La història del PAM PAM ORELLUT

No podia deixar de fer-me ressò d´este magnífic vídeo que ha penjat el Club Deportivo Castellón amb la història de l´himne que ens posa els pels de punta irremediablement. Gaudiu-ho i avant.

Damunt l´inefable Miguel Angel Serer s´ha venjat i ha agafat alguna foto d´este blog i ens hem assabentat que les pilotes de frare apareixen en més capítols importants de la història albinegra, no només en la particular quan les compravem a Tonica per celebrar victòries. Veurem que l´autor de la lletra primigènia de 1941, Vicente Andrés, és familiar directe del poeta de la terra Bernat Artola i entre altres el protagonisme de Quiquet de Castàlia i sobretot la passió del enyorat Chencho. Com a colofó del video una alegria perquè l´albinegre Juanjo de l´escrit signat per l´ínclit continua sent-ho. Done fe.    

JUAN AGOST, l´equipier reserva.

L´equipier difuminat és Juan Agost Archilés i formava part del C.D. Castellón quan va néixer el Sequiol, l´any 1923. És una mena de soldat desconegut albinegre, no té la glòria de mites contemporanis com Alanga o Martínez el Salao, això si, la va disfrutar al seu moment quan va marcar goal al gran Zamora en la inauguració del citat Sequiol dejándolo con la boca abierta com ens diuen les cròniques. O era amic del periodista de l´època o era prou bò perquè segons ...Y fuimos albinegros de José Luis Tirado Josety va ser molt comentada la incorporació d´Agost II al invencible Reserva (9-09-1923) guanyant 3 a 1 contra Les Corts (pàg. 71) i el 16 de març de 1924 contra un esbroncat Levante destacaron Marcos, Sos y Agost II (pàg. 75). Pense que este Agost II és el mateix perquè el seu germà Vicente va jugar més tard de 1928 al 31 i per dates quadre prou la trajectòria de Juan. 

El Levante era la víctima favorita, en Nadal de 1923 se daba gracias a Dios pel també 2 a 0 (pàg. 71) i Agost jugava en eixe darrer partit del Campionat. 

No sé si és avantpassat meu, ja m´agradaria, si era Agostet, de la branca dels Blancos... si algú sap alguna cosa i pot aportar...  ¡ albricias !   

Com tot no pot ser bonic, apuntar que l´equip de la foto de dalt era conegut com el Ce De Puntos per deixar-se guanyar contra el València... (pàg. 71) no rajeu massa, era pràctica prou habitual en aquells temps... i ara també...

Ací teniu trajectòria i amb permís (llibertari per la meua part) dels amics Conrado i Miguel Ángel la seua resenya a En el escudo de tu historia, la coneguda afectuosament que no irreverent com Bíblia Albinegra; a la pàgina 22, com l´any de la fundació del nostre club ! Un senyal.

 I ací el capítol gloriós de la inuguració oficial del Sequiol; llibre ...Y FUIMOS ALBINEGROS de Josety (pàgs 66-67):

Moltes gràcies per esta feina i ara continuem perquè en les curioses entrades del C.D.Villarreal també ve el nom d´Agost. Serà el mateix, va anar després allí i recordem que les temporades aleshores no eren com ara, anaven per anys naturals i els campionats duraven menys. 

Agost ja va ser a la inauguració del camp de futbol vilarealenc un 17 de juny de 1923 amb el C.D. Castellón 4 - Cervantes F.C. 1 (pàg 56)

Tot i que estes històriques entrades són a la pàgina del Vila-real C.F. és prou evident que es tracta d´altre club: altre nom, altre escut, altra samarreta... va desaparèixer l´any 1936. L´actual Vila-real C.F. va nèixer el 1947. Només recordar-ho, és un fet històric. Però això es altra història. Preferisc acabar en una frase d´esta setmana de Enrique Ballester en estos temps menys bucòlics que els del viejo campo del Sequiol: 

Son 11 tíos con la camiseta correcta, con el escudo adecuado.

* A Un rayo de luz en las sombras , revista regional de l´any 1923, trobem tresors.
* A les estadístiques de En el escudo de tu historia es recullen els partits oficials disputats i per tant gols. De ahí que Juan Agost aparegue sense cap.

"Con el Sequiol a rebosar". El rècord que no va ser.

Mauri, Higinio, Fandos, Esteban, Soria, Santolaria, Arnau, Melito, Basilio (2 gols), Asensio i Pizá.

Este equip del C.D. Castellón guanyava al Celta 2 a 1 el 6 de gener de 1946 con el Sequiol a rebosar. És una mostra de que no va haver rècord de 13 partits sense perdre després de la inauguració de l´estadi Castàlia el 4 de novembre de 1945 com s´ha comentat darrerament inclús ha eixit al diari Mediterraneo, per sort o desgràcia el més llegit a la contornà. La confusió podria vindre motivada pel Bdfutbol, meravellós vademècum futboler però al que esta dada i la idiosincràsia castellonenca se li han escapat...

Diuen que deien que l´estadium estava massa lluny i vam tornar al Sequiol, per tant el rècord no val. Haguere sigut bonic incloure en ell els 4 gols al mític porter Lezama del Athletic de Bilbao (24-02-1946) o glossar que el gol del Barça a l´estadi el va fer un tal Gamonal (empat a 1) el dia de la greu lesió de Juan Soria. Podem asseverar que van tindre lloc al vell camp del Sequiol.

Inauguració de Castàlia contra el At. Aviación. Soria va marcar el primer gol (2 a 1) al porter madrileny de Nules, Antonio Pérez. Els dos a la foto.

Melito (1), Mauri, Esteban, Doménech (1), Higinio, Arnau (1), Allepuz, Basilio, Pizá, Soria (1) i Santolaria.

El Sequiol. 4 a 0 al Athletic de Bilbao. Es pot apreciar la diferència de la graderia del Sequiol a Castàlia, com el nom del llibre de José Luis Tirado Josety d´on hem tret les fotos i el títol de l´entrada bloguera.

Estadi Castàlia. A la temporada següent, també contra el Celta, 9 de març de 1947, els gallecs es van prendre la revenja (1-2). Soria intenta rematar de cap i l´altre jugador albinegre que forceja és Pastor.

Es pot apreciar una espècie de templet o tribuneta cuberta a esta i altres fotografies.

En qualsevol cas, és un plaer consultar, llegir la rica història del nostre club i retre sempitern homenatge als footballistes que han defensat este escut, escut dels anys quaranta que vaig tindre a les meues mans gràcies a Batiste Pardalet. Atents perquè tinc altra investigació oberta i m´haureu d´ajudar... 

Com sempre i més que mai... PAM PAM ORELLUT !!

ACAPU. Visca la llibertat !

Este tio barbut és Acapu, un dels molts Ximos que conec, caricaturista, dibuixant, artista. Humorista gràfic s'autodefineix. Els seus dibuixos i vinyetes li parlen, li criden com ell mateix ha confessat. Ens ho transmet mitjançant els seus blogs, perquè com a polifacètic també és polibloguer. Si us plau mireu i si cal admireu el resultat:

la rialla del riu sec

un planeta llamado acapu

las cositas de acapu

Així, sense majúscules però amb eficàcia, sense estridències mes amb perseverància, humor, missatge, un munt de seguidors entre els que ens contem i signifiquem i una ajuda, la del seu amic Cactus:

No poc, Cactus, vosté colabora descaradament en les denúncies, històries i ocurrències d´Acapu, el seu creador, no anem a fer ací ara una nivola...

Millor així, per a mi la perra gorda... no ens punxe i avancem amb algun exemple de vinyeta d´actualitat:

Vaja, ens han deixat sense mitjans en la nostra llengua, ja sabem que tenen molta por als fantasmes, ganes de fotre, poca cultura i un sentit de la llei molt sui generis... he elegit este ordre però es pot canviar amb tota... llibertat. Si que ens tancaran els blogs, amic Ximo-Acapu...

Acabem amb una més suau per dissimular. Moltes gràcies per deixar-nos agafar les teues vinyetes, per la teua feina, ànims i a seguir !!

Del Raval... DEL MATEIX RAVAL.

Perseverem amb la sèrie Del Raval... i (els costums, en festes, els malnoms)

Dels dos ravals. 

com va fer Josep Barberà i Ceprià amb l´obra de teatre Del mateix raval. Grup Tragapinyols. Teatre, com no, del Raval.

La sinopsi reflectida a baix diu: manifestació de la vida del raval de Sant Fèlix dels anys 80 del segle passat... frase lapidària de l´insigne poeta Bernat Artola i ... faran reflexionar sobre la vida d´aquell Castelló que ja no hi és.

Director i actors. Menció especial per a Virginia Porcar pels embolicats diàlegs que li corresponien.

 
El meu resum:

Vaig eixir del teatre famolenc perquè entre llonganisses, butifarres... la FAM podria ser altre protagonista de l´obra entre Sento i Senta, entre falòries, corruixes i entruperis, entre el texte farcit de paraules i expressions d´eixe Castelló llaurador que agradarà més o menys, però que ahí era, amb el Garroferal del Mut, la fameta del carrer Caperó, brusent de senderi... Tot açò més verbs i costums com amprar, baratar; molt de manifasser i confusions amb la llengua francesa amb les RUES... situacions gracioses (que no gràcies, les Gràcies a Vila-real) com l´escena del monocipal, qui no sap pronunciar bé la Z castellana... això els passava als llauradors de l´època, els quals mai parlaven castellà (ni falta que els feia) com el tio Canya... no ens "embrutem" amb estalzim casolà, continuem.

Els patos també tenen protagonisme:

Algun refrany masclista com el de Dues dones i un pato mercat. L´expressió menjar pato en el sentit de disfrutar o fardar crec. 

Moltes paraules, expressions i frases fetes que pot semblar i molts així ho creuen ací no es gastaven i que van desapareixent del nostre ric vocabulari a poc a poc i per desgràcia.  

HOMENATGE FINAL:

Valga esta humil entrada com homenatge al LLAURADOR en general (eixa espècie en extinció), al de la nostra terra en particular i més en concret encara a l´home de la foto, qui conrea l´esmentada terra amb ajuda de l´haca, perquè és el meu tio Vicent l´any 1951, símbol d´una família llauradora i del Raval. Per extensió al seu inseparable germà el tio Pepe, també llaurador, així com als dos avis, d´iguals noms, Vicent i Pepe per descomptat també llauradors (en glòria estiguen els mencionats) i més tios encara..., també llauradors de socarrel. I per acabar, recordar a les seues dones ! que li ho diguen a Senta !

Foto cedida per Quique, de la família, seguidor del blog i present a la funció de teatre. Això si, no és llaurador, al menys profesionalment. ;-)

Carta d'Scarlett Johansson al bou Atunero

Transcric la breu missiva que m'ha arribat per correu tradicional des de Beverly Hills (Los Ángeles, EUA). ¡Ah, quin plaer rebre encara fulls de paper, escrits amb boli BIC!

Benvolgut bou Athunero: En primer lloc, vull demanar-li sorrys perquè el meu valencià is not very good. Trobanding en una situació personal i anímica poc happy, de marasme emocional (i això que m'acabe de casar), he consultat amb familiars, amics i friends, i m'han recomanat que acudisca a vosté, metge d'ànimes, bou humà, perquè m'ajude a superar la crisi existencial very hard en què em trobe immersa. Li estaria molt agraïda, eternament, if you, bou Athunero, acceptara ser el meu tutor espiritual. A més, li ho agrairé econòmicament i de la manera que vosté em demane, of course. Com vosté vullga. Atentament, Scarlett Johansson, sempre seua.

I adjunta aquestes fotos, que mostren la seua penosa situació anímica:

Una casualitat, perquè justament vaig rebre aquesta carta el dia després de veure la pel·lícula The Man Who Wasn't There (2001), dels germans Coen, en què feia un paper secundari d'adolescent-lolita. Aleshores tenia 17 anys (Wikipèdia dixit). He de dir que Scarlett és una gran actriu i bona persona, encara que bastant lletja, com es pot comprovar a les fotos. I no sé què fer. ¿Jo, Atunero, tutor espiritual d'aquesta simpàtica vaqueta? ¿Què faig, misser Hoangho?

Noverint universi... Bufanúvols es muda.

Noverint universi, sàpiguen tots els castellonencs Bufanúvols s´ha traslladat, l´han traslladat. No és innocentada, malgrat la data.

Bufanúvols, fent cluixir les fulles de pell de rabosa adobada de lo seu llibrot, va començar a referir tota la conquesta que en ratlles, garramanxos i samboris tenia apuntada.

(del capítol Lo retorn de Tombatossals)

Com nul hom diu res ho diem nosaltres: l´escultura de Melchor Zapata va desaparèixer de la seua ubicació prop de Tombatossals i Arrancapins, ni rastre... vaig anar a preguntar als bous de Lledó, amics meus, no sabien res; àdhuc algun polític, tampoc coneixia la notícia.

Després d´un dia de fort vent a Castelló, sens dubte provocat pel nostre protagonista com una mena de protesta, ja m´ha desvetllat Schopi, més parladoret hui que Barli, que Bufanúvols s´havia enfadat perquè l´allunyaven de Tombatossals i del seu company de conlloga. Està al mateix carrer més cap al nord, al costat del Segon Molí, on veurà més gent però també tindrà més trànsit de cotxes. Això no li importa, el que no li sembla bé és el nom del carrer on és, pot haver confusions...

La foto és antiga, aneu in situ i de pas saludeu a totes les escultures ( o estàtues? ) dels voltants.

Estic atrevit hui i ho manifeste amb dos destarifos remember:

Recupere el que vaig publicar fa tres anys sobre el Segon Molí (torne a estar abandonat) a l´enllaç.

Aleshores escrivia: hi ha rumors que diuen posaran un cap de Fabra, no sé si el alcalde o el faraó. Al capdavall han plantat a Bufanúvols, menys mal !

  

I el comentari en valencià antic a la maniera de i sobre la novel.la de Joan Andrés Sorribes (amb qui la vam analitzar al club) de títol Noverint universi, com l´encapçalament de l´entrada:

Car sia a tots sabut que haverem la reunió e jatsia faltaren qualque hom vam xalar d´allò pus. Misser Joan ens va dar explicacions de la novel.la tro ens van fer fora car era tard.
Vam xarrar de tot un poc i pusc dir que vam gaudir. Mercès al autor per sa presència.
(Que em perdonen els puristes l´atreviment)