Poc de pa i molt de xoriço

Al País Valencià, que ara no és país sinó comunitat de propietaris, ho tindrem difícil per a continuar menjant entrepans de xoriço. I no per falta de xoriço, que d’això en tenim a bastament. De fet, la producció de xoriços ja supera la taronja, l’arròs i la xufa d’Alboraia a les comarques del litoral, i l’oliva, les ametles i el blat en les de l’interior. Els xoriços creixen espontàniament, pertot arreu, especialment en sectors com ara la política, la política, i també la política. I també en els consells d’administració d’algun club de futbol, però d’eixe tema concret ens en parlarà algun dia misser Hoangho. El conreu de xoriços té l’avantatge que necessiten poca aigua, encara que són molt pesats i no paren de demanar-ne, i gens de terra, els xoriços prefereixen la rajola i el cement. Als xoriços, per a créixer, només els fan falta televisions que els facen publireportatges. I camps de golf. I aeroports. I parcs temàtics. I cotxes de carreres. I macrourbanitzacions cutres. I estudis de cinema. I terrenys per requalificar. I regates. I arquitectures faraòniques. I coentor. I gent amb l’autoestima baixeta que necessita sentir-se gran i, sobretot, tindre uns enemics que els reforce la pròpia identitat. La principal importadora de xoriços valencians és la Comunitat de Propietaris de Madrid, el problema és que no han tingut mesura i ja els fa mal la panxa, de tant de xoriço que s’estan menjant. La indigestió pot ser dura. Molt dura. ¿I què farem amb tant de xoriço, si cada vegada hi ha menys pa? El xoriço sense pa dóna ardor d’estómac. Als bous, a les vaques i als humans.