"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dissabte, 31 de maig del 2014

El parvulito. Sèrie Bisbe Climent.


Tornem al col.legi Bisbe Climent, any 1972. Llibre/cartilla EL PARVULITO. No conserve la tapa però sí des del tema 2, La escuela, fins el gloriosos darrers, decoració infantil inclosa, amb taques d´invisibles gots, mossegades al paper, indesxifrables garramanxos, marques de restes de celo, i en definitiva del pas del temps. No hi ha dubte, contrastant imatges amb altres blogs molt interessants que ací us deixe podem rememorar i olorar l´educació idealitzada d´aleshores. El parvulito és una barreja de Religió, Naturaleza y Sociedad, patriotisme i bons costums. He seleccionat els de temàtica històrica, on l´autor el senyor Antonio Álvarez ens presenta una hagiografia i es mulla més. Les pàgines escollides i escanejades semblen un poc més tendencioses que les del bucòlic record presentat al blog Rin Tin Tin, magnífic per altra banda, com la web de José , on es recull una semblança de l´ínclit mestre zamorà, autor també de les il.lustracions del llibre que abordem:

La enciclopedia Alvarez y los libros (Rin Tin Tin y juguetes antiguos)

La escuela de antaño -web de Jose-



Tres imatges corresponents al blog Rin Tin Tin. Les ratllades són les nostres, com deia l´entrenador argentí... d´altra edició pràcticament igual. Sembla que algunes lliçons es van instal.lar al meu coco perquè durant algun temps vaig creure que les illes Canàries eren ahí on són representades, al sud-est de la península. Quina commoció quan vaig descobrir que eren allà on un Déu africà va perdre les sandàlies... També sempre he recordat la història del pastor mentiroso:¡ Socorro, que viene el lobo! i es veu que la de Pre-història va aconseguir ulterior influència, mentre que l´esperit de les batalles contra els moros i sublevacions militars no han calat tant.

Comencem pel principi doncs, siguem ordenats; la síndrome de Diògenes torna a manifestarse, espere que l´efecte us agrade:









dimarts, 13 de maig del 2014

Dèries viatgeres

Baqueira-Beret, on anava Sa Majestat abans de l´afició cinegètica.




























Aquest cocodril de Sant Bertrand de Comenge (seguim amb l´occità) se li va escapar.
La luna es un globo que se me escapó.
Oximoron? (seguim a Sant Bertrand)
Tele aranesa. La TV3 !
Torre de Pisa de Montblanc.
No em cabien totes !
Visca la xocolata !
"Pot anar cap amunt o cap avall". Botiguer dixit.  
Blasó/gonfanó "força-màgic-orellut" al Ball de Bastons montblanquià.
Tot amanit per al Ball de Bastons.
Acabem el viatge amb un vers.

Coneishem era Val d´Aran, era essència des Pirenèus.

diumenge, 4 de maig del 2014

Una derrota històrica.


Vull compartir amb amics del blog este escrit meu publicat a Salvemos al CDCS:


Us anime a participar a la pàgina per mantenir la brasa albinegra mitjançant el Racó de l´aficionat/Rincón del aficionado. Així mateix, es porta un diari on es destaca un fet de l´actualitat, com la mort de D. Antonio Sales esta setmana, president del club precisament a l´època de la que parle este article.

Ací ampliarem el butlletí del dia del partit per l´interés històric. Alguns m´han fet una pregunta retòrica, clar que guardave estes relíquies... i altres. Per cert, gràcies a l´oxímoron hem eixit a Las Cuarenta de Pepe Beltrán (delegat a Castelló del periòdic Levante) en positiu i per quarta ocasió ! 

Alberto Fabra, Javier Moliner y Alfonso Bataller han optado por un sonoro silencio –oxímoron, amigo Hoanghos–


SERIA UNA DERROTA HISTÒRICA.-

 Tinc un blog on de tant en tant vaig escrivint sobre alguns capítols gloriosos del C.E. CASTELLÓ: gestes dels equipiers dels anys 20 ó 40, records, vivències i anècdotes personals que constitueixen una justificació (més) per a mantindre viva la passió albinegra (i no altra). De xicotet era més del Barça que del Castelló, entono el mea culpa (si cal), mes a mesura d´acudir a l´stadium a partits, entrenos, escoltar ràdios em vaig convertir fervorosament.

 I vam pujar a 1ª divisió… i va vindre el Barça al segon partit de Castàlia… 7 d´octubre de 1981, entre setmana, tarde de (no)estudi (al dia següent tenia examen d Història, 1er de BUP, 14 anyets), nervis, el rellotge no avança, desfici… tradicional bocata blanc-i-negre, rua feta per la mare amb llonganissa, butifarra amb tomateta més coca-cola reglamentària i a DELANTERA TORRE a veure d’a prop als ídols i viure la màgia de la divisió d´honor. Tot va començar perfecte, atacàvem cap allí i al descans victòria amb gol de Blanco de penal a pocs metres. Il.lusió infantil, guanyar al totpoderós Barça dels Quini, Simonsen, Víctor Muñoz… increïble.

Però la realitat ens va colpejar la 2ª part fins a 6 vegades, 6 ciris, 6 gols… els davanters blaugranes venien com avions i van fer palesa la feblesa dels nostres jugadors, (3 gols va fer Quini) vam fer una temporada horrorosa, com ara salvant graons, però a 1ª… Aleshores vaig eixir decebut de Castàlia però us assegure que amb el pas del temps recorde amb afecte aquell episodi i molts altres. Per això i una caterva més de motius, SALVEM AL CDCS. Ningú concep que Barça, València o els Madrids puguen desaparèixer, doncs nosaltres tampoc. Els polítics, que van posar als espoliadors (per fer el conte de la lletera) tenen responsabilitat, que actuen (de facto) i no deixen morir (ves a saber per què) tanta Història i sentiment. Seria una derrota històrica. Aquesta sense bon record amb el pas del temps. Per descomptat, que no conten amb mi si s´inventen un altre equip.

L´examen d´Història em va eixir molt bé, malgrat tot.

Un esperançat PAM PAM ORELLUT !

Per Juanjo Agost.



Qui va fer l´àlbum temp. 81-82 tenia poca cultura o era un refundacionista precoç...