Polícroma Extremadura. I

Otras entradas viajeras las he abordado basándome en paisajes, animales, curiosidades... les meues dèries que decimos en mi lengua madre. Esta intentaré hacerlo con los colores.

La iniciaremos con el ROJO Y BLANCO, como acabamos el anterior post futbolero:

Ante todo el sabroso jamonsito ibérico de bellota.

Con el no encontrado escudo del Athletic de Bilbao en la ascensión a la torre de la iglesia de Santa María la Mayor de Trujillo, el gamberro restaurador sr. Servén plasmó su pasión rojiblanca hacia los leones de San Mamés en un capitel.

Como la decoración con sus formas geométricas de la Plaza Alta de Badajoz, bajo la torre de Espantaperros y la imponente muralla de la Alcazaba.

BLANCO:

Como las casas de numerosas poblaciones, como la bandera templaria de la torre Sangrienta de Jerez de los Caballeros, con ribete negro y cruz en medio (nada que ver con el C.D. Castellón), como cigüeñas que anidan en libertad y con alevosía donde les place, en torres, campanarios o espadañas.

ROJO:

Como la sangre de los gladiadores y fieras en el anfiteatro romano emeritense. Leones, leyendas omnipresentes, con espadas e historias en Jerez de los Caballeros (mención a guía de Tour Jerez) y el culo, así se conoce portal callejero con arco ojival:

ROJA Y SECA como la sangre taurina en el albero de Almendralejo e instrumentos de tortura arrumbados tras la barrera, a la vera de unas bodegas enterradas bajo el graderío, en el que la inmundicia había sustituido al morbo tras el festejo:

 

ROJA Y ARTIFICIAL la sangre teatral preparada para El cerco de Numancia ante la impertérrita escultura del emperador en el proscenio del imponente teatro de Mérida:

En futura entrada continuaremos con otros colores, resarciremos a Almendralejo con poesía, teatro y prehistoria, visitaremos otras bellas poblaciones extremeñas, verbi gratia Cáceres y conoceremos policromía lingüística de la fronteriza Olivenza así como similitudes de la portuguesa Elvas con La Plana.

Pax tecum.

Diàlegs amb Schopi i Barli

Encetem nova secció al blog amb permís del bou Atunero, qui s´està pegant un estiuot viatjant per Europa, de concerts heavys, llegint i pasturant. I dic amb permís perquè ens basarem en el relat de la seua autoria La meravellosa troballa breu de Perot de Granyana

Tinc costum d´anar a caminar per estos indrets, buscant l´ombreta del camí Lledó i és clar, s´ha establert una relació amb els bous i Perot. No us estranyeu, a Castelló almenys es pot parlar amb les estàtues. Vaig començar saludant tímidament aprofitant que coneixia els seus noms i ara ja puc dir que em dirigisc amb familiars diminutius i parlem obertament del que ells volen, perquè recordeu, a Schopenhauer i Barlovento, ara Schopi i Barli, els interessa la Història, no valoren ni dónen importància als diners (com ja va quedar clar al relat de la troballa) , tampoc els apassiona la política i per descomptat són albinegres, encara recorden el dia que Cioffi va passar tot enfangat vestit de futbolista seguit d´una caterva de xiquets camí de Lledó per donar gràcies o més recentment als del 90 aniversari amb banderes al vent un dia plujós... 

Estan assabentats de tot el que passa a la ciutat, escolten moltes converses, i com a especialistes en troballes, indignats amb el sistemàtic soterrament de restes arqueològiques contemporànies a ells ! Portal de l´Aigua, Portal del Migdia... del segle XIV !! segueixen el blog d´estranjis quan ningú els veu i ens recolzen amb la denúncia.

En lo personal, o boual, són amics, Schopi es va separar de Plaerdemavida (com sabreu ex-núvia de Barli), Perot no parla (ja coneixeu els seus problemes) i el primer ha superat el plagi de personalitat patit al llarg de la Història per l´humà Arthur. S´estranya ningú no s´haga adonat perquè hi ha frases molt nítides en la seua procedència, verbi gratia:

Sólo rumiando asimila uno lo que ha leído.

El toro no embiste porque tiene cuernos, tiene cuernos porque quiere embestir.

En lo personal meu m´animen en els problemes d´oïda i m´aconsellen, fruit de l´experiència, barrejar el ginko biloba amb el ginto de cítrics, tant de la terra.

                     Polítics locals fent d´arqueòlegs o soterrant restes històriques ?

Quan passeu pel camí Lledó saludeu als bous, me´n vaig a xerrar amb ells un poquet aprofitant la calma xixa que hi ha al meu barri. 

Tots els Bous Sants

Potser és un tòpic però és veritat: el temps passa volant. Sí, un altre any ha passat i, com sempre, us adjunte la convocatòria de la nostra festa anual que se celebrarà el 31 d’octubre propvinent, dilluns, vespra de Tots els Bous Sants, al lloc habitual –la tàpia sud del cementeri vell de Castelló. Enguany homenatjarem Rita Barberà, que ha declinat la invitació amb l’argument que ella va sempre de roig i això ens pot excitar més del compte. Així i tot, serà homenatjada.

PROGRAMA

16:00 Presentació i repartiment d’herba fresca del Pirineu Aragonés (d’Ainielle, concretament).

17:00 Curses de sacs per als vedells i els bous i vaques més agosarats, tot un espectacle.

18:00 Invasió del cementeri vell de Castelló, aprofitant l’avinentesa (nosaltres també tenim dret a divertir-nos).

19:30 Concert de rock & bou a càrrec del famós grup Backstreet Bous, que serà la delícia de les vaques de totes les edats.

22:00 Després de l’èxit de l’any passat: orgia (en substitució dels tradicionals i avorrits discursos).

03:00 Precs i preguntes.

Us esperem.

Entrevista a... Atunero

Continuem la sèrie interrompuda d´entrevistes. Hui parlem en Atunero, el nostre bou. Ja coneixem la seua idiosincràsia, aficions, sabem és fanàtic de la filosofia, la literatura, però volem saber quins són els seus principis, ètics, morals. Bon dia, abans de res.

Atunero: Bon dia, misser Hoangho, un honor i un plaer parlar amb vostè.

Hoangho: Sabem que Barlovento i Schopenhauer, els bous de la meravellosa troballa, són avantpassats seus i de la terreta, però no sabem d´on és vosté.(encara que ens tutejem habitualment ací no per mantindre les distàncies)

Atunero: En realitat, sóc fill adoptiu d’aquesta terra. La cigonya que em duia en el seu fardell, com que jo ja pesava 150 kilos, em va haver d’amollar quan ja no podia més. Vaig caure damunt d’un planter de tomates, al costat d’una alqueria, a la vora de la Fileta. El llaurador es va emprenyar molt al principi, però era bona persona i em va adoptar. Mai no he sabut quina era la meua destinació final. En fi, açò és el resum d’una llarga història.

Hoangho: No mai hem vist una foto, image seua... quin aspecte té?

Atunero: Ja em veu vostè, sóc un bou ben normal. Això sí, ara estic fent règim, he perdut 45 kilos i només en pese 530. Mire, ara m’alce i vorà quin tipet se m’ha quedat.

Hoangho: El populatxo humà veu el bou en general un animal brau i ferotge. Vosté en concret ha demostrat ésser sensible, culte (recordem verbigratia Animula Vagula). Com es porta este fet?

Atunero: Com deia Einstein, hi ha dos coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana, i de la primera deia que no n’estava segur. Einstein, en general, era un tio molt burro, però en aquest tema hi estic completament d’acord. Per tant, ni “puto caso” al populatxo humà.

Hoangho: A este blog ens ha obsequiat amb La meravellosa Troballa… i altres escrits. Ha pensat en publicar algun relat, alguna novel.la?

Atunero: No, els bous tenim molta memòria i la literatura la transmetem per via oral, talment com prenem les aspirines. No ens cal publicar res.

Hoangho: Quina mena de literatura li agrada?

Atunero: No hi ha cap gènere concret, depén del moment i la gana que tinga. En general, qualsevol llibre ben cuinat me’l menge molt a gust. Ara, com estic a dieta, només menge llibres primets... ¿Ha vist vostè quin tipet tinc?

Hoangho: mite del Minotauro. Succinta opinió, no s´enrotlle per favor.

Atunero: Pureta fantasia humana, deliri antropocèntric concebut només per degradar-nos, als bous. Entenc la passió de Pasífae pel bou, però eixe fill seu mal anomenat monstre, el Minotaure, era si de cas monstre perquè tenia una part humana. L’únic que se salva de la llegenda és el detall del fil d’Ariadna, o Ariadna Fil, que com totbou sap és una actriu d’una bellesa enigmàtica, hauríem de posar-ne una foto al bloc, misser Hoangho.

Hoangho: Com es diu posar les banyes en idioma bou?

Atunero: Els bovins som animals promiscus per naturalesa, no debades les banyes les portem de fàbrica (i n’estem orgullosos). Per tant, no tenim cap expressió ridícula per definir una actitud tan natural en nosaltres com respirar o beure gintònics.

Hoangho: Qué opina de l´expressió España piel de toro ?

Atunero: Opine que les drogues al·lucinògines poden estar bé, però sense abusar-ne.

Hoangho: Em consta li agrada el cinema. (a mi m´ha deixat Amelie) En consonancia amb l´esmentada piel de toro, anirà a veure La piel que habito ?

Atunero: No em deixen entrar al cinema. Al principi, deien que espantava la gent. Després, en comprovar que la gent s’ho passava d’allò més bé amb mi i em feien més cas que a la pel·lícula, van intentar cobrar-me dues entrades perquè deien que ocupava molt d’espai. No sé quina excusa hi posaran quan m’aprime els 150 kilos previstos pel meu entrenador personal... ¿ha vist, misser Hoangho, el tipet que se m’està quedant?

Hoangho: La peli deixada va ser mitjançant l´amic Ximo. Com és la seua relació amb este il.lustre personatge fictici?

Atunero: Com diu vostè, Ximo és un personatge fictici. La nostra relació és la de l’amo (jo) amb l’esclau (ell). A qui no ho entenga li recomane vore la pel·lícula “Psicosi”.

Hoangho: Abordem ara el rotllo polític... estàn organitzats els bous d´alguna manera?

Atunero: Anarquia total i pallissa i cornades a qui vullga imposar jerarquies.

Hoangho: Inevitable: Toros, la Fiesta Nacional. Els bous de plaça… Els bous al carrer (no és una activitat d´esbarjo ni reinvindicativa) han sigut declarats B.I.C. pel Consell Valencià. Qué rumia de tot açò?

Atunero: ¿El Consell Valencià ha declarat que els bous putejats són un boli BIC? ¿I quina mena de droga prenen, aquestos?

Hoangho: hem parlat de literatura, no gaire de llengua. Pertoca fer-ho. Quina llengua fa servir vosté a l´intimitat, valencià, idioma bou, la física?

Atunero: Esperanto, normalment. Ara, com la meua parella és de Zagreb, li parle en serbocroat, perquè sóc un bou educat. I la llengua física, sempre que em deixen.

Hoangho: ara que hem parlat de l´idioma bou, també tenen poblemes amb l´unitat de la llengua? Els vedells comprenen aixó dels dialectes taurins?

Atunero: És una cosa de bojos. Ara hi ha bous joves que diuen que saben parlar català bou, valencià bou, balear bou, castellà bou, xilé bou, argentí bou, cubà bou, peruà bou, dominicà bou, uruguaià bou, colombià bou, anglés bou, australià bou, nord-americà bou... Pensen que saben trenta o quaranta llengües i tot gràcies a la política educativa vigent. Pobres ignorantots. En són pocs, però fan molt de soroll. En general, però, el ramat està d’acord en què el cel és de color blau i no groc a ratlles verdes.

Hoangho: El puto consumisme. (ja sé que no sóc neutre) Està extés entre els bovins?

Atunero: No, no. Els bous no som materialistes, ja ho veu vostè. No ens fan nosa els avenços tecnològics, evidentment, però els fem servir com cal. Per exemple, sempre usem els aipads i aipods i messengers i guguels per parlar de filosofia presocràtica.

Hoangho: altre inevitable venint de mi: al-bi-ne-gris-me. Vosté de jove o cadet o vedell o brau...(temps mort…em prenc una pastilleta) va ser asidu de Castàlia, almenys ens va parlar del gol del Buitre-Butragueño, no el panxut. Com veu al C.E.Castelló contemporani?

Atunero: Done-me’n, done-me’n una a mi també, de pastilleta... Gràcies... El Castelló contemporani... La premsa oficial d’aquesta ciutat provinciana o província ciutadana defenia fins fa no res la gestió (per dir-ho d’alguna manera) dels nefands propietaris de l’empresa albinegra (no ho oblidem, SAD), amb beneficis per als màxims accionistes aconseguits a base de subvencions públiques, instal·lacions gratuïtes, vendre els millors jugadors i comprar morralla, comissions per comprar i vendre i muuuuuuuuuuu... En altres qüestions ens podran intentar enganyar (la premsa oficial), però en el futbol la crua realitat s’ha imposat i ara al Castelló li toca fer allò que s’anomena travessia en el desert (si és el Sahara o el de Les Palmes, el temps ho dirà). D’altra banda, Atunero ara ja no va al futbol. En aquella època de Butragueño al Castilla em donaven el carnet debades perquè jo els arreglava la gespa a mossos. No em diga vostè que aleshores el terreny de joc no estava perfecte, misser Hoangho.

Hoangho: no vull furtar-li més temps, sé éstà molt ocupat, quedem si li sembla bé, li portaré l´herbero promés i ens farem algun cubata. També li agrada l´herba fresqueta. Per necessitat primària o alhora per inspirar-se?

Atunero: L’herbeta, per menjar, amb control, no sé si li he dit que estic a règim. Per inspirar-me, preferisc la química. Això sí, controlant per no arribar al punt de vore “pieles de toro” als mapes. D’altra banda, a Atunero li agraden els mapes físics, no els polítics. I el cubata, pose-me’l ara, per favor... Així... Tire, tire més ginebra, home, no siga garrepa... Gràcies.

Hoangho: alguna cosa més per als lectors ? jo m´acomiade ja de vosté demanat-li excuses si li he faltat en algun moment de l´entrevista. MOOUUUU ! li molesta gaste el dialecte mourinyià al parlar la seua llengua?

Atunero: No tinc res a comentar d’eixe senyor que pensa que el seu dit és una banya de bou i que d’ací a deu anys ningú no recordarà qui era, ni del seu dialecte. Als lectors els recomane que vagen a clubs de lectura i així poder comprovar que no estan sols al món, que la seua bogeria és compartida. Ah, que no se m’oblide, misser Hoangho, ara després, fora de micròfon, m’ha de dir on s’ha comprat eixa corbata tan bonica que porta.

El toro Ratón: un psicòpata perillós (Estan bojos, aquestos humans)

Diuen els seus biògrafs que el toro Ratón va ser un vedell introvertit i problemàtic, segurament a causa de pertànyer a un corral desestructurat (que és una manera fina de dir que els seus pares eren drogaddictes i sa mare es prostituïa per aconseguir la droga), o potser ho duia ja en el gens, els especialistes del cervell mai no s'hi posen d'acord. Els serveis socials bovins no van reeixir en la tasca de redreçar-lo i d’aquesta manera, quan les banyes se li van fer llargues i punxegudes, va començar a tussar contra tot el que passava pel seu davant i a tossir quan fumava algun canut. Així, en l’adolescència, els metges van concloure que el toro Ratón era un psicòpata perillós i irrecuperable, i les seues perspectives de futur van quedar reduïdes a participar al Gran Hermano Bou, ser elegit president d’alguna diputació provincial o reclutat com a bou assassí per a esbarjo dels humans. Finalment, els humans van decidir que necessitaven un bou assassí, i el toro Ratón va començar a participar en eixos espectacles funestos de sang i orgasmes de por. El seu cachet va augmentar després dels morts en progressió geomètrica (a dia d'avui ja supera el dels Rolling Stones de la millor època) i el seu ramader s’està fent d’or. El ramader tot ho justifica: la gent va perquè li agrada i els ajuntaments paguen perquè els convé. ¡Estan bojos, aquestos humans!

Per a nosaltres, els bous, és una cosa inconcebible tancar en una plaça un humà assassí, Jack l’Esbudellador, posem per cas, o George W. Bush, i córrer davant d’ell, amargar-nos en un banc d’església o en una font, i xisclar com a bojos quan l’assassí agafa algú. No juguem amb foc. Així que no us queixeu, humans, si hi ha més morts, que vosaltres en sereu els responsables (i, a més, em sembla que us agrada: "ai, ai, ai, però, ¿qui és, qui és?, ¿l'ha mort o no l'ha mort?").

Reforma constitucional

Més de 30 anys i la Constitució Espanyola només havia patit una reforma, l'any 1992, per afegir-hi dues paraules, ja veus tu quin esforç (per cert, és curiós que cap persona menor de 50 anys va votar en eixe referèndum famós de 1978 que tots els 6 de desembre trauen en reportatges a la tele, que tinga menys de 50 anys en l’actualitat, vull dir, i després diran que “los españoles nos dimos la Constitución”, potser es refereixen als espanyols jubilats... i prompte als espanyols que des del cel, purgatori o infern ens miren). I ara, ve la Merkel, eixa dona que és com Sarkozy però amb els collons més peluts, i diu:

–Sapatero, reforma eixe patracol o et talle el cap.
–Sí, bwana.

I Sapatero (Pepe Gotera):

–Rajoy (Otilio), diu la dels collons peluts que...
–Sí, bwana.

I tots els diputats PPSOErs, defenent amb passió la circumpscripció per la qual van ser triats:

–¡Sí, bwana!

La reforma Merkel, que es desenvoluparà en una llei orgànica (llei feta de materials susceptibles de reciclatge), no diu molta cosa, que no podem gastar més del que tenim, la llei orgànica ja dirà ben clar que podrem seguir mirant la Fòrmula 1 mentre ens morim de fam. A mi, realment, una constitució que no parla dels drets dels bous tant me fa, i més encara si és una constitució anticonstitucional que en un article garantitza la no discriminació per raó de sexe i després sí que hi discrimina en el tema de la successió borbònica (i açò me la sua més encara). Però en fi, gràcies a eixa constitució hi ha una dotzena de senyors que amb l’excusa d’interpretar-la com si fóra una simfonia de Beethoven, fan i desfan lleis segons els rota i segons rota al partit que els ha triat (separació de poders, el Generalísimo es descollona dins del seu clot, ha, ha, ha, muuuuuuuuu).

En fi, als bous nos ens importa tot això, però com que aquest és un bloc humà... Nosaltres seguirem pasturant, com sempre, encara que avui estem un poc afligidos.

Els mercats i Déu

És estiu i Atunero està avorrit. Llig tres-cents periòdics tots els dies. I la meua fantasia de bou solitari m’ha dut a fer un exercici que, a banda de divertir-me molt, m’ha fet reflexionar. I he arribat a algunes conclusions. En fi, ara que l’economia està tan de moda i tot lo món hi entén, he provat de canviar el sintagma nominal “els mercats” per un altre, “Déu”, en algunes notícies que he trobat en diversos mitjans digitals. Ací hi ha un xicoteta mostra dels resultats.

Público 19-08-2011

"Dios no va a cesar hasta conseguir lo que busca, que Alemania apruebe la emisión de eurobonos", subraya esta experta...

Pellón insiste en que Dios no va a relajarse hasta que no haya una propuesta firme a corto plazo para la solución de la crisis periférica...

Por su parte, Nuria Alvarez, de Renta 4, subraya que Dios necesita una "razón real" para rebotar...

Ai, mare, quina por...


Expansión 19-08-2011

El Gobierno también tiene guardado un as en la manga. Mientras países como Francia e Italia estaban realizando un sinfín de recortes para calmar a Dios, en España sólo se habían apuntado ajustes en el Impuesto sobre Sociedades y en el gasto farmacéutico.

Sin embargo, en La Moncloa van a jugar una última carta para asegurar los objetivos de déficit y calmar a Dios: la reactivación del Impuesto sobre el Patrimonio.

Tranqui, tranqui, ¿vols una pastilleta?


Rafael Hurtado, Director de Popular Gestión

El experto de Popular Gestión observa dos grandes focos de preocupación en Dios: la creación de una unidad financiera en Europa y la ralentización económica de Estados Unidos.

Javier Bollaín, Director de Bankinter Gestión

El directivo de Bankinter habla de una sobrerreación de Dios, que recoge un escenario horroroso ligado a una recesión...

Jesús de Blas: Analista de Mercagentes

Reconoce que aunque la debilidad económica es latente y los problemas de deuda en la zona euro son preocupantes, el castigo de Dios es excesivo.

¡Totbou a l’infern!


Avui 19-08-2011

“Fins ara no havien fet res més que respondre a les pressions de Déu i ara, en canvi, es posen a discutir solucions a llarg termini.” Amb aquesta frase, George Soros...

I, per acabar, un titular de La Voz de Galicia, 28-11-2010

Dios exige a España más y mayores reformas para indultarla.

¿Indultar-la? ¿Com si fóra un bou? Mare meua...

En tot cas, des d’aquest bloc, Atunero fa una crida a tots els periòdics i publicacions perquè fonguen les seccions d’Economia i Religió. És evident que Rouco Varela i Miguel Ángel Fernández Ordóñez són la mateixa cosa, que La Atalaya i Expansión analitzen els mateixos temes, i que Ratzinger podria ser el director de l’FMI i Strauss-Khan, el papa de Roma.

Amén.

La pastilleta

Atunero ja ha tornat de les seues vacances. He fet el de sempre: safaris, platges paradisíaques, alpinisme, museus, teatre, òpera, concerts de bou metal, piragüisme... Tranquils, no us avorriré amb aquestes coses vulgars, ni tampoc en penjaré les fotos en aquest il·lustre bloc. De fet, ja tenia ganes de vindre a casa i, ara que ja estic al corral, ja tinc ganes d'obrir els meus llibres de filosofia, que és el que pertoca a un bou jubilat com jo. Però abans de tornar a Spinoza vaig a menjar-me aquesta pastilleta. Me l'ha regalada el meu amic El Vaquilla, que diu que m'anirà molt bé per a desempallegar-me d'alguns tabús i botar algunes barreres (tant de bo haguera tingut la pastilleta el dia que em van torejar). Ara vinc, vaig a la cuina per un got d'aigua. Després llegiré el que ha escrit misser Hoangho en aquestes setmanes d'esbarjo d'Atunero.

està bé que bernat artola compre el castelló i jo podria jugar de porter i no de porter que atura la gent sinó de porter que atura els balons interplanetaris i els punxa ho sent misser hoangho ho sent pel baló no per vosté i després ve aquell home pobre home un poc sí un poc ja sabeu com o molt sí pobre un home que corria quan un baló volava per damunt d'aquelles graderies que si et tocava una columna mai no veies el fora de joc i l'home pobre home corria és que no hi ha diners i s'ha de recuperar la pilota perquè no hi ha diners totbou ho sap la prima de riesgo es dispara diuen que es dispara i per això el pobre home ha d'eixir de l'estadi per recuperar la pilota i jo ho sent molt sóc un bou sensible sí però si la cosina eixa es dispara ella sabrà el que fa jo qui sóc per a evitar-ho i per què els polítics estan tan preocupats per això i diuen que l'economia depén de riesgo i de la seua cosina i que ens retallaran les banyes si la cosina continua disparant-se que inútil no encerta mai i continua disparant-se i es dispara tots els dies si no ho impedeixen el banc central o algun violador o la mare que ho ha parit i els xinesos esbronquen obama i veuen l'nba i tornen a esbroncar Obama perquè no trau bona nota trau aaaaaa en compte de aaaaaaaaaaaaa són notes com si foren crits aaaaaaaaaa que m’han clavat unes banderilles i no li donaran el graduat ens deus pasta mulato i yao ming es retira i els mulatos s'indignen eixen al carrer i la policia xim pum tracatrac muuuuuuuuuuuuuuu si va atunero correreu i sabreu de veritat el que és un indignat violent no com eixos bons xics i bernat artola era un bon xic quin poeta bou meu i de poetes jo en sé molt i de literatura marciana i de tantes coses quina cerveseta més bona rebou més bona encara mesclada amb la pastilleta i tu vaquilla si em lliges guarda-me'n una caixa perquè si no muuuuuuuuuuuuuuuu i punt f

Els bous que no estimaven les vaques

Dijous, 23 de juny, vespra de sant Joan, a les sis de la vesprada i ho permeta o no l’Autoritat, la vaca Estrellita Larsson presentarà el seu últim treball, Els bous que no estimaven les vaques, novel·la negra zaina que interessarà als bovins i humans delerosos de bones lectures d’aquest gènere literari.

El lloc de la presentació serà el Saló de Plens de l’Ajuntament de Castelló de la Plana i serà un festa colossal perquè no hem demanat permís per entrar-hi i nosaltres no som pacifistes com els indignats. Esmoleu-vos les banyes!

Us esperem

Confessions: Atunero va ser torejat (El desenllaç)

Primera part: http://hoanghoat.blogspot.com/2011/05/confessions-atunero-va-ser-torejat.html

Em vaig posar dempeus i un oooooh! es va estendre per les graderies. Després de valorar l'efecte de la meua erecció, em vaig aclarir la gola i vaig fer gestos que significaven que volia parlar. Però el públic no m'entenia, i el torero em mirava desafiador. Per sort, el president de la corrida era un home intel·ligent i, a més, no li feien olor els peus.

–Eixe bou vol parlar, doneu-li un micròfon –va dir.

Així, després d'uns instants d'incertesa, un subaltern amb més por que caguera va ser abocat a l'arena i, espentat per les riallades del respetable, se'm va arrimar i em va lliurar un micro abans de fugir com un usain bolt abillat amb llumenetes. Després, s'hi va escampar un silenci d'eixos que en diuen sepulcral, només tacat pel soroll de les alenades perplexes del torero. I Atunero va començar a parlar.

Vaig presentar els meus respectes al president, vaig lloar el magnífic aspecte de la plaça i vaig agrair al públic la seua presència. Després, vaig valorar la tradició, la història i el significat cultural de la Fiesta Nacional. El públic assentia i jo em vaig enardir. La lluita, el sacrifici, la sort suprema. La meua veu sonava atronadora i humil alhora. De tant en tant, el públic aplaudia i el torero, pobret, em mirava amb cara de no entendre-hi un borrall... En un segon crucial, amb la subtilesa apresa a les classes de Retòrica de la meua infantesa, vaig fer un tomb en el meu discurs. Vaig començar a parlar de mi, dels meus primers anys de vida, de la meua família i de les meues il·lusions. Del meu primer amor, dels meus estudis universitaris i dels projectes que la meua mort truncaria. De la vaca i els vedells que mai no tindria. I mentre parlava, el públic, sensible, se m'entregava definitivament. «¡Ah, quina tristesa no tornar a vore els amics, els pares, els quaranta-tres germans!» Les dones s'eixugaven les llàgrimes amb els sostenidors que duien preparats per llançar al torero. I, per fi, una veu:

–¡Indultem-lo!

I, de seguida, tota la plaça dempeus:

–¡Indultem-lo! ¡Indultem-lo!

El torero feia que no amb l'estoc. Que no i que no. Benauradament, ningú no li va fer cas. El president va alçar-se, es va torcar els ulls amb el mocador que m'haguera pogut deixar sense orelles i va dir:

–Després d'escoltar aquest clam, noble bou, no puc fer altra cosa que indultar-te, en el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo.

I tot el públic:

–¡Amén!

El torero va esperar que jo acabara de fer la vuelta al ruedo per arrimar-se'm. Jo ja anava un poc borratxo –perquè m'havien convidat a beure de cinc o sis bótes de vi i Atunero no és bou de fer menyspreus– i duia un barret cordovés en la testa que un anònim generós m'havia llançat.

–¿I uzté dadónde é?

Com sóc un bou educat, vaig contestar-li en el seu dialecte:

–De Cazteyón de la Plana, pa zervirle.

Va girar cua i se'n va anar arrossegant els peus entre els xiulets i el buuuuh! del públic. A mitjan camí, però, se'm va encarar i va amollar amb els ulls plorosos:

–Macoztaré con una muhé de zu tierra. Eza zerá mi venganza.

Efectivament, al poc es va gitar amb una dona de la meua terra. I s'hi va casar, el panoli, ja veus tu quina venjança.

Aquell dia vaig eixir de la plaça per la puerta grande. Tot no va ser bonic, però, perquè quatre dels que em van dur al muscle van acabar a l'hospital amb hèrnies i dislocacions. Jo ja els havia dit que pesava sis-cents quilos i que no feia falta, però com que ells van insistir-hi...

Després d'aquella vesprada gloriosa vaig gaudir –i encara gaudisc– d'una vida envejable. Em van donar el carnet de semental i vaig dedicar-me en cos i ànima a la polivàquia. La veritat és que en aquella vàquia hi va haver molta, moltíssima poli. Però, com tobou sap, tanta poli no és bona, així que després d'uns anys de dura repoblació, vaig reduir-ne el ritme i ara ja em conforme a visitar regularment només sis o set amigues, i així tinc temps de dedicar-me a la Filosofia, que és el que em dóna més plaer.

I ara vaig a fer-me un altre café, descafeïnat, que la cafeïna i els records no són bons per a dormir.

Confessions: Atunero va ser torejat (Primera Part)

La vida dels bous és dura, sí. Ja ho sabíeu però us ho recorde. I la vida del bou que ara escriu aquestes ratlles no n'ha sigut una excepció. En la meua joventut... ¡ah, la joventut...! Els records, la nostàlgia... Me'n vaig a prendre un café i ara torne.

Recorde que estava a ma casa, tan feliç, llegint l'assaig Anàlisi parabòlic del neoplatonisme del bou Schopenhauer, quan va sonar el timbre. Era el repartidor de correus certificats, carta amb avís de recepció. Supose que compreneu la meua angoixa, la meua por mentre aquell filípides displicent pujava les escales de la meua finca. Com que mai no m'han volgut donar el carnet de conduir –no sé per què– i, per tant, una multa de trànsit no podia ser, només quedaven dues possibilitats: o era la notificació que m'havien elegit membre d'una mesa electoral, o era la notificació que m'anaven a torejar. Dins del mal, encara vaig tindre sort.

Vaig considerar la possibilitat de fugir a muntanya i fer-hi vida salvatge, també la de pujar a una pastera, bitllet de primera classe, i començar una nova vida a l'Àfrica Tropical... Vaig pensar tantes coses... Tanmateix, jo sóc un bou urbà i europeu, acostumat a unes comoditats, a una llengua i a una ramaderia, i en aquell moment vaig arribar a l'encertada conclusió que per a mi era més fàcil la mort que l'intent d'adaptació a unes condicions difícils, a una existència sense cubates que jo no desitjava.

El trasllat va ser complicat, en una caixa de minses dimensions on quasi no podia moure la meua enorme bovinitat, ¡una caixa sense aire condicionat! Per consolar-me, pensava que condicions força pitjors pateixen els turistes que volen amb Ryanair: almenys jo podia menjar tot el que em vinguera de gust sense haver de pagar cap suplement.

Vaig arribar a la meua destinació, que podria haver sigut qualsevol ciutat o poble amb plaça d'atuneros, i hi vaig passar dies, setmanes, el temps exterior ocupat en pesatges, sortejos, anàlisis de dopatge, afaitada de banyes i altres ocupacions humanes, i el temps mental d'una banda ocupat per la fantasia de la fugida o la venjança i, d'una altra, per l'elaboració racional d'una estratègia que em permetera salvar la meua valuosa vida. Encara que al principi ho vaig intentar, de cap manera vaig poder concentrar-me en la lectura de l'assaig de Schopenhauer, l'únic llibre que m'havien deixat entrar al corral perquè a la portada hi havia dibuixat un angelet tocant la lira i no el van considerar perillós. La vessant fantàstica del meu cervell de bou va elaborar pel·licules que, si més no, m'ajudaven a evadir-me de la meua situació extrema. Fantasies com ara eixa en què Atunero suborna el vigilant, fuig i es fa una operació de cirurgia estètica, contracta els serveis de la màfia bielorussa i adquireix un passaport fals amb el qual pot viatjar pel món sancer sense por de ser trobat. Fantasies brutals com eixa en què Atunero suborna el vigilant, s'esmola les banyes, segresta un avió de Ryanair i l'estampa contra la plaça de Las Monumentales Ventas. Això sí, la plaça està buida i els passatgers, membres de la tripulació i Atunero salten en paracaigudes abans de la col·lisió. Sóc bèstia però no tant. A poc a poc, però, vaig arraconar les fantasies i em vaig centrar en la realitat, perquè s'arrimava el dia de la correguda i la meua vida corria perill real.

Plovia i feia sol i Atunero va eixir com un coet al ruedo, les peüngles rebotant contra aquella arena nerviosa. Sabia què havia de fer: suportar estoïcament el dolor físic i esperar el moment oportú, la meua única oportunitat. Abans del picador i de les banderilles vaig guaitar el públic. Hi vaig reconéixer diverses personalitats, l'ambient amerat de testosterona femenina. Hi havia tres membres del Tribunal Constitucional (el de Burundi, per descomptat), un poc bufats. Hi havia també un cantautor barbut d'esquerres, però molt d'esquerres. Hi havia un altre cantautor, molt famós, molt poliglot i molt bona persona, però un poc tocat de l'ala, tot s'ha de dir: no puc pensar cap altra cosa d'un paio que creu que és un llobarro que nació en el Mediterráneo. Hi havia, en fi, persones i personatges que alguna vegada havia vist fotografiades en eixes revistes de paper cuixé fullejades a casa d'alguna amiga meua o a la perruqueria quan hi anava/vaig a fer-me la permanent –eh!, no penseu que jo les compre, només les fullege per curiositat antropològica.

El torero, amb el típic tratge coent –tan semblant a una gaiata magdalenera–, feia olor a por i a eixa substància sòlida i líquida que amollem els éssers vius quan hem menjat massa kiwis. Em va fer llàstima i em vaig fer llàstima, perquè ja la sang xorrava pel meu llom, ara el sol calfava amb força i jo no m'havia dut el banyador. Ja en la faena, se'm va acudir que era fàcil desviar el cap i les banyes del camí que marcava la muleta i després se'm va acudir que això mateix segurament ja ho havien pensat tots els bous que al llarg de la història han sigut torejats. Però no, no podia, eixa no era la meua oportunitat. En tindria només una i l'havia d'aprofitar. No m'havia de precipitar. Per tant, vaig continuar representant el meu paper, envestint amb bravesa i escoltant els toro, toro del públic i els olé, olé del torero –o a l'inrevés, ja no me'n recorde–, fins al moment en què la gaiata magdalenera va anar cap a la barrera per demanar l'estoc. Aleshores, sí. Havia arribat l'hora d'Atunero.

CONTINUARÀ

Animula vagula, blandula

Vinga, va. D'acord. Els humans també han aportat al món fragments i obres extraordinaris. No molts, però sí. Els bous també som sensibles a algunes creacions de les bèsties bípedes, per descomptat, com ara els inoblidables versos de l'emperador Publius Aelius Hadrianus, que diuen...

Ehem!

Animula vagula, blandula,
Hospes comesque corporis,
Quae nunc abibis in loca
Pallidula, rigida, nudula,
Nec, ut solis, dabis iocos.

La traducció dels quals és, més o menys...

Ehem! Ehem!

Muuuuu muuuu muouououououooo,
muuuuuuuuuuuuuu, murumumuuu,
muuu, volem volem, muuuuuuuuuuu
mu, mu, muuuuu, muuuuuuuuuuuuu
muuuu, tv3, muuuuuuuu, muuuuuuu

Aquestos versos extraordinaris encapçalen la no menys extraordinària novel·la "Memòries d'Adrià", de Marguerite Yourcenar, o Marguerite de Crayencour. Fixeu-vos, humans, en aquest fragment d'eixa magna obra:

En tot això hi ha excés, però als disset anys l'excés és una virtut. De vegades em pregunte en quin escull naufragarà tot eixe seny, ja que sempre naufraguem: ¿serà una esposa, un fill massa estimat, un d'eixos paranys legítims en què cauen finalment els cors timorats i purs? ¿O serà senzillament la vellesa, la malaltia, la fatiga, el desengany que ens diu que si tot és en va, la virtut també ho és?

Inquietant. I també magnífic, ho reconec.

Ana Karenina, de Lev Tolstoi

En contra del que han explicat un bon grapat d’insignes humans, com ara Harold Bloom, megasaberut literari, com ara Nabokov, àlies Lolito, com ara Josep Pla, Machado, Txèkhov, Virginia Woolf, James Joyce, Thomas Mann, Marcel Proust o Faulkner, en contra de tot el que han dit, argumentat i demostrat, aquest humil bou pensa que Ana Karenina (Anna Karènina en català), no és una obra mestra. Ho sent per Greta Garbo, que la va interpretar, perquè és una actriu que m’encisa.

Tot i reconeixent el treball immens que hi ha en l’obra, així com la profunditat psicològica dels personatges –fins i tot dels gossos (gossos i no bous, ¿això és realisme?)–, les seues contradiccions, la seua evolució, per damunt de tot plegat hi ha un afany moralista que, segons Atunero, tapa i mata totes les altres virtuts de la novel·la, que en té moltes, s’ha de reconéixer.

Aquest bou tampoc no pensa que Anna Karènina haja superat la prova del pas del temps, des del punt de vista boví. Això és perquè els bous som éssers superiors als humans, i molt més evolucionats, i mai no ens hem preocupat de les convencions socials, tema fonamental en l'obra. La traducció nefanda, en castellà, que ha caigut a les meues peüngles m’ha irritat molt i, segurament, tot s’ha de dir, ha condicionat el meu judici.

Atunero també pensa que el títol de la novel·la haguera pogut ser "L’itinerari espiritual del senyor Levin, que sóc jo, el senyor Tolstoi disfressat", perquè Levin-Tolstoi n'és el veritable protagonista. El que passa és que, amb aquest títol, no haguera venut ni un puto llibre.

A pesar de tot, he de dir que aquest bou es va mig-enamorar d’Anna Arkadievna Karènina mentre llegia la novel·la, i està convençut que aquesta dona, si haguera viscut al segle XXI, també s’haguera manifestat a favor de TV3.

La llei i el paper higiènic

Transcric la notificació que ens ha arribat a les oficines de Hoangho S.A., amb avís de recepció.

Senyors Antisistema:

En aplicació de l’Article Únic de la Llei 1/2011, de Mesures Específiques contra el Bloc de Hoangho, els comunique que han de pagar vostès un multa de 600.000 euros si no volen que els embarguem fins els bolis Bic. A més, per cada deu minuts que tinguen vostès actiu el bloc a partir de ja mateix, hauran de pagar 60.000 euros addicionals (IVA inclòs).

La qual cosa els notifique en el nom de la democràcia, la llibertat, el progrés i la Fòrmula 1.

Dios guarde a V.I. muchos años.

Signat: El Comissari de Propaganda, l’Admirable Senyor Goebbels.

Ai, mare, ara què farem? He trencat la vidriola però no tinc pasta suficient per a pagar la multa. Misser Hoangho, què fem? M’he arrimat a les oficines del comissariat i m’han dit que puc arreplegar signatures, un total de 500.000. Els he demanat si les signatures havien de ser estampades en algun format concret i m’han donat dos rotllos de paper higiènic. No entenc la metàfora. Porte tot el cap de setmana signant, ja he signat 200.000 vegades però se m’ha adormit la peüngla. Jo crec que hauríem de signar 651.650 vegades per tindre un poc de marge, no? Ai, mare, misser Hoangho, ara què farem, si ens tanquen el bloc?

¿La vaca que ríe?

L’Observatori de la Vaca, després de la reunió ordinària setmanal del seu Consell Executiu i a través del seu Gabinet de Premsa, ha emés un comunicat que m’agradaria transcriure en aquest bloc. La qual cosa no implica necessàriament que el bou Atunero subscriga allò que s’hi manifesta.

COMUNICAT

El Consell Executiu de l’Observatori de la Vaca, reunit en sessió ordinària el proppassat 6 de febrer, ha acordat de manifestar que:

1- Deplora la publicitat que supose discriminació, vexació i/o intimidació als bovins de gènere femení, comunament conegudes amb el nom de vaques.

2- Deplora la comercialització d’articles de consum que usen la imatge de la vaca, degradant-la fins a límits infrabovins.

3- En concret, deplora la imatge i la publicitat de la marca La vaca que ríe, perquè ofereix una imatge manipulada, irreal i grossera de la vaca. En aquest producte, la vaca se’ns mostra com un ésser bajoca, rient sense trellat perquè li han furtat la llet per a fer formatge. Doncs no, senyors, les vaques no estan contentes que els humans els furten la llet i després la descremen, la ioguritzen, la formatgitzen, etc. Les vaques no estan contentes i per això no han trobat cap vaca disposada a eixir rient en les seues caixetes de formatge i per això n’hi han hagut de pintar una amb cara de fava i per això estem tots i totes cabrejats i cabrejades i per això ens sentiran els amos d’eixa empresa si no hi canvien el nom de seguida i per això muuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu.

4- Deplora la retallada pressupostària, amb l’excusa de l’austeritat, per part del Ministeri a aquest observatori, objecte de tantes crítiques sobretot per no seguir la línia ideològica oficial. (És veritat que som un poc antisistema, però vosaltres sou uns capullos!)

Signat

La Presidenta: Perlita.

El Secretari: Ramonet.

Els Vocals: Islero Junior, Remigia, Clodovea, Manzanito, Melocotoncito i Albaricoquito.

La meravellosa troballa breu de Perot de Granyana (Tercera i Última Part)

Primera part: http://hoanghoat.blogspot.com/2010/12/la-meravellosa-troballa-breu-de-perot.html

Segona part: http://hoanghoat.blogspot.com/2010/12/la-meravellosa-troballa-breu-de-perot_30.html

Perot: Quina idea és eixa? Tornem-hi! He de recuperar eixa pedra!

Schopenhauer: Mira, Perot: per a nosaltres els bous, els diners no tenen importància. A nosaltres ens interessa la Història, com t'hem explicat tantes vegades. Per tant, el que farem serà anar davant de l’Autoritat, explicar el que ha passat, i tots junts anar al lloc on està la Mare de Déu. Així evitarem que faces una altra vegada el ridícul.

Perot: I la recompensa? I la meua recompensa?

Schopenhauer: Te la donaran igualment, supose.

Perot: Ho suposes? No, no, jo no m’arrisque a perdre-la. Si no voleu acompanyar-me, hi aniré jo tot sol.

Schopenhauer: I sabràs trobar el lloc?

Perot (després de quinze segons de silenci): Anem a l’Autoritat.

Barlovento: Anem-hi! I, per cert, Schopi, aquesta és Plaerdemavida, la vaqueta de qui t’he parlat...

Plaerdemavida: Hola, encantada de conéixer-te. Jo et diré Hauer, si no t'importa, és més autèntic i tradicional.

Així, la comitiva integrada per Barlovento i Plaerdemavida, Schopenhauer, Perot i la marraixa de vi que Perot va agafar per alegrar l’excursió, es va presentar una altra vegada davant de l’Autoritat.

Humà: Una altra vegada ací, Perot? Ja t’he dit que... Ah! Veig que véns acompanyat.

Tots alhora: Bon dia, senyors.

Barlovento: Per què porta vostè ulleres fosques, si aquesta cambra està en penombra?

Humà: Perquè em dóna la gana, bou! (En veu molt baixa) Al final acabarem malament amb aquestos animals.

Perot: Veníem per la recompensa...

Boví: Què dius?

Barlovento: Res, res, que volem que ens acompanyen vostès a un lloc, el senyor Perot de Granyana ha fet una troballa important.

Humà: I què ha trobat? Un celler?

Schopenhauer: Una figura que canviarà el decurs de la Història d'aquesta ciutat.

Humà: No em foteu ara, que tinc una partida de golf.

Boví: Fes-los cas, Humà. Si aquestos dos bous han vingut fins ací, no dubtes de la importància del que ens conten.

Humà: Tens tota la raó. Anem-hi, doncs!

D'aquesta manera, Humà, Boví, Perot, la marraixa de vi, Barlovento, Plaerdemavida, Schopenhauer i quatre assessors d'Humà es van posar en marxa. Quan la romeria va passar per davant de l'alqueria de Perot, la seua muller i els seu tretze fills guaitaven des del porxo, amb cara de preocupació.

Fill vuité: Pareeeee, no els portes on la marihuanaaaaaa...

Senyora de Granyana: Calla, burro, que eres més burro que ton pare (Bescollada a Fill Vuité).

Per sort, l'Autoritat no va escoltar l'advertiment del fill, i van continuar, molt dignes, el trajecte cap a l'indret famós. No estava lluny el lledoner, però com que alguns dels romeus no estaven avesats a caminar més de deu metres seguits, van haver-se d'aturar a descansar sis o set vegades, descans durant el qual la marraixa de vi va arruixar amb el seu contingut les goles dels excursionistes. De tots excepte de Plaerdemavida, abstèmia pertinaç –ella tampoc no era perfecta–, gràcies a la qual vaca i a la qual abstinència avui en dia tenim una versió sòbria dels fets. Així, quan van arribar a la vora del lledoner, on la figura romania des que caiguera de la butxaca de Perot, tots excepte ella van vore i escoltar un cor d'àngels que cantaven cançonetes, molt blanquets i molt disciplinats. Alguns, més agosarats, van explicar després que també havien escoltat un discurs de la Mare de Déu, però que no la van entendre perquè el va amollar en occità. Hi ha, fins i tot, qui va vore aparèixer un grup de nimfes en actitud lasciva, però no va dir res públicament per si de cas el prenien per borratxo.

Humà: Oh! Quina troballa acabe de fer! Quina sort que la Mare de Déu m'haja triat per ser el nexe entre ella i els mortals.

Perot: Disculpe'm, senyor, però el sexe eixe sóc jo, que me la vaig trobar ahir.

Assessor Primer: Tu què vols?

Perot: Jo? La meua recompensa.

Assessor Segon: Impossible! Ja hem exhaurit el pressupost!

Humà: Ja sé el que farem ací: un parc temàtic.

Tots els assessors alhora: Sí, sí, quina meravellosa idea!

Boví: Però què dieu, ara? Un parc temàtic és inviable. Estem al segle XIV!

Humà: Inviable? Doncs una estàtua, vull ací una estàtua...

Perot: Una estàtua meua?

Tots els assessors alhora: No, burro. (Assenyalant Humà). Una estàtua d'ell.

Perot: I la meua recompensa?

Humà: Doneu-li cinquanta euros i que calle, per favor.

Boví (a Barlovento, Plaerdemavida i Schopenhauer): Estan bojos, aquestos humans.

Al final, Perot va tindre el seu monument, encara que ell no el no va arribar a vore, evidentment. Tampoc no va poder comprar-se la Harley. Tanmateix, els cinquanta euros de recompensa li van arribar si més no per a una Mobylette de segona mà que el va fer feliç. Això sí, el va fer feliç només una setmana, que va ser el temps que va tardar la Guàrdia Civil a pescar-lo bufat i confiscar-li la moto. Per acabar, diré, pressionat per la certesa que als humans us agraden els finals dolços, que la història va acabar en boda bovina. Però no entre Barlovento i Plaerdemavida, sinó entre aquesta i Schopenhauer. Sí, la graciosa vaqueta, en saber que el bou novel·lista havia pres el seu nom i l'havia posat a un personatge de la seua obra capital, se'n va enamorar pregonament, va trencar amb Barlovento –amistosament– i se'n va fer nòvia. Schopenhauer, també enamorat, li va dedicar uns versos que després li va furtar un famós poeta italià amb la cara més dura que una petrarca. I Barlovento... no tinguen vostès llàstima de Barlovento. Barlovento era un gentlebou que valorava sobretot l'amistat de Schopenhauer, però també valorava i va valorar el cos de la infinitat de vaquetes que es va anar trobant en el seu llarg camí.

La meravellosa troballa breu de Perot de Granyana (Segona Part)

Primera part: http://hoanghoat.blogspot.com/2010/12/la-meravellosa-troballa-breu-de-perot.html

Schopenhauer: Fes-nos cas, home. Mira-la bé. És la Mare de Déu pregant.

Perot: I què voleu que faça, jo, amb aquesta Mare de Déu, que dieu vosaltres?

Schopenhauer: Haurem de comunicar-ho a l’Autoritat.

Perot: No m'emboliqueu amb bajanades, que ara no em puc aguantar i acabaré fent-m’ho damunt. A més, què guanye jo amb tot això?

Barlovento: Guanyes que potser et donaran una recompensa i...

Perot: Una recompensa? I em podré comprar la Harley?

Barlovento: La Harley i un Ferrari, si tu vols.

Perot: Aleshores me la guarde. Escolteu, fem un tracte: jo em quede amb el noranta per cent de la recompensa, i l’altre deu per cent el repartiu entre vosaltres dos.

Barlovento: Sí, home, sí. Ja saps que nosaltres no valorem els diners. L'únic que volem és treballar menys, que no ens apretes tant el jou i que ens dónes bona herbeta per a pasturar. A nosaltres ens importa, sobretot, la Història.

D'aquesta manera, Perot, molt content i no només pel vi, es va posar la figureta a la butxaca i, després que s’aliviara, tots tres van acabar la faena del dia: llaurar el camp, plantar kiwis i regar la marihuana. Després, en fer-se de nit, van tornar a l'alqueria. Barlovento i Schopenhauer havien volgut anar de seguida a l'Autoritat per informar-li de la troballa, però Perot no hi estava d’acord, perquè deia que tenia set i se li havia acabat el vi, i com que els bous eren molt pacífics, no van volen discutir-hi. Al sendemà, de bon matí, Perot, quan Barlovento i Schopenhauer encara dormien, va anar a ca l'Autoritat, el binomi humanoboví que governava les nostres terres en aquella època. Li van concedir audiència.

Perot: Quant em donareu per aquesta... per aquesta...?

Boví: Per aquesta què, Perot?

Perot: Espera, que la tenia per ací... a la butxaca... espera...

Boví: Ja t'ho deia jo, Humà, que aquest Perot ens faria perdre el temps.

Humà: Tens raó, Boví, em sap greu. Tu ja saps que la majoria dels humans no som així de bajoques, i per això al final serem nosaltres els qui governarem el món.

Boví: T'equivoques, Humà. Governareu el món precisament perquè sí que sou així...

Perot: Espera...

Humà: Ja està bé! Continuem, Boví, amb els temes importants. Recorda que hem de requalificar urgentment els terrenys de la marjal que acabe de comprar... I tu, Perot, au, fora d'ací!

Perot se’n va tornar a casa i, tot compungit, es va adreçar a Schopenhauer, que, en havent-se desdejunat, escrivia la seua novel·la. Barlovento no hi era: se n’havia anat a prendre café amb Plaerdemavida.

Perot: Una desgràcia, Copenhaguen! Una desgràcia!

Schopenhauer: Schopenhauer, mestre, em diuen Schopenhauer.

Perot: Ai, Copenhaguen, quina desgràcia!

Schopenhauer: Tranquil, home, i explica’m què t’ha passat.

Perot: La pedra, la pedra dels collons... l’he perduda! Adéu a la Harley, al Ferrari, aiiiiiii...

En eixe moment, van arribar Barlovento i Plaerdemavida, molt encaramel·lats. En vore sanglotar Perot, es van separar i van preguntar a Schopenhauer què passava.

Schopenhauer: Res, que ha perdut la figureta de la Mare de Déu.

Barlovento: Com és possible, això?

Perot: Aiiiiiiiii...

Plaerdemavida: A vore, Perot, has de mantindre la calma. Què vas fer exactament amb la figureta després d’agafar-la?

Perot: Què vols que fera amb eixa pedra, vaca? Guardar-me-la a la butxaca!

Plaerdemavida: En quina butxaca? Ens ho pots ensenyar?

Perot: Ací, ací...

Schopenhauer: Però si ací no hi ha tela!

Barlovento: Això és que et va caure en terra!

Plaerdemavida: Efectivament.

Perot: Tornem-hi! De pressa! Tornem-hi!

Schopenhauer: No tan de pressa, mestre. Tinc una idea millor...

CONTINUARÀ

La meravellosa troballa breu de Perot de Granyana (Primera Part)

A nosaltres, els bous, també ens ha arribat, a través de la nostra rica tradició oral, la llegenda de la troballa de la Mare de Déu de Lledó protagonitzada pels bous Barlovento i Schopenhauer, assistits per l'inefable camperol Perot de Granyana. És ben cert que, en aquest cas i sense que servisca de precedent, hi ha punts de coincidència en allò que conten els humans i allò que contem els bous. Tanmateix, també hi ha algunes diferències, per la qual cosa ara explicaré eixa història des del nostre punt de vista, molt probablement més encertat que el dels humans si tenim en compte que, en la llegenda, hi ha dos protagonistes bovins i només un d'humà, i més encara si considerem que els bous Barlovento i Schopenhauer tenien estudis i el llaurador Perot era completament analfabet.

Com totbou sap, al segle XIV la comunicació entre humans i bovins era molt fluida, en contra del que passa en aquestos temps tempestuosos. Així, Barlovento i Schopenhauer quasi formaven part de la nombrosa família de Perot, hi compartien taula i tenien habitació en l'alqueria del llaurador. El dia de la troballa, tots tres anaven conversant animadament mentre treballaven, o si volem ser exactes, haurem de dir que treballaven els bous i Perot hi anava darrere, intervenia de tant en tant en la conversa però, de força, en feia ben poca –s'ha d'aclarir que l'estàtua o monument que podem trobar en l'avinguda de Lledó de la nostra capital està deformada per la imaginació mítica d'Adsuara Ramos i el veritable Perot era un home escanyolit i borratxet–, i quan no, entorpia clarament el treball dels honrats bous, aturant-se sovint per alçar el colze, potser ho feia perquè pensava, cada vegada, que estava arribant a Sant Roc, on, com totbou sap, és obligatori fer traguet i matar lo cuc. La conversa anava així:

Schopenhauer: Com et va amb eixa vaqueta amiga teua?

Barlovento: Molt bé, molt bé.

Schopenhauer: Però és una relació seriosa?

Barlovento: No... o no ho sé. És molt simpàtica, la veritat, i té unes...

Perot: Ep! Vosaltres, deixeu-vos de xerrameca i descansem, que jo necessite un glopet de vi...

Barlovento: Un altre?

Schopenhauer: No faces cas, Barli, i tira...

Barlovento: Un poc més endavant, Perot... (En veu baixa) De què parlàvem, Schopi?

Schopenhauer: D'eixa amigueta teua, que no sé encara com li diuen.

Balorvento: Li diuen Plaerdemavida.

Schopenhauer: Quin nom més bonic! Escolta, si no t'importa, li'l posaré a una de les protagonistes de la novel·la que estic escrivint.

Barlovento: A mi no m'ha d'importar. És a ella a qui ho hauries de preguntar, encara que no crec que et pose cap pega. Per cert, encara continues amb les teues novel·letes? No saps que després els humans s'apropien de les nostres creacions? Ja veus el que va passar amb les piràmides de Gizeh.

Schopenhauer: Ja ho sé, ja ho sé, i no m'importa. A mi, ja ho saps, el que m'agrada és escriure, la fama per a mi no té cap valor...

Perot: Pareu-vos! No puc més! Ací, descansem a l'ombra d'aquest pi.

Schopenhauer: Açò no és un pi, burro! És un lledoner. I continuem, fes el favor, que acabaràs bufat, com sempre...

Perot: No, no, és que necessite fer de ventre. I, mira, aquesta pedra m'anirà bé per a...

Schopenhauer: Però què fas, home? Això és... Mira, Barli, això és la Mare de Déu!

Barlovento: Mare de Bou, és veritat: és la Mare de Déu. Mira, Perot, eixa és la mare dels vostre Déu.

Perot: Què dieu, ara? Aneu mamats o què?

CONTINUARÀ

Atunero no repel·leix res

Aprofite aquesta il·lustre tribuna per desmentir la notícia que va aparéixer divendres al teletext de Televisió Espanyola, en la pàgina 109.

Exhorte els responsables de TVE –que de segur segueixen aquest bloc– a què siguen més rigorosos en les seus informacions. No és la primera vegada que publiquen un titular així. He de dir, per a la tranquil·litat dels meus milers de fans, que no tinc el gust de conéixer cap pirata somali i, per tant, mai no he hagut de repel·lir-ne ni de repelar-ne. Jo sóc un bou pacífic i ací estic, tranquil, sa i estalvi, en les meues coses.

Festa - Homenatge a Islero

El 31 d’octubre propvinent, diumenge, vespra de Tots els Bous Sants, celebrarem la nostra festa anual al lloc habitual –la tàpia sud del cementeri vell de Castelló. Enguany homenatjarem el màrtir Islero.

PROGRAMA

16:00 Presentació i repartiment d’herba fresca dels Alps Suïssos.

17:00 Curses de sacs per als vedells i els bous i vaques més agosarats, tot un espectacle.

18:00 Invasió del cementeri vell de Castelló, aprofitant l’avinentesa (nosaltres també tenim dret a divertir-nos).

19:30 Concert de rock & bou a càrrec del famós grup de Califòrnia The Vaca’s & The Papa’s.

22:00 Orgia (en substitució dels tradicionals i avorrits discursos).

03:00 Precs i preguntes.

Us esperem.