El trienni de plata (1): Com es
va gravar en 1972 el «Pam pam orellut», himne del Castelló
Manuel Carceller
En la temporada 1967-1968, a la presidència del
Castelló va accedir Emilio Fabregat, un empresari d'èxit, molt ben relacionat
amb el president Bernabeu, del Real Madrid. I uns anys després, al novembre del
1970 l'exfutbolista francés Lucien Müller va iniciar la seua carrera com a
entrenador en el Castelló, encara en Segona Divisió. S'iniciava el camí que
acabaria amb el retorn dels albinegres a la Primera Divisió, durant un període
que va durar de l'estiu del 1971 al del 1974 i que proposem anomenar trienni de
plata.
El 9 de juliol de 1971, quan el club
encara estava en Segona Divisió, es va produir un fet transcendental per a la història del club de
la Plana. Després de les gestions del president Fabregat, el Reial Madrid va
cedir al Castelló el jugador Juan Bautista Planelles, natural de Borriana. El
Madrid havia fitxat Planelles encara juvenil, que havia debutat en el primer
equip amb 18 anys, quan va marcar, de cap, el segon gol de la victòria
madridista enfront del València, en la final de Copa del 1970, jugada al Camp
del Barça. Aquell mateix 1970, Planelles es va convertir en el jugador més jove
que ha debutat i ha marcat un gol amb l'equip blanc, abans de Raúl, en la Copa
de Europa, contra l'Olympiakos de Nicòsia. I el 1971 va endossar un trio de
gols, un hat-trick que en diríem ara, a l'Hibernians FC de Malta, en la
Recopa. Però Planelles sempre va ser vist com un suplent al vestidor blanc. El joc
d'un futbolista tan tècnic com Planelles, còmode de mitja punta o de davanter,
va créixer i es va desenvolupar en l'equip albinegre, amb la col·laboració d'un
grup de bons futbolistes. Jugadors de mèrit com Tonín, com Cayuela, com Clares,
com Leandro, com Félix, o com Del Bosque, ja en Primera, van ser fonamentals
per a fer brillar el joc del borrianenc. Planelles va ser el líder del Castelló
i un ídol per a l'afició albinegra.
Aquella temporada memorable del
1971-1972 va
fer possible el retorn del club a la Primera Divisió, després de 25 anys
d'absència. Cada efemèride necessita emocions compartides, un cant col·lectiu,
i curiosament el Castelló no tenia cap registre sonor de l'himne del club. El Pam pam orellut s'havia compost durant la
presidència de Juan Bautista Traver Tomàs, en la temporada 1940-41 quan es va
aconseguir el campionat de la Segona Divisió i el primer ascens a Primera. En 1972, el singular
locutor Txenxo,
Crescencio López Del Pozo, que era dipositari de la partitura original
d’aquella obra, va convéncer Paco Vicent, Quiquet de Castàlia, per iniciar les
gestions per a enregistrar l’himne del Castelló en cinta magnetofònica. L’himne
albinegre té doble paternitat, la música és del mestre Eduardo Bosch, que va
ser subdirector de la Banda Municipal de Castelló, i la lletra en castellà és
de Vicente Andrés. Es tracta de dos quartets de versos de vuit síl·labes els
versos parells i de nou els senars.
El Pam pam orellut mai
no s’havia enregistrat amb instruments i veus.
N'existia només una versió gravada pel dolçainer José Maria Illescas i el
tabaleter Vicent Bacas, Xamberga, que Txenxo va utilitzar molts anys per
ambientar les retransmissions dels partits a Ràdio Castelló. Als diumenges de
la dècada dels quaranta, justament quan es va compondre l’himne, no era estrany
sentir-lo interpretat, als intermedis de les representacions escèniques, per
l’orquestra del Teatre Principal, dirigida per Josep Garcia o pel mateix autor
de la música, Eduardo Bosch, per celebrar amb goig alguna victòria del Castelló.
Però per a fer un registre sonor calien veus i
músics. La murga típica Fadrell Camp, creada a
l’abril del 1972 pel músic Josep Gargori Vicent -com a director-, per Miquel
Soler, subdirector, i pel mateix Francesc Vicent, Quiquet de Castàlia, va fer
possible aquell registre. La murga es va plantejar com una recuperació d'una
tradició de l'antiga festa de Carnestoltes, que llavors no se celebrava per
prohibició governativa. Des del programa Castelloneries,
que dirigia Quiquet de Castàlia a Ràdio Castelló, es van promoure i
difondre les activitats del grup de cant i animació que pretenia ressuscitar la
tradició de les cançonetes d'actualitat, amb un punt de crítica. Les teles
coloristes per a la vestimenta de les bruses i pantalons dels murguers van ser proporcionades
pel senyors Bernat i Grangel, de Tejidos el Metro (carrer Colon, 45), i el
barret canotier va ser subvencionat per la Cafeteria Virgínia, de la Porta del
Sol. El grup va fer com una mena de primera prova en públic, pels carrers de
Castelló, el darrer dissabte de maig del 1972, participant en les tradicionals
serenates de ronda, vora el domicili d’amigues i esposes.
Portant com a estendard la senyera de Castelló, la
murga Fadrell Camp va formar part del sector costumista de la processó del Corpus
Christi, l'1 de juny del 1972, entre els grups tradicionals (cavallets, nanos,
arets, i gegants). Les lletres humorístiques i les cançons de la murga -creades
per Marçal Vicent, Josep Gargori i Joanet Algueró- van ser mal vistes llavors per les autoritats del règim polític i
per un sector de gent. Una extensa carta al director, publicada al diari Mediterráneo, va comparar «tan deplorable espectáculo» amb «la mesnada de
ebrios escoceses que días antes habían dejado huellas en Barcelona».
L'autor de l'escrit es referia als incidents produïts en la final de la Recopa
d'Europa del 1972, que es va jugar al Nou Camp. El Glasgow Rangers va
aconseguir el seu primer títol europeu després de derrotar a la final el Dinamo
de Moscou, el primer equip soviètic que arribava a una final continental. Els
incidents protagonitzats pels seguidors escocesos durant el partit (amb
diverses invasions de camp) i després (invasió final i incidents a les
graderies, a l'exterior de l'estadi i a la ciutat) van restar protagonisme a la
final. El Dinamo va demanar la repetició del partit i al final es va decidir
que l'equip escocés conservara el títol, però el Rangers va rebre com a càstig
no participar en la següent edició de la Recopa. Cal dir que l’autor de
l’article també va reconèixer -«por
desgracia»- una general opinió positiva:
«el paso de la Murga era celebrado jocosamente». Entre unes altres
consideracions, l’indignat ciutadà Fernando Salvador demanava, a l’estil
polític de la dictadura franquista, que les autoritats «pongan veto a las actuaciones de la desdichada Murga, improcedentes e
inadecuadas».
El director del grup, Josep Gargori, va respondre
amb una altra carta del director, «¡Sí a la Murga!», publicada al Mediterráneo de l’endemà. La rèplica
reincidia en la referència a la tradició i emprava un to irònic contra les
opinions del veí que es permetia pontificar: «Verdaderamente, no
sospechábamos que, al resucitar una vieja costumbre popular –nacida de lo más
íntimo del pueblo castellonero– íbamos a merecer, por parte de nadie, tal
granizada de despreciativos salivazos, [...] pronosticando sobre nuestros
frágiles sombreros de paja “murgueros” el torrente apocalíptico de todos los
rayos del averno».
Aquell singular col·lectiu va ser protagonista d'un
acte important per a la trajectòria del Castelló en l'any 1972, quan es
complien les noces d'or de la fundació del club. El
dilluns 29 de maig del 1972, quan l'equip albinegre encara estava lluitant per
pujar a Primera Divisió, els membres de la murga Fadrell Camp van enregistrar per
primera vegada, als estudis de Ràdio Castelló, l’himne del Club Esportiu Castelló, Pam pam orellut. Aquella gravació es va
realitzar al principi de la setmana de l'últim partit d'aquella lliga 1971-72,
celebrat el dijous 1 de juny, festa del Corpus Christi, que va acabar amb el
triomf de l'equip albinegre a Castàlia per 2 a 0 enfront del Mallorca.
Emilio
Pérez González, director de Ràdio Castelló, va cedir els estudis de l’emissora,
llavors integrats en l'edifici del
Teatre Principal, al carrer de Moyano, 1, a les
esquenes el Teatre Principal, perquè els cantants i els instrumentistes
pogueren assajar a les nits. Després de diverses sessions preparatòries, les
veus del cor masculí de la Murga típica Fadrell Camp i alguns músics de la
Banda de la Creu Roja, sota la direcció de Josep Gargori Vicent, autor també de
l'adaptació musical, van fer l’enregistrament definitiu. La versió per a
solista i grup instrumental va ser interpretada pel baríton Miquel Soler i
Barberà, gran aficionat albinegre. Encara
se’n va enregistrar una tercera versió, purament instrumental, només amb la
banda, formada per Joan i Vicent Bayarri als saxofons alts, Vicent Sos al
saxofon tenor, Francesc Orts i Vicent Vaquer a les trompetes, Samuel Aragón al
trombó, Joan Sàbat al piano i Miquel Ibáñez Alicart al contrabaix. El
treball va ser realitzat pel tècnic Manuel
Bueso.
I a la
vesprada d'aquell dia d'estrena oficial de la murga Fadrell Camp al Corpus es va jugar el
partit transcendental. La tensió d'aquella jornada explica les errades del
davanter Leandro, que va fallar al primer temps dues ocasions claríssimes de
gol. Aquelles opcions van ser fruit del joc constructiu del Castelló, enfront
d'un Mallorca defensiu que només esperava aprofitar algun contraatac. En la
segona part van arribar les joies. Cal destacar la qualitat tècnica de la
jugada, realment magistral, del primer gol. Al minut 12 es va produir una falta
que va ser llançada, lluny de l'àrea contrària, des del mig del camp, per Cela,
amb un xut de mitja paràbola perfecta, mentre la defensa mallorquina es quedava
immòbil, i Planelles, amb un increïble salt, rematava de cap al fons de la
porteria de Vallespir. El públic, emocionat, com en una apoteosi, va envair el
camp per abraçar Planelles. El jugador de Borriana ha explicat que va dir a
l'entrenador Müller que marcaria de cap, perquè el divendres anterior li havien
tret l'ungla del peu dret i no podia xutar.
El segon gol va arribar al minut 22, de
córner, obra de Tonín, i també va ser una demostració de l'habilitat i força
del colp de pilota del jugador almassorí, que el porter del Mallorca no va
saber controlar. I el públic va tornar a envair la gespa de Castàlia, en estat
de deliri. Van ser dos gols que van
produir una emoció fora de sèrie, i que demostraven dues grans virtuts
albinegres, la qualitat tècnica i la intensitat. El Castelló va acabar
subcampió de la Segona Divisió i va aconseguir l'ascens a Primera.
En el
registre sonor del Pam pam orellut només hi va haver un gran entusiasme. Ningú no va cobrar res per aquella
entranyable iniciativa. Aquell
esforç planificat per Txenxo i per Quiquet de Castàlia tampoc no va ser ajudat
ni agraït mai per la junta directiva presidida per Emilio Fabregat, ni per
ningú. Però el silenci sepulcral i el meninfotisme no van ser obstacles per a
l’èxit de la difusió immediata, a les ones radiofòniques i al mateix Estadi
Castàlia, d’aquella petita gran obra. La iniciativa va fer possible que el Club
Esportiu Castelló, en el seu retorn a Primera Divisió, després de 25 anys,
disposara de música pròpia i reproduïble
constantment, i fins ara mateix.
A més, la murga Fadrell Camp va popularitzar cançons
com El del bombo mos festege, Els veïns d’esta parròquia, Està en la
Porta del Sol, Mi carro (versió castellonenca de la cançó de Manolo
Escobar), Si no vols pols fuig de l’era, Què és lo que passe? (on es cantaven coses com ara: «Si les
festes són per al poble, el poble només són quatre») i l’himne del Centre
Excursionista de Castelló. Per acompanyar aquestes cançons, interpretades
coralment, s’empraven instruments com el bombo, els platerets de llanda i les
flautes de canya o plàstic.
Des de la Junta Central de Festes de Castelló es va
«oblidar» la invitació a la murga Fadrell Camp per a participar en la desfilada
final de la Magdalena dels anys 1973 i 1974. Sense suport oficial, sonada va
ser la presència de la murga en la desfilada de la Magdalena del 1973, amb
alguns dels seus membres amb bicicleta i cantant «És la cançó de la Junta
Central», al so de la melodia de la marxa fúnebre de Chopin. La darrera
actuació a Castelló d’aquesta murga es va celebrar la nit del 27 de juny del
1974, en les festes de Sant Pere del Grau, al pati del col∙legi Elcano. Allí va
oferir les seues cançons després d’una representació de sainet. Va ser un acte
presidit per Pilar Gómez Bellés, reina de les festes de Sant Pere, i la seua
cort d’honor.
En una època de règim polític dictatorial, les
propostes satíriques i crítiques, per exemple contra els despropòsits
urbanístics o contra alguna autoritat, s’expressaven públicament amb
dificultats de diversa mena. El mateix Francesc Vicent va escriure el 1990 un
article de balanç sobre la murga: «No va ser fàcil, doncs, la vida del grup al
qual, quasi subtilment, els mitjans oficials addictes al poder que dominava tot
l’aparell localista tancaven sistemàticament les portes». Per desgràcia, el
reconeixement del Club Esportiu Castelló a la murga Fadrell Camp tampoc no va
arribar mai.
