Cap al centenari albinegre (1922-2022) II. Manuel Carceller.

C.E. Castelló, ascens a 1º divisió, 2 maig 1941, contra Real Zaragoza en Chamartín, 3 a 2. Pérez, Santolaria, Selma, Medrano, Martínez, Antolí, Arnau, Hernández, Basilio, Safont, Pizà.

II. El futbolista Basílio i el sexenni d'or del Castelló (1941-1947) 

Manuel Carceller

El llenguatge ampul·lós i metafòric del locutor Txenxo, de Crescencio López Del Pozo, de Ràdio Castelló, va ser des dels anys 40 el referent de la narrativa albinegra. Txenxo, un militar logronyés de naixença que havia arribat a Castelló amb la tropa "nacional", va esdevenir la banda sonora de la passió per l'anomenat oficialment en castellà com Club Deportivo Castellón.

Basilio Nieto havia debutat en el primer equip del València CF l'any 1935. Després de la guerra es va reintegrar a l'equip de la capital del Túria, on va jugar en la temporada 1939-1940, i llavors va arribar a Castelló, per acomplir el servei militar. Al juliol del 1940, el directiu Federico Varella va acudir al paratge del Pinar perquè li signara uns documents Vicent Pizà, un altre davanter nascut a València ja fitxat pel club albinegre, que estava aquell dia allí fent la instrucció com a soldat. I va ser justament aquest davanter natural de València el qui va proposar Basilio Nieto d'integrar-se al Castelló. De manera ràpida i en un moviment paral·lel entre el Castelló i el València, el davanter albinegre Lahuerta se'n va anar a l'equip de Mestalla, i la baixa al Sequiol va ser coberta per Basilio. La nova figura va debutar l'1 de setembre del 1940, en un amistós contra el Gimnàstic de Tarragona, en què el Castelló va guanyar per 6 a 2. 

                                                         Basilio Nieto

Aquell Castelló va ascendir de Segona a Primera Divisió, i en la temporada 1941-1942 va començar un sexenni d'or, amb les millors classificacions de la seua història (4t. de 14 equips en 1942-1943, i 5è en 1943-1944). Cada partit al terreny de joc del Sequiol era una aventura amb final sorpresa. En l'antic camp, al febrer del 1943, el Castelló va véncer per primera vegada el Reial Madrid, per 3 a 0. I en l'extraordinària campanya del 1943-1944 el Castelló no sols va repetir la gesta de guanyar novament el Madrid, amb resultat de 2 a 1, sinó que va véncer el Barça, també al santuari blanc-i-negre del Sequiol, per 3 gols a 0.

Aquells moments lluminosos van donar alé al projecte de l'Estadi Castàlia, inaugurat el 4 de novembre del 1945, sota l'impuls de José Andino Núñez, un falangista castellà que va ser el governador civil més poderós i amenaçador que va passar per la província del nord valencià. En aquelles primeres sis campanyes seguides en Primera Divisió, el Castelló, que jugava al Sequiol, era un equip amb figures quasi mítiques. Antoni Pérez, de Nules, i Ramon Nebot, de Vila-real, eren porters de casa, sobris i segurs. Els centrals Bernabé Sáez, de València, el gironí Joan Baiges, per la dreta; i el barceloní Enric Martínez o el murcià Juan Melenchon, per l'esquerra, lluitaven al camp com atletes de fons, concentrats a fer marcatges potents i fer rebuigs llargs al baló. Al centre l'equip tenia com a mig dret Nicolau Santacatalina, del Port de Sagunt, acompanyat per Francesc Guillén o bé Francesc Selma al centre, i Antoni Santolària, de Ribesalbes, per l'esquerra. El rostre de Guillén, darrer defensa i primer migcampista, que jugava amb mocador al cap per dissimular el rostre desfigurat per un accident ferroviari, representa potser un símbol d'aquell equip ple d'empenta.

C.E. Castelló, temp. 42-43. Victòria contra el València per 1 a 2 a Mestalla, gols de Basilio. (14 març 43) Santacatalina, Melenchón, Guillén, Santolaria, Baiges, Pérez, Ruano, Hernández, Basilio, Elzo, Andrade.

D'acord amb el futbol de l'època, es jugava d'acord amb una formació piramidal en 2-3-5, on el jugador número 7 era el davanter que jugava al centre d'un atac, on actuava com un orquestrador del joc. Per això l'autèntica lluminària d'aquell Castelló la constituïa la formació en punta de quatre futbolistes valencians i el "cosí germà" català, anomenats de dreta a esquerra, Arnau, Hernández, Basilio, Safont, de Manresa, i Pizà. A la dreta es combinava l'impressionant control de l'interior dret Arnau, anomenat pel públic com «la gelaora», amb la força d'Hernández, i a l'esquerra la brega de Safont contrastava amb la rapidesa de Pizà, expert a colar-se entre els defenses contraris. Tots aquells eren hòmens lleugers, Arnau, Hernández i Pizà eren quasi pesos ploma, mentre que Safont podíem considerar-lo com un poc més fort. Entre les dues parelles d'interiors i extrems, Basilio era aquell davanter centre novedós, participatiu, que corria cap als flancs, sabia retenir el baló i arrossegar els marcadors, i deixar buida l'àrea contrària, per la qual corrien més lliures els extrems Arnau i Pizà. A més Basi marcava gols, 20 en va fer en aquella temporada 1940-41 de l'ascens, però Arnau i Pizà en van marcar una dotzena, moltes vegades aprofitant passades del davanter centre, que tenia la funció de ser l'eix principal de tot l'atac. Part del públic del Sequiol, sorprés i impacient quan veien Basilio desplaçar-se cap a una banda, abandonant el seu teòric lloc al centre de l'àrea rival, cridaven: «Té por!» Però aviat es va transfigurar en un ídol albinegre. 

Aquell tipus de futbol va passar a la història, i la immensa majoria de les figures d'aquell mític Castelló de la dècada dels quaranta van acabar jugant en el València CF: el porter Toni Pérez va ser traspassat a l'Atlético Aviación, de Madrid, i va acabar en el València al juliol del 1947; Sáez en la temporada 1945-46; Santacatalina, traspassat del Barça al Castelló, va acabar al València del 1947-48, després de passar pel Sabadell; l'àgil interior Vicent Hernández i el davanter canari Castor Elzo van arribar a Mestalla en la temporada 1943-44. Curiosament, podem destacar dos casos rellevants. Un d'aquells futbolistes albinegres que era natural de València, Vicent Pizà Uxó, únicament va jugar en el Castelló d'aquell període dels anys quaranta en Primera Divisió, i Melenchon va ser traspassat del València per a reforçar el Castelló de l'ascens, i al club de la Plana es va quedar fins a acabar el seu periple futbolístic, en la temporada 1944-45.

El cas del singular Basilio Nieto va ser una altra història. El Barcelona, sempre en tan bones relacions amb el Castelló, va aconseguir el traspàs de Basi, per la xifra rècord de tres-centes mil pessetes, per a jugar com a blaugrana en el període 1944-45. El fitxatge de Basilio pel Barcelona va ser paral·lel a la contractació del famós exjugador Josep Samitier com a entrenador, nomenament acceptat ara pel règim franquista després d'haver sigut marginat de l'esport durant anys, per les seues simpaties republicanes. Després d'un parèntesi de 16 anys, la temporada 1944-1945 el Barça va aconseguir el seu segon campionat de Lliga, amb un estil de joc defensiu i organitzat, a diferència del joc anàrquic que practicaven gairebé tots els equips de la Lliga espanyola.

Quan Basilio va tornar a Castelló poc abans de l'inici de la següent temporada, el 2 de setembre del 1945, per a jugar al Sequiol un partit d'homenatge a Juan Melenchón, va exhibir de nou entre l'afició albinegra aquell estil que el va fer estimat. Era evident que al Barça, al costat de jugadors com ara el pichichi Mariano Martín, Cèsar Rodríguez i els germans Gonzalvo, Basi -que només havia jugat quatre partits de Lliga- era un secundari, i el cor va poder més que l'ambició. I Basilio només uns dies després, l'11 de setembre, va ser repescat del poderós Barça, que va presentar una denúncia per aquell contracte exprés. La Lliga es va iniciar el 23 de setembre del 1945 i el Barcelona hi va quedar en segon lloc, darrere del Sevilla. El 14 d'abril del 1946 la directiva del Castelló va informar que Basilio tornava a ser legalment jugador albinegre, gracies a «l'ajuda», més bé pura pressió política, del governador civil i cap provincial del Movimiento, José Andino. Llavors l'equip barcelonista estava presidit pel coronel José Vendrell, un militar designat a dit per la Delegación Nacional de Deportes, que depenia de la Secretaria General del Movimiento.

Quan el Club Esportiu Castelló va acabar aquell primer periple en Primera, en la temporada 1946-1947, Basilio al juliol del 1947 va ser traspassat a l'Espanyol, i a la temporada següent al Sabadell, on va concloure la seua etapa futbolística de joventut. Basilio tornaria fugaçment al Castelló, per a jugar en uns partits de Copa, cedit per l'Espanyol, i com a entrenador als anys setanta. Basi va ser un altre valencià d'origen que es va aveïnar a Catalunya, i fins i tot va acabar jugant un partit amb la selecció catalana.

Com diria el periodista Txenxo, el Castelló ha sigut un exemple del futbol com a vivència extraordinària, per increïble o per dolorosa, on l'afició ha estimulat la imaginació sobre les coses vistes o imaginades. Aquell conjunt que va ser capaç de guanyar el Reial Madrid al Sequiol, dues vegades seguides, es va anar desmantellant. Aquella història de decadència representa l'altra cara de l'esport, la del futbol com a negoci. La fi d'aquell període no va ser simplement una servitud de club modest, era el final d'una etapa de la vida de l'afició.

 El periodista Txenxo, al centre, radiant un partit.