Està avorrida eixa dona?, es pregunta el bou
Atunero. O pensarosa? Sí, sembla pensarosa. Mira el piano perquè no vol mirar
el marit? l’amant? el germà? No, Atunero no creu que eixe home siga el germà:
si foren germans almenys conversarien. L’home que s’aboca al periòdic... deu
ser alguna notícia molt important això que llig. Els resultats de les curses de
cavalls? La Borsa, que ha tornat a davallar? Les noves disposicions del govern,
que perjudicaran encara més la marxa dels seus negocis? I els rostres, pensa el
bou Atunero. Rostres, ments a l’ombra a pesar de la qual cosa la dona és guapa
i l’home és un home crispat. Crispat i vil, fins i tot. La dona és guapa i té
una bona figura tot i que no en veiem sinó el que ens permet la seua posició,
asseguda i recolzada en el piano, flexible, molt flexible i atractiva. Toca una
tecla o està a punt de tocar-la, no se sap si sonarà. La dona potser reviu la
carícia del seu amant -que no és este home que té darrere-, potser està pensant
que ha de canviar de rumb, que està perdent la joventut al costat d’un home -este
que té darrere, ara sí- que només es preocupa per la Borsa. Potser pensa,
pobra, en els fills que mai no podrà tenir. I l’home, ai, potser està fent una
ullada als anuncis de contactes. Hi havia anuncis de contactes a la premsa
novaiorquesa el 1932? Encara que n’hi haguera, Atunero no creu que l’home els
estiga consultant. Eixa actitud de voler menjar-se el periòdic sense dissimular
no s’adiu a la d’un home que consulta eixa mena d’anuncis.
L’habitació no és luxosa, no és àmplia. Però
ells, la dona i l’home, conserven l’elegància en els seus vestits (no són
obrers, no) i el piano, potser els vestigis d’una opulència perduda arran del
crack de la puta Borsa el 1929. El piano. Ella toca una tecla displicent, toca el
piano sense tocar-lo, el mira sense mirar-lo, el mira per no mirar l’home que
té al seu darrere i que no la mira, a ella, a pesar de la seua elegància, de la
seua bellesa, de la seua tristor. Són en aquesta habitació, els dos, i són a
mil quilòmetres de distància l’un de l’altre. Atunero pensa que potser, en un
altre temps, això no va ser així, i que aleshores els dos rostres estaven
il·luminats, i que eren l’un al costat de l’altre.
I la pintura no acaba en la pintura. La
pintura ix fora de si mateixa i xucla els ulls que la miren. L’intrús que mira
el quadre comença a formar-ne part, fora i dins de l’habitació, com ara jo
mateix ara mateix, que pense, jutge, m’emocione i torne a pensar. Pense,
m’emocione, hi entre. Espere que eixa parella no s’esglaie quan un bou de
sis-cents quilos aparega a l’habitació. I espere que em tracten bé, perquè jo
sí que sé tocar el piano. Muuuuuuuuuuuuuuuuu...
.jpg)
