Si us agraden els llibres, esteu malalts del C.E.CASTELLÓ, trobareu un lloc on distraure-vos, amb amics poetes i escriptors, un bou reivindicatiu i algunes dèries més d´un homo heidelbergensis lletraferit.
"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.
"La terra de ma terra és pols del meu camí que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.
Esta nit TVE emet els dos capítols de Descalç sobre la terra vermella, la vida del gran Pere Casaldàliga. Són uns bèsties perquè s´acabarà al voltant de la 1:30 h. Només que sapigueu que podeu veure-la també a internet.
Us aconselle este documental Les causes i la vida (Francesc Escribano) de tres quarts d´hora, mitja part d´un partit (idioma futbol), per conèixer la seua figura i per descomptat veurem la sèrie catalano-brasileira, basada en el llibre del mateix Francesc Escribano. Ja ha quedat palesa la meua predilecció per este gran home en la següent entrada al blog, així com habituals mencions:
El seu amic Parkinson fa estralls però continua donant guerra l´home valent. Per molts anys.
Poema Yo moriré de pie, como los árboles, el qual llig ell mateix al final del reportatge de TVE que encapçala l´altra entrada de l´enllaç. Un poc embolicat m´ha quedat... la veritat.
Yo moriré de pie, como los árboles: Me matarán de pie. El sol, como testigo mayor, pondrá su lacre sobre mi cuerpo doblemente ungido, y los ríos y el mar se harán camino de todos mis deseos, mientras la selva amada sacudirá sus cúpulas de júbilo. Yo diré a mis palabras: No mentía gritándoos. Dios dirá a mis amigos: Certifico que vivió con vosotros esperando este día. De golpe, con la muerte, se hará verdad mi vida. ¡Por fin habré amado!
¿No oyen el zumbido de la banalidad del mal? escribía Manuel Rivas ayer en EL PAIS usando la expresión de la filósofa judía Hannah Arendt. Yo que escucho sin querer el perenne zumbido de mis acúfenos doy voz a este libro de Rivas sobre Vicente Ferrer en una semana lamentable de noticias localistas. Ferrer es un Casaldàliga, un home no banal, un home humà que va fer el bé i l´obra del qual continua. Preferisc encapsalar l´entrada en positiu, llibre i sèrie de televisió amb Imanol Arias fent del filantrop:
Esta és la realitat, no podem veure/escoltar la tele en la nostra llengua, només a TV Castelló i quan els planetes s´alineen. No ens morirem però sembla com menys dictatorial.
Anirà finalment ? S´aplicarà la justícia ? de moment veiem una imatge que ja no veurem, ho dic per la llengua, és clar.
Premi al comentari desafortunat (que acabe d´instaurar) al periodista Víctor Mut del Mediterráneo a twitter:
Bon dia. Que bien ha quedado paso TRAM en plaza Borrull. Ni murallas ni historias. Solo falta el tren
Doncs si, falta el tren. I la Història i el respecte al Patrimoni i la vergonya dels que ens manen a Castelló i al País Valencià. Recordem:
L´anècdota setmanal ha estat a la columna de Pepe Beltrán, he tingut l´honor de ser nomenat a Las Cuarenta del Levante gràcies a ... l´oxímoron, he,he:
Siento en el alma cada gol en contra, cada patada, cada silbido. Sólo
la unión inequívoca puede enderezar el rumbo de un equipo que nació roto
y descompensado, al que luego han acusado de falta de implicación
después de enviar a quienes más se han expuesto en curiosa
contraprestación (otro oxímoron, Juanjo).
Ja és la tercera vegada i no per diatriba. Dues amb el nom apocopat i una amagant-me amb Hoangho.
No podia deixar de fer referència al partit benèfic que 10 anys després es va organitzar a Castàlia rememorant la gloriosa final copera amb els mateixos protagonistes. Esta és la meua entrada d´aquell 8 de desembre del 82, amb un estadi replet es van recaptar fons per als damnificats a les riuades del País Valencià. L´Athletic va portar les seues figures d´aleshores (recorde a Saéz, supose Iríbar, etc) i en la foto del llibre Del Sequiol al Castalia de Josety podeu vore als Cela, Planelles, Del Bosque...
Altre record bonic i a més humà que afegir a l´efemèride d´ahir. D´este en concret fa més de 30 anys !
Un plaer recordar l´antic Castàlia amb la tribuna de gom a gom en un partit solidari, benèfic com havia esmentat.
Quinocho, dr. Pablo Soria, Mendieta, Cela, Echarri, Ortuño, Babiloni, Oscar, Corrales, Gómez, Leandro, Causanilles, Félix, Felices, Tonín, Del Bosque, Ferrer, Figueirido, Clares, Planelles i Cayuela.
Cartell anunciador del partit, gràcies a Historiaencromos, patrocinador d´autèntiques joies:
Per completar l´entrada del puto consumismo (de prou èxit tot i no ser futbolera) amb un vídeo ací teniu un titulat Centro comercial fet ja fa algun temps per l´amic i colaborador Gillan. Si més no, en esta qüestió estem a la mateixa ona.
Ilustrado en imatges, no perquè siga un moviment cultural digne de passar a la història del pensament europeu. Ni Gillan és Voltaire o Campomanes ni Hoangho Rousseau o Jovellanos, ja,ja. Tampoc el bou Atunero és Diderot, malgrat els seus coneixements. Aixó si, el bloc és una Enciclopèdia o vademècum inqualificable.
Està tres entrades més avall però ací és l´enllaç del puto consumismo, per a centrar-nos:
Fin de semana. Centro comercial. Vorágine compradora, vorágine compulsiva. De trapitos especificando. A la entrada de uno de los infiernos un gran maniquí admonitorio sin facciones en el rostro: aquí se anula la voluntad, sois todos iguales, os creéis originales mas todos hacéis lo mismo.
Música infernal. Tocan, soban, manosean las prendas, una por una... me pongo la chaqueta, me pruebo el cinturón, no me hacen falta pero es una ocasión. En la procesión sagrada para el tributo final escucho horrorizado a una madre educando a sus hijas:
- Cógele algo a X. Si no le queda ya tenemos excusa para volver.
Para volver al averno, digo yo. Una encargada diablesa se dirige a mi espantada persona:
- ¿ Desea algo ? ... ¿ Le puedo ayudar en alguna cosa ?
- A mi... a mi deixa´m en pau, -digo en mi monólogo interior- estic maquinant un microrrelat mental per distraure´m. Aturdido por el aburrimiento y por la incomprensión me reafirmo en mis caducos principios. Podéis y quizá debéis llamarme abuelo, soso, triste, tacaño, antiguo, poco original... en el orden que prefiráis, pero estuve en un infierno sensorial. Mi cuerpo estaba allí presente, mi alma luchaba por escapar. Siete tiendas, siete niveles infernales (o al menos purgatoriales), homenaje a Dante, La Divina Comedia, homenaje al puto consumismo.
Post-pago:
En sueños me veo comprando prendas in aeternum, esclavo del puto consumismo y lo que es peor, devolviéndolas por los siglos de los siglos.
¡ NO AMÉN !
Nuestros ancestros prehistóricos creían en el más allá, cuidaban de sus enfermos, etc... y también consumían según este vestigio:
¿ Lo hacían en exceso víctimas del puto y prehistórico consumismo o simplemente para satisfacer sus necesidades (consumo) ?
Para no dejar cabos sueltos, no pretendo ser machista al elegir imagen y contar anécdota. Los Sapiens machos también pecan, por supuesto.
Sempre
he tingut predilecció per este home dèbil en aparença, fort en esperit.
A banda ( o a més ) de creences i ideologia política, em sembla un
profeta, un savi. Algún dia los pobres saquearán los bancos... respecte... coherència... esperança. Coneix com ningú la realitat
social de Sudamèrica, als pobles indígenes, com no ha de reivindicar
drets humans, posar-se en política, enfrontar-se a la injustícia,
defensar als mentats pobles front al capitalisme salvatge...
Los Estados Unidos ! diu amb to de grandiloqüència, paradigma del mon desenvolupat que
ofega als pobres, la seua raó de ser i als qui ha dedicat la seua
profitosa vida. Te un somriure, un humanisme, una fe contagiosa.
Ell
opina que algun dia les dones podran ejercir el sacerdoci, n´està segur
de que el celibat serà optatiu, només Déu i els pobres no són relatius.
Jo crec que algún dia este gran home deuria ser sant, però els qui
manen a l´Esglèsia no són com Pau VI, qui va afirmar quien toca a Pedro toca a Pablo.
El primer vídeo és de TVE, reportatge d´Informe Semanal, abril de 2005, breu i impressionant.
El segon en dues parts, una entrevista de Canal 33 de març de 1999, Casaldàliga, a cor obert.
TV3 està preparant una mini-sèrie sobre la seua vida.
NUESTRA HORA
Es tarde
pero es nuestra hora.
Es tarde
pero es todo el tiempo
que tenemos a mano
para hacer el futuro.
Es tarde
pero somos nosotros
esta hora tardía.
Es tarde
pero es madrugada
si insistimos un poco.
Me gustaría que me enterraran aquí. En la tierra. Y si no fuera mucho privilegio en el cementerio viejo, donde los peores, bien a la orilla del Araguaia. Además de algunas flores que algunas viejas amigas llevarían de ves en cuando nunca faltaría una garsa blanca avisando aquí hay pas... la pas eterna.
Sembla una oració. Ho diu al final del primer reportatge amb la seua alegria, naturalitat i en eixe accent, barreja d´orígen i destí terrenals.
Quatre irreflexius currants es plantegen cóm ho faran quan la roda de la fortuna, en forma de loteria, els gire al seu favor. Obrim un conter? Tributarà a Hisenda?... Sóc un poc demagògic, hiperbòlic, garrapa o trist, però fan el conte de la lleteracontemporani.
La Loteria és una enganyifa. Atempta contra l´intel.ligència i fins i tot contra l´ètica. El que se forra és l´Estat jugant, mai millor dit, amb le fe dels il.lusos compradors. A més sempre li toca al mateix, no cal dir ni el nom. Molta gent, apurada o no per la crisi, acudirà en peregrinació, laica o religiosa, al poble de Sort i a Doña Manolita, com es fa palés a la foto primigènia, perquè allí sempre toca... els reduïts cervells dels Erectus o Habilis raonaven amb més lògica.
El ahorro y la economía es la mejor lotería. Ara que guanyarà el P.P. (ja sabem que no vol dir en este cas Pedro Páramo, quan parlem de política ens referim al Partit Popular...) es pot dir que esta dita és veritat. Tant de bo us toque, ja dic jo a esta hora que no serà així, com a molt tornaran els diners, ja veus quina festa...
Sigueu conscients de tota la tonteria que porta darrere este negoci: ara et compre, ora et venc, que termine en cinco o en los patitos... Després ens explota als morros el xantatge emocional de la venda de paperetes d´associacions culturals, esportives... d´estudiants, de colles d´amics, d´organitzacions de tot tipus, religioses, partits polítics (el colmo)... tot un aprofitament. Reclame llibertat per a qui compre i per a qui té principis i es fa objector. Estic radical, valent, tonto...(entra en joc Panini) hui, aixina que afegiré altra dita que m´agrade: el que quiera fiesta que se la pague.
Per cert i per acabar, em compreu loteria d´este blog?
Post-rer, post-riler:
No he parlat del poblema egoista que amaga la qüestió. Hui no toca filosofia.
Un polític aficionat a la loto en la segona foto. A la primera i tercera, desmesura i barbàrie.
Panini, referència: pon el que prefieras; cromos, ja ha aparegut alguna volta.
Dedicat als meus companys d´oficina, ja,ja. Reconec alguna llicència poètica en la versió dels fets o almenys, no entre en detalls. ¡ Os quiero !
