"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimarts, 31 de gener del 2012

Poc de pa i molt de xoriço

Al País Valencià, que ara no és país sinó comunitat de propietaris, ho tindrem difícil per a continuar menjant entrepans de xoriço. I no per falta de xoriço, que d’això en tenim a bastament. De fet, la producció de xoriços ja supera la taronja, l’arròs i la xufa d’Alboraia a les comarques del litoral, i l’oliva, les ametles i el blat en les de l’interior. Els xoriços creixen espontàniament, pertot arreu, especialment en sectors com ara la política, la política, i també la política. I també en els consells d’administració d’algun club de futbol, però d’eixe tema concret ens en parlarà algun dia misser Hoangho. El conreu de xoriços té l’avantatge que necessiten poca aigua, encara que són molt pesats i no paren de demanar-ne, i gens de terra, els xoriços prefereixen la rajola i el cement. Als xoriços, per a créixer, només els fan falta televisions que els facen publireportatges. I camps de golf. I aeroports. I parcs temàtics. I cotxes de carreres. I macrourbanitzacions cutres. I estudis de cinema. I terrenys per requalificar. I regates. I arquitectures faraòniques. I coentor. I gent amb l’autoestima baixeta que necessita sentir-se gran i, sobretot, tindre uns enemics que els reforce la pròpia identitat. La principal importadora de xoriços valencians és la Comunitat de Propietaris de Madrid, el problema és que no han tingut mesura i ja els fa mal la panxa, de tant de xoriço que s’estan menjant. La indigestió pot ser dura. Molt dura. ¿I què farem amb tant de xoriço, si cada vegada hi ha menys pa? El xoriço sense pa dóna ardor d’estómac. Als bous, a les vaques i als humans.

diumenge, 29 de gener del 2012

El rei republicà OXIMORON protagonista d´un estudi.


La literatura estimula la actividad del cerebro humano

Unos científicos en el País Vasco miden la reacción neuronal ante figuras retóricas, como el oxímoron

El cerebro humano reacciona de manera diferente ante expresiones como monstruo geográfico, monstruo solitario, monstruo hermoso y monstruo horrible. La primera es incorrecta, la segunda es neutra, la tercera es un oxímoron y la última es un pleonasmo (vocablo innecesario que añade expresividad). El investigador Nicola Molinaro ha elegido para sus experimentos la tercera, el monstruo hermoso, el oxímoron, una combinación de dos palabras o expresiones de significado opuesto que originan un nuevo sentido, como noche blanca o muerto viviente. Y esta figura retórica genera una intensa actividad en el área frontal izquierda del cerebro, actividad que no se produce ante una expresión neutra o una incorrecta.

“La investigación demuestra el éxito da nivel retórico de las figuras literarias; la razón de su efectividad es que atraen la atención de quien la escucha. Se reactiva la parte frontal del cerebro y se emplean más recursos en el proceso cerebral de esa expresión”, explica Molinaro en un comunicado del Centro Vasco de Cognición, Cerebro y Lenguaje.

El curioso experimento, cuyos resultados se han presentado en la revista NeuroImage, consistió en exponer a varias personas, de entre 18 y 25 años, a esas expresiones y medir, mediante electroencefalogramas, su reacción cerebral. Molinaro se centró en el oxímoron por ser una fórmula muy sencilla, que puede construirse con un par de palabras, resultando fácil de medir la actividad cerebral que desencadena.

“La investigación demuestra el éxito da nivel retórico de las figuras literarias"

Ante el monstruo hermoso, se apreció en los sujetos del experimento, una intensa actividad cerebral en la zona frontal izquierda (íntimamente relacionada con el lenguaje) 500 milisegundos después de que percibieron la expresión. Sin embargo, ante la expresión incorrecta, el monstruo geográfico, el cerebro reaccionó a los 400 milisegundos, al detectar que hay un error La frase neutra (monstruo solitario) fue la que menos reacción provocó. En el pleonasmo, el monstruo horrible, se midió una actividad mayor que ante la expresión neutra pero menor que ante el oxímoron.

“Los resultados muestran que cuanto menos natural es la expresión, más recursos requiere el cerebro para ser procesada en la parte frontal izquierda”, continúa Molinaro, que ha trabajado en este proyecto junto con Jon Andoni Duñabeitia (Centro Vasco de Cognición, Cerebro y Lenguaje.) y Manuel Carreiras. El siguiente paso es repetir el experimento pero registrando la reacción con resonancia magnética para obtener imágenes de la actividad cerebral al procesar figuras retóricas.


Refresquem este escrit de fa gairebé un any, el 23-F-2011 , on ja avancem la inusitada importància del oximoron i que aleshores va rebre els qualificatius de delirant i Inconmensurable demostración de exégesis lingüística historiada amb alguna crítica per no desentonar amb la contradicció ambiental imperant i per altra banda lògica.

Tenia raó el meu pobre cervell lletraferit, l´oximoron és el puto amo !


REBEL.LIÓ LLETRAFERIDA



¡ QUIETO TODO EL MUNDO ! RATATATATA ...
No, no vaig a tratar el 23-F, d´on estavem aquell dia, què feiem a eixa hora quan el torero amb pistola ( això va semblar a uns periodistes suecs de Suècia, no de Sueca, terra amiga i d´amics ) acollonava a tothom.
Passa que unes FIGURES DEL LLENGUATGE, han entrat, han assaltat incomprensiblement el meu cervell provocant-me un HIPERBOLIC mal de cap. Hauran eixit d´alguna sinapsi estrambòtica, alguna connexió roin de neurones, igual han trepat per les branques de dendrites consistents. En concret són un enrevessat RETRUÉCAN i dos entremaliats CALEMBURS armats fins els fonemes, són els caps de l´operació, i un exèrcit d´ONOMATOPEIES, seran les del ratatatà..., les quals fan la feina bruta. Volen el poder, manar en el meu coco, fer fora al poderós OXÍMORON, el rei, la contradicció per excel.lència. Qui no té contradiccions? ... la vida és plena d´oxímoron, com ha quedat demostrat en anteriors revelacions del blog. Desconfieu dels actors que ho tinguen tot tan clar que no aprecien els grissos, com el sr. J.Mª Aznar...
Tornem al fet en sí. Espere no arriben al cerebel doncs és el mantenidor de l´equilibri... El cas és que l´oxímoron, "el rei republicà" del meu encèfal, incluït el separatista per natura bulb raquidi, l´oxímoron deia, ha buscat fonts d´inspiració i ha consultat a la seua col.lega PREGUNTA RETÒRICA, qui no li ha aclarit res, com és normal. Després ha acudit a buscar ajuda a les PARONOMASIES, va estar liat en una, l´han marejat com un allioli.
La EL.LIPSIS no parlava molt nítid, anava borratxeta.
L´ASÍNDETON s´ha escapat, s´ha escapulit raudament.
Al POLISÍNDETON, més lent i reflexiu, l´ha eixampat. Li ha aconsellat alguna cosa però és secreta. Els PLEONASMES el reafirmen en el poder. De sobte una veu atronadora des de darrere, provinent del cerebel ( ja l´han envaït ) i en castellà. Es una METÀFORA traidora:
- ... estamos esperando a la autoridad competente, ANTROPOMÓRFICA por supuesto... ( les metàfores antropomòrfiques tenen més força )
Pareix que un nombre indeterminat de metàfores i algunes germanes SINÉCDOQUES secunden el colp, no totes; les de GENITIVO APUESTO* també. La resta de la família dels TROPS continuen fidels a l´ordre establert: les PURES i les METONÍMIES recolzen l´estructura del meu lletraferit cervell.
Altra veu, segurament d´una d´aquestes, amolla ARMADA ( no hi ha SIL.LEPSI, res a veure en el 23-F ) de valor:
- No pergues l´oremus, demana opinió als seguidors. Podrien votar entre varies opcions:
a) Constituir un govern de concentració amb adeqüada representació de les figures literàries més importants.
b) Continuem com fins ara, Oxímoron manant, se li reconeixen els mèrits.
c) Metàfores al poder, en són més i merèixen una oportunitat.

"Oxi", ofés, interromp el democràtic discurs anònim i APOSTROFA:
- No! De cap manera! Açò és massa important! Jo mane i jo decidisc. Fins ara funcionem prou bé tots junts, cadascú de vosaltres representa una funció, fa el seu paper, no podeu escapar d´aixó, és ... com els actors d´ahí fora ! Tots nosaltres junts aconseguim la FUNCIÓ POÈTICA !

L´alçament ha fracassat. Nogensmenys flota en les gelatinoses substàncies cervellines un inquietant interrogant: qui és l´autor intel.lectual del intent de colp d´estat dins el cervell ? Permaneix a l´ombra ... amagat ... és el SUJETO ELÍPTICO* !!!

* en castellà, per herència d´educació.

DARRERA HORA: la SINESTÈSIA ha sigut anomenada presidenta de l´enteniment, doncs sempre ha estat per la barreja, per la contradicció.


http://hoanghoat.blogspot.com/2011/02/rebellio-lletraferida.html


dimarts, 24 de gener del 2012

PA NEGRE, la Catalunya pobra amb riques paralules.


Com el crostó de pa negre, a l´altar desolat de la taula dels pobres, que només amb la seva figura indicava tot el cerimonial de sacrifici i dolor que alimentava. ( darrer capítol )

Si a París no se acaba nunca Enrique Vila-Matas ens parlava del francés superior de Marguerite Duras, Emili Teixidor gasta un català superior a PA NEGRE, autèntic quadre de la Catalunya rural de postguerra, on surten els disbarats conseqüència d´eixa guerra.

Mitjançant les paraules tracta les qüestions que afecten a l´Andreu, protagonista narrador des del futur, de com va descobrint la bellesa, el sexe, ( Haviem esgotat l´experiència de totes les paraules conegudes ) l´odi i la traïció ( el gest d´orgull que suposava rebutjar la família, les arrels, tot plegat ) capítol 39. L´amor no, el deixa per al món dels adults (L´amor crema... consumeix... mata. ( final cap. 14 ) Està escarmentat per l´experiència de sa mare. A més no comprén els pensaments sense cos, abstractes, com són la Política, l´Esglèsia, les ideies, l´Estat, la Pàtria.

El bosc és símbol de llibertat: bosc infinit... que portava a la llibertat. Un misteri. Misteris que anem descobrint a poc a poc mitjançant diàlegs del món dels grans, paraules que l´Andreu mig comprén i que al lector li aporten informació.

A més d´una caterva de paraules, recull d´expressions i frases fetes com les que deia l´àvia, dites com En lloc de fer llum, fam fum.

Una curiositat a nivell particular: quan explique el procés del conreu del blat, la tia Ció i la Ploramiques, la cosineta, van a espigolar, igual que feia ma mare quan era xiqueta amb la tia Carmen en lloc de la tia Ció.

I obrim un asterisc, com vaig escoltar dir a la ràdio en un programa de paranys lingüístics, perquè tenim pendent la reunió al club on comentarem la novel.la. Resta abordar algunes dicotomies (món adolescent -món adult) , els personatges (el pare, el mestre, la tia Enriqueta, etc.) la fascinació pel noi tísic, pels desgraciats; la prunera, i ... el monstre.



Un atreviment particular:

Per péixer l´ego
i no ésser sòmines o capsigrany
tinc l´enrònia de fer una vèrbola o facècia
un estibarot final.

Es una fal.lera, una suca-mulla,
una enraonia pot ser escadussera.
Espere no espaordir ningú
més aviat deixondir tothom.

No he dit cap guatlla ni falòrnia
supose no haureu escampat la boira
ni tocat el dos...

Es una regalia fer-vos companyonia
consirós i amb cabòries reste,
desitje no haver sigut un carquinyoli
i encomanar-vos la dèria
pel llenguatge de PA NEGRE.


Aquest experiment m´ha recordat el que vaig cometre quan Noverint Universi de Joan Andrés Sorribes, amb el valencià de l´Edat Mitjana, je,je.

Car sia a tots sabut que haverem la reunió e jatsia faltaren qualque hom vam xalar d´allò pus. Misser Joan ens va dar explicacions de la novel.la tro ens van fer fora car era tard.
Vam xarrar de tot un poc i pusc dir que vam gaudir. Mercès al autor per sa presència.

dijous, 19 de gener del 2012

Retrat d´un albinegre nostàlgic. Per Begoña.


Ací us deixe un relat breu però intens, molt ben escrit i emotiu de la meua amiga BEGOÑA.

Josep dormia amb un son molt lleuger des que li anunciaren que son pare estava molt malalt. És per això que no es va espantar quan el telèfon va retrunyir a les tres de la matinada. De seguida va tindre la certesa que son pare havia mort. Mentre escoltava el que sa mare li estava dient entre gemecs, les llàgrimes se li anaven amuntegant als ulls. Després de penjar es va recompondre un poc i va buscar en Internet la millor combinació possible de trens per a arribar a Castelló com més prompte millor. La seua dona ,mentre, li feia la maleta amb tot el que calia per a passar allà uns dies. Ja havien decidit que ella i el seu fill anirien just a temps pel funeral perquè el xiquet era encara un nadó i no era gaire fàcil viatjar amb ell. Es van acomiadar amb una forta abraçada i ella li va acariciar el rostre amb molta tendresa. Sabia quant estimava al seu pare.

Va entrar al vagó del tren i es va deixar caure sobre el seient completament abatut. I es que encara que feia anys que no es veien molt sovint, el vincle entre ell i son pare no havia desaparegut mai. Tots dos feien per no perdre els bons costums com parlar per telèfon al menys una vegada a la setmana o reunir-se tota la família per Nadal i festes d’agost. Mai la distància entre Alacant i Castelló havia estat un problema per ells.

Amb els ulls tancats va deixar passar les tres hores de viatge entre ambdues ciutats. No va poder pegar l’ull perquè estava molt desassossegat.

Quan va arribar a l’estació de Castelló no s’hi trobava gens bé i va tindre que anar al bany a vomitar. Per fi les nàusees li van desaparèixer. Però no l’angoixa de pensar que quan arribaria a casa s’anava a trobar amb una mare destrossada i un pare mort.

Conforme anava acostant-se a la casa dels pares el cor li bategava més i més fort. El sentia gairebé a la gola. Tant que no va poder articular paraula quan sa mare va obrir la porta, tan sols va poder arrancar a plorar agafat al coll d’aquesta. Els seus ulls reflectien el patiment dels últims mesos i de la por de quedar-se a soles, sense ningú a qui cuidar ni amb qui acabar els últims anys de la seua vida.

Va voler entrar a veure al pare. Ho va fer a poc a poc, sense fer soroll, com si tingués por de despertar-lo.

I allí estava, quiet, fràgil, arronsat...

Com era possible que un home fort, treballador de la terra com havia sigut ell, que havia tret tota la família davant, cabés en un taüt de poc més de metre seixanta?

Que quedava d’ell?

Josep es va apropar al fèretre i va acariciar la mà de son pare com si esperés que fera alguna mena de moviment però no va rebre cap resposta.

Va demanar disculpes a tothom i va eixir al carrer per poder respirar. Li faltava l’aire.

Un pare no pot desaparèixer així, com el fum d’un cigarro que algú ha deixat al cendrer sense apagar i que a poc a poc es va consumint fins que ja no és gairebé res. O com la boira de la matinada que s'esvaeix per l’efecte del sol i del vent desapareixent tan ràpid que ni tan sols els ocells més matiners se n’adonen de la seua existència.

Un pare és el primer record de la nostra infantesa. Un referent quan encara no tenim experiències vitals. Les pedretes del camí que ens diuen que no ens hem perdut i, que si les seguim, segur que arribarem enlloc.

I ara ja no hi havia pedretes...

Començà a caminar molt apressa com si algú el perseguís. Anava on els seus peus li portaven, sense control. Però quan va passar per davant l’Estadi Castàlia les seues cames van parar en sec. Va seure als escalons de la porta principal just en la part més assolellada i va traure un cigarro. Aquell era l’únic moment del dia en què realment es sentia un poc relaxat.

I un munt d’imatges van començar a envair el seu cap...

Deu meu! Quants anys feia que no li venien al cap aquests records d’infantesa!

Recordà l’any en què son pare li va fer soci del Castelló. Quina alegria quan li va regalar el carnet!

Com eixien els dos de casa al voltant de les quatre de la vesprada entre crits i rialles fins arribar al “Descarregaor”. Perquè primer era obligatori fer parada allà, al Bar Clavé, per tal de fer-se un cafenet ( o cafè, copa i puro si calia) amb els amics, tots amb la bufanda del Castelló i cantant l’himne albinegre...Pam, pam, orellut! I d’allí, al camp, pel Carrer Sant Roc...

Recordà també els entrepans que els feia la mare embolicats amb paper de periòdic i que tots dos menjaven al descans del partit mentre son pare li comentava les jugades més interesants i exercia de veu sàvia.

Josep sempre l’escoltava amb molta atenció i respecte. I és que l’admirava. Volia ser com ell.....

Amb ell visqué moments gloriosos com la Final de Copa a l´antic Manzanares.

I també el començament del declivi de l’equip. Però malgrat els moments durs, mai, mai van deixar de tindre el cor albinebre...Junts compartien alegries i penes.

I quant de patiment! Perquè ser soci del Castelló és sinònim de patir. Però poques ciutats d’Espanya poden vanar-se de tindre una afició com aquesta, que encara que hi ha voltes que ho enviaries tot a rodar, una força més gran encara que la ràbia et fa recompondre’t i tindre la certesa que tot canviarà i que, al final, tornarem a viure els mateixos moments de glòria que ja visquérem adés.

Josep va girar el cap. Allí estava. Era La Torre. La Torre Marathon, símbol de la gallardia del seu equip.

Va somriure.El seu cor, malgrat la distància, encara era albinegre. I això era un llegat de son pare que ningú ja li podia llevar.

BEGOÑA

Disculpeu les possibles errades, pròpies d’una principiant com diu Fernando molt , molt agosarada d’escriure en un llengua que no domina.... Promet que la pròxima serà en Castellà encara que aquest és un blog valencià-parlant!

Per al meu amic Hoangho, un albinegre nostàlgic.....

dimecres, 18 de gener del 2012

Night of the Living Dead

A pesar del que puga semblar pel títol no vaig a parlar de l’afició del Club Deportivo Castellón, Sociedad Anónima y Deportiva -anònima, sí, perquè ningú no sap de qui és, però ¿¿deportiva??-, ni dels jugadors ni dels directius, nooooooooo...

A pesar del que puga semblar pel pòster, no vaig a parlar de la crisi, ni del futur d’Europa, nooooooo...

Ni del futur polític de Merkel i Sarkozy.

Vaig a parlar d’una d’aquelles pel·lícules tan bones, de terror, que feien quan Armstrong no havia xafat encara la Lluna, ni tampoc guanyat el Tour de França. Una pel·lícula en blanc i negre que aquest bou va tindre la dissort de vore en color, perquè aleshores estava de moda posar coloraines a les pel·lícules i a totbou li agradava això, posar-hi colorins, encara que ara ja no es fa ni ningú se’n recorda. És com els aeroports i les fòrmules 1 i les copes de les amèriques -que són com les olimpíades, ens van dir-, que abans tots estàvem pagats i contents i amb l’autoestima pels núvols per tindre aquestes meravelles -que no valen per a res- tan a prop, i que ara ningú les vol -ni ningú mai les ha volgudes, que conste, totbou hi havia estat sempre en contra-, l’autoestima per terra i sense un duro per educació ni sanitat -però sí per a assessors i cementeris d’elefants altrament anomenats diputacions-, muuuu...

Me n’estic anant del tema.

En aquesta memorable pel·lícula, que he tornat a vore, ara en albinegre, George A. Romero, mestre del gènere, no fa una història només per a què ens caguem de por, que també, sinó que ens mostra la grandesa i les misèries de l’ànima humana a través de la lluita per la supervivència d’uns humans envoltats d’albinegres... ui, de zombis, volia dir, ha, ha, ha, muuuuuuuu. La clarividència de Romero el porta a focalitzar l’atenció en un personatge de raça negra que, a tall d’Obama, agafa les regnes dels resistents a pesar de l’oposició del líder blanc -¿republicà?-, el qual, covardament, opta per amagar-se amb la seua família al soterrani de la casa on es defensen els resistents, sense saber que... muuuuuuuu. No contaré el final de la pel·lícula, però he de dir que potser la clarividència de Romero arribe fins a eixe punt, el The End. ¿I els zombis? Pobrets. George A. Romero defuig el maniqueisme habitual i insinua que les bèsties no són els morts vivents, sinó els vius...

Després, aquest pacient bou ha vist -o visionat, que diuen els pijos-, 216 seqüeles d’aquest memorable film, una caguerada darrere d’un altra, incloses les del mateix director. Però igual que a Humphrey Bogart i a Ingrid Bergman sempre els quedarà París, a nosaltres sempre ens quedarà Nigth of the Living Dead.

dimarts, 17 de gener del 2012

El Barça de blanc, l´oximoron dels oximorons.


AHHHHHH ! Efectivament, amics* ! és el Barça vestit de blanc. Ja sé que no eixim del futbol, que Saramago ha desaparegut del top-ten (l´homo albinegrensis se l´ha menjat), que estic capficat en el CLUB DEPORTIVO, que no tractem cap llibre...
No crec ho haguereu vist això. Repassem el que diu la història:

El FC Barcelona ha cambiado los colores de su segundo equipaje en diversas ocasiones. La segunda camiseta ha sido, a lo largo de la historia, de color blanco, amarillo, azul claro, rojo, naranja, verde, gris, azul marino, marrón claro (beige o "color chino"), y amarillo fosforito.

No obstant això, una cosa és saber-ho i altra veure-ho. Gràcies al meu tio Miguel, gran aficionat al futbol, qui me les va donar ja fa moltes lligues i copes i emocions...
Comente que el segon dels ajupits per l´esquerra sembla Pereda, mort fa uns mesos, el tercer Ré i el quart Kokcis, tot i que podria produir-se anacronisme.

En la de negro... ¿van de negre o blaugrana? el primer per l´esquerra creu és Pesudo, natural d´Almassora, ex del València abans que blaugrana. El segon dels ajupits puguera ser Zaldúa.
Esta foto està signada per Wamba.


Estes fotos deuen ser dels inicis de la década dels 60. Quins camps seràn? Qui és este omnipresent personatge de les crosses?
En tot cas només espere que la publicació d´este oximoron que és veure al Barça de blanc no porte mala sort, je,je.
I una darrera cabòria... us heu fixat que no abandonem mai el blanc i el negre ? ha,ha,ha.

* Nota final:

La gramática recuerda que en las lenguas románicas el masculino es el llamado género no marcado, es decir, que abarca a individuos de los dos sexos. Doncs això.

diumenge, 15 de gener del 2012

Respostes al ¿quién dijo?




Quiero mudarme hace años al barrio de la alegria ... vivo en la calle melancolía... bona musiqueta per a esbrinar qui va dir cada frase:

1) Pepe Beltran, home sabut, director del Levante.

2) El Buitre. Esta ere fàcil, home peculiar.

3) Marcos Lafuente, pioner de la Federació de Penyes albinegres. Bonhomia i elegància.

4) Cioffi, què vaig a dir... esta frase aparéix en la seua entrada al blog.

5) El mestre Chencho, recordatori que sempre va bé.

6) Liberto Beltran, discípul del mestre, tenia debilitat per la cucaña clasificatoria.

7) Svante Päävo, erudit en prehistòria, expert en ADNs. Amb un xic de col.laboració meua, és clar. Era la broma que pertocava.

8) El director de cinema Wim Wenders. Per aportar creativitat i fantasia.

9) Frase que pasará a la història d´Enrique Ballester, també periodista del Levante.

10) El menda en un atac emocional. També surt al blog a l´entrada corresponent.

Guanyador: papacangrejo, l´ùnic concursant. Estamos solos, los cangrejos y los homínidos.

Una intimitat: hui vaig a Castàlia amb la samarreta rèplica de la final del 73 a baix, a veure si porta sort !!

Una pregunta: per què tots comprem el Mediterráneo ?

Bon dia i PAM PAM ORELLUT.

dimarts, 10 de gener del 2012

Trivial de frases. Quién dijo...?



José Antonio Naya, peculiar ex-entrenador i ex-militar bramava als entrenaments una frase sense massa sentit per lo repetida QUIEN PIDE? QUIEN PIDE? ... els jugadors anaven a la seua i no li feien massa cas, sobretot el gran Juan Planelles. Com al fòrum em pose nerviós, us propose un joc: ací hi ha altres frases de temàtica albinegra, a veure si endevine-ho l´autor de cadascuna. Algunes ja han aparegut al blog, altres no.

1) Defendamos pues que no somos los minoritarios en esta empresa, sino esa inmensa mayoría que encuentra en el Castellón, en su himno, en su bandera y en su escudo, una razón de vida. Son los demás quienes están en franca desventaja.

2) Al loro Benet que portes al Buitre !

3) Estamos aquí por el escudo, por el club, no por la directiva actual.

4) Yo estoy aquí por el C.D. Castellón, no te olvides.

5) Por encima de todo está el C.D.Castellón.

6) El Castellón en lo alto de la cucaña clasificatoria.

7) Es genial saber que algunos de nosotros tenemos un poco de ADN del homo Albinegrensis.

8) La vida es en color, pero la realidad es en blanco y negro.

9) Cantan goles de mierda que les saben a miel, a oro. Y otean goles de oro, a ocho kilómetros, que no les saben a nada.

10) Les palmes fan fum i les samarretes dels xiquets i dels pares i dels beneïts friquis que acudim al partit fan palés el sentiment... sentiment sobre misèria, rancúnies sota emocions.


Aquest escut és l´històric de la final copera i és el que porta la samarreta que m´ha enviat Messi des l´Argentina. Molt xula i com he posat al fòrum, contemplant-lo s´alcança la sabiduria, l´Aleph, autèntic oximoron sentimental, perquè ara mateix dona pena i alegria...

dijous, 5 de gener del 2012

Curiositats albinegres per començar l´any.


Per començar l´any i combatre els mals moments albinegres recurriré a l´anecdotari amb estes dos fotos de l´equip en la temporada 81-82, aquella tan dolenta a 1ª divisió... però a PRIMERA DIVISIÓ. La de colors és d´un llibre que va donar la Caixa Rural San Isidro (contraportada) sobre els campionats mundials de futbol i la de blanc i negre aparéix a Del Sequiol a Castalia de Josety.

Samarreta:
La samarreta del C.E.Castelló ha portat al llarg de la Història la ratlla blanca o la negra al mig segons temporades, fabricants, modes... però no sé si s´ha donat més vegades aquest cas detectat ací pel meu cervell irremediablement albinegre a estes alçades. En un mateix joc de samarretes, en una mateixa formació, als inicis de la temporada mentada, n´hi ha amb la ratlla blanca al mig i amb la ratlla negra...
A la foto en colors tots la porten blanca menys el nº 4 i el 5, Pulido i Juan Navarro. Era un amistós de pre-temporada sembla, però el summum es produeix en la de baix, partit de Lliga contra la Real Societat... sí, el del gol d´Oscar amb la gepa ! També tothom blanca menys el 4 Pulido, 9 Miguel i 11 l´amic Oscar Ferrero ... sense bigot ! I si filem prim, el 5 Juan Navarro no porta ni la blanca ni la negra, porta la separació en un tercer model dins la mateixa remesa. Brutal ! Tres en un !

Tornem a la primera fotografia: s´aprecia el que jo deia, Juan Planelles porta al braçalet els colors de la nostra senyera, sense additius, com Puyol ara però amb els cabells més moderats.
Podem recitar l´alineació de memòria, menys un que ara en parlarem... fixar-nos en la bona gespa del camp en eixe moment, la samarreta groga Ressy de Racic, distingir les signatures dels jugadors o el segell del club amb l´escut, les glorioses cadires de fusta i corda dels palcos, recordar com eren la tribuna i delantera...
A veure si no falle (no tinc dades) drets: Racic, Pulido, Susaeta, Ibeas, Durán, Planelles; Pérez Contreras, ¿¿nº 11??, Juan Navarro, Fdez. Amado i Oscar bigotut. Qui és este 11 una mica grasset ? Segons el llibre de Josety van estar a prova nombrosos estrangers. Podria ser Robert de Kip, holandés; Nelsinho, brasiler; Hadzic, yugoeslau, Lizazu o dos alemanys del Saarbrücken , però als darrers els descartem perquè van vindre a mitan temporada. Per a mi, té cara de GUSTAVO... és el que em diu el disc dur... un Gustavo que no degue ni debutar en partit oficial. Que parlen els historiadors. Es pot comentar molt més de cada jugador, però ja està bé.


I esta ? esta sí tinc dades, però també la sabia... Racic, Valbuena, Pulido, Conde, Ibeas, Planelles, Fdez. Amado, J. Navarro, Miguel, Blanco i Oscar-sense-bigot. Ja hem dit quin partit era, ens vam avançar igual que contra el Barça ... i van acabar golejats amb la meitat de gols... de 6 a 3... Per altra banda, quin goig fa la preferència de gom a gom !

Mentre el C.D. Castellón tinga vida continuarem recordant la Història d´este club i si ens maten definitivament doncs no sé què farem... recordar més encara supose, tant de bò no arribe eixe moment, la cosa està molt mala. PAM PAM ORELLUT sempre.

Si fan el Castellón Club de Futbol com diu l´alcalde també el cantareu ? com ho faran ? la prosodia no acompanya gaire...

PRÒRROGA:


Per completar, la foto esmentada als comentaris: amb el nº 6 Ferrer i el 15 qui sembla Causanilles. PERO NO ES LA FINAL COPERA, ha hagut un creuament de neurones, es ABANS DE LA PRÒRROGA A MESTALLA, OCTAUS DE FINAL CONTRA EL VALENCIA, amb meravellós gol del citat PACO CAUSANILLES ! Lucien Muller, brazos en jarras i el gran i carregat MARTINEZ EL SALAO d´aiguador, dedicat al C.E. Castelló com tota la seua vida. L´altre sembla Oscar, NO FERRERO, no fem anacronisme, je,je.


Wim Wenders, autor de la frase LA VIDA ES EN COLOR, PERO LA REALIDAD ES EN BLANCO Y NEGRO. Igual ell no li donava el sentit que jo li done, però a què és xula ?