Cap al centenari albinegre (1922-2022) IV. Manuel Carceller.

 

El trienni de plata (2): Clares, Planelles i Causanilles en el Castelló del 1972-73.

Manuel Carceller

Després de fer camí a les difícils categories secundàries, va caldre esperar 25 anys perquè el Castelló, l'entranyable Club Deportivo Castellón, tornara al màxim nivell de la lliga. L'1 de juny de 1972 es va produir aquell ascens a Primera Divisió, en un any en què es commemoraven les noces d’or del club, cinquanta anys de passió, de suors i de llàgrimes. Sens dubte aquella temporada 1972-73 va ser la millor de la història del club de la Plana, i és la pedra angular que encara en fonamenta el prestigi històric.

Va ser llavors quan a l'equip de Babiloni, Cela, Clares, Ferrer, Leandro, Tonín i Planelles, entre altres, van arribar el castellonenc Paco Causanilles i el salmantí Vicente Del Bosque, procedents del Còrdova, i dos jugadors cedits pel Reial Madrid, el manresà Ferran Ortuño i el porter càntabre Pedro Corral. Un que ja coneixia el Castelló era Del Bosque, perquè ja hi havia jugat com a cedit a Segona, en la temporada 1970-71.

Els inicis no van ser un camí planer. El Castelló va perdre a Castàlia contra el Madrid, per 2 a 3, en el primer partit d'aquella lliga. Després de dubtes sobre el joc de l'equip i de mals resultats, el 4 de novembre va arribar la victòria a Las Palmas, amb un gol d'Ortuño. Però a la fi de la primera volta, l'equip castellonenc només estava amb dos punts per damunt de la zona de descens a Segona. La majoria de la gent pensava que aconseguir la salvació en la lliga seria un miracle. I el miracle es va fer realitat. A partir de gener del 1973 el Castelló va aconseguir 8 victòries, va marcar 30 gols i només va perdre 5 partits. També hi va haver golejades. L'11 de febrer el Castelló va guanyar 3 a 0 a la Reial Societat,  el 4 de març el resultat va ser de 5 a 1 enfront del Celta, i el 8 d'abril es va produir una victòria memorable per 4 a 0 sobre el Futbol Club Barcelona, el Barça de la temporada anterior al fitxatge de Johan Cruyff. En aquell partit van marcar un gol Clares i Tonín, i Planelles en va fer dos. Aquella segona volta va ser un espectacle. El Castelló va anar superant posicions i va acabar cinqué en la lliga, el segon millor lloc de la història (va ser quart en la temporada 1942-43). L'equip castellonenc va quedar també a la vora de poder jugar en competició europea, perquè el Madrid era el quart classificat, i ocupava la darrera posició amb dret a disputar la UEFA.

Quines van ser les claus d'aquell fenomen futbolístic? El porter Corral va ser titular en tots els partits de la segona fase, excepte en el jugat al Bernabeu contra el Madrid. L'equip controlava molt bé la pilota i els mitges puntes del Castelló tenien també gol. En aquella lliga 1972-73 Planelles va fer 7 gols, Tonín i Del Bosque 5 cadascun i el migcampista badaloní Jordi Cayuela, que havia jugat a l'Anderlecht belga i al València CF, va marcar 4 gols. Del Bosque dominava el centre del camp, era un d'aquells jugadors que sempre estan concentrats. Tant ell com els defenses Manuel Figueirido, del Port de Sagunt, els castellonencs Jesús Babiloni i Josep Ferrer o el bilbaí Rafael Echarri sabien anticipar-se als atacants rivals. I en la davantera, Manolo Clares, format en el planter de l'Atlético de Madrid, va créixer en el futbol albinegre i aquella temporada va marcar 12 gols. A més el Castelló comptava amb la tècnica de Juan Bautista Planelles, un mitjapunta o interior que a més podia jugar de davanter i fer gols de cap. El miracle del Castelló va ser combinar un equip de jugadors de casa, amb alguns veterans i joves promeses.

                             Planelles, Tonín i Del Bosque

Però, com és ben conegut, aquella temporada va tindre uns episodis d'entusiasme col·lectiu en els partits de Copa. Després d'eliminar, a doble partit, el Valladolid, per un total de 5 gols a 1, va arribar l'enfrontament amb el València, el 27 de maig del 1973. Aquell mateix més, en lliga, el Castelló havia perdut contra el València a Castàlia per 1 a 3; i en la primera volta, el 12 de desembre del 1972, el Castelló havia eixit golejat de Mestalla per 4 a 2. El partit de Copa a Castàlia va acabar amb empat a zero. En la tornada, no ens enganyem, al Castelló hi havia molt poca fe d'aconseguir un resultat positiu. El València de Claramunt, Adorno i Valdez, entrenat per Di Stefano era un gran equip.

El 2 de juny del 1973, un any i un dia després de la jornada de l'ascens del Castelló a Primera, era la data del partit de tornada de Copa al camp de Mestalla. I aquell dia, en la meua opinió, es va produir un dels moments més memorables de la història albinegra. El Castelló va fer un gran treball defensiu, i als 20 minuts de la segona part Miguel Planas va ser substituït pel migcampista castellonenc Paco Causanilles Puchol. Després d'un període de pluja, al minut 85 Cayuela va rellevar Planelles, i els 90 minuts van concloure amb empat a 0. El partit va tindre un epíleg, i al minut 2 de la segona part de la pròrroga Cayuela va passar el baló a Causanilles, que va fer una arrancada amb la pilota, va entrar en l'àrea valencianista i va xutar fort i lluny del porter. Va fer un gol històric, era el gol que premiava la fe i l'esforç del jugador de casa, de la figura imprevista. Aquell gol de Causanilles, l'únic que va fer en la Copa, representa per als albinegres una cosa semblant al gol de Zarra contra Anglaterra o al gol d'Iniesta contra el Chelsea en la Champions. Sense aquell gol de Causanilles contra el València CF, el Castelló mai no hauria tingut l'ànim del desplegament futbolístic que es va viure en les següents eliminatòries de la Copa. Causanilles representa la grandesa dels humils, Causanilles serà sempre un símbol de l'esforçada trajectòria albinegra.

                          Paco Causanilles  

I l'eufòria es va desbordar. Els quarts de final contra el Betis van acabar amb un 4 a 2 a favor del Castelló. I van arribar aleshores les semifinals, els partits contra l'Sporting de Gijon de Quini, Valdés i Churruca. En la meua opinió aquells dos enfrontaments, el del 16 de juny a Castàlia i el del 23 de juny al Molinón, van ser els dos partits més gloriosos de la història albinegra. Jugant a casa, Planelles, pletòric de confiança, va marcar els dos gols de la victòria. Però faltava el més difícil, superar el darrer obstacle abans de la final.

El Molinón va viure la major entrada de tot l'any 1973. L'interés del públic local era màxim. El Castelló va jugar amb una ordenada tàctica defensiva, controlant el centre del camp i amb fulgurants contracolps. Aquell va ser un dels millors partits de Del Bosque com a albinegre, sempre atent tallant el baló contrari i precís en les passades. Al minut 15 de la segona part Tonín va llançar una falta que el porter Castro va rebutjar malament, i Planelles va xutar amb el peu esquerre. Era el gol de la victòria. El locutor Txenxo, de Ràdio Castelló, que estava fent la retransmissió del partit, va començar a llançar crits apassionats: «Gol, gol, gol, gol de Planelles, señoras y señores, el Castellón acaba de hacer la gesta de marcar un gol que puede ser histórico...». Uns aficionats de l'Sporting, que estaven davant mateix del locutor, es van alçar indignats, afectats en el sentiment, i es van apropar a Txenxo amb ganes de pegar-li. A la fi es va calmar la fúria, però l'alegria era profunda. El Castelló jugaria la final de la Copa, contra l'Atlètic de Bilbao.

 

Cap al centenari albinegre (1922-2022) III. Manuel Carceller.

El trienni de plata (1): Com es va gravar en 1972 el «Pam pam orellut», himne del Castelló

Manuel Carceller

En la temporada 1967-1968, a la presidència del Castelló va accedir Emilio Fabregat, un empresari d'èxit, molt ben relacionat amb el president Bernabeu, del Real Madrid. I uns anys després, al novembre del 1970 l'exfutbolista francés Lucien Müller va iniciar la seua carrera com a entrenador en el Castelló, encara en Segona Divisió. S'iniciava el camí que acabaria amb el retorn dels albinegres a la Primera Divisió, durant un període que va durar de l'estiu del 1971 al del 1974 i que proposem anomenar trienni de plata.

El 9 de juliol de 1971, quan el club encara estava en Segona Divisió, es va produir un fet  transcendental per a la història del club de la Plana. Després de les gestions del president Fabregat, el Reial Madrid va cedir al Castelló el jugador Juan Bautista Planelles, natural de Borriana. El Madrid havia fitxat Planelles encara juvenil, que havia debutat en el primer equip amb 18 anys, quan va marcar, de cap, el segon gol de la victòria madridista enfront del València, en la final de Copa del 1970, jugada al Camp del Barça. Aquell mateix 1970, Planelles es va convertir en el jugador més jove que ha debutat i ha marcat un gol amb l'equip blanc, abans de Raúl, en la Copa de Europa, contra l'Olympiakos de Nicòsia. I el 1971 va endossar un trio de gols, un hat-trick que en diríem ara, a l'Hibernians FC de Malta, en la Recopa. Però Planelles sempre va ser vist com un suplent al vestidor blanc. El joc d'un futbolista tan tècnic com Planelles, còmode de mitja punta o de davanter, va créixer i es va desenvolupar en l'equip albinegre, amb la col·laboració d'un grup de bons futbolistes. Jugadors de mèrit com Tonín, com Cayuela, com Clares, com Leandro, com Félix, o com Del Bosque, ja en Primera, van ser fonamentals per a fer brillar el joc del borrianenc. Planelles va ser el líder del Castelló i un ídol per a l'afició albinegra.

Aquella temporada memorable del 1971-1972 va fer possible el retorn del club a la Primera Divisió, després de 25 anys d'absència. Cada efemèride necessita emocions compartides, un cant col·lectiu, i curiosament el Castelló no tenia cap registre sonor de l'himne del club. El Pam pam orellut s'havia compost durant la presidència de Juan Bautista Traver Tomàs, en la temporada 1940-41 quan es va aconseguir el campionat de la Segona Divisió i el primer ascens a Primera. En 1972, el singular locutor Txenxo, Crescencio López Del Pozo, que era dipositari de la partitura original d’aquella obra, va convéncer Paco Vicent, Quiquet de Castàlia, per iniciar les gestions per a enregistrar l’himne del Castelló en cinta magnetofònica. L’himne albinegre té doble paternitat, la música és del mestre Eduardo Bosch, que va ser subdirector de la Banda Municipal de Castelló, i la lletra en castellà és de Vicente Andrés. Es tracta de dos quartets de versos de vuit síl·labes els versos parells i de nou els senars.

El Pam pam orellut mai no s’havia enregistrat amb instruments i veus. N'existia només una versió gravada pel dolçainer José Maria Illescas i el tabaleter Vicent Bacas, Xamberga, que Txenxo va utilitzar molts anys per ambientar les retransmissions dels partits a Ràdio Castelló. Als diumenges de la dècada dels quaranta, justament quan es va compondre l’himne, no era estrany sentir-lo interpretat, als intermedis de les representacions escèniques, per l’orquestra del Teatre Principal, dirigida per Josep Garcia o pel mateix autor de la música, Eduardo Bosch, per celebrar amb goig alguna victòria del Castelló.

Però per a fer un registre sonor calien veus i músics. La murga típica Fadrell Camp, creada a l’abril del 1972 pel músic Josep Gargori Vicent -com a director-, per Miquel Soler, subdirector, i pel mateix Francesc Vicent, Quiquet de Castàlia, va fer possible aquell registre. La murga es va plantejar com una recuperació d'una tradició de l'antiga festa de Carnestoltes, que llavors no se celebrava per prohibició governativa. Des del programa Castelloneries, que dirigia Quiquet de Castàlia a Ràdio Castelló, es van promoure i difondre les activitats del grup de cant i animació que pretenia ressuscitar la tradició de les cançonetes d'actualitat, amb un punt de crítica. Les teles coloristes per a la vestimenta de les bruses i pantalons dels murguers van ser proporcionades pel senyors Bernat i Grangel, de Tejidos el Metro (carrer Colon, 45), i el barret canotier va ser subvencionat per la Cafeteria Virgínia, de la Porta del Sol. El grup va fer com una mena de primera prova en públic, pels carrers de Castelló, el darrer dissabte de maig del 1972, participant en les tradicionals serenates de ronda, vora el domicili d’amigues i esposes.

Portant com a estendard la senyera de Castelló, la murga Fadrell Camp va formar part del sector costumista de la processó del Corpus Christi, l'1 de juny del 1972, entre els grups tradicionals (cavallets, nanos, arets, i gegants). Les lletres humorístiques i les cançons de la murga -creades per Marçal Vicent, Josep Gargori i Joanet Algueró- van ser mal vistes llavors per les autoritats del règim polític i per un sector de gent. Una extensa carta al director, publicada al diari Mediterráneo, va comparar «tan deplorable espectáculo» amb «la mesnada de ebrios escoceses que días antes habían dejado huellas en Barcelona». L'autor de l'escrit es referia als incidents produïts en la final de la Recopa d'Europa del 1972, que es va jugar al Nou Camp. El Glasgow Rangers va aconseguir el seu primer títol europeu després de derrotar a la final el Dinamo de Moscou, el primer equip soviètic que arribava a una final continental. Els incidents protagonitzats pels seguidors escocesos durant el partit (amb diverses invasions de camp) i després (invasió final i incidents a les graderies, a l'exterior de l'estadi i a la ciutat) van restar protagonisme a la final. El Dinamo va demanar la repetició del partit i al final es va decidir que l'equip escocés conservara el títol, però el Rangers va rebre com a càstig no participar en la següent edició de la Recopa. Cal dir que l’autor de l’article també va reconèixer -«por desgracia»- una general opinió positiva: «el paso de la Murga era celebrado jocosamente». Entre unes altres consideracions, l’indignat ciutadà Fernando Salvador demanava, a l’estil polític de la dictadura franquista, que les autoritats «pongan veto a las actuaciones de la desdichada Murga, improcedentes e inadecuadas».

El director del grup, Josep Gargori, va respondre amb una altra carta del director, «¡Sí a la Murga!», publicada al Mediterráneo de l’endemà. La rèplica reincidia en la referència a la tradició i emprava un to irònic contra les opinions del veí que es permetia pontificar: «Verdaderamente, no sospechábamos que, al resucitar una vieja costumbre popular –nacida de lo más íntimo del pueblo castellonero– íbamos a merecer, por parte de nadie, tal granizada de despreciativos salivazos, [...] pronosticando sobre nuestros frágiles sombreros de paja “murgueros” el torrente apocalíptico de todos los rayos del averno».

Aquell singular col·lectiu va ser protagonista d'un acte important per a la trajectòria del Castelló en l'any 1972, quan es complien les noces d'or de la fundació del club. El dilluns 29 de maig del 1972, quan l'equip albinegre encara estava lluitant per pujar a Primera Divisió, els membres de la murga Fadrell Camp van enregistrar per primera vegada, als estudis de Ràdio Castelló, l’himne del Club Esportiu Castelló, Pam pam orellut. Aquella gravació es va realitzar al principi de la setmana de l'últim partit d'aquella lliga 1971-72, celebrat el dijous 1 de juny, festa del Corpus Christi, que va acabar amb el triomf de l'equip albinegre a Castàlia per 2 a 0 enfront del Mallorca.

Emilio Pérez González, director de Ràdio Castelló, va cedir els estudis de l’emissora, llavors integrats en l'edifici del Teatre Principal, al carrer de Moyano, 1, a les esquenes el Teatre Principal, perquè els cantants i els instrumentistes pogueren assajar a les nits. Després de diverses sessions preparatòries, les veus del cor masculí de la Murga típica Fadrell Camp i alguns músics de la Banda de la Creu Roja, sota la direcció de Josep Gargori Vicent, autor també de l'adaptació musical, van fer l’enregistrament definitiu. La versió per a solista i grup instrumental va ser interpretada pel baríton Miquel Soler i Barberà, gran aficionat albinegre. Encara se’n va enregistrar una tercera versió, purament instrumental, només amb la banda, formada per Joan i Vicent Bayarri als saxofons alts, Vicent Sos al saxofon tenor, Francesc Orts i Vicent Vaquer a les trompetes, Samuel Aragón al trombó, Joan Sàbat al piano i Miquel Ibáñez Alicart al contrabaix. El treball va ser realitzat pel tècnic Manuel Bueso.

I a la vesprada d'aquell dia d'estrena oficial de la murga Fadrell Camp al Corpus es va jugar el partit transcendental. La tensió d'aquella jornada explica les errades del davanter Leandro, que va fallar al primer temps dues ocasions claríssimes de gol. Aquelles opcions van ser fruit del joc constructiu del Castelló, enfront d'un Mallorca defensiu que només esperava aprofitar algun contraatac. En la segona part van arribar les joies. Cal destacar la qualitat tècnica de la jugada, realment magistral, del primer gol. Al minut 12 es va produir una falta que va ser llançada, lluny de l'àrea contrària, des del mig del camp, per Cela, amb un xut de mitja paràbola perfecta, mentre la defensa mallorquina es quedava immòbil, i Planelles, amb un increïble salt, rematava de cap al fons de la porteria de Vallespir. El públic, emocionat, com en una apoteosi, va envair el camp per abraçar Planelles. El jugador de Borriana ha explicat que va dir a l'entrenador Müller que marcaria de cap, perquè el divendres anterior li havien tret l'ungla del peu dret i no podia xutar.

El segon gol va arribar al minut 22, de córner, obra de Tonín, i també va ser una demostració de l'habilitat i força del colp de pilota del jugador almassorí, que el porter del Mallorca no va saber controlar. I el públic va tornar a envair la gespa de Castàlia, en estat de deliri. Van ser dos gols que  van produir una emoció fora de sèrie, i que demostraven dues grans virtuts albinegres, la qualitat tècnica i la intensitat. El Castelló va acabar subcampió de la Segona Divisió i va aconseguir l'ascens a Primera.

En el registre sonor del Pam pam orellut només hi va haver un gran entusiasme. Ningú no va cobrar res per aquella entranyable iniciativa. Aquell esforç planificat per Txenxo i per Quiquet de Castàlia tampoc no va ser ajudat ni agraït mai per la junta directiva presidida per Emilio Fabregat, ni per ningú. Però el silenci sepulcral i el meninfotisme no van ser obstacles per a l’èxit de la difusió immediata, a les ones radiofòniques i al mateix Estadi Castàlia, d’aquella petita gran obra. La iniciativa va fer possible que el Club Esportiu Castelló, en el seu retorn a Primera Divisió, després de 25 anys, disposara de música pròpia i reproduïble constantment, i fins ara mateix.

A més, la murga Fadrell Camp va popularitzar cançons com El del bombo mos festege, Els veïns d’esta parròquia, Està en la Porta del Sol, Mi carro (versió castellonenca de la cançó de Manolo Escobar), Si no vols pols fuig de l’era, Què és lo que passe? (on es cantaven coses com ara: «Si les festes són per al poble, el poble només són quatre») i l’himne del Centre Excursionista de Castelló. Per acompanyar aquestes cançons, interpretades coralment, s’empraven instruments com el bombo, els platerets de llanda i les flautes de canya o plàstic.

Des de la Junta Central de Festes de Castelló es va «oblidar» la invitació a la murga Fadrell Camp per a participar en la desfilada final de la Magdalena dels anys 1973 i 1974. Sense suport oficial, sonada va ser la presència de la murga en la desfilada de la Magdalena del 1973, amb alguns dels seus membres amb bicicleta i cantant «És la cançó de la Junta Central», al so de la melodia de la marxa fúnebre de Chopin. La darrera actuació a Castelló d’aquesta murga es va celebrar la nit del 27 de juny del 1974, en les festes de Sant Pere del Grau, al pati del col∙legi Elcano. Allí va oferir les seues cançons després d’una representació de sainet. Va ser un acte presidit per Pilar Gómez Bellés, reina de les festes de Sant Pere, i la seua cort d’honor.

En una època de règim polític dictatorial, les propostes satíriques i crítiques, per exemple contra els despropòsits urbanístics o contra alguna autoritat, s’expressaven públicament amb dificultats de diversa mena. El mateix Francesc Vicent va escriure el 1990 un article de balanç sobre la murga: «No va ser fàcil, doncs, la vida del grup al qual, quasi subtilment, els mitjans oficials addictes al poder que dominava tot l’aparell localista tancaven sistemàticament les portes». Per desgràcia, el reconeixement del Club Esportiu Castelló a la murga Fadrell Camp tampoc no va arribar mai.