Sota una calor sofocant he substituït el soroll dels acúfens per la cridòria dels cicadidae, cigales o xixarres i he visitat el paratge pairal de l´ermitori de la Magdalena, així com el Castell Vell, bressol àrab de Castelló i els seus voltants.
Poca gent: uns patidors restauradors reconstruint les muralles del Castell (aquestes sí, que són extramurs), un vianant sense via ni festa, una parella i la filla proveïda amb càmera fotogràfica intentant que un esquirol passara a la posteritat i servidor deambulant entre olor de pins, història i poesia fent inevitables associacions mentals.
Artolianes. Serà pel Pregó, serà per les piteres, serà per arbres i ex-libris, jo que sé... però he recordat el que Enric Nomdedeu ha denunciat fa poc al seu blog:
Casa de Cultura. Una
sala on hi ha plens de molsa, podrint-se, centenars d’exemplars dels
tres primers volums de l’obra completa de Bernat Artola publicada per
l’ajuntament.
En fi, peguem una visteta:
Este arbre vora la carretera sembla l´ex-libris del poeta Bernat Artola: Damunt de la mort, la vida.
ARBRE
Si a la terra tens l'arrel
i la saba és com la sang
bé comprendràs que del fang
pots, tecte, pujar al Cel.
(Serà recte, no ?)
(...) Ai, qui pogués com tu, pitera
viure un somni denonat,
expectador a la mitgera
decorativa del passat (...)
SORDERA (Lledons)
El repic de les campanes
sol enutjar a un cabut.
Com està sord, tindrà ganes
de presumir... d´orellut !
Aquest poema ja el vaig posar fa quatre anys
Aleshores encara no tenia el repic de campanes, ni pèrdua auditiva ni la molesta hiperacúsia... sembla una maledicció... no tindre el pack, sinò el poema d´Artola.
Per cert, en lloc d´esquirol he vist un gatet negre...
