La flama albinegra. 92 aniversari.

Festa del 92 aniversari del C.E. Castelló celebrada al Pinar per Centenari Albinegre:

http://www.centenarialbinegre.com/actos-92-aniversario/

Conté 2 vídeos/teleMoll:

Lliurament premi millor gol 2013 a Jordi Marenyà (2') i xarrada de Miguel Queralt Queralet (16')

Amb l´esperit albinegre sempre a l´ambient vam xalar un grup d´aficionats amb les històries i anècdotes de Miguel Queralt Queralet i Jordi Marenyà, així com vam admirar la magna col.lecció d´entrades de Miguel Ángel Serer.

Com diu Dani a la pàgina de Centenari vaig portar el vademècum, un cartapacio de records del que alguna volta he parlat al blog explicant l´orígen.

Què bona la paella de Castel Gandolfo ! (restaurant de Pedro Alcañiz, en realitat Waticano Summer)

Què bona la sangria elaborada per Toni !

Vam completar la jornada de mil històries en UNA història, l´única que ens importa, la del C.E. Castelló, formada per eixe equipier que no va jugar cap partit oficial però sí molts amb l´escut i samarreta albinegres i com recollia la premsa de l´època en sus pies tenía dinamita (vídeo de l´enllaç) Quan jugaven dos defenses i cinc davanters... l´anècdota de Catogue... 96 anys el contemplen.

Jordi, un jove de Vila ex del Castelló ara a Xàtiva, va tractar amb sinceritat i simpatia els entrebastidors futbolers: entrenadors, els partits de Copa contra el Real Madrid amb l´Olímpic de Xàtiva, Mamady...

Mereix sort en el món del futbol. Se la desitgem.

Breu mostra de un dels 10 toms de la col.lecció de Miguel Ángel:

Vull compartir l´escrit de la meua filla Cristina (aleshores 9 anys) ara que tinc el seu permís. I el que jo vaig escriure també. Pense que transmeten l´emoció del moment, la passió de ser orellut, llambreig d´albinegrisme, un ascens a 2ª A. Quant donaríem ara per això !

Cris s´ha fet gran, no fa faltes d´ortografia, mes ja no és tan albinegra... Normal. Esperem tinga motius per tornar a la cleda i ser del CDCS, el mejor equipo del mundo, com escrivia quan era xiqueta al costat del cromo de Planelles.

Y llo ahora mismo digo PAM PAM ORELLUT !! 

PREMSA:
Levante, Mediterráneo i El Mundo.

PASCUAL LUCAS, jugador albinegro con mala suerte.

Comenzamos mes de julio...

1º) Haciéndonos socios un año más de nuestro equipo del alma y no otro, el histórico Club Deportivo Castellón, pese a calamidades e injusticias que nos azotan. No podemos abandonar. Salvem al Castelló ! en la medida de nuestras posibilidades y la esencial es renovando la tradición.

2º) Glosando la trayectoria albinegra de PASCUAL LUCAS TORRES, podría ser paradigma de la mala suerte de un jugador albinegro en forma de lesiones. Hemos hablado de equipiers más o menos importantes: Martínez el Salao, Soria, Planelles, Racic, Cioffi, Manchado, Agost... hoy lo haremos de este jugador procedente de Madrid, donde reside en la actualidad, jugó la temporada 1969-70 en el C.D. Castellón.  Se lesiona en el debut en Castalia contra la U.D. Salamanca (2-1) el 19-10-69, rotura de peroné (foto inferior correspondiente a ese partido).

El 10-05-70 juega su último partido como albinegro en el Santiago Bernabeu, partido de Copa, (3-0) El resultado personal de su compañero Félix fue más grave, rotura de tibia y peroné, efecto de la durísima entrada del defensa madridista Benito, quien ya había lesionado también a otro jugador albinegro, Solaegui, en el mismo partido. (Foto superior corresp. al fatídico dia)

¿ Qué hubiera pasado de no ser por estas graves lesiones ? No lo sabemos, en cualquier caso, nuestro reconocimiento a este hombre que ha tenido el honor de vestir la camiseta albinegra en partidos de categoría. ¡ Gracias por las fotos y un saludo albinegro !

Anécdota: Es tío de mis amigos Belén y Emilio, las fotos han sido cedidas por Pascual a través de ellos. Fuimos a ver juntos (y el primo de Belén) hace una década la liguilla de ascenso a 2ª A contra el At. Madrileño al Cerro del Espino. Temporada 2003-04, partido televisado (teníamos canal autonómico) con empate a 0 que no nos valió. La 1ª parte nos achicharramos cara al sol en zona orellut; la 2ª fuimos a la umbrosa tribuna, merced al título de entrenador de Pascual creo recordar. Zona apache: rodeados ya por completo del enemigo y entre insultos desaforados a Oltra, Juanjo el Bárbaro i Marcos Estruch... previsores que somos:

- No nos delatemos, calladitos...

- Sí, sí, no digamos ni hagamos gestos ni nada...

Chut de Juanjo que sale a metro y medio del poste indio. UUUUYYYYY !! oximoron: grito a bajo volumen de los castellonenses Emilio y servidor. Una vez descubiertos, le comento al compañero: esto tiene pinta de 0 a 0. El vecino que me oye: esto tiene pinta de 1 a 0, amigo, gol del nº nosécual Afortunadamente se equivocó mas tuvimos que soportar escuchar la enumeración de todas las supuestas virtudes de su jugador apadrinado. Jugaba Gabi, pero no era él.

 

Reseña de Pascual: En el escudo de tu historia. Conrado Marín y Miguel Ángel Serer.

Foto y alineaciones: Del Sequiol al Castalia. Josety.

 Entrada del partido contra el At. Madrileño en el Cerro del Espino. Papel de menor calidad que en Castelló.

Oposiciones. Enrique Galindo.

Complicado es analizar novela sin destriparla. Lo intento con Oposiciones, la segunda de Enrique Galindo, abogado y escritor, admirador de Unamuno y Kundera. Nos conocemos porque compartimos pasión por el Club Deportivo Castellón y la literatura, como reza su dedicatoria. Es abogado de Sentimiento Albinegro, realizando una magnífica labor. Ya sabéis, los únicos que luchan por hacer justicia...

Crónica oficial Oposiciones: V Premio Irreverentes de Novela

La meua croniqueta:

Enrique no deja títere con cabeza. Algunos fogonazos de opiniones: es territorio Galindo (Toni Alcaraz); con mucho sexo (Pepe Beltrán); final triste (Fernando Sos); donde se hallaba Miguel Angel en el pitido final de leerla... y es que aparecen referencias futboleras, sobre todo del C.D.Castellón. Eso sí, con enjundia literaria. Desde el principio, con el origen griego o romano del término Castalia hasta el final con símbolos como la camiseta albinegra y grito de guerra, pasando por algún personaje y aparición momentanea. Reconoceremos lugares y ambientes de Castelló capital, así como pueblos del Maestrazgo y paisajes aragoneses. 

Ares del Maestre, donde los primeros castellonenses empezaron a pintar bisontes en las cuevas hace miles de años. pág.218

Estructura de capítulos breves, con dos partes diferenciadas, la primera alternando protagonistas, construyendo historia en torno a cuestión de las oposiciones (más inmigración, frustraciones, etc.) y confluyendo... división aproximada en capítulo 69:

Le parecía todo una farsa, todo un teatro en el que la gente sabía que todo era mentira, pero pese a todo, participaba.

...para después abordar el camino al infierno de forma corrida, deteniéndose en costumbres, paisajes, idiosincrasia de pueblos como la Iglesuela del Cid, con juegos como la morra, el habla de la zona... hasta citas bíblicas ad hoc.

Y por citar algún pero no nombra el carrer d´Amunt, el Fadrí o el Grau, aunque igual lo hace intencionadamente, como en el hiperbólico capítulo del calabozo, cuando notaba bajar el bolo del bocata o hubiera matado o cortado el brazo por un cigarrillo. Como anécdota, un detenido va con la camiseta del Real Madrid.

Tendremos que hacer un club de lectura albinegro y exponer dudas al autor. Ha sido un placer leer Oposiciones, os animo a imitarme y acabo con la enhorabuena bloguera a Enrique y con las mismas palabras habladas de la novela:

Pam Pam Orellut.

Gracias. 

Frases:

Ahora a la juventud  le enseñan a hablar en varias lenguas pero no se preocupan de enseñarles qué decir. pág.78

La principal fuente de financiación del periódico era la propia Diputación. capítulo 42, donde nos suena eixe esmorzar, café...

Sorprendía tanta paz en el medio de una ciudad tan desordenada como aquella. pág.134

A ti te sigue doliendo y no sabes cómo se cura. cap. 70 del toro, ref. a dolor.

Fue la primera vez ... tuvo conciencia de ser un animal... un elemento más de la naturaleza...se sintió tranquilo, relajado, libre. pág. 262

y la simpática chica de Valladolid del capítulo 70: ¿...Villarreal, Valencia?

Habla / espardenyaes a las que hizo referencia Pepe Beltrán en presentación:

se espolsó la arena (p.200) apatece lleparlos 210, caballones 219, rosigar 249, porgando 305, 

huesecicos... alicas... qué buenos me están... dulzor 261

Va... alguna referencia albinegra i avant, aún hay más:

página 53: mencionado origen Castalia.

página 57: supongo que se trata de este...: http://hoanghoat.blogspot.com.es/2011/04/ho-hoang-cioffi-memoria-historica.html

página 196: bonita referencia a la camiseta C.D.Castellón.

El mencionado final.

https://www.facebook.com/OposicionesEnriqueGalindo?ref=stream 

ENTREVISTA de ANTONIO ARBELOA a ENRIQUE GALINDO en CUADERNOS (Castelló TV), al principio del programa:

http://www.tvcs.tv/visor_wip.php?id=5908&cat=2

El "marcatge" a Manchado. (Entrada nº 300 del blog)

Entrada nº 300, 4 anys de vida bloguera, quasi 49.000 visites, 33 (i mitja) per dia. Per celebrar-ho glossaré la major gesta footballera particular, que no és altra que el recordat (per mi) marcatge (o intent) a Antonio Manchado (ex-jugador del C.E. Castelló a 1ª divisió) quan cursàvem 3er de BUP a l´institut Penyagolosa.

Historial d´Antonio Manchado a bdfutbol:

http://www.bdfutbol.com/es/j/j227.html

 Equip C.E.Castelló campió de la Copa de la Lliga 1983-84. Manchado és el pardalet que asoma per darrere. Eixa temporada jugava al potent amateur i al final de la mateixa va ascendir al primer equip.

Historial de Hoanghet a Follius pedunque ludus:

Campió amb l´U.D.P. (Unión Deportiva Perot) a la lliga dels Carmelos quan era xiqüelo. L´equip del carrer... fins que van arribar els oriunds. No és una banalitat, vam derrotar a potències locals com Alborada, Maestro Canós, Yuvi, Huracán i Olimpic. Està documentat, mes em fa vergonya publicar la prova, vergonya que no tinc al qualificar de marcatge ferri el que li vaig sotmetre al jugador albinegre més retratat a l´exposició que vam fer al Grau Del blanc a l´albinegre (junt al mite Alanga crec recordar) i que vaig tindre l´honor de recòrrer amb ell junt al mestre Miguel Ángel. 

Prematura retirada evolucionant al bàsquet però abans referirem el capítol en qüestió:

Semi-final ¿o final? futbito institut. 3º B es prepara per afrontar el partit contra el 3er de la classe de Manchado. Suso Saura, jugador-entrenador, distribueix les feines: Gillan cervell, Pirindolo Quique Días a marcar goals, ell mateix a demostrar l´experiència al futbol provincial i servidor a ballar amb la més lletja, és a dir, marcar a la figura, qui per cert tenia prohibit jugar per part del C.E.Castelló però el delicte ja ha prescrit. El porter era Quim Andrés, mediàtic en l´actualitat per altres menesters i completave Pere Pau; altres com Xavi o Pere Santolaria (malgrat el cognom legendari) crec no eren futbolers...

Única missió, que vaig complir a la perfecció durant la 1ª part. Al descans guanyàvem 1 a 0 i semblàvem els jugadors del C.E.Castelló quan guanyàven al Barça a 1ª divisió. Però com aquell dia els orelluts la 2ª part va esdevindre en desastre. En realitat el bo d´Antonio va començar a jugar quan i com li va donar la gana, la bèstia va despertar i sense despentinar-se va fer un golàs des del mig camp, repartint joc i fent triomfar a cudols futbolístics com Clemente amb dos gols, aleshores les assistències encara eren exclusives del bàsquet. Vaig sucumbir presa del cansament, abrumadora responsabilitat i motiu fonamental, la poca qualitat.

El míster em va assenyalar amb el dedo acusador de la desfeta que hui convertim en històrica, almenys per a mi, la resta de companys em van recolzar amb bon humor, aplicant el seny i acceptant la justícia esportiva. Molts anys després, no en front de l´escamot d´afusellament sinò de l´escut albinegre que presideix el Waticano, Suso i jo van rememorar aquella vesprà remota, ens vam agenollar en senyal de júbilo i vam entonar un viva el Rey, velles i còmplices costums de l´època, mentre que altre dia, escorats a la banda esquerra de la barra del lloc en qüestió i parlant amb l´ínclit ex-futbolista amb nom paregut al poeta, a la seua memòria no figurava este capítol. Es que ha jugat massa partits importants a 1ª... ara el jugador-entrenador és ell.

     Patxanga amb els companys del 90 aniversari del CDCS.

Altre dia parlarem de bàsquet, ahí ja tinc algun mèrit més, ha,ha, màxim anotador d´una final... 

*Etiquete com a C.E. Castelló per Manchado i perquè és un plaer, com a tot incondicional albinegre ja m´haguera agradat a mi jugar al club dels amors.

NECROLÒGICA:
D.E.P. D. AVELINO MACÍAS MIGUEL, el nostre director del col.legi Bisbe Climent. Va morir ahir als 90 anys. 

S.D. CERVANTES F.C. precursor del C.D. Castellón.

En la Junta General (20-07-1922) de la Sociedad Deportiva Cervantes F.C. se acordó, por unanimidad, el cambio de nombre del equipo por el de Castellón F.C. (enseguida C.D. Castellón)

Heraldo de Castellón

Mentre uns demanen referèndum, altres fan anacròniques desfilades i la majoria se´n va a cremar la seua pell de forma ridícula, nosaltres abordarem la història albinegra, ara que el 18 de juny es compliran 25 anys del darrer ascens a 1ª divisió, com ens recorda Enrique Ballester al Levante:

http://www.levante-emv.com/castello/2014/06/08/forja-equipo-campeon/1122564.html

Hui tractarem el capítol del indubtable precursor del C.D. Castellón, la S.D. Cervantes F.C., breument i anecdòticament, sense intenció de clavar-nos en idees, (o almenys de forma suau i inevitable) doncs cadascú té el seu credo polític.

El Cervantes F.C. és l´equip fundat a Castelló (es creu que en 1916) recolzat pel Centre Republicà, format per treballadors i que lluïa els colors de la bandera tricolor republicana, valga la redundància, primer sense i després amb estel al pit, per acabar tenyida de verd amb la coneguda estrella blanca.

El team va arribar a campió regional l´any 1921.

La veritat és que tot va sorgir d´un dolç engany. Es volia un club amb el nom de la ciutat però no resultava gens fàcil. Els espavilats directius del Cervantes van tramar una estratagema fent signar cartolines en blanc com a contracte als confiats equipiers, mentre els convidaven a orxata i fartons al Círculo Mercantil, per a després presentar-les sota el nom de C.D. CASTELLÓN. Els jugadors es van enfadar pel gran afecte que tenien a l´equip cervantí, sobretot Martínez, el nostre Salao. Finalment i en la pràctica tots ho van acceptar, entre ells il.lustres com el citat, Alanga, Queral... i el 26-07-1922 jugaven amb samarreta blanca, pantaló negre i l´escut dissenyat per Tomás Colón que coneixem.

Més i millor informació a esta pàgina històrica de Miguel Ángel Serer al fòrum de les Penyes PPO:

CAPÍTOL 3 DE LA HISTÒRIA ALBINEGRA. 

Com podeu comprovar, d´ací són les imatges que publiquem i comentem, originàries de ...Y fuimos albinegros de José Luis Tirado, Josety. Aprofitem per citar la resta de fonts consultades per confeccionar esta entrada:  
En el escudo de tu historia (Conrado Marín i Miguel Ángel Serer)

Del Sequiol a Castalia de Josety

 

Any 1919, quan s´aconsegueix el Campionat local. Podem apreciar uns jovenets equipiers amb samarreta republicana:

López, Varella (Nelo), Alanga, M. Sos, Gallego, Queral (Cap de segle), V. Sos (Sentet), Enrich (Fornero), Gimeno (Gallo), F. Sos (Manobre) i Pinto I.

28-02-1920 contra el F.C.Barcelona (reserva), amb l´estel com a escut.

V. Sos, F. Doménech, Gallego, Torres, Alanga, Marcos, Martínez, Vicent, Aliaga, Varella i Queral.

Pin del Cervantes F.C. amb motius dels ideals i de la terra. Ho dic, em sembla preciós, independentment de rotllos polítics. Esta imatge és propietat absoluta de l´amic Miguel Ángel.

Com a anècdota, podríem pensar doncs que l´orígen del Club Deportivo Castellón és republicà, després en 1933 desapareix per sanció federativa en època republicana i como ave-fénix resurge de sus cenizas en la temporada 1939-40...

En el renacimiento del C.D. Castellón, la Guerra Civil y la victoria de las fuerzas del general Franco tuvieron su influencia, puesto que desde el nuevo régimen político se favoreció la rehabilitación del club, desaparecido por sanción federativa en época de la República.

(Inici de Del Sequiol a Castalia de Josety)

Crec que va ser més per imperatiu històric que pel Caudillo però ahí queda. Molt després va vindre la Monarquia i ací apareix el futur rei Felipe VI com a socio protector de mérito del C.D. Castellón des de 1983. Pàgina de Salvemos al CDCS, Rincón del aficionado, ens ho recorda l´omnipresent Miguel Ángel:

El Rey de España

A veure si és veritat, fa mèrits i ens manifestem tots els albinegres a favor del nou rei. No ho crec, mentrestant hem recordat a l´històric Cervantes F.C. team antecessor del PAM PAM ORELLUT.

 Annex a l´acta del matx:

El Cervantes F.C. va continuar existint, no és el mateix club que el C.D. Castellón. Hi ha múltiples proves, per exemple, el fet de que els dos equips van inaugurar el camp nou de Vila-real el 17 de juny de 1923 (pàg. 56 de ...Y fuimos albinegros) i entrades de partits que es conserven, com esta d´agost de 1925 contra el C.D. Villarreal.

Estes dades ja havíen aparegut a l´entrada bloguera de JUAN AGOST, l´equipier reserva.

Si voleu saber qui va guanyar, Cervantes o Castelló, visiteu-la...

 

El parvulito. Sèrie Bisbe Climent.

Tornem al col.legi Bisbe Climent, any 1972. Llibre/cartilla EL PARVULITO. No conserve la tapa però sí des del tema 2, La escuela, fins el gloriosos darrers, decoració infantil inclosa, amb taques d´invisibles gots, mossegades al paper, indesxifrables garramanxos, marques de restes de celo, i en definitiva del pas del temps. No hi ha dubte, contrastant imatges amb altres blogs molt interessants que ací us deixe podem rememorar i olorar l´educació idealitzada d´aleshores. El parvulito és una barreja de Religió, Naturaleza y Sociedad, patriotisme i bons costums. He seleccionat els de temàtica històrica, on l´autor el senyor Antonio Álvarez ens presenta una hagiografia i es mulla més. Les pàgines escollides i escanejades semblen un poc més tendencioses que les del bucòlic record presentat al blog Rin Tin Tin, magnífic per altra banda, com la web de José , on es recull una semblança de l´ínclit mestre zamorà, autor també de les il.lustracions del llibre que abordem:

La enciclopedia Alvarez y los libros (Rin Tin Tin y juguetes antiguos)

La escuela de antaño -web de Jose-

Tres imatges corresponents al blog Rin Tin Tin. Les ratllades són les nostres, com deia l´entrenador argentí... d´altra edició pràcticament igual. Sembla que algunes lliçons es van instal.lar al meu coco perquè durant algun temps vaig creure que les illes Canàries eren ahí on són representades, al sud-est de la península. Quina commoció quan vaig descobrir que eren allà on un Déu africà va perdre les sandàlies... També sempre he recordat la història del pastor mentiroso:¡ Socorro, que viene el lobo! i es veu que la de Pre-història va aconseguir ulterior influència, mentre que l´esperit de les batalles contra els moros i sublevacions militars no han calat tant.

Comencem pel principi doncs, siguem ordenats; la síndrome de Diògenes torna a manifestarse, espere que l´efecte us agrade: