ELS QUATRE PALS DE SANG
Jo tenia en la muntanya
un castell emmerletat
que n’era el rei de la serra
i n’era el rei de la vall.
En ell mos pares guardaven,
de llurs avis heretat,
un panyo groc i vermell
i llistat per quatre pals.
Mes el drap era d’or fi
i los pals eren de sang,
de la sang d’un noble comte
el Pilós anomenat.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
«El gonfanó de les barres»,
deien els uns en passar;
altres deien: «El penó
de les quatre llibertats.»
Perquè los pals eren quatre
i eren quatre los senyals,
essent cada barra un símbol,
essent un nom cada pal.
Dret es deia lo primer,
i lo segon Llibertat;
Justícia era el nom del terç,
Indústria lo nom del quart.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
El pal del Dret trossejaren
aquells que a Casp congregats
a la llum quedaren cegos
per les prèdiques d’un sant.
La barra de la Justícia,
sota la llosa restà
d’una tomba on se llegeix:
«Carles de Viana aquí jau.»
I els canons de Felip Quint
deixaren la Llibertat
soterrada entre les runes
de Barcelona fumant.
Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!
Si lo drap d’or de mos pares
n’és avui un esvoranc,
i en la torre del castell
n’hi tinc el penó arborat;
si al peu dels merlets en runa
sols ressonen entre planys
les llastimeres esparses
del trobador català;
si ja sols me’n queda un
de mos quatre pals de sang,
és per tu, la de les torres
i dels lleons afamats.
Ai, Castella castellana,
ai si em trenques el quart pal!
Víctor Balaguer.
Es 9 d´Octubre, dia del País Valencià i per celebrar-ho al bloc he amollat este poema romàntic de la Renaixença que vaig llegir l´altre dia en un llibret de poesia per a joves, 66 poemes imprescindibles. Com que sóc un jove, almenys en poesia, heus aquí l´atreviment.
He repassat la commemoració de l´efemèride al bloc Hoangho altres anys i m´he trobat amb el comentari d´un capítol desagradable el 2010 del que vaig ser testic:
a més de notable activitat per aquelles dates (art, bàsquet, entrades Gillanianes...).
Al 2011 res eixe dia en concret, això si, als voltants el bou Atunero i la presència del Caudillo a Castàlia:
Així que aquest any pertoca un poc de romanticisme i envanlentonament. No demanarem la independència com al Camp Nou però recordarem a Felip V, Carles de Viana, sant Vicent Ferrer i el Compromís de Casp, la llegenda del Pilós i la Castella castellana... i mitjançant un poema recordem els nostres orígens.
Assumiràs la veu d’un poble
ResponEliminai serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs sed,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les tues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les sil.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat
com no sia la del teu poble.
Potser et maten o potser
s’en riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
molt be, Felip, gràcies per l´aportació.
EliminaEstellés, també la tinc al llibret, he,he, però la "meua" ere més novedosa, almenys per a mi.
Ara el presi ens dirà "rojos", ha,ha.
(...) "El caso de Víctor Balaguer es muy significativo porque, siendo el más catalanista del grupo promotor de los Juegos (Florales), acabó participando en sucesivos gobiernos de España. La causa es que había amasado una fortuna con el negocio de esclavos en Cuba. Fue ministro de varios gobiernos con la intención de conseguir que se defendieran sus intereses esclavistas. En la Guerra de Cuba se destacó por promover batallones de voluntarios catalanes que marchaban a la isla para salvaguardar su españolidad y, por tanto, sus negocios". (...) Extracto del libro "Historias ocultadas del nacionalismo catalán" de Javier Barrayoca.
ResponEliminaidem de idem, gràcies Gillan per la informació. En lloc de poesia ens has enviat assaig "rajador", ha,ha.
EliminaEn qualsevol cas, jo tampoc coneixia al sinyo Balaguer i menys la persona, només és que m´ha cridat el seu poema hiperbòlic però carregat de referències. Ens centrem en Balaguer-poeta (el comparen a Zorrilla) i obviem q es va fer un pressumpte pardal i botifler, he,he.
Ah, la poesia patriòtica, misser Hoangho! Ací va el nostre himne sense música, amb rima matxaca-txaca consonant i versos sense mesurar perquè anem bolingues:
ResponEliminaPerquè estem fins als ous
dels vilanoves i dels mous
no em pregunteu per quins set sous
farem un país no dels vells, sinó dels nous:
la República dels Bous.
Humà, al cul em cous,
com una hemorroide del tamany de les anous,
per això no serem tous
amb tu, humà, si el cul no mous
i no ens lleveu del coll els jous.
Oh, República dels Bous!
Oh, República dels Bous!
La nostra lliberat serà profunda com els pous.
Oh, República dels Bous!
ja,ja, si que és matxaca-txaca si ! possant-li una música moderna quedaria be.
ResponEliminaVeig q t´inspires de tot, culs i hemorroides inclosos.
Agraït per la colaboració poètica, muuuus, mouuuuuus, bouuuuus !