"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



diumenge, 20 de setembre del 2015

Polícroma Extremadura. I



























Otras entradas viajeras las he abordado basándome en paisajes, animales, curiosidades... les meues dèries que decimos en mi lengua madre. Esta intentaré hacerlo con los colores.

La iniciaremos con el ROJO Y BLANCO, como acabamos el anterior post futbolero:

Ante todo el sabroso jamonsito ibérico de bellota.


Con el no encontrado escudo del Athletic de Bilbao en la ascensión a la torre de la iglesia de Santa María la Mayor de Trujillo, el gamberro restaurador sr. Servén plasmó su pasión rojiblanca hacia los leones de San Mamés en un capitel.


Como la decoración con sus formas geométricas de la Plaza Alta de Badajoz, bajo la torre de Espantaperros y la imponente muralla de la Alcazaba.

BLANCO:

Como las casas de numerosas poblaciones, como la bandera templaria de la torre Sangrienta de Jerez de los Caballeros, con ribete negro y cruz en medio (nada que ver con el C.D. Castellón), como cigüeñas que anidan en libertad y con alevosía donde les place, en torres, campanarios o espadañas.

ROJO:

Como la sangre de los gladiadores y fieras en el anfiteatro romano emeritense. Leones, leyendas omnipresentes, con espadas e historias en Jerez de los Caballeros (mención a guía de Tour Jerez) y el culo, así se conoce portal callejero con arco ojival:


ROJA Y SECA como la sangre taurina en el albero de Almendralejo e instrumentos de tortura arrumbados tras la barrera, a la vera de unas bodegas enterradas bajo el graderío, en el que la inmundicia había sustituido al morbo tras el festejo:


 


























ROJA Y ARTIFICIAL la sangre teatral preparada para El cerco de Numancia ante la impertérrita escultura del emperador en el proscenio del imponente teatro de Mérida:



En futura entrada continuaremos con otros colores, resarciremos a Almendralejo con poesía, teatro y prehistoria, visitaremos otras bellas poblaciones extremeñas, verbi gratia Cáceres y conoceremos policromía lingüística de la fronteriza Olivenza así como similitudes de la portuguesa Elvas con La Plana.

Pax tecum.

diumenge, 9 d’agost del 2015

El C.D. Castellón de "maillot" blanc-i-roig i altres colors circumstancials.



























*Entrada publicada a En albinegro, per inaugurar secció de Historia Sabías Que...

http://www.enalbinegro.es/el-c-d-castellon-de-maillot-blanc-i-roig-o-grana/

Entre el C.D. Castellón fundacional amb samarreta blanca, pantaló negre i el tradicional amb samarreta albinegra, pantaló blanc va haver un periode més o menys ampli en el que es va vestir com a la imatge, pantaló negre, sí, però samarreta a franges blanques i roges. Pot semblar una anècdota d´un parell de partits, no obstant això hi ha moltes fotografies amb esta samarra sense escut, encordat al pit i els colors referits que fan pensar van ser molts més.
El nostre equip anava de blanc i per diferenciarse del València C.F. tras la polèmica del Ce De Puntos va canviar no els colors albinegres sí el model, a franges verticals més avant. Mes va existir un ínterin...
Finals de 1923: cedeixen els punts del partit (fet prou habitual a l´època) a l´equip rival, l´afició s´enfada i es decideix això. Durant un any es va fer broma sarcàsticament jugant amb les inicials del nom del Club Deportivo. 


El 4 de juny de 1924, primer enfrontament contra el potent Sevilla C.F. guanyem 1 a 0 amb maillot grana i pantaló negre, com deia la premsa de l´època. Emilio Vidal, capità del Castelló, lluïa estos colors per deferència habitual amb el rival forà.

 
Ens informa Conrado Marín, autor amb Miguel Á. Serer de En el escudo de tu historia, on per cert apareix la foto de Vidal amb samarreta roig-i-blanca. L´àrbitre, el castellonenc José Cosín. Foto: ...Y fuimos albinegros de Josety




El 7 d´octubre de 1925 arriben al club des de Barcelona sengles paquets amb els jerseis llistats blanc- i -negre (pàg 98 ...Y fuimos albinegros) i el 11 del mateix s´estrenen amb derrota 1 a 2 contra el Gimnástico de Valencia, on jugava Martínez el Salao (gran partit i autor del primer gol) Este, com sabem, mític equipier masatgista utillero, tota una vida dedicada al club, ens farà de model fonamental, amb altre tipus de samarreta fosca ja més esporàdica, potser grana o verda segurament.


Les dos primeres fotos ens van ser cedides per Rosa Cheza Martínez, neboda de Vicente Martínez (agraïment etern), altres reculls de premsa guardats per mi i les següents del llibre de Josety ...Y fuimos albinegros (ahí les voreu amb més qualitat, si escanege més el desfulle del tot), com estes dues intervencions d´altre mite, Alanga, en un Sequiol encara sense herba. Els ratllats són els nostres (que deia l´entrenador argentí...) però amb franja més grossa. (pàgina 88, 1925?)


Més imatges, Planchadell (1924?) pàgina 82 i Pinto II, Pintet (1925?) pàg.90.

A les oficines del club també hi és la foto d´encapçalament i a Pintures Falomir, on posa temporada 1924-25. A la nostra, potser el propi Salao, va escriure 1925. 


Una de les primeres imatges amb la samarreta nova blanc-i-negra fet i fet definitiva:


Per tant al capdavall es pot deduir que l´anecdòtic roig-i-blanc va ser utilitzat un bon nombre de partits, com el fosc o grana per deferència inclús abans, fins l´11 d´octubre de 1925 com és sabut i des d´un bon dia en el transcurs de 1924 ó inicis del 1925 a Castelló de la Plana prompte farà cent anys.

* Disculpeu si hi ha algun error en la recerca de dates. Està fet amb el cor albinegre, com sempre. A vegades grana o roig-i-blanc, ara ja ho sabem... en qualsevol cas...
a la memoria llega la gloria del viejo campo del Sequiol. Pam Pam Orellut !!!

MINUTS D´AFEGIT:

A més d´esta policromia albinegra ací referida el C.D. Castellón també va anar d´altre color als inicis, per l´esmentada deferència amb l´equip visitant, concretament de verd, ves a saber si per aprofitar els jerseis del precursor Cervantes F.C., tot i que este club va continuar existint com a tal. O com homenatge al color de la ciutat, el Llibre Verd... pense que la practicitat prevaldria.

El 10 de desembre de 1922 contra el Valencia F.C. vam perdre per 2 goals contra cero:

Valencia F.C. Vistiendo todos jersey blanco y pantalón negro.
C.D. Castellón. Viste el equipo de verde. 

Martínez juega como nunca lo hemos visto...
Alanga se luce así como Doménech, Rubio, Planchadell y Archilés pero... la falta de shoots de los delanteros hacen que no vaya la pelota a incrustarse en la portería de Mariano...

Y en las tribunas y como esparcidas por doquier las flores fragantes y polícromas de nuestras bellas mujeres dando al campo el más esplendoroso de los aspectos:
(...) Castellón es ya un pueblo deportista y esto nos enaltece pues deporte quiere decir vigor, fuerza, salud y civilización.

(Crònica del partit, pàgs. 50-51 ...Y fuimos albinegros)    

diumenge, 19 de juliol del 2015

El refugio

Imagen artística plaça de l´Ereta (Peter McKay)



El refugio

Esos días aconteció un hecho singular en el colegio, más bien en el barrio o Raval. Recientemente en la plaza con nombre de reina omnipotente pero que todos conocían con el diminutivo de una era agraria, había aparecido un refugio de la guerra. Previa ilustración en los respectivos hogares los niños se disponen a atacar esa novedad sin reflexionar demasiado, pertrechados con una mera linterna ante la oscuridad no se sabe cuán profunda en ninguna de sus dimensiones. Ellos y medio colegio, o quizá los más aventureros. Es un momento histórico.
Lo primero que golpea es el hedor, los años de cerrazón y excrementos más recientes hacen su efecto, mas no amilana el ánimo de los jóvenes expedicionarios. Tras un breve momento de duda, deciden seguir avanzando en el grueso del comando principal.
-        - Joder, esto no se acaba nunca y huele fatal.
-     - Calla, ahora no vamos a regresar. Luís se cree que va a descubrir algo, míralo, ha desaparecido con los de delante. Corre, que yo no veo na.
De pronto la oscuridad se hace absoluta pues la linterna que porta el mayor se apaga. Grito de pánico general interrumpido por la carcajada de la cabecera, era una broma, menos mal. Siguen adentrándose sin novedad.
Al poco vuelve a fallar la luz…
-         - ¡Va idiotas, encendedla!
-         - No se enciende, se habrá acabado la pila…
-         - Venga, no tiene gracia, ¡ que esto está muy oscuroooo !
El cuento del pastor mentiroso se había convertido en realidad como a veces suele ocurrir y cuando los ojos se acostumbraron un poco a la oscuridad comenzó una despavorida carrera de regreso a la luz, al presente. La Historia podía ser muy interesante pero olía fatal y sobre todo, estaba muy oscura. Detrás, ocultos, se intuyen efluvios de inconsciencia infantil en sentido polisémico, mucha Historia y demasiado sufrimiento. 

Juanjo Agost (Fragment d´unes històries...)


                                Refugio plaza Tetuan. Foto Xavi Del Señor.

http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/castellon/castellon-recuerda-sus-victimas-guerra-civil-refugio_943498.html

http://www.levante-emv.com/castello/2015/07/19/refugios-oculta-centro-castello/1292657.html# 


Ayer se abrió, visitó y cerró el refugio de la Guerra Civil en la plaza Tetuán de Castelló. Me uno al homenaje mediante este breve escrito que nos habla de un grupo de niños del Castelló nada más comenzar la década de los 80 y que recuerda un refugio que permaneció abierto algún tiempo más en la plaza Isabel la Católica, l´Ereta. Forma parte de relatos y escritos que de momento están a refugio en mi ordenador, valga redundancia y dicho con respeto. Aquí abro este para que lo visitéis si es de vuestro agrado y vuelvo a cerrar la entrada.   

dimarts, 14 de juliol del 2015

Visita a l´ermitori de la Magdalena i Castell Vell. Bernat Artola.


























Sota una calor sofocant he substituït el soroll dels acúfens per la cridòria dels cicadidae, cigales o xixarres i he visitat el paratge pairal de l´ermitori de la Magdalena, així com el Castell Vell, bressol àrab de Castelló i els seus voltants.
Poca gent: uns patidors restauradors reconstruint les muralles del Castell (aquestes sí, que són extramurs), un vianant sense via ni festa, una parella i la filla proveïda amb càmera fotogràfica intentant que un esquirol passara a la posteritat i servidor deambulant entre olor de pins, història i poesia fent inevitables associacions mentals.
Artolianes. Serà pel Pregó, serà per les piteres, serà per arbres i ex-libris, jo que sé... però he recordat el que Enric Nomdedeu ha denunciat fa poc al seu blog:
Casa de Cultura. Una sala on hi ha plens de molsa, podrint-se, centenars d’exemplars dels tres primers volums de l’obra completa de Bernat Artola publicada per l’ajuntament. 
En fi, peguem una visteta:

Este arbre vora la carretera sembla l´ex-libris del poeta Bernat Artola: Damunt de la mort, la vida.

ARBRE
Si a la terra tens l'arrel

i la saba és com la sang

bé comprendràs que del fang

pots, tecte, pujar al Cel.

(Serà recte, no ?)

PITERA
(...) Ai, qui pogués com tu, pitera
viure un somni denonat,
expectador a la mitgera
decorativa del passat (...)


SORDERA (Lledons)

El repic de les campanes
sol enutjar a un cabut.
Com està sord, tindrà ganes
de presumir... d´orellut !


Aquest poema ja el vaig posar fa quatre anys 
Aleshores encara no tenia el repic de campanes, ni pèrdua auditiva ni la molesta hiperacúsia... sembla una maledicció... no tindre el pack, sinò el poema d´Artola.
 
Per cert, en lloc d´esquirol he vist un gatet negre...