"Pon el que prefieras". Col.leccionisme i literatura. (Entrada nº 400 del blog)

Arribem a l´entrada nº 400 del blog. Ho fem sent atrevits, intentarem almenys fusionar dues dèries, prou constants al llarg de l´esdevenir bloguer: la literatura més al principi, i el col.leccionisme darrerament, futboler més en concret. 

Tornem al valencià, perquè, tot i que tinc menys fluïdesa a l´escriure, els aconteciments cal cel.lebrar-los. Tornem als orígens, com si ens anàrem a la Magdalena, fem una breu romeria cap endarrere recordant alguns enllaços que ens obriran altres, com un repàs amb estructura abismal, el mise en abyme de l´escriptor francés Nobel André Gidé, la metaliteratura de la que com he dit intentarem parlar.

El blog de l´oxímoron. 

Recordàvem al octubre del 2013 algunes entrades oblidades, tal vegada sotarrades per la malaltia albinegra

Podeu trobar molts enllaços que s´obren com matrioshkes russes amb altres escrits i qüestions. Ho he relacionat amb el col.leccionisme, cromos que ens porten a altres cromos, doncs ací també. I a altres amics, com Gillan, Begoña, Julio i l´inefable bou Atunero, els quals han col.laborat durant estos anys, prompte en farà 10, altra xifra redona.

Entrada nº 300: el marcatge a Manchado. juny de 2014. La major gesta footballera particular, que no és altra que el recordat (per mi) marcatge (o intent) a Antonio Manchado

Entrades dedicades a Dragomir Racić.

13 fins ara, tractant la figura del recordat i volgut porter del C.D. Castelló.

Col.leccionisme

Vici actual.

I les dèries de sempre, al voltant del centenar d´entrades cadascuna:

Literatura 

Més d´un centenar ja.

Castelló

Blog localista

C.E. Castelló líder sense parangó, amb 149.

Després del breu repàs, anem per feina:

Exemple de mise en abyme a l´art. Retrato de Giovanni Arnolfini y su esposa (1434) de Jan van Eyck

Mise en abyme: procediment narratiu que consisteix a imbricar dins d'una narració altra similar o de mateixa temàtica, de manera anàloga a les matrioshkas o nines russes, una forma fractal de metaliteratura (forma de literatura o de narrativa autoreferencial que tracta els temes de l'art i els mecanismes de la ficció en si mateixos i que posa al descobert, sovint amb ironia, la naturalesa fictícia de la mateixa obra)

Pertànyen a la corrent o han conreat la metaliteratura o metaficció benvolguts autors com:

Jorge Luis Borges: El Aleph en El Aleph; Tlön, Uqbar, Orbis tertius, La biblioteca de Babel, Pierre Menard, autor del Quixot en Ficciones. També Cervantes, amb el Quixot originari.

Borges, vertigen intel.lectual.

Miguel de Unamuno. Niebla.

¡Dios dejará de soñarle! ¡Se morirá usted, sí, se morirá, aunque no lo quiera; se morirá usted y se morirán todos los que lean esta historia, todos, todos, todos sin quedar ni uno!

Paul Auster: City of Glass, dins de La trilogia de Nova York; Viatges pel scriptorium.

Julio Cortázar: Rayuela. 

El meu sambori. Rayuela.

Bolaño, Gª Márquez, Millás...

a) Juanjo Millás, "el gintonic de media tarde". b) Vida i literatura.

Metateatre:

Pedro Calderón de la Barca en El gran teatre del món, i també en La vida és somni, qui amb la metàfora sobre la vida com a somni, continua aprofundint la problematització de les fronteres entre la realitat i la ficció. Ja en l'àmbit contemporani, la figura més representativa serà Luigi Pirandello, amb la seva obra Sis personatges a la recerca d'un autor.

El gran teatre del món, Calderón, Quevedo... Hoangho (amb perdó)

Una vegada exposat tot acò es quan toca vincular-ho amb el coleccionisme, almenys la col.lecció que darreramet estic abordant, temp. 81-82 ed. Este, perquè quan creus que ja tens tots els cromos apareixen altres que et faltaven, com Conde en el Castelló, i quan ja dius "plantilla completa" brollen segones versions, generalment amb equipatge pintat sense escrúpols, com al Barça i com passarà amb molts altres equips, sobretot als Últimos fichajes, on el photoshop dels 80 va que vola. Altres venen amb samarreta d´equip anterior, molts porters com Castell i Urruti. 

Crec he fet bé de titular Pon el que prefieras, lema de la col.lecció. Al meu germà Ferran i a mi ens faltàven en principi sis cromos, així va quedar... ja els he buscat per internet i els tinc, ara col.leccione els que no sabia ni que existien.

També apareixen cromos dins dels cromos, vull dir, et trobes a Planelles i el mencionat Conde a altre lloc, altre camp, altre equip:

O a l'inrevés, fas descobriments a banda de curiositats. Ja heu de saber que el careto no es correspon amb Valbuena, és Javier Beltrán. Del nom del club ni parlem. I el rival és el Burgos C.F. i en altres també i arribes a conclusions prou factibles, com que una foto és possiblement d´altre partit i no del que se creia (mateix onze titular) En fi, intrahistòria albinegra, alguns altres diran frikisme...

(Per cert, com mola ficar en negreta a Unamuno, Auster, Gª Márquez... i després a Planelles, Carrete, Gº Hernández...  que no farem una alineació d´escriptors? jo ho feia al COU amb els artistes del Quattrocento (com l´entrada) i Cinquecento... Leonardo, Raffaello i Michelangelo feient un mig del camp ofensiu extraordinari) :-)

Per tot açò dic que és una estructura en abisme, inclús una metacol.lecció... més coses, quan tractem el València C.F. vorem la mítica defensa...

... per ordre i tot: Carrete, Arias, Tendillo, Botubot. Vore, escoltar estos (cog)noms m´obre altra porta, em transporta en el temps (tot i que açò seria més proustià) i en una sinestèsia radiofònica, escolte la veu a hora de dinar un diumenge qualsevol de Jaime Hernández Perpiñá, locutor esportiu de RNE recitant-los amb la seua entonació particular.

No em feu molt de cas... vosaltres direu si es vàlid el paral.lelisme, massa atrevit o definitivament m´he ratllat... si la metaficció es presenta des de la seua tradició interna com una sèrie oberta i dinàmica, subjecta a una constant crítica i revisió per part de teòrics i crítics de l'art i la literatura, este tipus de col.leccionisme no pot ser més obert, dinàmic i revisable. Els crítics en este cas serem nosaltres, aficionats.  

També em faltave un altre porter, a més d´Esnaola i el descobert Mejías, es tracta curiosament de Pedro Alba del Racing de Santander, el porter del gat, una anècdota al vell Castàlia... era porter suplent i va "capturar" un gatet que s´havia escapat tornant-li´l a l´ama... Això va ser un escalfament sui generis. El porter del gat, com un personatge de Saramago. Cara de bon xic i tot.

Si heu arribat fins ací moltes gràcies, jo ho he passat bé, espere vosaltres també i que continuem molt de temps parlant d'estes qüestions de les que som diletants. Me´n vaig a re-llegir algun llibre.