Cap al centenari albinegre (1922-2022) IV. Manuel Carceller.

 

El trienni de plata (2): Clares, Planelles i Causanilles en el Castelló del 1972-73.

Manuel Carceller

Després de fer camí a les difícils categories secundàries, va caldre esperar 25 anys perquè el Castelló, l'entranyable Club Deportivo Castellón, tornara al màxim nivell de la lliga. L'1 de juny de 1972 es va produir aquell ascens a Primera Divisió, en un any en què es commemoraven les noces d’or del club, cinquanta anys de passió, de suors i de llàgrimes. Sens dubte aquella temporada 1972-73 va ser la millor de la història del club de la Plana, i és la pedra angular que encara en fonamenta el prestigi històric.

Va ser llavors quan a l'equip de Babiloni, Cela, Clares, Ferrer, Leandro, Tonín i Planelles, entre altres, van arribar el castellonenc Paco Causanilles i el salmantí Vicente Del Bosque, procedents del Còrdova, i dos jugadors cedits pel Reial Madrid, el manresà Ferran Ortuño i el porter càntabre Pedro Corral. Un que ja coneixia el Castelló era Del Bosque, perquè ja hi havia jugat com a cedit a Segona, en la temporada 1970-71.

Els inicis no van ser un camí planer. El Castelló va perdre a Castàlia contra el Madrid, per 2 a 3, en el primer partit d'aquella lliga. Després de dubtes sobre el joc de l'equip i de mals resultats, el 4 de novembre va arribar la victòria a Las Palmas, amb un gol d'Ortuño. Però a la fi de la primera volta, l'equip castellonenc només estava amb dos punts per damunt de la zona de descens a Segona. La majoria de la gent pensava que aconseguir la salvació en la lliga seria un miracle. I el miracle es va fer realitat. A partir de gener del 1973 el Castelló va aconseguir 8 victòries, va marcar 30 gols i només va perdre 5 partits. També hi va haver golejades. L'11 de febrer el Castelló va guanyar 3 a 0 a la Reial Societat,  el 4 de març el resultat va ser de 5 a 1 enfront del Celta, i el 8 d'abril es va produir una victòria memorable per 4 a 0 sobre el Futbol Club Barcelona, el Barça de la temporada anterior al fitxatge de Johan Cruyff. En aquell partit van marcar un gol Clares i Tonín, i Planelles en va fer dos. Aquella segona volta va ser un espectacle. El Castelló va anar superant posicions i va acabar cinqué en la lliga, el segon millor lloc de la història (va ser quart en la temporada 1942-43). L'equip castellonenc va quedar també a la vora de poder jugar en competició europea, perquè el Madrid era el quart classificat, i ocupava la darrera posició amb dret a disputar la UEFA.

Quines van ser les claus d'aquell fenomen futbolístic? El porter Corral va ser titular en tots els partits de la segona fase, excepte en el jugat al Bernabeu contra el Madrid. L'equip controlava molt bé la pilota i els mitges puntes del Castelló tenien també gol. En aquella lliga 1972-73 Planelles va fer 7 gols, Tonín i Del Bosque 5 cadascun i el migcampista badaloní Jordi Cayuela, que havia jugat a l'Anderlecht belga i al València CF, va marcar 4 gols. Del Bosque dominava el centre del camp, era un d'aquells jugadors que sempre estan concentrats. Tant ell com els defenses Manuel Figueirido, del Port de Sagunt, els castellonencs Jesús Babiloni i Josep Ferrer o el bilbaí Rafael Echarri sabien anticipar-se als atacants rivals. I en la davantera, Manolo Clares, format en el planter de l'Atlético de Madrid, va créixer en el futbol albinegre i aquella temporada va marcar 12 gols. A més el Castelló comptava amb la tècnica de Juan Bautista Planelles, un mitjapunta o interior que a més podia jugar de davanter i fer gols de cap. El miracle del Castelló va ser combinar un equip de jugadors de casa, amb alguns veterans i joves promeses.

                             Planelles, Tonín i Del Bosque

Però, com és ben conegut, aquella temporada va tindre uns episodis d'entusiasme col·lectiu en els partits de Copa. Després d'eliminar, a doble partit, el Valladolid, per un total de 5 gols a 1, va arribar l'enfrontament amb el València, el 27 de maig del 1973. Aquell mateix més, en lliga, el Castelló havia perdut contra el València a Castàlia per 1 a 3; i en la primera volta, el 12 de desembre del 1972, el Castelló havia eixit golejat de Mestalla per 4 a 2. El partit de Copa a Castàlia va acabar amb empat a zero. En la tornada, no ens enganyem, al Castelló hi havia molt poca fe d'aconseguir un resultat positiu. El València de Claramunt, Adorno i Valdez, entrenat per Di Stefano era un gran equip.

El 2 de juny del 1973, un any i un dia després de la jornada de l'ascens del Castelló a Primera, era la data del partit de tornada de Copa al camp de Mestalla. I aquell dia, en la meua opinió, es va produir un dels moments més memorables de la història albinegra. El Castelló va fer un gran treball defensiu, i als 20 minuts de la segona part Miguel Planas va ser substituït pel migcampista castellonenc Paco Causanilles Puchol. Després d'un període de pluja, al minut 85 Cayuela va rellevar Planelles, i els 90 minuts van concloure amb empat a 0. El partit va tindre un epíleg, i al minut 2 de la segona part de la pròrroga Cayuela va passar el baló a Causanilles, que va fer una arrancada amb la pilota, va entrar en l'àrea valencianista i va xutar fort i lluny del porter. Va fer un gol històric, era el gol que premiava la fe i l'esforç del jugador de casa, de la figura imprevista. Aquell gol de Causanilles, l'únic que va fer en la Copa, representa per als albinegres una cosa semblant al gol de Zarra contra Anglaterra o al gol d'Iniesta contra el Chelsea en la Champions. Sense aquell gol de Causanilles contra el València CF, el Castelló mai no hauria tingut l'ànim del desplegament futbolístic que es va viure en les següents eliminatòries de la Copa. Causanilles representa la grandesa dels humils, Causanilles serà sempre un símbol de l'esforçada trajectòria albinegra.

                          Paco Causanilles  

I l'eufòria es va desbordar. Els quarts de final contra el Betis van acabar amb un 4 a 2 a favor del Castelló. I van arribar aleshores les semifinals, els partits contra l'Sporting de Gijon de Quini, Valdés i Churruca. En la meua opinió aquells dos enfrontaments, el del 16 de juny a Castàlia i el del 23 de juny al Molinón, van ser els dos partits més gloriosos de la història albinegra. Jugant a casa, Planelles, pletòric de confiança, va marcar els dos gols de la victòria. Però faltava el més difícil, superar el darrer obstacle abans de la final.

El Molinón va viure la major entrada de tot l'any 1973. L'interés del públic local era màxim. El Castelló va jugar amb una ordenada tàctica defensiva, controlant el centre del camp i amb fulgurants contracolps. Aquell va ser un dels millors partits de Del Bosque com a albinegre, sempre atent tallant el baló contrari i precís en les passades. Al minut 15 de la segona part Tonín va llançar una falta que el porter Castro va rebutjar malament, i Planelles va xutar amb el peu esquerre. Era el gol de la victòria. El locutor Txenxo, de Ràdio Castelló, que estava fent la retransmissió del partit, va començar a llançar crits apassionats: «Gol, gol, gol, gol de Planelles, señoras y señores, el Castellón acaba de hacer la gesta de marcar un gol que puede ser histórico...». Uns aficionats de l'Sporting, que estaven davant mateix del locutor, es van alçar indignats, afectats en el sentiment, i es van apropar a Txenxo amb ganes de pegar-li. A la fi es va calmar la fúria, però l'alegria era profunda. El Castelló jugaria la final de la Copa, contra l'Atlètic de Bilbao.