Per estos esglaons, amb crosses, dificultat i sota intensa pluja vaig pujar un 8 de desembre de 1985 sent testic d´un 0 a 3 que no feia justícia a l´esforç realitzat, sobretot per mon pare, a qui no li agrada massa el futbol i em va portar motoritzat sense trobar explicació racional donades les circumstàncies: diluvi més esquinç canyer de l´escrivent.
Uns pocs anys més enrere em va dur per primera vegada al futbol un 13 de març de 1973 quasi segur, (entre setmana, el diumenge 11 es va suspendre per la pluja) no per afició pròpia sinó per insistència infantil i complaença paternal. Recorde el màgic moment nocturn d´entrar a Castàlia, l´estadium que deien els més majors, al futbol... això que veia per la tele, escoltava per la ràdio, els jugadors que eixien als cromos... tot i tindre només cinc anyets.
Feia fred, com si estàrem a la ciutat del rival d´aleshores, el Burgos C.F. Crec recordar les cadiretes dels palcos ocupades i com no veia res mon pare em va agafar en braços i un albinegre anònim solidari va fer el mateix amb el meu germanet. Tinc que confessar que només va ser el quart d´hora final o un ratet però l´emoció gran encara la recorde, (del llatí recordare, re (de nou) i cordis (cor)), no així els dos gols de Planelles i el de Clares (3 a 1). L´encontre anterior a l´estadi el Castelló guanyava 5 a 1 al Celta i dos partits després a casa va tindre lloc el mític 4 a 0 al Barça: Corral, Figueirido, Cela, Babiloni, Ferrer, Cayuela, Tonín (1), Del Bosque (Ortuño), Clares (1) (Leandro), Planelles (2) i Félix.
La temporada 72-73 va acabar 5é a la Lliga i finalista de Copa en la millor de la història dels veritables 90 anys.
El dia de l´esquinç el contrincant vestia d´arlequinat, no hase falta desir nada más, les cadiretes de palco em van servir de gran ajuda, vaig usar dues, (normalment anava al raconet de Torre, sempre he sigut de cantons) jugava Gamboa al CDCS, l´entrenador era Antal Dunai i l´alineació del desastrós partit: González, Carrillo, Alfredo, Casuco, Javi (Víctor), Fontana, Viña (Gamboa), Ibeas, Alcañiz, Gª Hernández i Saura.
El Castelló va ser 5é a 2ª divisió a només un punt del Sabadell que va pujar a 1ª. Dunai va dimitir i va vindre Roberto Gil...
L´amateur es va proclamar campió d´Espanya d´Aficionats amb promeses com Emilio, Ximet, Manchado, Mateu...
L´esquinç també té història: pati de la Normal, antic Sequiol; bàsquet, disputant un rebot al hui periodista Javier Navarro, desigual salt, xafó al seu peu i catacrac. Tenia totes les de perdre. Molt de futur periodista i jugador albinegre pul.lulava per allí: Manolo Roca, Pepe Beltrán, Toño Blasco, Pepe Portolés... records agredolços, records agradables, records albinegres, records que de nou tornen a passar pel cor.
Explicació de foto: http://hoanghoat.blogspot.com.es/2010/12/pam-pam-orellut-records-albinegres.html
Curiosament el C.E. Sabadell també va ser el primer equip que vaig veure en partit sencer un poc més majoret acompanyat d´un veí.
Bandera donada per la Associació Cultural Centenari Albinegre al Club Esportiu Castelló.
Hauria de flamar una senyera, hauria d´onejar una oriflama, hauria de flamejar un gonfanó.
Els treballs perduts. Joan Francesc Mira.