Ja portem cinc jornades, ja conec els caretos dels equipiers, no ens acostumem a la 4ª divisió, ni mai ho farem; ja m´he acomodat al seient fila 10 nº 74, no m´acostume al puto fum dels cigarrets d´un orellut que cada volta que em gire n´apague un... nogensmenys, ahir es va produïr un moment meravellós. Igual que Sant Pep té moments al soterrani del Camp Nou jo el vaig tindre a l´abandonat santuari de Castàlia.
Vivim al pou, som conscients, però vivim. Un tio baixet i grasset, roig com un titot, jugador del Mislata, nº 21 ahir i Chus hui, ens endinsa el perenne patiment al cos. Malgrat aixó, els tres mil i pico albinegres presents en el mencionat cos i ànima com es sol dir, no perden la fe i entonen el força màgic orellut i el no me importa lo que digan ... i les palmes fan fum i les samarretes dels xiquets i dels pares i dels beneïts friquis que acudim al partit fan palés el sentiment... sentiment sobre misèria, rancúnies sota emocions.
És el moment gallina en piel ( parafrasejant Johan Cruyff, en un momento dado ) que gent d´ací no comprén, menys encara alguns sabuts de lluny... No, no es casarem amb el poder, perquè no ens cansarem de ser el que som i mentre hi hagen xiquets que demanen samarretes del Castelló i no dels poderosos açò no morirà. Lo pongo en castellano, para que me entiendan en lontananza: esto no morirá, ¡never! (esto último lo dice Punset, que se ha colado entre neuronas y sinapsis) Aquí podría quedar bien ese lema Tu confianza, nuestro futuro y no a la samarreta albinegra, on el Pam Pam Orellut deuria resar a la gepa dels equipiers amb lletres dorades de forma polisèmica.
Post-partit:
Algun patriota pot objectar que eixe moment ja es produeix quan escoltem l´himne a l´inici. D´acord, però eixe és més primari, este és més elaborat i satisfactori.
Salutació especial als meus nebots, inspiradors albinegres amb sengles samarretes a l´estadi !
Vivim al pou, som conscients, però vivim. Un tio baixet i grasset, roig com un titot, jugador del Mislata, nº 21 ahir i Chus hui, ens endinsa el perenne patiment al cos. Malgrat aixó, els tres mil i pico albinegres presents en el mencionat cos i ànima com es sol dir, no perden la fe i entonen el força màgic orellut i el no me importa lo que digan ... i les palmes fan fum i les samarretes dels xiquets i dels pares i dels beneïts friquis que acudim al partit fan palés el sentiment... sentiment sobre misèria, rancúnies sota emocions.
És el moment gallina en piel ( parafrasejant Johan Cruyff, en un momento dado ) que gent d´ací no comprén, menys encara alguns sabuts de lluny... No, no es casarem amb el poder, perquè no ens cansarem de ser el que som i mentre hi hagen xiquets que demanen samarretes del Castelló i no dels poderosos açò no morirà. Lo pongo en castellano, para que me entiendan en lontananza: esto no morirá, ¡never! (esto último lo dice Punset, que se ha colado entre neuronas y sinapsis) Aquí podría quedar bien ese lema Tu confianza, nuestro futuro y no a la samarreta albinegra, on el Pam Pam Orellut deuria resar a la gepa dels equipiers amb lletres dorades de forma polisèmica.
Post-partit:
Algun patriota pot objectar que eixe moment ja es produeix quan escoltem l´himne a l´inici. D´acord, però eixe és més primari, este és més elaborat i satisfactori.
Salutació especial als meus nebots, inspiradors albinegres amb sengles samarretes a l´estadi !
Si señor. No morirá y me enorgullezco de formar parte. A mi alrededor niños, padres, madres, yayos, jovenes, mujeres solas, hombres solos, amigos, orelluts todos.
ResponEliminaCom molt bé dius, n'hi han sentiments, sensacions i vivències que sols poden experimentar-se, difícils d'expressar en paraules i de fer entendre, i no per això menys reals.. En este cas i en tants altres de la vida, s'interrelacionen de forma atrevida i ens fan entendre l'essència de les coses.. Gràcies per recordar-mos-ho..
ResponEliminamoltes gràcies a tots per la rebuda d´esta entrada; en un dia gairebé cent visites i més del centenar en dos... situant-se en 5é lloc de les més vistes. Açò demostra la bona salut del sentiment albinegre, més viu que mai. (no em referisc a l´associació, que també)
ResponEliminamolt bonico, hoangho :)
ResponEliminaun honor que Enrique Ballester (periodista del Levante)es faga eco de les meues paraules. Escrius molt bé, amb estil i sentiment. Vamos, el que ací s´intenta ! Tinc un amic que es diu també Enrique Ballester, però no té reeees de futboler, ja,ja. Gràcies i salutacions.
ResponEliminagràcies a tu per llegir-me sempre ;)
ResponEliminaPPO!