Arribem al darrer article de la sèrie que Manuel Carceller ens ha dedicat sobre la història del Castelló justament hui 20 de juliol, 98 aniversari del club, llàstima no poder celebrar l´ascens encara, caldrà esperar una miqueta més, dos graons...
Un plaer llegir en la nostra llengua capítols de la seua història i de forma tan acurada. Gràcies, Manuel. Anem cap al centenari...
El trienni de
plata (3): La derrota del Castelló en la final de Copa del 1973
Manuel Carceller
El Castelló va arribar a la final de Copa, anomenada
llavors del Generalísimo, contra l’Athlètic Club de Bilbao, amb fama de
matagegants. Més de 15.000 aficionats albinegres van acudir a l’estadi del
Manzanares, on el 29 de juny del 1973, es va viure un matx inoblidable. Aquella
alineació per a la història va estar formada per Corral, Babiloni, Cela,
Figueirido, Óscar, Ferrer, Tonín, Del Bosque, Clares, Planelles i Fèlix.
Cada aficionat al futbol porta dins un projecte
d'entrenador. I és molt fàcil criticar els errors d'altri donant a entendre que
eres un visionari. Tenim la sort de tindre la filmació d'aquell partit i
cadascú pot crear-se'n una opinió. En la meua, tan subjectiva i discutible com
qualsevol altra, el Castelló va cometre dos grans errors en aquella final. En
primer lloc, la prudència va causar lentitud en la circulació del baló i, en
segon lloc, hi va haver una manca de suport mutu en les jugades d'atac. És a
dir, el Castelló va renunciar a les grans virtuts del seu joc a principis dels
anys 70, la velocitat i el toc de baló. Si observeu l'eixida de pilota per part
de l'Athlètic en aquella final hi ha constant col·laboració entre els jugadors.
L'Athlètic va estar segur en defensa, dominant el centre del camp i hàbil i
oportunista en la davantera. La pressió del Bilbao al mig del camp amb Rojo II
va produir que els constructors del joc del Castelló, especialment Del Bosque i
Tonín, estigueren sempre incòmodes per a fer bones combinacions d'atac. En la
final vam poder veure un Del Bosque polivalent, jugant per les bandes, com un interior, i també si
calia defensant, però no va igualar el
joc organitzador de les semifinals contra l'Sporting.
El marcatge individual, a la italiana, com una
caparra, d'Angel Maria Villar a Planelles li va llevar protagonisme, i el
jugador borrianenc es va dedicar a fer xuts des de fora de l'àrea i passades
llargues. En una entrevista, Planelles va afirmar que aquella final va ser la
primera vegada en la seua vida esportiva que va rebre un marcatge personal. Davant
la pressió de l'Athlètic, que tenia el control del centre del camp, el Castelló
es va dedicar a un futbol de balons aeris, sense control. En la primera part, i
sempre fora des de fora de l'àrea, cal destacar un gran xut de Tonín amb el peu
dret, després d'un bon regateig, i una gardela de Planelles, sense ajuda,
després de driblar un mur de tres defenses bilbaïns. Mentrestant, Manolo Clares
atacava poc i no evolucionava pel camp com a davanter centre. Allò no era un
bon símptoma.
Al minut 26, el defensa Zubiaga va tallar un avanç
del Castelló al mig del camp, va fer una ràpida incursió, va passar el baló a
Arieta que va fer una rematada rasa que va batre Corral. El gol contra el
Castelló va ser producte d'un error de la defensa albinegra. Durant el primer
temps l'equip castellonenc no va servir cap còrner, mentre que de l'Athlètic en
va haver 8. El primer temps va acabar amb 1 a 0, a favor del Bilbao.
En la represa del joc, en l'únic atac albinegre
intens es van produir tres còrners seguits en l'àrea atlètica. Al minut 6 de la
segona part una falta llançada per Tonín va ser rematada de cap per Fèlix i
Iríbar va desviar el baló amb la punta dels dits. Poc després, Planelles va
penjar la pilota a l'olla, des de l'esquera, i Clares, de cap, no va poder
marcar.
La rèplica del Bilbao, un contracolp, va ser un
altre exemple de jugada desafortunada en defensa. Al minut 54, desplaçant-se
des del mig camp, Arieta, lliure de marcatge, va ser de fer un driblatge llarg
a tres defenses del Castelló. Per què? Perquè els albinegres defensaven en
zona, però no controlaven l'home. El cacau de Rojo II el va aturar el porter
Corral. Lassa va recollir el rebuig del baló i Corral es va llançar cap a
l'esquerra i amb el peu va fer un segon rebuig, però el segon rebot de la
pilota va ser aprofitat per Zubiaga, que havia sigut espectador de la segona
jugada, i va fer gol.
Clares, que va jugar aquell partit lesionat i va
participar poc del joc, i va ser substituït per Ortuño. També es va produir una
falta perillosíssima contra la porteria bilbaïna, i Ferrer va xutar fort i bé,
a la dreta del porter, amb la mala fortuna que Iríbar es va llançar cap a
aquell mateix sentit. Si Ferrer haguera xutat a l'esquerra del basc hauria
sigut gol, sens dubte.
Durant el segon temps el
Castelló va servir 5 còrners, fet que demostrava almenys una voluntat
d'atacant. El joc del Bilbao va ser un atac continu i, a més a més, tenia més
experiència en partits de molta tensió. Quatre anys abans, en la final de Copa
del 1969, que representava la número 21 de l'equip basc, el Bilbao va guanyar l'Elx
CF, un altre equip del País Valencià. Quan al minut 33 de la segona part
l'entrenador Müller va canviar el castellonenc Pep Ferrer pel badaloní Jordi
Cayuela, per ajudar en la construcció de l'atac, ja era massa tard. En la meua
opinió, Müller no va prendre les millors decisions per al millor joc del
Castelló en la final. No s'entén per què Cayuela no va jugar des del principi,
ni per què el Castelló va jugar sense extrem esquerre (l'únic extrem del
sistema de joc albinegre), ni per què un jugador tan ofensiu com Paco
Causanilles no va xafar la gespa del Calderón.
El Castelló havia arribat a la final de Copa amb les
forces minvades, però és evident que no va jugar bé el partit més important de
la seua història. La derrota per 2-0 va ser agredolça, perquè l'afició, malgrat
el fracàs, va viure aquella final com un èxit, i com una il·lusió en el futur.
En les vivències i les imatges de l'afició albinegra aquell partit no
s'oblidarà mai. El problema és que després d'aquella temporada 1972-73, amb
moments de glòria, l'afició va viure no un canvi d'etapa sinó una lenta
decadència de la trajectòria futbolística del Castelló.
