Èdip Rei, Freud i la novel·la negra

Què pot aportar un pobre bou a totes les anàlisis, consideracions, conclusions, divagacions, els rius de tinta que han desembocat en el mar de l’erudició, a totes les coses que s’han dit, a totes les especulacions, a totes les estupideses fins i tot, a totes les follies i a totes les teories que s’han embastat, desenvolupat o perpetrat al voltant i a partir de la tragèdia de tragèdies, Èdip Rei, del senyor Sòfocles?

Què pot aportar Atunero (que s’ha saltat el règim ara a Nadal, sí, però hi tornaré) a totes aquestes enciclopèdies de rutilant saviesa, a aquestos tractats que destil·len intel·ligència, molta intel·ligència i gens de pedanteria (he, he, he, muuuuu...)?

La resposta és: res. Així que parlaré de sexe. Sexe, sexe, sexe, sexe (a vore si eixim dalt de tot al google, misser Hoangho). Sexe, sexe, sexe, muuuuuuuuuuu... I per això copie aquest fragment, allò que diu Iocasta, l’esposa d’Èdip, abans de saber que també és sa mare, pensant que sa mare és una altra:

"Tú no sientas temor ante el matrimonio con tu madre, pues muchos son los mortales que antes se unieron también a su madre en sueños. Aquel para quien esto nada supone más fácilmente lleva su vida."

Freud s’ho va copiar, sí, fent bona eixa teoria que diu que la literatura explica intuïtivament el que després fixa la ciència. Era el mateix Freud qui ho deia? No ho recorde, la meua memòria de bou vell i bell és fràgil. El que és ben cert és que fa dos mil·lenis i mig es va plantejar una qüestió tan absolutament transgressora com el parricidi i l’incest. Aixo vol dir, en aquest cas, matar el pare i casar-se (gitar-se) amb la mare. Vés i busca un pel·li porno d’ara més trangressora que tot això. Freud s’ho va copiar, però va pagar els drets d’autor en posar el nom de l’heroi a la descripció del complex infantil que totbou coneix i que forma part de la seua teoria psicoanalítica, que també totbou coneix, sobretot Woody Allen.

A banda d’això, m’agradaria comentar (de la mateixa manera que m’agrada aquest gintònic que m’estic fotent), que Èdip Rei és la novel·la negra perfecta. Trama rocambolesca, sí, però això importava realment als grecs del segle V abans de Crist? Muuuuu... Potser sí, perquè només li van donar el segon premi, a Sòfocles, en el premi Planeta d’aquella època, per aquesta tragèdia que formava part d’una tetralogia de la qual només s’ha salvat Èdip. O la resta de la tetralogia era una merda, o van pensar que Èdip Rei no es vendria fàcilment a la Fira del Llibre d’Atenes, no ho sé. Però me n’estic anant, me’n vaig, me’n vaig del que volia explicar, de la novel·la negra, me’n vaig, me’n vaig per un altre gintònic (que xicotets són els gots d’avui dia).

La novel·la negra perfecta, sí, on el detectiu i el criminal són la mateixa persona, el mateix arquetip: aquell que vol fugir del seu destí, aquell que vol saber la veritat. I prou. Penge un fotograma de la pel·lícula de Passolini, molt recomanable per a humans i per a bovins. Però no per a la reialesa.