La Normal i els records.

Quan era més jove vaig viatjar al Marroc. Estudiava al Sequiol, vull dir, a la Normal, la antiga escola de Magisteri de Castelló. Arran d´un missatge sorpresa del aleshores company d´estudis Juan Navarro Petot, escriuré quatre coses d´aquells dies de joventut, d´aquella reduïda i unida classe que va anar a Àfrica com a fi de carrera. Només tinc estes dues fotos, no vam fer orla, em sembla que records en tinc més, en quantitat i qualitat.  

COMPANYS:

Ens sentavem en forma de U, molt purista i pedagògic, i el meu grupet al fons estava integrat pel col.lega Luís, Toño apagant els cigarros que encenien Amparo i Inma, les de Mosqueruela, Paco Pepe (Xilxes, faré com el Marca però en lloc de l´edat posaré procedència) i la seua guitarra: sempre acabàven les reunions per fer treballs a casa Quique Sanz a la golfa o habitació d´estudi amb gal.letetes, Juve i Camps, entonant cançons d´Aute, Serrat, Sabina... inclús espiritisme vam intentar fer en una ocasió, per a despitrale de Luís i jo, qui vam ser expulsats per l´amfitrió perquè els esperits no acodien amb la conya.

Haguerem tingut que patentar un joc de taula que ens vam fabricar, la Volta Ciclista, barreja entre oca i parxís. Les èpiques carreres tenien lloc al bar Sequiol, on acudíem sovint. Allí vam veure i viure amb gran joia la designació de Barcelona com a sede olímpica...

El nomenat Juan i Pascualet (Vila-real) i els vallers José Luís Caso i Pansolo (recordeu la història: sólo pan...) els almassorins José Borillo i Larry Alberto participaren amb estes carreres de taula, així com en els campionats de handbol, bàsquet organitzats pels compatriotes de curs superior Javier Navarro, Manolo Roca, Pepe Beltrán, Esteban... recorde la final de bàsquet, quasi guanyem als Iñigo Laría, Tono, l´amic Javier... jo estava inflamable (em deien Epi) i una decisió tàctica de l´atlètic Senén va contribuir a l´anecdòtica derrota... ho passavem be... no tan divertit quan l´esguinç gloriòs al intentar taponar inútilment a Barret Javier... buf ! Audie Quique (Tena, de Torreblanca) ha acabat per ser entrenador, ha,ha.

Cal recordar els sopars organitzats per Chelo, on xalavem d´allò més, especialment Tere Nebot acompanyada per Jovi. Tere va morir, sempre la recordaré amb la seua alegria, consells... la vaig continuar veient i tractant a l´escola, el seu fill major és del curs de la meua. Sempre fent gal.la del seu bon humor, fins el final. Una lluitadora. 

També va surtir un matrimoni ! Els castellonencs de pro Maribel i Luís es van casar i Tere Rodrigo ho va fer amb el meu amic Javier, d´un curs menys. Maria José de Vilafranca, Alex, Silvia (Borriana), Ricardo, amb un halo de misteri... igual que el gallec Germán. 
Antonio, Chimi... altra Amparo (Pérez) altra Inma (Monfort) d´Albocàsser... Nati d´Almenara, Lola Vicente de Sant Joan de Moró, les dues Cristines amb l´accent característic gironí i de Benicarló. Venim del nord, venim del sud, com la cançó de Lluís Llach.

   
 
    

PROFESSORS:

L´històric Gran Home José Sánchez Adell, l´artista Madre de Mayo, el matemàtic Manolo Altava, la pedagoga de veu suau sra. Vicenta Altava, les llingüistes Consol Aguilar i Isabel Ríos, el literari José Luís Aguirre (el de l´institut), Pepe Portolés (després preparador físic del Real Madrid amb Benito Floro), el melòman Jordi, Manolo Rosas... qui ens va pegar la vara amb la Prehistòria (alguna influència s´ha notat) fins traure-li una cançó i tot... 

José Vicente Portolés

Manolo Rosas, a l´esquerra, en la presentació d´un llibre seu sobre el centenari de l´Escola de Magisteri. (foto aportada per Juan Navarro)

Escoltant el discurs de Manuel Rosas, a banda del senyor de primera fila dormitant, a la tercera... el GRAN HOME SANCHEZ ADELL !

A la quarta fila al fons altre descobriment, DIEGO LOPEZ OLIVARES, ens donava Geografia. Davant d´ell a l´alçada del Gran Home, Maria Jesús d´ Educació Física, no recorde si era de Magisteri o de l´institut...(foto sucosa aportada per Juan Navarro)

ANÈCDOTES MIL:

Quan el meu grupet es va perdre a Marrakech... Inma, Amparo, Toño, Quique, Chelo crec recordar i el menda seguint a un jovenet per tornar a casa... quin cague ! Encara hi ha qui va ser més valent...

El bou solt a Xixes-city ... nosaltres pel carrer i de sobte un bou en l´ontananza...  no deieu que els bous eren a les x ? collons ! vam còrrer a amagar-nos a l´Ajuntament. (memòria diu) Quin esglai !

L´Aguirre en eleccions del Centre fent recompte destaca el sentit de l´humor d´un votant catxondo qui s´havia decantat per S.M. el Rei. Quina sorpresa ! Imagineu la identitat de l´anònim elector.

Il.lustre visita de Francesc (company d´institut); entra a classe de Llengua d´Isabel Ríos preguntant fins i tot per l´eusquera... quina bogeria !

Acampada sorpresa a Mosqueruela i les autòctones no estaven...

Quan eixíem al pati a classe d´Educació Física i sobretot si jugavem a futbol o bàsquet recordava amb els més albinegres, Luís i el grauer Toño, que allí mateix on xafavem havia estat el viejo campo del Sequiol...

Molts salaven al Gran Home, però jo disfrutava escoltant històries castellonenques de l´Edat Mitjana. Este fet em va fer tindre mala classificació a la Volta Ciclista...

Ens vam apuntar al cor per pujar nota en Música més que per inquietuts artístiques. Quina vergonya a la prova ! tenor ? baix ? ... al remat tenor canviat de banda...

  

Alguns van acabar exercint el Magisteri, altres no, la majoria. No obstant això, formavem un grup de gent sana, molt humana (eixa era la nostra especialitat, Humanes) Tots van deixar petjada, uns més que altres com és lògic, la prova esta sèrie de records que no cessa. També dir, malgrat tot lo narrat, que estudiàvem una miqueta... 

Acabe demanant perdó pels oblits, així com ajuda per recuperar noms i la memòria històrica estudiantil als virtuals visitants d´este bloc pertanyents a la Normal. 

GAUDEAMUS IGITUUUUUR !

Ale, ja podeu fer referència a lo jóvene q estábamo, a l´estil arquitectònic musulmà amb mocàrabs, geometries... a la meua samarreta, al meu pel...

Entrada dedicada a Teresa Nebot, amb tot l´afecte.