"L´escriptor es aquell a qui escriure li resulta més difícil que a la resta de persones". Thomas Mann.

"La terra de ma terra és pols del meu camí
que a mon dolor s’aferra i mai no fuig de mi." Bernat Artola.



dimarts, 30 d’agost del 2016

La barraqueta.




-        Calla… tú también… calla…
Tinc una barraqueta que no té trespol, que no té trespol, que no té  trespoooooool Así, alargando la o final, y más fuerte, que no se os oye. Parece que no hayáis comido. - Vociferaba el maestro de música a sus pupilos en una mezcla de enfado y satisfacción. La creatividad no cabía  en el canto, tampoco era un principio pedagógico muy potenciado en la época. A los niños en general les agradaba la clase de Don Miguel, siempre que no fuera teoría, claro, la música en China o en el Renacimiento español no les emocionaba y Luigi Rossi, Carissini i Alessandro Scarlatti tenían más nombre de delanteros goleadores que de cultivadores virtuosos de cantatas. Los silencios eran distintos que en otras asignaturas, aquí cobraban sentido junto a las notas blancas y las negras; había de varios tipos, como los compases, como los movimientos, como la audición de discos de música (clásica por descontado) con la que D. Miguel les obsequiaba si se portaban bien. La primavera y el otoño de Vivaldi eran chulos, así como la Sinfonía de los juguetes de Mozart o el Concierto de Branderburgo de Bach. Para casa quedaba escuchar la cinta del Bang Bang con los éxitos del momento, el grupo ABBA, el September de la Vuelta Ciclista…
-        -  El Madrigal es uno de los puntos vitales de la música del Renacimiento y es el símbolo máximo de la música profana. Nació en la época del Ars Nova… -dicta a buena velocidad D. Miguel.
-         El Madrigal es el campo de fútbol del Villarreal – susurra José Vicente al compañero Javier separado por el pasillo entre pupitres.
-        Yo he estado con mi abuelo, me llevó a un partido hace tiempo, sólo recuerdo que es un campo muy pequeño. Creo que iba de rojo y pantalón azul…
-         ¡No animal! Sólo has adivinado el pantalón, ¡la camiseta es amarilla, como el Las Palmas!
-         ¡Silencio! Martínez y Bausá, ¿qué acabo de decir?
-         Que el Madrigal no llegará a su perfección hasta el pleno Renacimiento… responde dubitativo el primero.
-         ¡Señor mío! Eso era el principio del párrafo, lo he explicado (dictado más bien, pensó el niño) hace media hora. A ver tu libreta…
-         No, no, ya sigo…
-         Enséñame la libreta he dicho. Muy bonito, un dibujo, un escudo de fútbol debe ser… ¿y este otro?
-         Mmmm… nada… un…
-         Es un sorro justisiero, Don Miguel – apunta Luís desde el fondo, embutido entre abrigos y las perchas en serie.
La risotada a modo de sonata no fue Moderatto, más bien Allegro y la reacción del profe, Grave:
-         A ti nadie te ha dado vela, Grande... ¡cállate! - Volviéndose hacia Martínez de nuevo - Pues los inmensos ojos de tu artístico sorro van a ser vistos por los ojos del director, ya verás qué divertido. Mejor no, dile a tu padre que quiero hablar directamente con él.
El premio ese día fue individual y en forma de diálogo parental.
El castigo fue al día siguiente y en forma de arresto domiciliario.

Juanjo Agost (Fragment d´unes històries...)

Forma parte de relatos y escritos que de momento están a refugio en mi ordenador... 
Aunque los nombres son inventados, algunos reconocerán situación en lugar y espacio... 
Per descomptat la llibreta és meua, el valencià és lamentable, cal dir que el mestre era salmantí i ha plogut molt.  
   

 Tinc una barraqueta que no té trespol,
que no té trespol, que no té trespol.
Per la matinadeta ja li pega el sol,
ja li pega el sol, ja li pega el sol.

Trulla que trullara que trullarà.

I com és xicoteta no paga lloguer,
no paga lloguer, no paga lloguer,
perqué era dels meus pares i és pels meus xiquets, és pels meus xiquets, és pel meus xiquets.

Dins jo tinc un armari molt ben arreglat,
molt ben arreglat, molt ben arreglat,
amb tres culleres velles i un plat foradat,
i un plat foradat i un plat foradat.

Tinc un canteret d'aigua i tres botes de vi,
tres botes de vi, tres botes de vi
i un setrillet que és d'alló més fi,
que és dallò més fi, que és dallò més fi.

Trulla que trullarà que trullarà que trullarà.

divendres, 1 de juliol del 2016

Que continúe nuestra historia. "Records albinegres"
























Que continúe nuestra historia. Nos hemos quedado a nada del ascenso. Otra temporada. Tocaba volver a resucitar tras once años, no fallar desde los once metros. Pero esto es una anécdota de este fútbol que maltrata al C.D. Castellón cual mito de Sísifo de forma cruel o como reza el final de la canción de Los Suaves:

Otra vez a empezar
siempre la misma historia
cada día siempre igual.


Alguna temporada cambiará y las lágrimas de niños y mayores serán de inusitada alegría. Si se hacen las cosas bien y se aprovecha la ola albinegra (Castalia lleno) el año del centenario (2022) estamos vivos y coleando en 2ª división A. Porque muchos eran orelluts y no lo recordaban o no lo sabían...

Fragmento de El fútbol a Sol y Sombra, Eduardo Galeano. Vía Enrique Ballester.

Como dice César Ramos este equipo también queda para la historia, para la nuestra al menos, así que aunque es mucho más agradable glosar éxitos, de igual modo recogemos en el blog estos momentos tristes, combinados con otros de auténtica enjundia albinegra que pasan a formar parte del vademècum albinegre.

 

Entonamos el Pam Pam Orellut a capela, de aquella manera... por la falta de costumbre y desconocimiento de la versión larga. Vídeo Moll TV. Fue muy emocionante, como el momento del calentamiento que he bautizado Australopithecus, cuando todos empezamos a chillar animando a los equipiers y descargando tensión. El Sí se puede del final... Nos hemos identificado con estos xiqüelos, con el entrenador Kiko que ha hecho lo que ha podido a pesar de... (no quiero despotricar ahora) Reconocimiento y deseo de continuidad unánime por parte de toda la afición, que ya es difícil.

Mención especial a los aficionados que hicieron cola toda una noche para sacar la entrada de Gavà, a los que viajaron allí, así como a los que conquistaron les illes y Málaga, donde tuvimos toda la suerte que nos faltó en el último partido.



"Gavà no es el final" Edu Chova

 

Video de Silvia García Broch dedicado a la afición, el partido en Castalia contra el Gavà.

Enrique Ballester habla de esos momentos que compensan, de un puto partido antes de su disputa (aunque suene mal)

El jugador que falló el último penalty, Luismi, es sacado a hombros. Reconocimiento, identificación.

26-J Fútbol y jornada electoral. Varios presidentes de mesa uniformados.

Muixeranga albinegra en ple Raval de Sant Fèlix.

La Pérgola, de gom a gom, inundada de xiquets.



 L´afició anima sense parar a Gavà. També els jugadors no convocats.

 
Cares de tensió al meu sector, patint contra el At. Malagueño, segona eliminatòria del play-off. Sub-família dins la Gran família albinegra.

 Gol Nord Alt, idem de idem.

Altra família albinegra. ;-)


El paroxisme dels gols. En eixe sentit, hem tingut sort al racó, amb Ebu, Charli, Fabiani.

Charli i Jordi, si hem de destacar a algú.

Antonio, gran treballador, va tindre la mala pata de fallar el penal decisiu.

Plantilla de tota la temporada. Vía AHISCAS

 Per si tornem a cantar, ací teniu la lletra. Temblando al viento.

Seguim anant a Castàlia, és molt bonico i és LA NOSTRA TRIBU !!

Moltes gràcies i PAM PAM ORELLUT !!

ÚLTIMA HORA:
En su artículo de hoy en Levante, Enrique Ballester habla del texto de Galeano. No lo sabía... No puede faltar aquí aunque esté calentito.

 

diumenge, 5 de juny del 2016

Vicente Martínez Soler, "el Salao". Entrevista, articles, imatges. Records albinegres.






































Entrevista d´Amparo Panadero cedida pels familiars de Vicente Martínez Soler, el Salao. Fotos de l´article: Paco Jóvena.
Com diu l´autora, hablaba con una ternura desmesurada a pesar de su rígida palabra, con la misma ternura que mima a diario las botas y camisetas de su equipo, de su vida.

Ja coneixem a Martínez el Salao:


Però encara tinc altre document tacat, recuperat d´en terra després de cuinar una paella... i que forma part del meu vademècum albinegre amb tot l´afecte. Obituari, diari Mediterráneo el dia després de la seua mort el 17 de març de 1983. Ha fet 33 anys ja... Dies abans el també desaparegut Pepe Chiva li havia dedicat altres paraules, un panegíric imagine. No puede ser de otra manera, com deia Chencho.


























No cal dir que us aconselle punxar i llegir els articles per conèixer i/o recordar la figura d´este home, perquè com diuen Conrado i Miguel Ángel a En el escudo de tu historia:
Hablar o escribir sobre Vicente Martínez es hacerlo de la historia misma del CD Castellón, pues tras ser jugador del equipo fundacional, masajista y encargado del material, estuvo ligado al club albinegro durante sesenta años, hasta el día mismo de su muerte.

Tot i això, com que el primer no es llig massa be, anem a ressaltar algunes frases del propi Martínez:

Alanga, "Cap-de-segle", yo Martínez, Archilés, Sos, "Boca" (Domenech), Chulla, Sentet...
Nos daban tres duros cuando se ganaba; 2 duros si empatábamos y un duro si perdíamos. De esto hace muchos años.
Me engañaron en el 22 con lo de firmar las fichas (creación del CDCS), pero aprendí mucho en el Cervantes...

Sobre l´afició primigènia:
Si yo te contara, armaban mucho lío y parecía que eran más que ahora.

Sobre aficions anteriors no es mostra molt políticament correcte...
La afición son cuatro indeseables que se lanzan y son seguidos por todos. Pero es muy bonito ladrar y ladrar y siempre sede fuera.

De 22.000 habitantes venían al campo 5 ó 6.000 (1942, 1ª divisió)
Tras la guerra, Martínez se convirtió en masajista.

El Pam Pam Orellut:  
El secretario técnico del Castellón del 1922 ó 23 que era lo más inteligente y "embolicaor" de Castelló y su hermano orellut lanzaron el grito de guerra, hasta les regalaron un elefante y, claro, esto se ha quedado para siempre. Fue muy bonito.
Els companys dels 40, Santacatalina era un fuera de serie, Basilio, Arnau, Santolaria, Hernández, Pérez... àrbitres, directius com Antonio Sales...
No había dinero, recuerdo que una vez me dieron un saco de arroz cuando íbamos a Madrid y veinte duros para taxis.
En ese "sprint" radica el secreto del fútbol... antes comenzábamos a jugar a los 17 años, ahora son todo "soldaditos".
El mejor jugador de España, Juanito es un millonario en fútbol, como interior es el nº 1... Estimo a todos, aunque alguno tenga detalles más que otros y Juanito es ese

No fa falta explicar de quin Juanito es tracta ni tampoc dir que Vicente Martínez s´expresava en valencià, nascut al carrer Tosquella, en ple Raval del Codony...

La sonrisa de Martínez está enfrentada a la dureza de su semblante; su humor es serio, rotundo, pero con esa característica tierna que envuelve sus palabras.

Dues imatges de cada faceta: equipier, massatgista i encarregat de l´utillatge. Igualment cedides per la família. Molt agraït. I a Conrado, qui va tindre la paciència i plaer d´escanejar-les.
 










































































































Cada imatge conté una historia i cadascuna i totes elles alhora formen la de Vicente Martínez Soler  i per tant la del CD Castelló
Pam Pam Orellut !

diumenge, 29 de maig del 2016

Conquesta de les illes. Mitologia i albinegrisme.


¿Què us sembla la conquesta de les illes? Jo us he de dir que, per ara, no hi ha res perquè ningú siga mogut a esgarrifar-se, ni molt i molt es meravelle; ausades que tindreu temps per a esglaiar-vos, perquè ara ve la grossa. Ara serà quan la nostra colla haurà de lluitar de ferm, i lluir bé les ungles, estirar-nos la corpenta i anar a tamborinades, tussolons i bacs. Serà aquesta feta la més gran de les més grans de la nostra colla de galifants, i dels nobles, valents i estrenus cavallers de Sant Cristòfol.

Tombatossals. Josep Pascual Tirado.
Tombatossals voxujiradio.blog

¿Què us sembla si ho traslladem, amb tots els respectes, al nostre C.D. Castelló?
 
Valga el fragment del capítol Conquesta de les illes Columbretes per insuflar ànims als nostres galifants albinegres per a la conquesta de les Balears, d´Eivissa, només de Santa Eulàlia del Riu. Valents aficionats acompanyen l´expedició, que lluiten, disfruten i vinguen classificats els cavallers de Kiko Ramírez i els puguem elevar a la categoria de mites de l´albinegrisme si 11 anys després tornem a ressuscitar la jornada del 26 de juny, darrer obstacle per a l´ascens.
Com que estem cabalístics, apuntarem que hi ha senyals: al costat de Sta Eulàlia hi és un cap, la punta de Castelló i un restaurant, La Fontana.
Nosaltres insuflarem, com Bufanúvols, però des de la tele de casa. No ens falleu, un golet! Feu el que pugueu, com Cagueme. Bon pit, bon cànem !

¡Visca l’ordre dels cavallers de Sant Cristòfol!
PAM PAM ORELLUT !!

Alegria pel gol d´Arturo. Es convertirà en paroxisme si al final s´aconsegueix l´anhelat ascens. Ebu, Charli i el capità Guille amb el gonfaró senyer al braçal.
Recordem la història, recobrem la glòria, com resa el magnífic tifo de Barricada albinegra, deslluït pels problemes d´accés a l´estadi. Després es va omplir el Gol Nord.

La pancarta està amanida... Y a los 11 años resucitó. Dia 26 de juny de 2005, ascens a 2ªA contra el Zamora. Tant de bo la tornem a veure passejant- se per la gespa de Castàlia.
Sóc albinegre... 
Cascada albinegra, danzaba febril en un cortejo ancestral y vivísimo. En una combustión veraz y espontanea. Enrique Ballester

diumenge, 24 d’abril del 2016

Conquesta del Castell Vell de Castelló





























L´amic Miguel i servidor vam acudir a la crida de la història, visita guiada al Castell Vell de Castelló. Gran èxit de concurrència i d´aprenentatge. Els guides Fermín Font i Joan Palmer, arquitecte i arqueòleg, ens van explicar tot el referent a estructura, tècniques constructives, història... així com detalls dels descobriments.
És emocionant accedir a l´alcassaba restaurada, probablement sobre les restes sotarrades (pel pas del temps, no per acció directa de polítics sense esperit històric ni vista comercial) de l´antiga ermita, contemplar la Plana immensa, respirar la història del Castelló vell, com lo Rei...


La MAGDALENA. Del mito a la actualidad. Àlvar Monferrer. Fragment del poema Seidia de mossén García Girona.

Història breu:
Els origenes del castell daten dels segles X i XI corresponent a l'època andalusina, que dura aproximadament fins a la segona meitat del segle XIII, el període més llarg habitat al castell.

L'evidència documental és cap a finals del segle XI en documents de Pere I d'Aragó, i l'any 1233 va ser conquistat per Jaume I, qui en 1251 li atorga el “Privilegi de Trasllat” al pla al lloctinent Ximén Pérez d'Arenós, encara que el castell es manté habitat fins a finals del segle XIV.

Per conèixer l´estructura de tres parts o recintes (alcassaba o sobirà, jussa o albacar i raval) i més dades adjunte enllaç d´Antonio Gascó (que ja vaig incloure a entrada de juliol 2015) i altre més antic del 2010:

http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/magdalena/castell-vell-cuna-arabe-castellon_922519.html


http://www.levante-emv.com/castello/2010/09/12/castell-vell-cuna-castello/738230.html

http://hoanghoat.blogspot.com.es/2015/07/visita-lermitori-de-la-magdalena-i.html


On està l´antiga ermita? Algun dia es podrà treure a la llum? Es potenciarà este indret pairal, primigeni de Castelló? Es crearan visites guiades, programades com esta? 
Amb preguntes i esperança us deixe algunes imatges del matí, segur de poca qualitat fotogràfica però perfumades de la nostra història més propera.

Molta afició
   
Magatzems
Aljubs
Diferents tècniques. Respectan les mateixes que els avantpassats. La Magdalena (antic aljub i torre de muralla) des de l´alcassaba.






























Vivenda i torre part nord-est




























Gràcies als graons sabem que tenia altre nivell

La sang dels moros
El senyor feudal Miguel contemplant els dominis.














































Continuarem amb conferència...

Us deixe també entrada del gran Drosi del Raval a qui vam tindre el gust de saludar:
http://drosidelraval.blogspot.com.es/2016/04/molt-de-fet-i-molt-per-fer.html