FRANCO a Castàlia.

Sí amics. Franco, presente ! açó no és un gir de neurones, es que el sr. Franco Bahamonde aparéix en tots els fregaos darrerament i esta es la gota...

Está de rabiosa actulitat el rotllo del Valle de los Caídos, que si la sra. Carmen Polo volie descansar ( eufemismeeee! ) al costat del seu marit, que si queremos visitar, etc.
Al Levante peguen la vara en la possibilitat perduda de que la gloriosa plaça Mª Agustina, la dels nostres coloms ... les nostres pipes de girasol... les nostres albinegres pilotes de la pastisseria Tonica... s´hagués pogut dir plaça del Caudillo o del Generalísimo o de Franco, perquè ahí al centre geomètric de la font anava una estàtua de l´ínclit ! Al final no sé per quin poblema ( enèsim homenatge al assessor cultural, per cert tinc un document seu amb totes les virtuts literàries...) en el cetre es van decidir per la esclava liberta i les cagades de la Valenta, Camilo José i demés família no van fer punta a la seua històrica calva. No haguere sigut el mateix quedar en la Mª Agustina que en la de Franco.

I qué té a vore en el C.E.Castelló? doncs que va fer una aparició triomfal a la tribuna, la foto és il.lustrativa. Triomfal per a ell perquè va guanyar la guerra i triomfal per a nosaltres perquè vam guanyar la batalla, (algo queda, eh? ) vam derrotar el plantejament garrulo de Flausino ( este nom gairebé és un insult en sí mateix) i vam exclamar un que torne Franco, ja sabeu esta expressió és en senyal de goig o desaprovació, indignació... segons casos.

El 20-N és a prop... jo no dic res...



Post-franquisme:

Quins tipus d´homenatges hagueren tingut lloc a la nostra plaça dies com demà si l´haguessen batejada d´altra forma?


Mireu quin enllaç més xulo he descobert mentre buscava fotos... blog Gracias a la vida.

El toro Ratón: un psicòpata perillós (Estan bojos, aquestos humans)

Diuen els seus biògrafs que el toro Ratón va ser un vedell introvertit i problemàtic, segurament a causa de pertànyer a un corral desestructurat (que és una manera fina de dir que els seus pares eren drogaddictes i sa mare es prostituïa per aconseguir la droga), o potser ho duia ja en el gens, els especialistes del cervell mai no s'hi posen d'acord. Els serveis socials bovins no van reeixir en la tasca de redreçar-lo i d’aquesta manera, quan les banyes se li van fer llargues i punxegudes, va començar a tussar contra tot el que passava pel seu davant i a tossir quan fumava algun canut. Així, en l’adolescència, els metges van concloure que el toro Ratón era un psicòpata perillós i irrecuperable, i les seues perspectives de futur van quedar reduïdes a participar al Gran Hermano Bou, ser elegit president d’alguna diputació provincial o reclutat com a bou assassí per a esbarjo dels humans. Finalment, els humans van decidir que necessitaven un bou assassí, i el toro Ratón va començar a participar en eixos espectacles funestos de sang i orgasmes de por. El seu cachet va augmentar després dels morts en progressió geomètrica (a dia d'avui ja supera el dels Rolling Stones de la millor època) i el seu ramader s’està fent d’or. El ramader tot ho justifica: la gent va perquè li agrada i els ajuntaments paguen perquè els convé. ¡Estan bojos, aquestos humans!

Per a nosaltres, els bous, és una cosa inconcebible tancar en una plaça un humà assassí, Jack l’Esbudellador, posem per cas, o George W. Bush, i córrer davant d’ell, amargar-nos en un banc d’església o en una font, i xisclar com a bojos quan l’assassí agafa algú. No juguem amb foc. Així que no us queixeu, humans, si hi ha més morts, que vosaltres en sereu els responsables (i, a més, em sembla que us agrada: "ai, ai, ai, però, ¿qui és, qui és?, ¿l'ha mort o no l'ha mort?").

Si vis pacem, para bellum.

España s´incorpora al sistema de defensa antimissils de la OTAN i cal recordar algunes dades per si entrem en conflicte bèl.lic. He buscat un gloriós bloc (no blog) de notes militar meu, un tresor estocolmià on he trobat molta informació que vull compartir en tots vosaltres.

Introducció:

A la mili ets un número, jo ere nº 3, després em van fer cabo, ere el cabo Hoang (no poden haver noms compostos). Llevem el Ho.

Nus, on figuren les troballes:

Lo fonamental del ORDEN DE COMBATE. Cal distingir entre combate y batalla. En altre capítol ampliem si voleu.
Un plànol del camp de Sant Gregori on vaig fer maniobres, con sus zonas de caída de proyectiles.
L´Himne d´Infanteria: el conegut del ardor guerrero. Poètic, hiperbòlic, paroxista. Parla de l´honor, la bandera, grandeza, victoria, gloria... àdhuc de la épica nobleza castellana... a mi em recorda l´himne del Real Madrid ! o a l´inrevés, no vull ofendre a cap militar vell. Comproveu-ho a l´enllaç.
El cetme, la núvia, con sus bocachas apagallamas, portafusa de la correa...
Métodes d´orientació: el mejor la brújula y también el sol.
Accidents del terreny.
La jura de bandera, hasta la última gota de mi sangre... he jurat defendre l´ordre constitucional e integridad de la Patria.
Delitos (sedición, insubordinación) y faltas (leves, graves) ...els porros que ningú fumava.
Preguntas antes de avanzar: a dónde? por dónde?, cómo? y cuándo? feia falta un Mouriño a todas luces, no per tàctica sinò per a que fera la pregunta que ningú es plantejava mai...
Llistes conciencudes per anar de maniobres en tots els estris, llistes inacabables de mandos militars, instruccions del centinela, del cabo cuartel.
Tipos de TIRO: tenso, curvo, en suspensión, bandeja... ui no! estos dos darrers són de bàsquet !
Consells instructius: gastar un calibre determinado (guarde el secret) para producir más heridos, per fotre a l´enemic.
Símbols de la Patria.
Derechos y deberes del combatiente.
Tratamientos: Usía, Vuecencia (Generales y Coronel con laureada)...
Saludo a la bandera: cuando estás a 5 pasos bajamos la cabeza y la levantamos 5 después (cuando pasa delante nuestra). Si la bandera está quieta, 6 pasos antes, saludando.

Desenllaç:

Açò sí m´emocione de veritat:
Troballa d´anotacions de paraules en el bloquet ! com a glosas emilianenses de San Millán de la Cogolla ! i en valencià (el tenia prohibit en públic) concretament: RANXO: menjar. TIBAT: fart. Aparèixen al costat d´una llista de telèfons que mai he gastat...
Horari d´assignatures d´unes virtuals classes de Graduat Escolar als soldats (1/3 no el tenien) que mai van ser impartides...
Puc parlar del Pàter en positiu, va tindre molt d´interés, jo anava a ser un dels mestres, però altres preferien que anaren literalment a pegar tirs... i no eren els alumnes... quina pena!
Tot açò dona molt de sí, puc ampliar, però no em convé...

Bajada de bandera: qué feien, qué fan eixes paraules en valencià, eixes glosses en la tapa de darrere del bloc? serien les primeres escrites en la nostra llengua dins del cuartel ? o van ser escrites a Montaña Negra?

De la Xina: cinema, economia, drets humans i una xiqueta ben bonica

Atunero volia parlar sobre el pes i la influència de l’economia xinesa en el món global actual, però com que misser Hoangho ha obert la veda del tema del cinema, he aprofitat l’avinentesa per penjar una foto de la bellíssima actriu Zhang Ziyi. de la qual aquest bou fa temps que va quedar captivat. Gran actriu, sí. El fet que sembla una persona diferent en cada paper que fa és un indici de les seues excel·lents qualitats interpretatives. Per exemple, en El camí cap a casa de Zhang Yimou i en la inquietant 2046 de l’extraordinari director hongkongués Wong Kar-wai, la mateixa actriu i dos persones diferents.

I ara parlaré d’economia.

Recorde un programa de debat televisiu, un de tots aquells que es van fer arran de la invasió de l’Iraq per part de les tropes aliades. Un dels que participava en aquell programa era un ministre d’Aznar (el nom del qual no diré perquè sóc un bou respectuós) que reia com un psicòpata (ho dic de bon rotllo, ¿eh? Atunero és un bou pacífic, com ha demostrat a bastament en els articles que estan penjats en aquest il·lustre bloc). Com deia, Miguel Ángel Rodríguez argumentava que les forces militars espanyoles havien d’estar al costat dels seus aliats, sense tindre en compte cap altra consideració. I aleshores reia, hi, hi, hi, i ironitzava preguntant: “¿Con quién hemos de estar? ¿Con Rusia? Hi, hi, hi... ¿Con Chinaaaa? Hiiii, hiiiiiiiiii, hiiiii.” No ha passat ni tan sols una dècada des d’aquelles rialletes esgarrifoses i els nostres aliats americans ja reben les crítiques dels xinesos, aquells pobrets (hi, hi, hi), propietaris de bona part del deute ianqui, perquè una agència d’eixes de cuatreros els ha abaixat la qualificació del deute (als ianquis, no als xinesos). La Xina, ara, també està interessada a comprar deute europeu, sempre que reconeguem que el govern xinés és de puta mare, que a la Xina respecten els drets humans i que el Dalai Lama és un terrorista perillós. Així que ja ho sabeu, humans europeus, quin és el vostre futur. L’únic que haureu de negociar amb els xinesos és si per fer-los de criats heu d'aprendre xinés, o si amb l’anglés us hi servirà igualment. Jo, a la Xina, sí que m’agradaria anar-hi, sobretot perquè és molt a prop de l’Índia, que, com totbou sap, és un paradís per als bovins, i només fa falta creuar el Tibet, l’Himàlaia i el Nepal per arribar-hi, cosa fàcil per a mi, perquè estic molt en forma. Però ja està bé de parlar de geografia i de la meues extraordinàries aptituds físiques, que m’estic desviant del tema. Volia dir que, si es mira bé, no és tan roïn el sistema polític xinés. Ells no dissimulen fent eleccions ni res de semblant. Fan bé. Total, ací us gasteu una pasta i teniu vinga maldecaps per a què finalment governen i us manipulen sempre els mateixos. I el tema dels drets humans, la pena de mort... Jo no en sóc partidari, al contrari, no cal que explique res: sóc bou. Però, ¿sabeu una cosa? L’altre dia vaig sentir a Ràdio Bou que hi havien executat uns quants polítics corruptes i la meua imaginació de bou va traslladar aquella situació a les nostres terres i... açò és una fantasia molt íntima, hi, hi, hi (ja se m’ha apegat) i no us la contaré, però que bé m’ho vaig passar.

I ara tinc un dilema: ¿Quina de les fotos que encara tinc per ací de Zhang Ziyi penge per finir aquesta entrada? (¡Ai, xiqueta, si fores vaca!) Doncs, mira, les penjaré totes. Muuuuuuuuuuuuu.

La sèquia de l´Obra en els records i en la literatura.

Al capítol dedicat a Tombatossals ja vaig nomenar la popular (de poble) a Castelló de la Plana sèquia de l´Obra. Des d´allí salpaen les naus amb la colla del gegant cap a la conquesta pam a pam de les illes Columbrets. Bé, exactament del paratge del Molí de la Font o la Font de la Reina, però a mi em porta molts records d´infància. La foto és de la desembocadura de la sèquia al mar, la meua platja de xiquet, amb les piràmides al costat del riuet...

També he prés el bany a la mateixa sèquia a l´alçada del camí Serradal quan l´aigua encara estava neta i així mateix a mitan camí de la sèquia al nivell de l´alqueria (blanca per cert) on jugava en els cosins a tot un poc amb tecnologia creada per nosaltres. El fang eren barres de pà, les rajoles i la corda ens servien per fer les Olimpiades, vam inventar fins i tot un camp de tennis de terra a una marjal abandonada ! el que va costar d´aplanar ! m´estic desviant... tornem a la mítica sèquia Mare, amb els samarucs, anguiles i llim (açó ho recorde més en les altres sèquies secundàries, a l´Obra l´aigua era molt clara, es podia pixar i tiro porque se me lleva la corriente).

¡ Qué moments més solemnes ! ¡ Com bategaven los cors i com corrien les mirades cap a Tombatossals ! Volguérem pintar fidelment aquells moments en què, deslligades les naus dels arbres vorans, on eren amarrades, enfilaren lo gran canalat de la sèquia Mare fins posar-se tota aquella balumba de pasteres en ringlera.
(Tombatossals, Josep Pascual Tirado)

Les naus ixen des de la Font de la Reina per la sèquia de l´Obra, segons l´erudit Lluís Meseguer. Però es que a De la meua garbera, també de J.P.Tirado, n´hi ha un divertit capítol titulat La Font de la Reina amb granotes i ranas i una sinyoreta dels cordons, on trobem:

¡ La sèquia de l´Obra ! Com artèria naixent del depòsit de la vida conduix el líquid mantenint lo nivell per tota l´engraellada de sèquies amples, verdoses, de superfície florida i margens festonejats. Ella, esplèndida i fanfarrona sosté continuament la saó d´aquelles terres molsoses, riques de vegetació, ansioses de suor i agraïdes sense fi... ¡Bé podem dir-te, artèria de marjal! ¡I quan amorosa rep allà al cap de la seua carrera l´acompanyament de la Molinera, la Travessera i lo Bovar! Pareix esta buscadissa que les pobres necessiten de qui ab més poder i valiment les puga presentar a la mar ensoberbida!
La sèquia de l´Obra acollix a tots, àdhuc a la sèquia major de l´horta... ¡És molt goluda!... ¡Cal vore la gola que té la sèquia de l´Obra!


Ens queda una sèquia, el Senillar, que apareix al nom d´un personatge de Tombatossals, el soberg i esquifinyat Garxolí del Senillar. Este canal l´he solcat jo amb altres cosins (en som una caterva) i sempre el meu germà amb una barca d´aquelles de l´arròs ! qual xicotet gegant conqueridor de sèquies.
No faig broma amb el nom del personatge vençut per l´heroi, tot i que em venen al cervell alguns paral.lelismes...

EL ARBOL DE LA VIDA, una peli albinegra.

Ja feia temps que volia parlar de cinema. Ho faig en este breu comentari fet a vuelapluma pel menda en un blog de cine. Es pot parlar molt més, però es que està jugant el Castelló...

Ni es una obra de arte ni una m..... no es una peli convencional, a mí me gustó y no me gustó, me aburrió y casi me hace llorar, como la vida misma. Me sobraron muchos minutos y alguna escena como los dinosaurios. Hubiera quedado más bonito sacar algun homo... Capta momentos de la infancia brutales, con las emociones, sentimientos... ahí sí es poesía o documental o yo que sé ! Sólo sé que prefiero ver una película así que no una vulgaridad de acción. Pero tampoco me atrapó, dudas, te hace pensar, nos incomoda en cierta manera y eso es lo que a la mayoría no le gusta. No es blanca ni negra, es albinegra, como es la vida.

Improvisació per a golfantes.

Huí no tinc res preparat, la veritat siga dita, estic enfrascat en la lectura del llibre del club, Les urpes del llop, i d´ací un ratet me´n vaig a Castàlia i després el València-Barça. També tinc que berenar, que a Tribuna no sé si està ben vist portar un bocata en paper de diari i un pot camuflat.
Així que improvisarem una miqueta amb alguna cosa que se´ns done bé... verbigràcia les paraules.
Tinc en la memòria alguna frase i per la temàtica, Atunero ens pot ajudar. Per cert, el dia 14 ha fet un any que l´ínclit, que no relinclit, bou col.labore en este humil blog com crec el va qualificar. Gràcies per les teues reflexions una vegada més. Mouuuu!

Quan Machaquito ere novillero: qui ere Machaquito? equivaldria a quan Franco era cabo o quan el Caudillo era corneta... es que va ser moltes coses este home...

Golfante : ho diu una conspicua clienta que ve per l´oficina; ens ho diu als empleats, inclús distinguís al golfante mayor!, que no sóc jo. És bonica, la paraula, la dóna ja és gran... la he proposada al blog Palabras raras, interesantes... però de moment nà de nà. Ells s´ho perden. Deu ser una barreja entre golfo i mangante, golf-ante. Com presbicia, mescla de presbítero i avarícia o delícia o Letícia... ja,ja, presb-i-cia... ba-lon-ces-to ... ui, no! ésta és més normal, tot i que també ens agrade.

del año catacumba : havia escoltat del año catapún, però esta menció al refugi dels primers cristians... aquells que éren comunistes ! doncs no. Quina té més força, catacumba o catapún?
Al descans del partit ho reflexionaré.

golejada: és el que espere hui a favor del Castelló ! i podrem exclamar Albricias !

mireu el que trobat sobre periodismo golfante al buscar imàgens:

http://revista.libertaddigital.com/periodismo-golfante-1276231001.html