Jo no em sent protagonista de res, ni vull ser-ho...
les protagonistes són les paraules, sempre, el protagonista és el text, les
paraules i el text que busquen i sempre busquen, encara que és molt possible
que mai no troben res. O sí, ¿per què no?
Amb aquestes paraules acabava Ximo el discurs a l´acte de lliurament del
15é Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado. Ho senc estimat amic mes hui el prota ets tu. La teua passió per les paraules, els textos i la literatura en definitiva ha portat a que et donen una vara i un prestigiós premi. No sé què faràs amb el garrot eixe, no maltractes al bou Atunero i avant... ara diuen que això és cultura i tot...
El premi que siga per animar-te a continuar escrivint i a obligar-me (és un plaer) a fer entrades blogueres tipus aquesta. Ací deixem constància dels feits amb anècdotes com l´error del sr. diputat de Cultura amb el teu nom, ja tens pseudònim pel mateix preu, Xavier Campos, i el reivindicatiu conte del Castelló que ja no existeix que Albert Garcia catorze anys després va aconseguir fora escoltat mitjançant el seu discurs.
Però com he dit el protagonista ets tu i el discurs important és el teu. Ací el deixem sencer per a la història, almenys per a la nostra història com dic sempre. ENHORABONA de nou i ENDAVANT.
Ara a llegir tots MOLTES MIRADES, ALGUNS SECRETS. Ah ! molt familiar la portada, amb l´imatge de la teua filla Mar i els colors brasilers del teu favorit Jorge Amado.
DISCURS de XIMO RAMOS.-
Voldria parlar-vos
breument del que significa per a mi escriure, la meua manera d’entendre la
literatura i la relació que hi ha entre la literatura i la realitat, tal com ho
veig jo.
La realitat...
Pense que la realitat, moltes vegades o
quasi sempre diria jo, s’obstina a quedar-se amagada darrere de les formes que
veiem, oculta darrere de les paraules i explicacions que
escoltem. La podem buscar, la realitat, la poder perseguir. Però sovint passa
que quan sembla que l’estem a punt d’atrapar, quan allarguem la mà per
tocar-la, s’escapoleix rient i desapareix. O es transforma subtilment, la
punyetera. Molt punyetera.
Per això, la recerca de la realitat, per a qui vullga
o tinga la necessitat de dedicar-s’hi, esdevé una tasca llarga i tal volta poc
profitosa. Però que hi farem! En alguna cosa hem
d’ocupar el temps de la vida. Tat que sí?
Jo des de sempre he admirat les persones que a través
de l’art intenten entendre la realitat, o almenys capturar-ne un fragment. I
entre aquestes persones, sobretot, he admirat aquelles que em descobrien i em
segueixen descobrint el món a través de les paraules, que inventen històries i
a través d’aquestes històries expliquen l’essència de l’ésser humà, les
relacions humanes i socials i el món en general. La
literatura de ficció és l’art, art amb majúscules, que té per objectiu, o
l’hauria de tenir segons la meua opinió, que té per objectiu
arribar a la comprensió del món i de l’ésser humà a través de la imaginació i
de la fantasia.
Pense que igual que el cirurgià usa el bisturí per
penetrar dins del cos humà, l’escriptor usa les paraules per esgarrar la pell
de les aparences i endinsar-se en una realitat que no es veu a simple vista. I
després d’observar i analitzar i experimentar i imaginar i elaborar, després de
tot això ens la mostra, i d’aquesta manera ens fa un regal preciós, el regal de
la realitat, o un bocí, o si no hi arriba una ombra, que ja està bé.
També, s’ha de tenir en compte que aquest és un regal
perillós, val més no confiar-se, perquè la realitat de vegades no és del tot
comprensible, ni digestiva, ni apta per a totes les sensibilitats. I perquè la
correcció política i la literatura són enemics mortals. I, per a mi, qui
pretenga reconciliar-los s’equivoca, i s’equivoca molt.
I ara, com escric jo?
Jo diria que escric per imitació, que he aprés i estic
aprenent a escriure de la mateixa manera que els xiquets aprenen imitant les
persones més grans. En aquest aspecte calcule que dec estar en una edat entre
els 3 i els 5 anys. Sóc com un xiquet que mira sense parpellejar la seua
mestra, i tot seguit agafa el llapis i escriu el seu nom esforçant-se molt.
Escriu el seu nom i mostra el seu treball a la mestra,
i la mestra li diu: molt bé, o no li ho diu però li ensenya com millorar, amb
tota la professionalitat i l’afecte del món.
Així, imitant des de fa temps, sempre imitant els
artistes escriptors, l’acte d’escriure ha sigut per a mi una manera
d’investigar, una manera d’anar més enllà d’unes aparences que no em satisfan,
un goig i un patiment, i, en certa manera, una forma de viure.
Els meus textos, els meus intents literaris fins ara
han estat ocults, o anat a parar a les mans de persones dels meus cercles més
pròxims. Alguns esteu ací…
Vos estic molt agraït, per la vostra paciència i
honestedat. Gràcies.
Però ara, després d’aquest reconeixement públic, hi
haurà un xicotet salt, em passarà una cosa que fins ara només havia imaginat:
una selecció dels meus textos tindran el format de llibre i jo deixaré de triar
els ulls que els llegiran. M’agrada aquesta idea, m’agrada molt i més encara,
em fascina.
I és ben cert també que, escrivint, no tinc la
intenció de ser protagonista de res. Els actes públics com aquest són
necessaris, sí, ¡és que m’han donat un premi, el Pascual i Tirado! però no em
sent còmode parlant, amb tants ulls i atencions sobre mi.
Perquè realment, jo no em sent protagonista de res, ni
vull ser-ho... les protagonistes són les paraules, sempre, el protagonista és
el text, les paraules i el text que busquen i sempre busquen, encara que és
molt possible que mai no troben res. O sí, ¿per què no?
Gràcies
Reportatges:
Breu:
Valga d´homenatge l´entrada del 5 de febrer del 2012:
