne del viatge: pasodoble dedicat a Fernando Gómez Colomer. Per què? per "culpa" d una meravellosa gravació inèdita d Emilio Álvaro, dedicada a la temporada d Oltra, magnífic i evocatiu repàs amb música i paraules molt ben trenat que deuria vore la llum. Massa documents inèdits, com el llibre no publicat de Teigeiro, del que nunca más se supo tras regal de la família a Montesinos...

Tornem... capítol sorpresiu i gloriós la visita a La casa de los quesos, regentada pel Tato Abadía!

Sustituido en el minuto 86 y despedido con una gran ovación, horas después se supo que Abadía había jugado uno de sus mejores partidos como profesional con el astrágalo roto durante 70 minutos.

Ens va fer explicacions dels diferents formatges que ens vam plimplar amb la pertinent ampolla de vinet, així com confirmar diferents visites a Castàlia, antic i nou, com a jugador.  

SENYALS: 

A més del camió Cruz, benzinera San Valero i altres moltes, en la tercera imatge darrere de Miguel Angel, el doble de Planelles, ací no s´aprecia però tenia el mateix perfil i no era efecte del vi.

GASTRONOMIA:

Breu mostra de manjars, mesa bien servida y mejor regada, como no podía ser de otra manera, com deia el mestre Chencho d origen riojà.

Vite (i la futura boda) protagonista. Li vam regalar samarreta del Centenari.

Llàstima de partit, crec que Torrecilla es va enganyar amb els canvis, opinió unànime entre els aficionats (uns 200 en total) que vaig parlar demanant a Cubi, no per res, perquè es l únic 9 que podia rematar els centres... penal catedralici dins l àrea del xiquet, és bò però està verd; impressionant el tenor Toni iniciant càntics, sorpresa al comprovar seguiment dels dos clubs de Logronyo, pocs son de la S.D. 

El nostre grupet, dalt/dreta de banderes albinegra i senyera.

AMICS:

Bon rato vam gaudir menjant orejas amb altre Fernando, qui va compartir històries, fets i llegendes, per descomptat orelludes.

Ací al camp, els 8 cognoms albinegres amb grans seguidors, Fernando i Gonzalo.

Turistes japonesos.

Abans del match.

Jorge no va poder visitar esglèsies com volia... ;-) 

Vite, anota a l´aplicació eixa del dimoni els drets d´autor com a guanys i els drets d imatge que us pagaré com a despeses. :-) 

Al programa La tribuna de TVCS ha anat M.A. i al principi han tret algunes imatges:

Queda per al record. Pam pam orellut i fins altra!        

50 anys Infantil CDCS campió d´Espanya! - Fernando Ortiz.

Sempre havia volgut dedicar una pàgina a un ex-company de feina durant molts anys, Fernando Ortiz Paricio, i el dia és arribat, perquè hui justament fa 50 anys el C.D. Castelló va ser campió d' Espanya de categoria Infantil i ell formava part com podeu vore. Una de les més brillants pàgines de les categories inferiors albinegres al llarg de la quasi centenària història.  Anem a recordar-la.

Amb Fernando vaig compartir feina i també dèries, com la història, literatura, qüestions humanes i personals i com no, el futbol i el CDCS. És del Madrid però què anem a fer...  em va parlar d aquell campionat i aquella final contra el Barça... doncs hui anem a publicar unes quantes imatges com a homenatge a ell i a tot els integrants de l´època, com Juanjo Damià i cia. 

Moltíssimes gràcies a l´inefable Ximo Alcón i a Enric Moret, millor jugador blaugrana del campionat, per la cessió de les imatges.

 Acta del partit en andalú, que diria Sergio Ramos.

Fernando Ortiz en acció. Calçes baixades a lo Cioffi: paradigma de virilidad, igual era la pròrroga ja.

Trofeu i banderí del Barça de la Final.

El capità Fernando Sangrador amb el trofeu a la tornada de Huelva.

Homenatge a Castàlia.

Barça infantil 69-70. En principi només coneixia a Fortes, Serrat i Corominas. Enric Moret també apareix, és clar.

 

Libro de platino de José Mª Arquimbau. Gràcies a Ximo Gresa, imatge de twitter.

Juvenil 71-72. Ortiz, afro. Saura, Montañés...

"Cuando el Castellón reinó en España" Mediterráneo 10 juny 2013 Ximo Alcón. 

Pàgina personal.-

Partit Centenari Caixa Rural Castelló, desembre 2003. Fernando i servidor a l´equip samarreta blanca i pantaló negre, com el C.D. Castelló primigeni. Posem també al rival, de verd castellonero.

Tots coneguts, quants records!

 

Pam pam orellut!!

L´expedició al Tossal Gros

Google maps. Cim Tossal Gros-Mirador de la Plana.

Allà hi som. La Penyeta Roja, gentil i graciosa, era constanment mirada ab ulls apassionats per lo molt seriot de Tossal Gros, que de veïnat estaven des de que Déu volgué que foren al món. Ja no en cabia més de voler entre els dos. Lo ventijol se prestava a dur llurs gemecs i sospirs... que també gemequen i sospiren los tossals. ¡Déu ens guarde quan de ferm sospira Tossal Gros!

(Naixement de Tombatossals, pàg. 89) 

Tombatossals de Josep Pascual Tirado.

L´Estel, Edicions Tres i Quatre.

Algunes frases (en negreta) i expressions literals (en cursiva) del patriòtic Tombatossals ens ajudaran a pegar una llampiada o millor contarem fil per randa, punt per agulla les vicissituds de dos albinegres per conquerir el cim del pare del mític gegant. 

Bufanúvols ens va netejar el sostre, bon dia i bon ora, i els de caliu...

Posats de pontifical, com sol dirse, mamprenguerem la caminata, per sendes i dreceres...

(Lo convit del Rei i l´adalerada infanta, p. 136)

Deixem la pedrera a la dreta, silenci de la natura, no glapia un renoc, i cotets, cotets anem caminant entre els aromes d´espígol i timonets com els que Tossal Gros enviava cap a son indret a Penyeta Roja...en això que ens creuem amb un caçador de senglars, un filisteu, del carrer Tosquella! era el primer dia i ens va aconsellar vestir-nos de taronja per a que no ens pegaren un tret; com no teníem a prop la tenda albinegra per comprar la samarreta fúcsia, ni ens agrade gens ni mica tampoc, vam continuar de nítid blanc primigeni, mentrimentres, avant, entre arbres (no entenc ni palota), moltes pedres, revoltes i raonant.

A poc d´arribar als 348 metres del cim-mirador...  

  

L´unic que va perdre la color fon Cagueme, àdhuc fluixerjar-li les cames, doblegar-se-li, i agarrar-li mal de caure. 

(Los cavallers de Sant Cristòfol i Garxolí del Senillar, p.132)

Una "pájara": sobraven raons i mancave frito, quasi a l´albirar el cim... brebatge sucrós reparador, "verbi gratia" Coca-cola, i més cremat que Carracuca mes ja hi som, cap a dalt. No cal dir que Cagueme és servidor, vaig fer el que vaig poder.

però allò ni els va esglaiar ni aturar-se en lo camí mamprés p.144

Borriol.

Bonica vista de la Plana, tossal de la Galera, Borriol, Onda, Penyagolosa... Castàlia... tot el terme. La mar serena sense vent... els raigs del sol ens ferien els ulls i no vam esbrinar les illes Columbretes i menys la Serena de la Mar. Ulleres de llarga vista del company i tot. En un tranc la rueta i ara sí, enfoguits i de pontifical, amb el gloriós gonfanó i el casc, una simpàtica parella ens va retratar. Molt educada la gent de la muntanya, com els abundants esportistes que ens vam creuar. 

"Un moment, que açò encara no s´ha acabat", com diu el de Sueca, no el nostre Marc Castells sinò el televisiu Eugeni Alemany. Vam baixar "de forma directa" per altra "senda", també amb algun bolet, dàtils de gos i margallons però amb més pedres i cudols i clar, faltave l´ensopec, quasi revalle... a tussolons i bacs... dos rasconets a la nina dreta i malgrat tot, ab delícticia vam gaudir d´una xula excursió, n´hi haurà que tornar. No va ser pa i mel mes tampoc una proea. 

Penyagolosa

 Tossal de la Galera

Pedrera


Ens ha mancat entonar:
Dalt d´un pi,
Hi ha un molí,
Que replica
El tamborí.
(...)
(Tombatossals en la Cort del Rei Barbut, p.99)

LLegiu Tombatossals, com deia en esta entrada de l´enllaç tot fill de Castelló hauria de conèixer esta història; trobarem un munt de llocs, conceptes i tradicions de la terreta. Un fum d´expresions que es van perdent a poc a poc i que formen part de la nostra història, la nostra llengua i idiosincràsia d´este poble de llauradors que desapareix.

Els filisteus, el frito, el gonfanó...

De codonyeta 
vaig dormir com un canonge
i roncar com un renoc.

   Roca ¿del "desmai"?