Mural de Castelló. Estellés.

MURAL DE CASTELLÓ 

I.
M’agradaria escriure lentament un coral.
De vegades el veig. Com una catedral
suaument emergeix entre camps i collites.
Un muntó de silenci. La nissaga dels mites.
El coral de la pàtria. De vegades la pàtria
té el volum del coral, i la pena, i l’alçària.
M’agradaria escriure lentament un coral,
triant bé les paraules i arribant-los al fang.
Potser em quedaria algun instant quiet
davant una paraula: cànter, oli, pitxer...
Escriuria el coral enorme de la nit
que avança noblement com un guerrer antic.
Escriuria el coral solemne de la pàtria.
El vaixell per la mar, el poltre en la muntanya.
Una empenta de pins agafats a la roca.
No oblideu el paisatge de la mar sobre l’horta...
I la terra, també. El coral de la terra.
La terra poderosa, i maternal, i tendra.
Escriuria el solemne coral de Castelló.
Els ocells en la brisa i l’amor al cantó.

II.
Escriuria l’enorme mural de Castelló.
L’alegria del blat que ens arriba als genolls.
Les pintures que hi ha en els murs de les coves.
En un test els geranis, en l’altre test les roses.
El pa daurat que cruix al caure en les paneres.
I la terra dramàtica de brusques garroferes.
L’azahar que desborda la clausura dels horts.
Els vaixells estrangers, el crepuscle del port.
Escriuria una llarga epístola a Porcar.
La pols d’un humilíssim migdia suburbà.
Un juny de violentes i adorables espigues.
Els melons, d’un en un, penjaven de les bigues.
El mural dels oficis, el mural del treball.
Escriuria un poema humilment estellat.
Porcar, vós que sabeu tantes coses antigues.
Porcar, vós que sabeu tantes coses benignes.
L’espant, fet ja silenci i espera, dels barrancs.
Una pedra que roda, de sobte, tarda avall.
Porcar, vós que sabeu tantes coses remotes.
Els esvelts caçadors en els murs de les coves.
Porcar, vós que sabeu tantes coses antigues.
Porcar, vós que sabeu com foren els orígens.
L’alçària de la pàtria, que s’hi toca i s’hi veu.
El coral de la pàtria Porcar. vós que sabeu...

III
I la ciutat, també. Diria la ciutat.
I la nit dels carrers. I el matí del mercat.
I les primeres portes que s’obrin cada dia.
I inesperadament, un aire d’elegia.
Escriuria l’enorme mural del veïnat.
Els fils d’aram, la roba estesa en els terrats.
L’alegria dels nins en sortir de l’escola.
I la fonamental ombra noble d’Artola.
Si escarbàreu en terra, trobaríeu un test.
Si escarbàreu en l’aire, trobaríeu un vers.
La gràcia d’una vella paraula encara viva.
El poema de l’aigua que rebota en la pica.
Un cavaller venia per la nit a cavall.
Duia un vidre en el pit, el senyal dels amants.
L’aire té violentes i tendres escomeses.
Sota la terra sempre hi ha làmpares enceses.
Sota la terra hi ha primaveres intactes.
Hi ha àmfores i afanys, hi ha soldats i hi ha estàtues.
Escriuria el solemne mural de Castelló.
A voltes elegia, altres voltes cançó.
Escriuria el coral solemne de la pàtria.
Un troç de pa i un got, en el cor de la taula.

Vicent Andrés Estellés (dins de Mural del País Valencià)

 Aquest és el poema que buscava i al que feia referència a l´entrada del blog Estellés i el Museu de Castelló

Apareix hui al diari Mediterráneo, tan patriota per a unes coses i tan poc per a altres... en fi, crec que una bona forma de desitjar a tots unes bones festes de la Magdalena i celebrar així el dia Mundial de la Poesia.